El compositor, cantant i guitarrista BAABA MAAL, fill d'un pescador d'ètnia
peul de la ribera del riu
Senegal que feia mans i mànigues per a que pogués fer-se advocat, va preferir
estudiar música a la Universitat de Dakar i, amb una beca, fer un post grau a
l'Escola de Belles Arts de París, ciutat a la que, a començament dels anys 70,
va entrar en contacte amb estils occidentals com el rock, el folk, el blues, el soul, el reggae i,
posteriorment, el jazz i la música
electrònica, que, de tornada al seu país i en col·laboració amb el guitarrista
cec MansourSeck, va fusionar amb la música tradicional de l'Àfrica Occidental.
I així, en aquests 30 anys, ha publicat més d'una
dotzena d'LP, en els que ha tingut la oportunitat de col·laborar amb figures,
ben conegudes dels seguidors de la CdD, com Brian Eno, Peter Gabriel,Tony Allen (el bateria col·lega de Fela Kuti i molts més) o U2 i altres d'emergents com Mumford & Sons, concretament en el
seu darrer treball, The Traveller
(2016), amb els que s'ha convertit, no només en un dels artistes més populars
del seu país com Ismaël Lô i, és
clar, Youssou N'Dour, sinó en una
autèntica estrella de la (per a mi, ja ho sabeu, mal anomenada) "world music", el que li ha permès
desenvolupar la faceta d'activista social en defensa dels drets de les dones,
l'educació, l'alliberament del deute o la lluita contra la sida i el canvi
climàtic, entre altres i la promoció de la cultura local, amb activitats com el
festival que organitza anualment a Fouta, seu poble natal.
Una obra que ha donat un gir modern a la tradició dels
griot, els contacontes que
esmentàvem ja fa sis anys en el post
de Salif Keïta, mantenint-se fidel a
les seves arrels, malgrat la perspectiva internacional, cantant en pulaar, el dialecte fulani del nord de Senegal, en
detriment del wolof, la
principal del país, i de la que en voldria destacar l'àlbum amb el que el vaig
conèixer.
Em refereixo a Nomad
Soul (1998), ideal per endinsar-vos en la seva discografia, en la que
descobrireu obres més "autèntiques", siguin anteriors, com Baayo (1991) o Firin' In Fouta (1994) o posteriors, com Missing You (Mi Yeewnii) (2001). Un disc d'afro-pop, gravat a Dakar i fortament arranjat a Londres i
Nova York per un altre conegut del blog,
Chris Blackwell, el "guru" de Island
Records a la seva nova discogràfica, Palm
Pictures, i impecablement presentat, en el que la seva privilegiada veu
s'envolta d'una suau percussió, de guitarres i d'instruments tradicionals com
la kora, als que
s'afegeixen puntualment teclats i sintetitzadors, que s'inicia amb Souka Nayo(I Will Follow You), una mena
de funk afro-celta en el que
s'acompanya del quartet femení irlandès Screaming
Orpheans i acaba, onze tracks
després, amb Lam Lam, una increïble
melodia ambient de 12 minuts produïda
per l'esmentat Eno, Jon Hassell i Howie B., en mig de les quals conviuen
composicions d'aires més tradicionals com Mbolo,
Cherie o Guelel amb altres,
destinades a conquerir audiències més amplies, amb influència molt més pop, com Douwayra o la CdD.
Seqüenciat en quart lloc, Fanta, la traducció a l'anglès del qual està impresa en el
llibret del CD (vegeu la imatge), és un dels temes més allunyats de la estètica
cultural del seu autor, però la màgia de la seva polirítmia segur que us
encisarà i igual us interesseu pels altres àlbums que us he recomanat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada