Covers...
Nascut a Los Angeles, Califòrnia, en el si
d'una família jueva de músics especialitzats en bandes sonores (BSO) per a
pel·lícules de Hollywood, RANDY NEWMAN es va iniciar precoçment, encara
adolescent, en la composició i va ser interpretat per altres cantants com Judy Collins, Dusty Springfield, Peggy Lee, Three Dog Night
o Harry Nilsson, qui en va enregistrar un àlbum sencer, abans de debutar
com a solista, amb l'homònim Randy Newman (1968), amb
arranjaments clarament cinematogràfics, seguit del 12 Songs (1970),
amb una orientació més propera al pop-rock, de la síntesi dels quals en
sortirien el tercer i potser el més conegut, Sail Away
(1972) i el també magnífic Good Old Boys (1974).
Els primers d'una discografia que, fins al 2017,
compren una dotzena de LP, amb intervals cada vegada més llargs, a favor
d'una d'alternativa centrada en BSO i temes per a pel·lícules, amb les
que, a més a més de millors beneficis econòmics, ha obtinguts multitud de
premis i reconeixements, fonamentalment per a films d'animació per a les
companyies Pixar i Disney, com les franquícies Toy Story, Monsters, Inc.
o Cars i convencionals com Ragtime (Milos Forman, 1981), Awakenings,
estrenada aquí com a Despertares (Penny Marshall, 1991), Marriage
Story/Historia de un matrimonio (Noah Baumbach, 2019) o la mateixa
de la CdD d'avui.
Es tracta d'un tema de l'esmentat Sail Away,
un disc coproduït per Lenny Waronker i Russ Titelman, que destaca
pel seu característic, i no sempre ben entès, intel·ligent i sarcàstic sentit
de l'humor, en el que, en menys de 31 minuts, tracta de manera convincent dotze
històries que no ens deixen indiferents, com el tràfic d'esclaus (a la homònima
que el titula), la religió (God's Song [That's Why I Love]), la
contaminació ambiental (Burn On), el preu de la fama (Lonely At The
Top, inicialment escrita per a un Frank Sinatra que mai no la va
arribar a enregistrar), la educació dels fills (Memo To My Son), o
l'abandonament dels vells al final de la vida (Old Man) amb una
sorprenent vigència com la sàtira política (Political Science) en la que
diu quelcom que, 50 anys després, us sonarà actual: "Àsia està plena de
gent, Europa és massa vella, Àfrica massa calenta, el Canadà massa fred i Sud-Amèrica
ens roba el nom..."
Un àlbum en el que la seva poc dotada veu
s'acompanya d'un omnipresent piano i un grup de grans instrumentistes, alguns
de "coneguts" nostres, com el bateria Jim Keltner i
l'extraordinari guitarrista Ry Cooder, qui aporta la seva stil guitar
a Last Night I Had A Dream i, diguem-ho ja, a la ultra famosa You Can
Leave Your Hat On, un rock mig tempo en la que, sobre un ondulant i
contagiós riff de piano d'estil funky que ha esdevingut clàssic,
un individu, més aviat apocat, en paraules del compositor, demana a una dona
que es tregui la roba a poc a poc però que es deixi posat el barret.
Una cançó que anys després versionaria (i d'aquí
que, amb aquest post, recuperem la secció Covers del blog)
JOE COCKER en el seu disc Cocker (1986) però que obtindria
la més gran popularitat, amb els corresponents royalties per als
implicats, com a música de fons de la escena del sonat streptease de Kim
Basinger, davant d'un bocabadat Mickey Rourke, a la pel·lícula 9
1/2 Weeks/9 semanas y media (Adrian Lyne, 1986), estereotip, amb
ulls d'avui, del masclisme més ranci.
Un tema interpretat per altres cantants famosos
com Etta James o Tom Jones, qui hi aporta un aire més frívol i
adient al tarannà de la pel·lícula, i posteriorment obra de teatre, The Full
Monty (Peter Cattaneo, 1997), a la memorable paròdia de l’streptease
(vegeu aquí), en aquest cas múltiple i masculí.
- RANDY NEWMAN/JOE COCKER. You Can Leave Your
Hat On. Sail Away (1972)/Cocker (1986).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada