Son Of A Preacher Man (Dusty Springfield)

Nascuda Mary O'Brien, havent triomfat precoçment amb el trio de pop-folk vocal The Springfields, que formava amb el seu germà Dion i amb Tim Feild, i ja amb el nom artístic de DUSTY SPRINGFIELD, la nostra protagonista d'avui va iniciar una carrera en solitari amb clares influències  dels grups de noies de la Tamla Motown Records de Detroit, Michigan (USA). 

I, amb discos com A Girl Called Dusty (1964), You Don't Have To Say You Love Me (1966) o The Look Of Love (1967) es va convertir en la millor  intèrpret de pop-soul blanc, o "blue eyed soul", com sabreu els més atents seguidors del blog (vegeu aquí), a més a més d'una autèntica icona del moviment "mod" en el moment àlgid del Swinging London dels primers anys 60, l'imponent pentinat cardat ros oxigenat (de natural era pellroja) i el maquillatge d'ulls de la qual imitaven milers de joves.

L'adveniment de la cultura hippie i del rock psicodèlic li va suposar una pèrdua de popularitat que va voler redreçar traslladant-se a Memphis, Tennessee (USA) i fitxant per la multinacional Atlantic Records que va posar a la seva disposició tots els mitjans per gravar un àlbum sensacional, Dusty In Memphis (1969), molt ben acollit per la crítica però amb el que, incomprensiblement, no va recuperar l'èxit massiu, el que tampoc va succeir en LP's següents com A Brand New Me (1970) o Cameo (1973), el que li va comportar una greu crisi personal, amb l'addicció a la cocaïna inclosa, de la que no es recuperaria fins que va participat en la gravació d'un tema del disc Actually (1987), de The Pet Shop Boys, que li produirien el seu Reputation (1990), en plena era tecno, penúltim de la seva carrera, que acabaria amb la seva mort, víctima d'un càncer de mama, el 1999, amb 59 anys.

Tornant a Dusty In Memphis, val a dir que no va ser un disc fàcil de gravar. Tot i què Atlantic li va proporcionar l'equip de músics de sessió de la casa, com The Memphis Cats, les vocalistes The Sweet Inspirations i un brillant equip de productors, liderat per Jerry Wexler, la personalitat que Dusty havia demostrat a la vida, en moments com l'enfrontament amb el govern de Sudàfrica, on es va negar a cantar en un auditori segregat racialment, al menystenir en un concert a part de la família reial britànica, afirmant alegrar-se de que la reialesa no estès confinada a la llotja, per a alegria d'un auditori ple de gais i lesbianes o reconeixent ella mateixa la seva bisexualitat (definir-se homosexual hauria estat massa per a la època) no es corresponia amb la inseguretat a l'hora de cantar, el que treia de polleguera a Wexler fins a l'extrem que les preses de veu es van acabar fent a New York.

Però el resulta final va ser una obra excepcional, el seu millor treball i, malgrat el fracàs comercial, un dels millors discos de tots els temps. Un àlbum d'onze tracks, als que, en successives reedicions, se'n han anat afegint, així, si en la remasteritzada  llançada en CD del 1988 en van ser tres, la de luxe del 1999 en conté catorze més, sense millorar el perfecte repertori original.

Una obra mestra que, per la seva sofisticació, ha influït en el so de dècades posteriors, com el trip-hop i en artistes actuals com Adele o la malaurada Amy Winehouse, que conta com a compositors a "monstres" com Carole King, Randy Newman, Michel Legrand, el tàndem Burt Bacharach-Hal David o John Hurley i Ronnie Wilkins, els autors de la CdD, Son Of A Preacher Man.

La lletra d'aquesta tracta de la relació secreta d'una dona amb el fill d'un respectat predicador i els autors la van oferir inicialment a Aretha Franklin qui, casualment filla de predicador, la va rebutjar, tot i què, desprès de l'èxit de la Springfield, la va acabar gravant un parell d'anys desprès, sense superar, a l'igual que les versions de Nancy Sinatra, Liza Minnelli, Dolly Parton, Tina Turner, Janis Joplin i alguna altra,  la que escoltareu a continuació.

- DUSTY SPRINGFIELD. Son Of A Preacher Man. Dusty In Memphis (1969).