La recent publicació de Rewind The Film (2013), el darrer disc dels MANIC STREET PREACHERS m'ha recordat la vegada que vaig assistir a
un concert seu.
Aquest inicialment quartet del País de Gal·les (UK),
format per James Dean Bradfield
(guitarra i veu), Sean Moore (baix),
Nicky Wire (bateria) i Richey James (lletrista) és
caracteritzava durant la primera etapa per un estil proper al punk-rock i el glam, inspirat en grups com Sex
Pistols o The Clash, i unes
lletres incendiàries, plenes de contingut polític, amb el que van assolir
el zenit amb l'àlbum The Holy Bible
(1994).
La desaparició el 1995 de l'excèntric i mentalment
fràgil James, donat legalment per mort al trobar-se uns dies desprès el
seu cotxe abandonat a prop del pont Severn, de Bristol, conegut escenari
habitual de suïcidis, els va reduir a trio, assumint Bradfield i Moore les
tasques de composició musical i Wire les lletres, al temps que feien un gir mainstream, obtenint un reconeixement
unànime de crítica i públic en els dos discos següents discos, Everything Must Go (1996), el del hit A design for life, i This Is My Truth Tell Me Yours (1998),
amb temes con The Everlasting, You're
Stole The Sun From My Heart, Tsunami o la CdD d'avui, autèntics himnes de
la classe treballadora i d'un nivell inabastable en tota la seva obra
posterior.
I aquest va ser precisament el gruix del repertori del
seu concert a la sala BIKINI, on els vam gaudir en el moment de màxim
esplendor, si més no comercial. Una època en la que, sense abandonar el seu
discurs intel·lectual i reivindicatiu, van polir el so, amb la guitarra de
Bradfield carregada d'efectes i sumptuosos arranjaments orquestrals a l'estil
de Phil Spector, arribant a ser
promocionats a les radiofórmules i obtenint importants premis musicals amb dos
discos consecutius, el mai vist.
Considero anecdòtic el fet de que en el 2001, a rel de
la seva cançó Baby Elián, que narra
la història de
If You Tolerate This Your Children Will Be Next, amb uns arranjaments efectistes i emotius, és una de les millors composicions dels "Manics" i està dedicada als brigadistes internacionals gal·lesos que van lluitar al costat de la República a la Guerra Civil espanyola. Inspirada en el relat “Homenatge a Catalunya”, de George Orwell (hi ha una estrofa que diu "I've walked Las Ramblas...") tant com en el tema Spanish Bombs, del disc London Calling (1979), de The Clash, pren el nom d'un cartell republicà amb la imatge d'un nen assassinat en un bombardeig dels "nacionals" que avisava que "si toleres això els teus fills seran els pròxims".
En el primer vídeo podeu copsar perfectament el contingut ideològic de la cançó (el conill ve a conte de la estrofa que diu, em sembla que sense necessitat de traducció, "So if I can shoot rabbits then I can shoot fascits"), el segon és una actuació en directe per a la TV.
- MANIC STREET PREACHERS. If You Tolerate This Your Children Will Be Next. This Is My Truth
Tell Me Yours (1998).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada