Dylan
Covers-18:
Seqüenciat en
el quart lloc de la cara 3 del Bonde On Blonde (1966), el setè
àlbum d'estudi de BOB DYLAN i primer en format doble LP de la història
del rock, Just Like A Woman va ser un tema controvertit en el seu
moment, acusant la lletra de sexista, fins i tot misògina, pel seu catàleg
d'insults cap a les dones, els trets naturals de les quals identifica com
l'avarícia, la hipocresia o la queixa persistent fins a la histèria, començant
pel propi títol, en català "Com una dona", mentre d'altres opinen que
la cançó no contraposa home i dona sinó dona i noia, pel que el quid és més
qüestió de maduresa que no pas de gènere, el que quedaria palès a la tornada:
Però últimament veig que les
seves cintes i llaços
Han
caigut dels seus rínxols
Ella
ho encaixa com una dona
Sí,
és així; fa l'amor com una dona
Sí, és
així; pateix com una dona
Però s'esfondra com una nena petita
Pel que fa a
la protagonista, i donada la opacitat habitual a la prosa del de Minnesota,
també hi ha diverses versions, des de que va dirigida a una de les muses de la Factory
d’Andy Warhol, la malaurada Edie Sedgwick (amb la referència a la
seva inclinació per "la boira, les amfetamines i les perles")
fins a la mateixa Joan Baez (per la frase en la que sembla al·ludir als
seus inicis, en els que ella era més famosa, quan diu "Si us plau, no
diguis que em coneixies quan jo passava gana i el món era teu") poc
probable aquesta, en la meva opinió, donat el respecte i, posteriorment, estima
que s’han mantingut desprès del seu trencament sentimental,
Sigui com
sigui, la CdD d'avui és una de les més conegudes de la seva discografia, una
melodiosa balada en to de blues, de la que en destaquen l'acompanyament
d'orgue, interpretat per Al Kooper, ja ho sabeu, l'autor de la mítica
introducció de Like A Rolling Stone, i les guitarres, fins a tres,
curiosament sense la participació de Robbie Robertson, de The Hawks
(posteriorment The Band), omnipresent a la resta del disc. Un tema que
el cantautor ha interpretat centenars de vegades i de la que en disposem de
desenes d'enregistraments, dels que he triat l'original, amb subtítols per a us feu la
vostra opinió.
Una cançó així
mateix versionada per multitud d'artistes, molts d'ells "coneguts"
del blog com Manfred Mann, Joe Cocker, Jeff Buckley,
Rod Stewart, Stevie Nicks (de Fleetwood Mac) o l'altre
vell rondinaire que coprotagonitza aquesta Dylan Cover, VAN MORRISON. Un
dels temes enregistrats, i emesos en directe per l’emissora de radio KSAN-FM,
el dia 5 de setembre de 1971 als Pacific High Studios de San Francisco
en una extraordinària sessió -editada de manera no oficial (bootleg) amb
el títol de Pacific High Studios '71- en la que un
"The Man" en plena forma, desbordant de passió i sense rastres del
seu característic mal caràcter, va alternar composicions pròpies com Into
the Mystic, Ballerina, Tupelo Honey o Domino amb versions d'altri
com Hound Dog, de Big Mama Thornton, Dead Or Alive, de Woody
Guthrie, Bring It On Home To Me, de Sam Cooke, o la que avui
ens ocupa.
Un tema que
l'altrament anomenat "Lleó de Belfast" ha reinterpretat durant tota
la seva carrera, demostrant que, com el bon vi, millora amb la edat, motiu pel
que no m'he pogut resistir a afegir dues covers, separades per gairebé 30 anys, al post d'avui.
- BOB DYLAN/VAN MORRISON. Just Like A Woman. Blonde On Blonde (1966)/Pacific High Studios '71 (1971).
