Bob Mould 3:
El tercer dels quatre post previstos sobre la figura de BOB MOULD va de la seva segona etapa en
solitari, iniciada amb la ruptura dels Sugar i que perdura fins a l'actualitat.
Una carrera discreta en els
primers deu anys, amb incursions en el rock
electrònic i la música dance, fruit
de la seva immersió a la comunitat gai de Nova York, amb períodes de
inactivitat musical que va emprar implicant-se en el món de la lluita lliure,
la seva altra passió, i en co-escriure, juntament amb Michael Azerrad, la seva biografia,
publicada el 2011 amb el títol de See a
Little light: The Trail of Rage and Melody, fins al 2008, en que va tornar
a l'estil rock alternatiu, amb el que
segueix en actiu amb mitja dotzena de discos, els més interessants del quals
considero que son Silver Age (2012),
el de la CdD d'avui, i Sunshine Rock
(2018), el del proper i definitiu post.
Uns àlbums gravats amb mode power trio, el seu format favorit, amb
el baixista Jason Narducy i Jon Wurster, altrament bateria de Superchunk, el primer dels quals, tot i
aquest títol autocrític, no té res de nostàlgic ni reflexiu, tot el contrari,
una explosió de pop-rock aspre amb
brillantor melòdica, una obra alt-rock
de manual a l'estil Sugar o, fins i tot, HüskerDü, en la que, lluny de buscar refugi en el passat, en reclama la vigència.
Un LP amb 10 tracks d'intensitat elèctrica sense treva, dels que en destacaria
l'homònim Silver Age, Briefest Moment,
Keep Believing i la CdD, The Descent,
un tema d'enèrgic power-pop en el que
Mould, aleshores amb cinquanta anys, fa el que millor sap fer, i gaudint de la
seva pròpia "edat de plata".
- BOB MOULD. The Descent. Silver Age (2012).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada