God (John Lennon/Plastic Ono Band)

Al cap d'uns mesos de la separació de TheBeatles, a primers de desembre de 1970, JOHN LENNON va publicar l'LP que iniciaria una carrera en solitari sobtadament truncada, exactament una dècada després, amb el seu vil assassinat, demà farà 38 anys.

Un àlbum que amb el pas del temps ha estat qualificat d'obra mestra però que en el seu lliurament va obtenir un èxit comercial molt inferior a la seva continuació, el molt més "amable" Imagine (1971) (vegeu aquí). I és que, a diferència dels darrers discos dels fab four, aquest John Lennon/Plastic Ono Band (1970), de títol homònim al de la banda conceptual al que està acreditat, és una obra de presentació austera, para la gravació de la qual l'autor va contar únicament amb una secció rítmica formada per Ringo Starr a la bateria i Klaus Voorman, un antic company de la època d'Hamburg (vegeu aquí) al baix, interpretant ell totes les guitarres i la majoria de parts de pianos, a excepció de dos temes, Love, en que ho fa un vell conegut del blog, Phil Spector (vegeu aquí), coproductor del disc, amb el mateix Lennon i la seva esposa Yoko Ono i, ja us ho avanço, la CdD, God, a la que el toca Billy Preston, a qui molts anomenen "el cinquè beatle".

Un àlbum composat en un moment particular de la seva vida, sortint d'un tractament de "teràpia primària", tècnica ideada per un tal Dr. Arthur Janov, amb el que intentava alliberar el dolor reprimit per males experiències a la infantesa, que es tradueix en unes acurades lletres auto-referencials, tan difícils com gratificants, en les que passa revista, per exemple a Mother i a My Mummy Is Dead, a la pèrdua de fe en els seus pares, a la lluita de classes (Working Class Hero), a la desesperació (Isolation), la soledat (Look At Me), també a l'amor (Love) i l'optimisme (Hold On) o a la renuncia als herois de la cultura popular, a God, la CdD.

Una devastadora composició, aquesta, basada en una regla repetitiva en la que, desprès de descriure Déu (God) com "un concepte amb el que mesurem el nostre dolor", llança un impactant missatge generacional, esmentant falsos ídols de tots els temps, salvadors externs en els que reconeix no creure (I don`t believe...) com Hitler, Jesús, Kennedy o Buda, culminat amb els més moderns, Elvis, Bob Dylan (a qui es refereix pel seu veritable cognom, Zimmerman) i els mateixos Beatles, per acabar, desprès d'un silenci que talla la respiració, enunciant les seves noves prioritats: 

   

          I just believe in me

          Yoko amb me

seguit del trist epíleg en el que declara repetidament:

     

          The dream is over (el somni s'ha acabat).

Una de les cançons més valentes mai enregistrades a la història del rock. Jutgeu, esforçats seguidors del blog!

- JOHN LENNON/PLASTIC ONO BAND. God. John Lennon/Plastic Ono Band (1970).