Bob Mould 4:
El darrer dels quatre post previstos sobre la trajectòria de BOB MOULD és una CdD del seu tretzè i,
per ara, darrer treball, publicat fa uns mesos, Sunshine Rock (2019).
Un àlbum de nou en el clàssic
format power trio, amb la implacable
secció rítmica que l'acompanya en els quatre darrers discos, des del magnífic Silver Age (2012) que vam comentar en el
tercer post (vegeu aquí), Jon Wurster a la bateria i Jason
Narducy al baix, la millor amb la que hagi comptat en una carrera artística
de més de 35 anys, gravat a Berlín, ciutat a la que aquest novaiorquès,
resident actualment a San Francisco, sembla haver superat la mort amb poc temps
de diferència dels seus pares, el que va quedar reflectit en els dos
enregistraments anteriors, els foscos Beauty
& Ruin (2014) i Patch The Sky
(2016), per recuperar l'optimisme i la energia juvenil de les èpoques Hüsker Dü i Sugar, a les que vam dedicar els post números 1 i 2 sobre la seva figura.
Un disc en el que trobem les
intemporals descàrregues elèctriques "marca de la casa" i una
potència de veu impròpia per als seus gairebé seixanta anys en temes com Sunny Love Song o I Fought, amb un parell d'anomalies com l'acústica Camp Sunshine i la inesperada versió de Send Me A Postcard, un tema dels 60's de
la banda holandesa Shocking Blue,
que els de la meva generació recordareu per un tema anomenat Venus (vegeu aquí), que no desequilibren una obra de la que jo aprecio especialment la
genial aportació a les cordes de la Prague
TV Orchestra, en cançons com Lost
Faith, Western Sunset, la que
tanca magistralment l'àlbum, i la que l'inaugura i he triat com a CdD, la
homònima Sunshine Rock, de la que tot seguit en podeu gaudir en la seva versió original i en un directe en el que es confirma la "energia juvenil" que us esmentava, a més a més d'una certa retirada amb l'autor d'aquest modest blog. 😄
- BOB MOULD. Sunshine Rock. Sunshine Rock (2019).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada