A propòsit de Leonard Cohen-8:
Jeffrey Scott "Scottie"
Moorhead, amb el cognom del seu pare adoptiu,
als vuit anys d'edat va conèixer el biològic, el també cantautor Tim
Buckley, amb qui parlaria una sola vegada, i amb la mort del qual per
sobredosi d'heroïna als 28 anys, va decidir adoptar el del progenitor i
així va passar a la posteritat pel seu talent fora de sèrie com a JEFF
BUCKLEY.
Posseïdor d'una veu
privilegiada amb la que, interpretant versions d'artistes a qui admirava com Nina
Simone, Bob Dylan, Van Morrison, The Smiths o, com es
veurà, Leonard Cohen, va captivar el públic dels garitos del Greenwich
Village de New York, on s'havia traslladat el 1990 des de la seva Califòrnia
natal, el que li va permetre grava el seu primer (i únic) LP, Grace
(1994).
Una exquisida barreja de blues,
jazz i pop fora de context en un moment en el que el grunge
dominava l'escena musical, amb el que va obtenir un tebi reconeixement que
es veuria espectacularment incrementat amb la seva prematura mort, amb 30 anys,
ofegat al riu Mississippi a l'alçada de Memphis, Tennessee, on havia
anat a gravar un segon disc que no veuria la llum.
Encara ara no se sap si el
capbussament, completament vestit i calçat, en una zona prohibida al bany,
va ser una imprudència o un acte voluntari d'un pacient recent diagnosticat de
trastorn bipolar, però en el seu cadàver, localitzat completament nu i
desfigurat cinc dies després no s'hi van trobar restes de drogues ni
alcohol.
Una mort que va acabar amb un
dels músics més prometedors de la seva generació, convertit gairebé un mite, i
tot per aquest únic i anacrònic disc menystingut quan es va publicar però que,
vist amb perspectiva, amb la seva puresa i equilibri va venir a
representar un contrapunt al desencís social del moment.
Un àlbum amb deu tracks,
set originals, de les en destacaria la inicial, Mojo Pin i la següent,
l'homònima Grace, ambdues amb el guitarrista i amic Gary Lucas
com a coautor i la CdD, Last Goodbye, amb uns magnífics arranjaments de
corda de Karl Berger que ens evoca als seus admirats Led Zeppelin
-de qui el seu padrastre, per cert, li va regalar Physical Graffiti
(1975), coincidint així amb mí en que el meu primer LP també va ser dels
britànics, en el meu cas el Led Zeppelin II (1969)- i tres covers,
una de les quals ha esdevingut històrica.
Com us avançava la setmana
passada, la reconstrucció, més que versió, que Jeff Buckley va fer de l’Hallelujah
de Leonard Cohen (vegeu aquí) esdevindria un clàssic, molt més coneguda que la original que
vàreu escoltar en aquest blog fa 7 dies i amb la que podeu comparar
avui, a veure si creieu que n'hi havia per tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada