divendres, 15 d’octubre del 2010

Caroline Says II (Lou Reed)

Desprès d’abandonar intempestivament el grup The Velvet Underground, amb el que, sota la influència del polifacètic artista Andy Warhol, havia liderat de forma incompatible amb John Cale i publicat un dels discos més influents de la història, el seminal The Velvet Underground and Nico (1967), el de la famosa caràtula del plàtan, LOU REED va iniciar una carrera en solitari amb Transformer (1972), produït per David Bowie i que contenia el seu major èxit comercial, la coneguda Walk on the Wild Side.
Aleshores la seva discogràfica li va posar tots el mitjans al seu abast per al disc de continuació, esperant superar aquest èxit, però el díscol novaiorquès els va donar, fidel al tarannà insubordinat que l’ha fet cèlebre, precisament el contrari, un disc trist i depriment com cap altre.
Berlin (1973) narra amb to literari però amb una fastuosa producció i amb músics de la talla de Steve Hunter, Jack Bruce, Tony Levin o Steve Winwood, la sòrdida història autodestructiva de Jim i Caroline, un drama musical de dimensions quasi operístiques amb un inequívoc sabor a derrota.
I es així que Berlin s’ha convertit en un patró, un model de referència al que es recorre quant es vol al·ludir a un músic que ha entregat la seva cima creativa, encara que li suposi una crisi personal. Ha presentat el “seu Berlin” en diem d’aquell que escull caure en el més profund per assolir la seva obra major.
La CdD es el tema Caroline Says II, en el que es repeteix una estrofa   en la que es va inspirar la mexicana Olvido Gara para el seu nom artístic: “It’s so cold in Alaska...”
-          LOU REED. Caroline Says II. Berlin (1973).





Vídeo afegit posteriorment.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada