La primera vegada que vaig escoltar aquesta CdD vaig pensar: “Déu meu...és
ell...ha ressuscitat!!!” però no, no és John
Lennon sinó Kevin Parker, o el
que és el mateix, el seu projecte TAME
IMPALA, un grup de Perth (Austràlia) que va sorprendre el mon amb el seu
primer disc, Innerspeaking (2010)
però que s’ha superat amb escreix amb el segon, Lonerism (2012).
El seu so parteix de l’esperit del rock
experimental (progressiu) de fa quatre dècades, sobretot en la vessant més
psicodèlica, al que aplica totes les possibilitats que li ofereixen les noves
tecnologies, fet al que contribueix l’afamat productor Dave Fridmann, de The
Flaming Lips, per oferir-nos un mon sonor propi, malgrat les seves clares
referències.
I és que, exhibint orgullosament les seves influències, amb els Beatles de Revolver (1966) i Sgt.
Pepper’s (1967) o els primers PinkFloyd al davant, no deixen de sonar rabiosament contemporanis per la
infinitat d’efectes electrònics que apliquen a uns temes que se sostenen per si
sols, en base a unes melodies memorables i una perspectiva narrativa força
emocional que incideix en l’etern drama del jove incomprès.
A Lonerism, nom que evoca la
solitud voluntàriament buscada pel protagonista, trobem uns quants temes
genials com la inicial Be Above It, Elephant, el primer single del disc, i altres com Apocalypse
Dreams, Mind Myself o Why Won’t They
Talk to Me?, però és en la memorable melodia de Feels Like We Only Go Backwards on se m’apareixen els esperits de Lennon i McCartney i fan que pensi, des d’ara mateix, que aquest àlbum
esdevindrà clàssic tanmateix.
Diu Parker que el disc ha estat composat al llarg de dos anys i en diversos
llocs del món, però una bona part del qual va ser a París, el que evoca la
portada amb una fotografia del mateix autor de la porta dels Jardins de Luxenburg
amb aquest cartell en francès que prohibeix la entrada de gossos, fins i tot
lligats.
- TAME IMPALA. Feels Like We Only Go Backwards. Lonerism (2012).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada