Sina (Soumbouya) /Yamoré (Salif Keïta)

En diversos viatges a l'Àfrica subsahariana he tingut la oportunitat d'enamorar-me del seu paisatge, de la seva gent i, és clar, de la seva música. Penso que al Senegal, Burkina-Faso, Côte d'Ivoire i, sobretot, al Mali, hi ha la concentració d'artistes més gran del món i, si algú ho dubta, només cal pensar amb estrelles consagrades com Youssou N'Dour, Toumani Diabaté, Oumou Sangaré, Mamadou et Mariam o els desapareguts Fela Kuti i Ali Farka Touré, així com d'altres com Touré Kunda, Baaba Maal, Habib Koite, Rokia Traoré, Tinariwen o les noves sensacions del moment com Staff Benda Bilili o els Sierra Leone's Refugee All Stars etc

I ara que un país com el Mali viu una situació politica tan complicada, em sento amb el deure de dedicar-los la CdD d'avui, per el que he escollit l'artista que em va obrir els ulls (els oïdes més ben dit) al fenomen de la fusió de la música tradicional amb la occidental, el que es coneix amb el terme potser poc afortunat de world-music.

Es tracta de SALIF KEÏTA, un malià de classe social humil, malgrat ser descendent directe del fundador de l'Imperi mandinga en el segle XIII, que va ser marginat des de petit pel fet de néixer albí, el que es considera una maledicció entre la seva gent i ho va acabar de complicar al decidir fer-se griot, alguna cosa semblant als nostres lloats "cantautors" però per als mandinga més propi de classes socials (castes) més inferiors.

Desprès de fugir de casa i malviure pels carrers de Bamako, va entrar a formar part de la Super Rail Band, que venia a ser la orquestra de l'hotel de la estació de ferrocarril, als que va abandonar per formar The Ambassadeurs, amb els que, amb una mescla de ritmes malians amb altres d'afrocubans i  blues,  van triomfar, més encara al país veí de Côte d'Ivoire, el que li va permetre fer el salt, com tants compatriotes, a París, a la metròpoli, on va gravar el disc més trascendent, no tan sols per a ell, sinó per a tot el fenomen esmentat. A Soro (1987) la que està considerada la "Veu d'or d'Àfrica", alternant l'idioma colonial, el francès, amb els tribals (bambara, malinké...), s'acompanya tant d'instruments tradicionals com la kora, el n'goni, el balafo o el djembe com dels propis del pop-rock, com la guitarra elèctrica, el piano i el saxòfon, per donar el tret de sortida al que, des d'aleshores, es coneix com a afro-pop (també Déu-n'hi do amb la parauleta).

A partir d'aquí, potser mal aconsellat per estrelles de l'alçada de Joe Zawinul i Wayne Shorter (fundadors de Wheater Report) i del mateix Carlos Santana, va coquetejar amb el funk i el jazz-rock amb discos com Ko-Yan (1989), Amen (1991), Folon (1995) o Papa (1999) que van anant decebent els seus seguidors, fins que el 2001 va tornar a Bamako, va montar el seu propi estudi de gravació i, deixant de banda les fusions més o menys afortunades, recuperà els orígens amb el seu millor disc, Moffou (2002), nivell que ha mantingut en els següents, M'bemba (2005), i el penúltim, el magnífic La Difference (2010) en el que advoca, no tan sols pels drets sinó fins i tot per la seguretat, de les persones afectes d'albinisme. Fa poques setmanes ha publicat un nou treball, Talé (2012), que no he tingut la ocassió d'escoltar encara.

Com l'ocasió s'ho val, faré una excepció, com a la CdD de Daniel Johnston, i penjaré dos cançons, la primera, Sina (Soumbouya), del seu primer disc, l'esmentat Soro, i la segona, Yamoré, de Moffou, amb una col·laboració molt especial, la de la recent desapareguda cantant de Cabo Verde, Cesária Évora.
Desitjo que gaudiu d'una de les veus més càlides i espirituals que conec, i d'unes composicions que traspuen un panafricanisme militant i un respecte per les grans virtuts humanistes, la honestetat, la solidaritat, la tolerància..., aquelles que en un determinat moment ens van fer creure a alguns ingenus que Europa es podria convertir en una afortunada terra d'encontre interètnic i intercultural.   Tot i què prego disculpes als seguidors del blog per la, al meu parer,  poca qualitat artística dels videos, en el segon dels quals heu de clickar  a "Mira a YouTube".

- SALIF KEÏTA. Sina (Soumbouya). Soro (1987) / Yamoré. Moffou (2002).