Maggie May (Rod Stewart)

El jove londinenc, tot i què de pare escocès, ROD STEWART, tenia a la seva adolescència dues grans passions, incompatibles entre sí, el futbol i el rock, i per a totes dues demostrava gran talent, però a l'hora de triar-ne una no ho va dubtar: mentre la primera li suposava una gran exigència de cuidar-se físicament, l'altra li permetia tota mena d'excessos, la elecció estava cantada. Això sí, la dedicació professional a la música, de la que mai no se'n ha penedit, no li ha impedit seguir apassionadament l'esport, essent un seguidor incondicional del Celtic Football Club, de Glasgow.

Posseïdor d'una veu ronca que sembla una versió blanca de Sam Cooke(així com d'una envejable “pelambrera”), la seva carrera va començar als anys 60 amb The Jeff Beck Group, en el que va coincidir amb un dels seus millors amics, Ron Wood, amb qui es va incorporar, en substitució de Steve Marriott,  a la banda The Small Faces, formació que, anomenada ara simplement Faces, va contribuir durant els seus turbulents cinc anys d’existència, a la mítica llegenda del "sex, drugs and rock'n'roll".

Però es veu que aquest hiperactiu artista no en tenia prou i, paral·lelament al grup, va iniciar una carrera en solitari que, en el seu tercer treball, Every Picture Tells A Story (1971), publicat només tres mesos desprès del Long Player, dels Faces, el va portar al reconeixement universal, amb un estil que barrejava sensacionalment el rock, el blues i el folk, nivell que va mantenir en els següents, Never A Dull Moment  (1972) i Smiler (1974).

Però a l'any següent, Ronnie Wood es va unir a The Rolling Stones en substitució de Mick Taylor, el que va suposar la dissolució dels  Faces i, instal·lat a Los Angeles (Califòrnia, USA), un canvi radical d'estil del nostre heroi, apropant-se al pop rock més comercial a partir de l'àlbum Atlantic Crossing (1975), el del single Sailing, moment en el que vaig perdre, per no tornar a recuperar mai més, l'interès per la seva carrera. És clar que tampoc no m'ho ha posat fàcil, amb discos com Blondes Have More Fun (1978), el del la coneguda Da Ya Think I'm Sexy?, amb una vida personal amb sonats idil·lis amb actrius i models i un estil de vida de festa continua que va eclipsar la vessant professional i una pèrdua de rumb que no vaig veure adreçada, a excepció del preciós MTV Unplugged titulat Unplugged...And Seated (1993), en el que la clava amb la versió que en fa del Have I Told You Lately, de Van Morrison.

I és que a aquest sensacional intèrpret sempre li ha agradat versionar temes aliens, fins a l'extrem de gravar quatre discos del cançoner tradicional americà, que podeu gaudir en els quatre volums de The Great American Songbook publicats entre 2002 i 2005, a més a més d’un altre, Soulbook (2009), amb temes d’aquest estil tan popular els anys 60 i 70. Quant ja semblava que la seva font compositiva s'havia assecat, darrerament ens ha sorprès amb dos àlbums de collita pròpia, Time (2013) i Another Country (2015), que segueix presentant en directe arreu del món, amb el que segurament ni les seves ex ni els seus vuit fills hauran de témer pel seu futur econòmic.

Com he dit, Every Picture Tells A Story va suposar la seva consagració i el ser considerat com un dels millors cantants de la seva generació. És un LP de 10 cançons, la majoria versions, sigui de temes tradicionals com Amaznig Grace o d'altres autors com Bob Dylan (Tomorrow Is A Long Time), o Tim Hardin (Reason To Believe), més dues en les que és coautor, la homònima Every Picture... (amb Wood qui, com la resta dels Faces, participa en la gravació del disc) i la CdD Maggie May (amb el guitarrista Martin Quittenton) i una sola amb autoria en exclusiva, la preciosa Mandolin Wind.

Maggie May va ser editada, paradoxalment, com a cara B del single amb Reason To Believe (la versió del tema de Hardin) a la A, però els locutors de ràdio de seguida van posar les coses al seu lloc i el tema va triomfar fins a l’extrem de estar considerat, encara ara, com un dels més importants de la història del rock.

Amb una melodia irresistible i un so que evoca una càlida tarda de finals d'estiu, el tema narra la relació entre un escolar i una dona gran, amb la ambivalència emocional que li suposa, i que ben bé podria representar la primera experiència sexual de l'artista. Musicalment us recomano que presteu atenció al curt però majestuós pont amb la guitarra acústica del co-autor, Martin Quittenton, i a la malenconiosa mandolina, interpretada, tot i què no figura als crèdits, per Ray Jackson, cap al final d'aquesta CdD que comença dient:

  Desperta't Maggie, penso que he de dir-te quelcom,     Wake up Maggie I got something to say 

                                                                                                    to you,

  S'apropa setembre i hauria de tornar al col·legi...        It's late september and I really should be 

                                                                                                   back at school...    

                                                                                                    

- ROD STEWART. Maggie May. Every Picture Tells A Story (1971).