Tot i haver estat desmentit per sir Paul
McCartney, només fa uns pocs anys i, sigui dit, amb molt poca vehemència, la majoria
dels seguidors de The Beatles
considerem a YOKO ONO com la
principal responsable de la separació dels Fab Four
de Liverpool.
Filla d'una aristocràtica
família japonesa i educada en els millors col·legis, en els que compartia aula
amb els fills de l'emperador, la nostra protagonista d'avui va destacar des de
molt jove com a artista d'art conceptual i va ser en una de les seves exposicions
a Londres on va conèixer el seu futur marit, John Lennon, el qual, no oblidem, havia estat estudiant d'art abans
d'abandonar-ho per la música.
Deixant de banda l'aspecte
artístic com a pintora, dibuixant, escriptora... i creadora de performances en general, musicalment el
més interessant és la seva etapa amb Lennon, amb discos de tota mena, com els
infumables Unfinished Music No. 1 Two
Virgins (1968) i No 2. Life With The
Lions (1969), aclamats com Yoko
Ono/Plastic Ono Band (1970) o comercials com Double Fantasy (1980).
A la mort del enyorat beatle, la desconsolada vídua es va
afanyar, més que a conservar, a incrementar el llegat, fins a duplicar la
fortuna, a promocionar la carrera musical del seu fill Sean Lennon, sense abandonar una intensa activitat artística en
tots els camps, incloent la gravació de discos que he de reconèixer,
sincerament, que no he seguit, amb la excepció d'un disc del 2007,
autoparòdicament titulat amb el malnom de "bruixa" amb que la
coneixem, Yes, I'm A Witch, que, per
cert, acaba de tenir continuïtat amb la recent publicació d'un segon, Yes, I'm A Witch Too (2016).
Tots dos son discos "remix" (remescles), és a dir,
reinterpretacions de velles cançons composades i gravades anteriorment per la
Ono, que cada artista participant, 16 i 17, respectivament, ha adaptat al seu
terreny, conservant únicament les pistes de la singular veu de la diva. I, si
en el primer van intervenir artistes tan diversos com Porcupine Tree, The Apples In Stereo, Cat Power, The Polyphonic Spree, Jason Pierce (de Spiritualized), The Flaming Lips, Antony Hegarty (de Antony & The Johnsons) o The Sleepy Jackson, en el segon ho han
fet, entre altres, Death Cab For Cutie, Moby, Peter, Bjorn & John o el seu fill Sean.
El cas és que avui en dia, als 83
anys, la valoració dels seus mèrits encara genera acalorats debats i jo mateix
soc dels que no entenc el que "el meu" John Lennon va veure en la
Ono, la presència de la qual em provoca tanta indignació com al grup espanyol Def con Dos, que li va dedicar una
cançó titulada La culpa de todo la tiene
Yoko Ono. Però, en un moment de debilitat, reconec el mèrit de la seva
persistència i, aprofitant que ahir es va complir el 36é aniversari de
l'assassinat del seu marit (vegeu aquí), li dedico aquest post.
És un tema del primer Yes, I'm A Witch, el del 2007 -LP
titulat com una cançó del seu disc A
Story (1974)- un àlbum de resultat eclèctic, com no podia ser d'una altra
manera, en el que trobem rock
psicodèlic i electro-funk
alternant-se amb balades com la CdD, Death
Of Samantha, la versió original del qual trobarem en el doble LP Approximately Infinite Universe (1973) i
que ara podeu escoltar amb el deliciós “remix”
dels britànics Porcupine Tree i en un vídeo de la època. Trieu quin us agrada
més.
- YOKO ONO. Death Of Samantha. Yes, I'm A Witch (2007) / Appoximately Infinite
Universe (1973).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada