Paul
Weller-3:
Al tercer dels quatre post previstos sobre PAUL
WELLER recordarem breument la seva trajectòria en solitari des del 1990 fins
al present, ben actiu com demostra la publicació, fa només uns mesos, del seu
darrer treball, True Meanings (2018). Una carrera solista de
gairebé 30 anys, en els que "the
Modfather" ha editat més d'una dotzena d'àlbums, entre els que
destaquen Wild Wood (1993), Stanley Road (1995) o el doble LP 22 Dreams (2008), obres que no fan més
que engrandir la influència, i el conseqüent respecte, en generacions posteriors
de músics britànics, molts d’ells del reeixit fenomen brit pop.
Entre tanta producció he triat la CdD del seu disc més
conegut, l'esmentat Stanley Road, que
pren el nom del carrer on va créixer a la ciutat de Woking, Surrey, un mot que
als apassionats a l'automobilisme us sonarà per ser el lloc on està instal·lada
la factoria McLaren i, als afeccionats a la literatura, per ser la localitat on
es produeix el primer desembarcament de naus alienígenes a la novel·la de H.G. Wells "La guerra dels
mons" (1898).
Un àlbum la caràtula del qual fou dissenyada per Peter Blake, el mateix de la mítica del
Sgt. Pepper's (1967), de The Beatles, amb un "collage"
que ret homenatge a ídols de Weller, com Steve Marriott i Ronnie Lane,
de Small Faces, Aretha Franklin, John Lennon
o el futbolista George Best en el que
musicalment retorna al seu estil primigeni, basat en les guitarres. Una obra
amb col·laboradors notables, i coneguts dels seguidors del blog, com Steve Winwood,
Noel Gallagher, de Oasis, a qui tornaria el favor tocant la
guitarra i acompanyant en la veu en el tema Champagne
Supernova, del famós (What's The
Story) Morning Glory (1995); Mick
Talbot, ex Style Council; el
"fidel" Steve White, el
bateria des del temps de The Jam, o Steve Cradock, de Ocean Colour Scene, grup al que Weller va promocionar en els seus
inicis.
Un disc amb onze composicions pròpies i una versió del
tema I Walk On Gilded Splinters, de l’LP
Gris-Gris (1968) del Dr. John, de les que, per sobre de la homònima Stanley Road, en destacaria Porcelain Gods, You Do Something To Me, Broken Stones, o la CdD, el track inicial i únic amb el productor Brendan Lynch com a co-autor. Em refereixo a The Changingman, títol inspirat en el nom
d'una nina de la seva filla, en el que explica la necessitat de canviar
constantment les coses, del que, artísticament, els seguidors d'aquesta secció del blog no en tindreu cap dubte,
però també en l'aspecte personal, en la seva inquieta vida afectiva, en un
moment en el que les coses no anaven bé amb Dee C. Lee, la seva ex-col·lega a The Style Council i aviat
ex-parella.
- PAUL WELLER. The
Changingman. Stanley Road (1995).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada