dilluns, 18 de novembre del 2019

The Descent (Bob Mould)


Bob Mould 3:
El tercer dels quatre post previstos sobre la figura de BOB MOULD va de la seva segona etapa en solitari, iniciada amb la ruptura dels Sugar i que perdura fins a l'actualitat.
Una carrera discreta en els primers deu anys, amb incursions en el rock electrònic i la música dance, fruit de la seva immersió a la comunitat gai de Nova York, amb períodes de inactivitat musical que va emprar implicant-se en el món de la lluita lliure, la seva altra passió, i en  co-escriure, juntament amb Michael Azerrad, la seva biografia, publicada el 2011 amb el títol de See a Little light: The Trail of Rage and Melody, fins al 2008, en que va tornar a l'estil rock alternatiu, amb el que segueix en actiu amb mitja dotzena de discos, els més interessants del quals considero que son Silver Age (2012), el de la CdD d'avui, i Sunshine Rock (2018), el del proper i definitiu post.
Uns àlbums gravats amb mode power trio, el seu format favorit, amb el baixista Jason Narducy i Jon Wurster, altrament bateria de Superchunk, el primer dels quals, tot i aquest títol autocrític, no té res de nostàlgic ni reflexiu, tot el contrari, una explosió de pop-rock aspre amb brillantor melòdica, una obra alt-rock de manual a l'estil Sugar o, fins i tot, HüskerDü, en la que, lluny de buscar refugi en el passat, en reclama la vigència.
Un LP amb 10 tracks d'intensitat elèctrica sense treva, dels que en destacaria l'homònim Silver Age, Briefest Moment, Keep Believing i la CdD, The Descent, un tema d'enèrgic power-pop en el que Mould, aleshores amb cinquanta anys, fa el que millor sap fer, i gaudint de la seva pròpia "edat de plata".
                                      
- BOB MOULD. The Descent. Silver Age (2012).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada