Una obra que els va
convertir en el grup més influent, musical i sociològicament, de tots el temps,
glòria que cap dels quatre ha pogut igualar en les seves respectives carreres
en solitari, tot i què algunes publicacions de Lennon, com John Lennon/Plastic Ono Band (1970) o Imagine (1971) i de George
Harrison, com All Things Must Pass (1970) poden qualificar-se
tanmateix d'obres mestres.
I, potser
precisament per aquests tres discos, el debut de “Macca” estava precedit
d'una expectació tan gran que no podia més que decebre, per el que el seu
primer LP, McCartney (1970), va ser rebut amb tebiesa, consideració que
només va millorar un xic amb el següent, Ram (1971), en el que participa
la seva esposa Linda i el bateria Denny Seiwell, als qui,
poc després, s'uniria Danny Laine, exguitarrista de The Moody Blues, per formar la banda WINGS.
Un grup que, amb
diversos canvis de membres, va publicar gairebé una desena d'àlbums, dels que
en destacaria el tercer, Band On The Run (1973) i el triple LP en
directe Wings Over America (1976), durant la dècada dels 70, a
partir de quan McCartney va continuar en solitari fins a l'actualitat, com
demostra el recent Egypt Station (2018). Una llarguíssima carrera
artística en la que ha publicat dues dotzenes de discos dels que podem
recomanar, al llarg del temps, alguns com Tug On War (1982), Flaming
Pie (1997), Chaos And Creation In The Backyard (2005) o New
(2013), així com Unplugged (1991), un dels primers àlbums publicats en
aquesta modalitat. Una extensa obra de pop-rock amb hits
coneguts per tothom, com Live And Let Die, de la banda sonora de la
pel·lícula homònima de James Bond, Mull Of Kintyre, un dels singles
més venuts de la història (vegeu aquí), Ebony And Ivory, en
col·laboració amb Stevie Wonder o Say Say Say, en aquesta
ocasió amb Michael Jackson, a la que s'han d'afegir aventures, tot sigui
dit, no gaire reeixides, en el camp de la música clàssica, com el Liverpool
Oratorio (1991) o Standing Stone (1997) o, amb el pseudònim de The
Fireman, de la electrònica, com Strawberries Ocean Ships Forest (1993)
o Rushes (1998), publicat l’any de la mort de
la seva primera esposa, i col·laboracions inversemblants amb artistes
actuals com Kanye West o Rihanna.
Una carrera artística
inabastable en un post de la que, por compromís amb l’ideari del blog,
havia de triar un sol tema com a CdD, i ho he fet de l'esmentat àlbum Band
On The Run, probablement el millor disc de la seva etapa post-beatles, i això
que va estar gravat en les pitjors circumstàncies imaginables. I és que, a
l'abandonament a darrera hora del nou guitarra solista, Henry McCullough
i de l’esmentat bateria Denny Seiwell, instrumentació que va acabant assumint
el mateix McCartney, s'hi va afegir la pèssima elecció dels estudis de gravació
de EMI, a la perillosíssima ciutat nigeriana de Lagos, de la que la parella en
tenia una opinió ben equivocada, i on, inevitablement, van ser atracats i els
van sostreure les lletres i les demos de les cançons, que van deure
de ser escrites de nou, amb un equip tècnic obsolet que només la perícia de
l'enginyer Geoff Emerick va poder recuperar, a més a més d'un
enfrontament amb l'estrella local Fela Kuti (el protagonista de la CdD
número 8 de la secció Africana) per unes crítiques injustificades
d’aquest i amb Ginger Baker (un altre conegut del blog per
les CdD de Blind Faith i Cream), per rebutjar l'estudi de
la seva propietat a la capital, en el que, finalment, van gravar el tema que
tanca el disc, Picasso's Last Words (Drink To Me) i no sé quantes
penúries més...
Unes condicions tan
adverses com magnífic en va ser el resultat final, una proposta de pop i
rock psicodèlic, espectacularment arranjat amb la posterior
col·laboració, ja a Londres, d'un altre dels meus productors estrella, Tony Visconti, del que he triat com a CdD, el segon single, després de la
magnífica Jet, que se'n va publicar, l'homònima Band On The Run.
un dels clàssics que no hauria faltat a l'Olímpic.
Una composició a
mode de suite en la que, com ja havia fet a l'època Beatles (per exemple
a la també CdD A Day In The Life), sembla mesclar varies cançons
diferents, mantenint el tema de fons de l'escapament cap a la llibertat, com
sembla indicar el títol i queda ben patent a la portada del disc, amb aquesta
fotografia de Clive Arrowsmith en la que un grup de presoners,
entre els que, a més a més dels tres Wings, Paul, Linda i Danny Laine, hi
figuren personatges coneguts com els actors James Coburn i Christopher
Lee, famós pels seus papers de Dràcula , semblen ser enxampats
mentre fugen.
Un tema dividit en
tres parts que varien d’estil, del folk al rock i el funk,
a la primera de les quals, la més melòdica, evidència la frustració de veure's tancat,
amb una segona on expressa la voluntat de sortir de la presó i una final, la
més llarga, amb la banda escapant i desafiant l'autoritat, el que el crític
musical Robert Christgau va interpretar com una crítica sobre “la
opressió dels músics de rock per part de buròcrates embogits pel cannabis".
- PAUL McCARTNEY & WINGS. Band On
The Run. Band On The Run (1973).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada