Amb aquest nom tan estrany de OCEAN COLOUR SCENE (en endavant OCS),
format per tres paraules que els hi agradaven, però sense solta ni volta,
coneixem un grup de rock de
Birmingham (Anglaterra), al que alguns qualifiquen de "retro" i
altres de poc original pel fet de que el seu estil és una amalgama de pop, rock, rhythm & blues,
psicodèlia i soul, amb clares
influències dels grups que van encapçalar els anys 60 la tan sovint esmentada
en aquest blog "invasió
britànica" dels USA, ja ho sabeu, The Beatles, The Rolling Stones, The Who, The Kinks etc.
Però si estan aquí, protagonitzant la CdD d'avui, ja
us deveu imaginar que tenen la meva consideració, com la van tenir en els seus
inicis, quan van rebre un fort impuls de personatges com Paul Weller, el gurú de la escena mod britànica, creador de les mítiques bandes The Jam i The Style Council,
gran admirador de la tècnica del guitarrista Steve Cradock, al que va contractar per gravar algun dels seus
discos en solitari, així com de diversos membres més dels OCS que van actuar un
temps com a la seva banda d'acompanyament, i de Noel Gallagher, de Oasis,
grup al que van "telonejar" l'any 1996, durant la gira del Definitely Maybe (1994).
No és estrany, doncs, que amb aquests padrins, la
qualitat de les seves composicions i els magnífics directes, com vaig poder
comprovar personalment a la Sala Bikini, de Barcelona, l'any 1997, obtinguessin
l'aclamació de la crítica i, sobretot, del públic, amb un gran èxit de vendes
(en una època, la de la explosió del brit-pop,
en la que encara compràvem discos). Els meus àlbums favorits, de la desena que
n'han publicat en els darrers 20 anys, el darrer dels quals, Painting (2013) van presentar fa uns
mesos a la sala Apolo, son el segon, Moseley
Shoals (1996), el tercer, Marchin'
Already (19979 i el cinquè, Mechanical
Wonder (2001).
Moseley
Shoals, títol
compost pel nom del barri de Birmingham del que provenen tres dels quatre
membres del grup i de Muscle Shoals, una ciutat d'Alabama (USA), bressol del soul més genuí, va ser un disc
excepcional, la qualitat del qual perdura en el temps, i conté uns quants temes
que han esdevinguts clàssics del seu repertori, com The Circle, You've Got It Bad o The
Day We Caught The Train. Com a CdD he triat el memorable tema d'obertura, The Riverboat Song, en el que podem
apreciar la capacitat vocal de Simon
Fowler i la habilitat guitarrística de Cradock per al pantanós blues del sud dels USA i amb un
vibrant riff en el més pur estil
dels, probablement també admirats, LedZeppelin.
-
OCEAN COLOUR SCENE. The Riverboat Song.
Moseley Shoals (1996).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada