Desprès d'editar dos EP, Talk Tight (2016) i The
French Press (2017), molt ben acollits per crítica i fans, fa un mesos van debutar en format LP, tot i què no gaire més
llarg, deu temes en poc més de 35 minuts, amb Hope Downs (2018), l'àlbum que, en la meva opinió, els ha de
consagrar.
I això que el seu estil no podem dir que sigui
gens original, ja que veu de l’indie-rock
de guitarres que va fer furor fa 30 anys i que actualment sembla estar una mica
desfasat...però que encara entusiasma a l'autor d'aquest blog. Un estil que, inevitablement, ens recorda els seus paisans The Go-Betweens, així com a tantes
bandes "de guitarres" que els seguidors de la CdD coneixeu, com The Cure, REM, The Modern Lovers, Television o els primers The Strokes, el so dels quals, gràcies
a la producció de Liam Hudson, han
actualitzat.
Un so que es caracteritza per l'encreuament de
les guitarres, tan càlides com passionals, amb unes lletres que, tot i què en
algun moment perds el significat literal, transmeten frustració per l'estat
general del món que ens toca viure, aquesta sensació "d'estar a tocar el
buit i trobar on aferrar-te" que evoca el títol del disc, pres del d'una
mina a cel obert del centre del seu país.
Un àlbum del que destacaria temes com l'inicial An Air Conditioned Man i altres com Mainland, Cappucino City i la CdD, és clar. Seqüenciada en segon lloc i una
de les minoritàries composicions de White (cosí de Keaney, per cert), Talking Straight és un tema post-punk en el que l'autor, en un
entorn de noies i cotxes, amb una tal Jenny i el seu coupé com a protagonistes:
All day, I listen out for Jenny's old coupe
Midnight blue, it's faded, but she's always been true...
es pregunta, ja ho veieu, filosofia pura, "d'on
prové el silenci, on s'origina l'espai?" :
I wanna know
I wanna know where the silence comes from
Where space originates
- ROLLING BLACKOUTS C.F. Talking Straight. Hope Downs (2018).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada