Reconec sincerament que, en el seu moment, no vaig
prestar gens d'atenció al disc Blue en
particular ni a la carrera musical de JONI
MITCHELL en general. Aleshores jo estava per altres artistes com
els Beatles, els Stones, Led Zeppelin, The Doors,
Janis Joplin, Jimi Hendrix o els “Creedence”
entre altres.
Afortunadament, el temps posa les coses al seu lloc i
uns anys desprès, sigui per la normalització hormonal o pel que sigui
...ah! ja ho sé, potser per la versió que en van fer del seu tema Woodstock els seus amics CSN&Y, i que va ser CdD en el
seu dia (vegeu aquí), vaig recuperar l'interès per ella i actualment la
considero una de les figures femenines més emblemàtiques i influents de la
cultura i de la música popular.
En els seus inicis aquesta canadenca va destacar a la
escena folk de NewYork (USA) com una
reputada cantautora amb una veu prodigiosa, aguda i cristal·lina, que li
permetia una amplia gama de registres, unes lletres de qualitat, i un innovador
estil de guitarra amb el que, ensinistrada per David Crosby, aconseguia uns afinaments particulars, o el piano,
obtenint un considerable èxit amb discos com Ladies of the Canyon (1970), que contenia temes com Big Yellow Taxi o l'esmentat Woodstock o
el que li va valdre el reconeixement universal, Blue (1971).
És aquest últim un disc de folk nu, de melodies senzilles i amb acompanyament molt
simple, guitarra, piano i dulcimer, amb lletres sinceres, personals i
intimistes, sovint autobiogràfiques, que recreen ruptures amoroses en
escenaris que van de la més absoluta desolació a la esperança. Un viatge
interior i exterior realment admirable.
A partir d'aquí, aquest esperit inquiet i independent
va evolucionar cap a altres registres pròxims al jazz, amb àlbums com The
Hissing of Summer Lawns (1975) o Hejira
(1976), amb col·laboracions amb tota mena de músics, com Jaco Pastorius, Wayne Shorter o Herbie
Hancock, amb el que es va anant allunyant de l'èxit massiu, passant per
diverses etapes i llargs períodes d'inactivitat però mantenint-se amb vida, com
prova el preciós àlbum Shine (2007)
que m'ha tornat a enganxar a ella i, reparant la injustícia, dedicar-li la CdD d'avui.
El tema escollit, Carey,
és un dels més populars d'un disc meravellós, en el que van col·laborar
puntualment James Taylor i Stephen Stills, que conté altres tracks memorables com All I Want, A Case of You, California... i
així fins a deu. El va composar inspirada per una estada en una comunitat hippie a la petita localitat de Matala,
a la illa grega de Creta, on va conèixer un cuiner pèl-roig, anomenat Carey
Raditz, conegut popularment, pel color dels seus cabells, com a "Carrot" (pastanaga)
Raditz.
Podeu gaudir de la versió original del disc Blue i d'una actuació en directe en
la que s'acompanya d'una dulcimer dels Apalatxes, en la que s'aprecia la
peculiar tècnica amb la que toca l'instrument.
-
JONI MITCHELL. Carey.
Blue (1971).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada