Dreams (Fleetwood Mac)

Tal com us avançava a la passada CdD (vegeu aquí), la d'avui va d'una banda, FLEETWOOD MAC, amb una història singular.

Liderada en el seus inicis per Peter Green, el fabulós guitarrista, i cantant, que va substituir Eric Clapton als Bluesbreakers de John Mayall, va adoptar el nom de la fusió dels cognoms de la secció rítmica formada pel bateria Mick Fleetwood i el baixista John McVie i, amb la participació d'un altre guitarrista i cantant, Jeremy Spencer, van assolir gran popularitat a la època daurada del blues-rock britànic, a finals dels anys 60.  

Malauradament, greus problemes mentals, derivats de l'addicció a drogues al·lucinògenes, de Green van acabar en la seva marxa del grup, essent substituït per la cantant i pianista que acabaria casada amb el baixista, Christine McVie, i traslladant-se a Califòrnia, on coneixerien per casualitat una parella de hippies, la cantant Stevie Nicks i el guitarrista Lindsey Buckingham, la tècnica del qual va captivar  Fleetwood, que els va incorporar a la banda sense presagiar que això suposaria un canvi radical en el seu estil. 

Un estil que, controlat definitivament per Buckingham, Nicks i la McVie, va virar cap al soft-rock, amb un èxit descomunal en els seus tres primers àlbums, l'homònim Fleetwood Mac (1975), el de hits com Rhiannon o Say You Love Me; el seu cim, Rumours (1977),  i Tusk (1979), un doble LP experimental que conté un altre dels seus temes icònics, Sara.

A l'hora de triar la CdD, qualsevol melòman amb un mínim de perspectiva històrica comprendrà que havia de ser un  track de l'esmentat Rumours, un disc gravat en les pitjors condicions anímiques imaginables, el títol del qual al·ludeix a tot un seguit de comentaris dels mitjans de comunicació sobre les deteriorades relacions sentimentals que acabarien amb les dues parelles trencades però que, tanmateix, hauria funcionat com una mena de teràpia de grup amb un  resultat comercial que en faria el disc més venut de la història fins aquell moment. Una obra cimera a partir de la qual van iniciar sengles carreres en solitari que van comportar successives ruptures i reagrupaments de la banda fins al 2018, quinze anys després de publicar el darrer disc, que Buckingham va ser definitivament (per ara) apartat i substituït per dos coneguts del blog, Mike Campbell, els guitarrista dels Heartbreakers de Tom Petty i Neil Finn...sí, sí, el cantant dels Crowded House.

I què dir de Rumours? Un àlbum llegendari, la gravació del qual va comportar molts mesos (i un ingent consum de cocaïna) i un pressupost il·limitat que es va justificar  amb un resultat espectacular, una obra exquisida i refinada  on Buckingham, amb els productors Ken Caillat i Richard Dashut, combina instruments acústics i elèctrics, amb la seva guitarra i els teclats de Christine omnipresents, amb les harmonies vocals dels tres cantants, que interpreten unes lletres demolidores en les que exposen unes relacions personals fetes miques fins al punt de convertir l'oient en un mer voyeur. Onze tracks de les que en destacaria Don't Stop, una indulgent composició de Christine McVie; Go Your Own Way, en la que Buckingham, acusa una ex-amant de ser una pendona mentre la Nicks, ja gairebé ex-parella, harmonitza la tornada i la CdD, la cèlebre Dreams, una senzilla balada composada per Stevie Nicks en uns minuts que el productor, cantant, guitarrista i (encara) parella va convertir en el principal dels seus molts hits. Un dibuix de la soledat després d'una pèrdua que l'autora, dotada d'un particular sex-appeal, interpretava sovint acompanyant-se d'una pandereta i amb vestits amb serrells que li conferien un cert aspecte de bruixa mentre es convertia en l'autèntica frontwoman del grup.

I si en teniu algun dubte, esforçats seguidors del blog, només cal que li doneu a la tecla play.

- FLEETWOOD MAC. Dreams. Rumours (1977).