El Corrido de Jesse James (Ry Cooder And Corridos Famosos)

Ry Cooder-1:

Aquestes festes, viatjant per passar-les en família amb el meu iPod Classic de 160 GB, amb 14.515 cançons, en posició de "reproducció aleatòria", ha sonat en tres ocasions un tema relacionat d'una manera o altra amb RY COODER. I això, que per a alguns pot ser interpretat com obra de l'atzar, jo ho he vist com una "revelació", en el sentit de que ja tocava una CdD d'aquest músic californià.

Però ha estat al posar-me mans a l'obra que me'n he adonat de la dificultat d'abastar en un post l'obra d'aquest injustament poc conegut artista, per el que aviso, des d'ara mateix, que aquesta entrada al blog tindrà continuïtat en els propers mesos.

Per començar direm que des de ben petit, sembla que amb només tres anys, va començar a tocar la guitarra, de la que ha esdevingut un autèntic virtuós, sobretot de la modalitat slide (consistent a lliscar el dit pels trastes amb un aparell que en els seus inicis era un coll d'ampolla, per el que es coneix també com a "bottleneck"), essent considerat un dels millors guitarristes  de rock de tots els temps, tot hi haver de superar la pèrdua d'un ull per un accident domèstic a la edat de quatre anys.

I, partint de la música d'arrels americana (roots rock), el seu interès s'ha expandit pel folk, country, rock, blues, rhythm and blues, gospel, soul, doo.wop, jazz i, fins i tot, música hawaiana, a més a més de productor i compositor de bandes sonores per a pel·lícules, la més coneguda de les quals és París, Texas.

La seva eclèctica activitat la podríem classificar, didàcticament, paral·lela a la seva biografia, iniciada de ben jove com a músic d'acompanyament o d'estudi (modalitat en la que és una autèntica icona) d'artistes com Taj Mahal, Captain Beefheart i, sobretot, de The Rolling Stones, abans d'engegar una carrera en solitari centrada en el blues, amb discos com Into The Purple Valley (1972) o Boomer's Story (1972), per continuar amb una etapa més variada amb àlbums com Paradise And Lunch (1974) o Chicken Skin Music (1976), tornant al rhythm & blues amb Bop Till You Drop (1979), el primer disc de rock gravat digitalment o Borderline (1980). 

I a partir d'aquí, potser decebut per l'escàs èxit comercial, va començar la seva aventura cinematogràfica (ja es diu que "si naixes a Los Angeles acabaràs a Hollywood"), amb més d'una dotzena de bandes sonores, de les que en destacaria The Long Riders (Walter Hill, 1980), The Border (Tony Richardson, 1982), per sobre de totes, la esmentada París Texas (Wim Wenders, 1984), Palma d’Or al Festival de Cannes o Primary Colors (Mike Nichols, 1998).

Assegurada la supervivència econòmica, sobretot com a aclamat músic de sessió per a gent com Randy Newman, Van Dyke Parks, Little Feat, Van Morrison, Neil Young, Judy Collins, Nancy Sinatra, Gordon Lighfoot, The Doobie Brothers i no sé quants més, la seva  participació amb el "supergrup" Little Village, format amb els seus amics John Hiatt, Jim Keltner i Nick Love, amb qui va publicar el disc homònim el 1992, no deixa de ser una anècdota, perquè estava a punt d'iniciar una altra faceta per la que molts el coneixereu.

Es tracta d'un seguit de col·laboracions amb músics tradicionals de països i ètnies molt variats, del que han sortit LP com A Meeting By The River (1993), amb l'hindustaní Vishwa Mohan Bhatt; Talking Timbuktu (1994), amb el malià Ali Farka Touré; Mambo Sinuendo (2003), amb el cubà Manuel Galbán; San Patricio (2010), amb els irlandesos The Chieftains, als que hem de sumar la trilogia “tex-mex” formada per Chavez Ravine (2005), My Name Is Buddy (2007) i I, Flathead (2008) i la seva obra més popular, en aquest en qualitat de productor. Em refereixo a la recuperació de vells artistes cubans en una obra que ha esdevingut mítica i que ha donat per unes quantes seqüeles i una pel·lícula i a la que, més endavant, dedicarem un altre post, Buena Vista Social Club (1999).

I, per a demostrar que segueix en bona forma, no podrem oblidar la darrera publicació que en conec a data d'avui,  el segon disc, desprès de Show Time (1977), gravat en directe de la seva carrera, precisament al mateix lloc, al The Great American Music Hall, de San Francisco, amb la participació de dos dels mateixos músics, el cantant Terry Evans i l'acordionista Leonardo "Flaco" Jiménez i, com a novetat, el seu fill Joachim a la bateria. Un disc atribuït a Ry Cooder And Corridos Famosos i titulat simplement Live (2013), en el que repeteix quatre cançons de Show Time i repassa la seva àmplia discografia, amb temes dels esmentats Into The Purple Valley, Boomer's Story, Chicken Skin Music, Borderline i altres LP, com el també recent Pull Up Some Dust And Sit Down (2011), del que prové la CdD d'avui.

En un àlbum, aquest últim esmentat, obertament polititzat, inspirat en la crisi econòmica de finals dels anys 2000, així com en cançons de protesta del passat, per la qual cosa ha estat comparat amb el cantautor Woody Guthrie, utilitzant tot l'arsenal d'"americana" que atresora (folk, country, blues, rock...i tex-mex), Cooder, autor i productor del disc, critica la disparitat econòmica, la injustícia social, la política i la guerra.

A continuació podeu escoltar el mític pistoler Jesse James, des del cel, demanant-li a Déu la seva arma, la "fidel 44", per baixar a arreglar contes amb els banquers, el que fa a ritme de vals, amb l'acordió de "Flaco" Jiménez i una potent secció de vents, La Banda Juvenil.

- RY COODER AND CORRIDOS FAMOSOS. El Corrido De Jesse James. Live (2013).