Alex Chilton
és el paradigma de l’artista de culte. Desprès d’assolir precoçment, amb només
17 anys, l’èxit amb The Box Tops,
practicant una mena de soul blanc que
es coneix com a Blue Eyed Soul, dels
que destaca el tema The Letter
(1967), va abandonar la formació per unir-se a Chris Bell en un projecte que va passar a anomenar-se, sense cap
mena de presumptuositat, ja que es van inspirar en el nom d’una cadena de
supermercats, BIG STAR.
En un moment
totalment inadequat en el que el mon del rock
tirava cap a una altra banda, van girar la vista cap al pop dels dos costats de
l’Atlàntic dels 60, amb The Beatles i
The Kinks a una banda i The Beach Boys i The Byrds a l’altra, per oferir un producte aleshores anacrònic
però mitificat amb el pas del temps fins a ser considerats els pares del power pop i reivindicats per gent com REM, The Posies, Teenage Fanclub,
Jeff Buckley i tots aquells que
estimen les cançons dolces i tristes.
Desprès d’un
fabulós primer disc ple de màgiques harmonies pop, #1 Record (1972) que la discogràfica Stax, del seu Memphis (Tennessee, USA) natal, especialitzada en la
música soul, va promocionar fatal,
Bell (que va morir el 1978, amb 27 anys, en un accident de trànsit) va
abandonar el grup, que, ara liderat indiscutiblement per Chilton, va gravar el
no inferior Radio City (1974), rebut
amb la mateixa indiferència.
Això va sumir el
nostre protagonista, de caràcter ja de per se inestable, en l’alcoholisme, el
que no va impedir la gravació de la que va ser la seva obra pòstuma i que va
tenir una història ben particular. Finalitzada el 1975, va romandre las
calaixos de diverses discogràfiques fins a ser editada tres o quatres anys
desprès per diverses d’elles, algunes de ben nefastes, amb diferents
seqüenciacions de les cançons, sent la més digna la del format CD de Rykodisc de 1992. La imatge que il·lustra el post d’avui no és la caràtula més
coneguda sinó la que tinc a la meva discoteca, editada per Line Records el 1987.
El que va ser el
seu cant de cigne, gravat en condicions tan imprevisibles com el Pet Sounds de The Beach Boys o el Berlin de Lou Reed, és un disc inhòspit, ombrívol i depressiu, sembla que a
la banda, o del que quedava de ella, li importava ben poc el seu futur. De fet
el disc ni tan sols te un títol reconegut oficialment, hi ha que l’anomena Third i altres Sister Lovers, nom suggerit mig en broma per Chilton i el bateria Jody Stephens, els dos únics de la
formació inicial, amb motiu de sortir ambdós amb una parella de germanes.
El productor Jim Dickinson va tenir un excessiu
protagonisme en el resultat del disc, fins el punt que Chilton no s’hi va
arribar a identificar mai. Entre això i el seu caràcter voluble va escollir el
pitjor dels camins, alternant obres en solitari ben allunyades de l’esperit Big
Star amb la col·laboració amb diversos grups amb la ocasional producció
d’artistes més o menys interessants, dels que destacaria a The Cramps o, fins i tot, els madrilenys Vancouvers, fins a la seva mort prematura el 2010, per una
cardiopatia, als 59 anys.
El tema escollit
per a CdD, Tank You Friends, és un
dels més alegres del disc, una melodia enganxosa i ascendent i una lletra
enginyosament mordaç amb la que, amb aparent seriositat, reconeix a aquells que
l’han ajudat (Gràcies amics, no seria aquí si no fos per vosaltres...) per
passar a continuació a retorçar el ganivet suggerint que millor hauria estat
sense tants amics paràsits i amb una impressionat tornada, a la que us podeu
afegir, que fa:
Thank
you, friends
Wouldn’t be here if it wasn’t for you...
-
BIG STAR. Thank You Friends. Third/Sister Lovers
(1978).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada