divendres, 15 de març de 2019

Zombie (Fela Kuti & Afrika '70)


Africana 8:
En el llarg viatge pel mon de la música popular que ha acompanyat la meva existència, autèntic leiv motiv del blog, pocs artistes poden presumir d'haver creat un estil propi com el protagonista de la CdD d'avui, el post número vuit de la secció "africana".
Parlem de FELA KUTI, un nigerià de classe mitjana, fill d'un reverend i acreditat pianista i d'una activista anticolonialista, que va anar a Anglaterra per estudiar medicina i va acabar matriculat al Trinity College of Music de Londres, ciutat en la que va entrar en contacte amb el rock, el blues, el funk i el jazz, estils que, de tornada al seu país, als anys 60, va fusionar amb la música tradicional local, el highlife, per donar lloc al fenomen conegut com "afrobeat".
Un estil que es caracteritza per uns ritmes enèrgics i repetitius, en el que a la percussió, amb l'extaordinari bateria Tony Allen, que fa poc esmentàvem (vegeu aquí) al capdavant,  i els típics cants africans de crida-resposta s'hi agrega una secció de vent, amb el saxòfon com a instrument destacat, amb el que va obtenir prou ressò per iniciar amb el seu grup, Nigèria '70, de seguida rebatejat com Afrika '70 i, posteriorment, Egypt '80, una gira pels USA, on va tenir l'oportunitat d'entrar en contacte amb el pensament de Malcolm X i els Black Panthers, del que en va resultar una radicalització del seu missatge polític contra la dictadura militar que governava el seu país, canviant, a més a més, el yoruba, una de les més de 200 llengües de Nigèria, pel pidgin, l'anglès del carrer, per arribar a un públic més extens.
Una actitud que li va comportar greus problemes amb l'exèrcit que, desprès de detenir-lo en diverses ocasions, va acabar envaint el seu local d'assaig i estudi, una mena de comuna anomenada Kalakuta Republic, al que van calar foc i per la finestra del segon pis del qual van llançar sa mare, impedida en cadira de rodes, que moriria a conseqüència de les ferides.
Uns fets amb els que va guanyar prou popularitat com per gosar presentar-se a les eleccions presidencials de Nigèria, sense èxit, penso que en gran part fruït de la seva controvertida personalitat, tan allunyada dels convencionalismes socials pels seus excessos, entre els que destaca l'haver-se casat alhora amb 27 dones (vint-i-set!), la majoria cantants i ballarines de la seva orquestra, integrada per desenes de membres, del que no sé que n'opinaria sa mare, feminista declarada.
Una vida tan excessiva en l'àmbit personal com artístic, al llarg de la qual va gravar més de 70 LP, fins a la seva mort prematura, amb només 58 anys, víctima de la sida, infecció que mai no va acceptar tractar, ni tan sols reconèixer patir, al·legant que es tractava d'una "malaltia de blanc". Un llegat que han perpetuat dos dels seus incomptables fills, Femi, amb la seva pròpia banda, i Seun, al front d'uns renovats Egypt 80, per la carrera dels quals tanmateix us recomano interessar-vos.
Com a CdD he triat el tema homònim del 27é i més popular àlbum de la seva discografia, Zombie (1977), un LP amb dues úniques pistes, una a cada cara del vinil, que es manté actual en base al seu infecciós groove, amb uns músics en estat de gràcia, amb la percussió de l'esmentat Tony Allen i el saxòfon del també conegut com "the black president" al capdavant. Una composició en la que utilitza la metàfora dels morts vivents per increpar els soldats que obeïen com autòmats a la junta militar sense adonar-se de que "el seu temps havia passat i que caminaven, podrits, alimentant-se de la classe treballadora".  
Un disc que va despertar una resistència social sense precedents en una de les més ferotges dictadures de l'Àfrica Occidental, fins al punt que molta gent, quan veia un soldat pel carrer li cridava "zombie!", el que acabaria provocant la ira de l'exèrcit, que desencadenaria l'esmenta incident de Kalakuta.
I ara prepareu-vos a gaudir d'un festival tan polític com sexual, un carnestoltes passat de revolucions, orgullosament negre i festiu, la CdD i un vídeo més per a que us en feu una idea de com eren els seus concerts:

- FELA KUTI & AFRIKA '70. Zombie. Zombie (1977).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada