Amb un nom inspirat en un personatge secundari; Johnny Fontane, de la
pel·lícula El Padrino (Francis Ford Coppola), interpretat per Al
Martino, al que, per coincidir amb el d'una banda de Los Angeles,
Califòrnia, van haver d'afegir les inicials D.C. que corresponen a Dublin
City, la ciutat amb la que mantenen forts vincles, FONTAINES D.C.
son un quintet que ha obtingut un reconeixement immediat i en augment des del
seu debut amb l'LP Dogrel (2019), en el que reten homenatge a la
poesia popular, coneguda des del s. XVII com a "Doggerel";
seguit de A Hero's Death (2020), en català "La mort d'un
heroi", dedicat a un fan víctima de la Covid-19; Skinty Fia
(2022), en el que comencen a adoptar posicions polítiques (com va quedar palès
al Barcelona Primavera Sound 2025 amb el seu al·legat a favor de
Palestina i contra el genocidi de Gaza) i l'aclamat Romance
(2024), en el que descriuen un futur distòpic inspirat en el manga japonés,
amb el hit Starburster, composat pel cantant i lletrista Grian Chatten
-autor també d'un disc en solitari, Chaos For The Fly (2023)- a
partir d'un atac de pànic a l'estació de St. Pancras de Londres; fins al
recent Dopamine Chamber (2026), el de la CdD d'avui.
Un disc que m'ha provocat una mica de recança per no haver tingut abans en
consideració aquests irlandesos i, sigui perquè per una cosa o altra o,
simplement, perquè tampoc no m'entusiasmen tant, sempre ho he anat deixant, fins que he decidit que d'avui no passa.
Un àlbum publicat poc després del suïcidi del seu mànager, Trevor
Dietz, als 47 anys, produït, com l'anterior, per James Ford, en el
que, sense gaires variacions més que algun afegit electrònic, es mantenen
fidels al so post-punk d'atmosferes ombrívoles, accentuades per la veu
profunda i distant a l'estil Ian Curtis (Joy Division) del frontman,
i a la temàtica, en la que, com el títol sembla indicar, retraten l'hedonisme
de la societat actual a la que la recerca del plaer immediat, fomentada per les
xarxes socials, funciona com a anestèsia en front del món en declivi que
anunciaven a l’esmentat Romance.
Un disc amb 11 tracks, de les en destacaria la segona, Marianne,
amb la seva hipnòtica tornada, i altres en les que s'entreveuen influències
diverses de "coneguts" del blog com Mimesis (Depeche Mode), Happy For You (The Cure), Tongue (Massive Attack) o You Miss Me (The Verve), però de les que en destaca
una en la que, per primera vegada en la seva discografia, col·labora un artista
aliè al grup, concretament Rosalía, en forma de duet a Where Is Gone?
Seqüenciada en vuitè lloc, es tracta d'una balada orquestral d'aires
cinematogràfics que, allunyant-se del post-punk, ens evoca més aviat el
so de l'aclamat darrer àlbum, Lux (2025), de la catalana, qui,
sempre en anglès, s'alterna en les estrofes amb un Chatten amb qui es retroba a
les tornades, per descriure una relació que s'està trencant, preguntant-se,
finalment i com diu el títol, "On ha anat a parar?", amb un resultat
molt més reeixit del que era previsible, donada la poca similitud, no tan sols
de les veus sinó dels seus projectes.
Una obra amb la que Chatten i els seus col·legues, Carlos O'Connell
i Conor Curley compartint guitarres i sintetitzadors, Conor Deegan
al baix i Tom Coll a la percussió, assoleixen l'estatus de "banda
d'estadi", com podeu apreciar al segon vídeo, enregistrat el passat dia 24
d'octubre al Sant Jordi Club de Barcelona i, malauradament, sense la
participació de la de Sant Esteve Sesrovires, tot i que la evident manca de
carisma del líder em reafirma, com dic en el segon paràgraf de l'article, en el
meu poc entusiasme envers ells.
- FONTAINES D.C. Where Is Gone? Dopamine Chamber (2026).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada