Blue Thunder (Galaxie 500)

Amb aquest nom, que rememora un conegut automòbil de la Ford Motor Company dels anys 60, un amic dels quals en posseïa un, GALAXIE 500 van ser un grup de rock alternatiu d'aquells que podem anomenar "de culte", eufemisme que ve a significar que van obtenir més reconeixement de la crítica (més de la britànica que de la seva nord-amèrica natal) i del seu reduït però selecte grup de fans que no del públic en general.

Formats pel cantant i guitarrista Dean Wareham, el bateria Damon Krukowski i la baixista Naomi Yang, en la seva breu existència van publicar tres LP, Today (1988), On Fire (1989) i This Is Our Music (1990), que van influir en infinitat de bandes d’indie-rock durant la dècada posterior, sobretot a les dels moviments shoegaze i slowcore. Tot i tractar-se de tres instrumentistes no especialment virtuosos, o potser per això mateix, el seu so era extremadament simple, quasi minimalista, però amb la extraordinària producció de l'afamat Mark Kramer, de Rough Trade Records, van aconseguir unes atmosferes tan particulars que els va convertir en referents dintre de la escena dream-pop.

Particularment, penso que va ser una sort que les desavinences entre Wareham i la secció rítmica, aleshores ja parella, portessin a la dissolució de la banda, en un moment en el que el seu so ja s'havia estancat i no donava més de sí, el que ha permès mantenir intacte el mite, així com gaudir dels seus projectes particulars, el primer amb el grup Luna i, posteriorment, amb la baixista del mateix i actual esposa, Britta Phillips (qui, per cert, acaba de publicar un àlbum en solitari), amb el nom de Dean & Britta i els altres dos amb el duo Damon & Naomi, tots prou interessants, encara que per sota del trio seminal.

Today, amb la icònica i llampant portada de color taronja, dissenyada per la Yang, és el seu àlbum més emblemàtic, i es caracteritza, com a tota la seva obra, per la veu malenconiosa i com en segon pla i les textures de guitarra com "de càmera lenta" de Wareham, la percussió jazzística de Krukowski i les serpentejants, i una mica naïf, línies de baix de Yang, inspirades en el seu admirat Peter Hook, de Joy Division, amb composicions el·líptiques amb constants canvis dramàtics, ja de per sí increïbles  que, per obra i gràcia de Kramer i el seu ampli ventall d'arranjaments, plens de reverbs, no fan més que guanyar. 

El disc conté magnífiques composicions pròpies com Snowstorm, Strange o When Will You Come Home, alternades amb versions com Isn't A Pity (George Harrison) o, com a bonus tracks en un CD reeditat posteriorment, Victory Garden (Red Crayola) o Ceremony (Joy Division), convenientment adaptades fins a fer-les seves, una més de les virtuts del trio.  

Com a CdD he escollit el tema que obre majestuosament el disc, el paradigmàtic Blue Thunder, una obra fresca, sense data de caducitat, amb la que, mitjançant aquest blog, espero treure'ls, ni que sigui una mica, del seu discret anonimat.

- GALAXIE 500. Blue Thunder. On Fire (1989).