La CdD d'avui m'ha estat suggerida pel fet que el passat 27 de desembre la editorial Elsevier va comunicar que, després de 40 anys d'existència, deixava de publicar "JANO. Medicina y Humanidades". Es tracta d'una revista molt popular entre les darreres generacions de metges i també entre els pacients que l'hauran pogut fullejar en alguna sala d'espera, el contingut de la qual jo classificaria en tres blocs: un primer de temes corporatius amb la col·laboració d'eminents col·legues i de periodistes professionals, un segon, ubicat al quadernet central, de formació mèdica continuada i un tercer dedicat a la cultura, l'oci i l'entreteniment, que, abans d'acabar amb dos acudits del genial humorista Forges, sempre al voltant de temes mèdics, tracta sobre viatges, motor, gastronomia, i una miscel·lània cultural que avarca la literatura, el cinema, el teatre i la música.
El més sorprenent d'aquell numero de fa uns 4 anys es que la crítica musical no anava dedicada com es habitual, donat l'esperit conservador de la publicació, a un disc de música culta, ja sigui clàssica, òpera i, com a molt, jazz, sinó a un disc de rock!
I quin disc, amics seguidors de la CdD, quin disc! Ni més ni menys que un doble CD en directe, titulat Circus Live (2005), de JOHN CALE, el músic gal·lès que es va donar a conèixer amb una de les bandes més influents de la història, The Velvet Underground, amb la que va gravar The Velvet Underground and Nico (1967), el de la famosa caràtula amb el plàtan d’Andy Warhol i White Light/White Heat (1968), fins que la desavinença amb l'altre tòtem, Lou Reed (vegeu aquí) van comportar la dissolució.
Des d'aleshores, però amb molta menys repercussió mediàtica, ha col·laborat amb artistes de la categoria de Nick Drake, Kevin Ayers, Brian Eno, Patty Smith, The Modern Lovers, Siouxsie and The Banshees, Manic Street Preachers, Happy Mondays, LCD Soundsystem o el mateix Lou Reed, amb el que, amb ocasió de la mort de Warhol va gravar el disc d'homenatge Songs For Drella (1990) i ha publicat una trentena de discos en solitari, els més importants del quals son: Paris 1919 (1973), el més elogiat pel seu equilibri entre la doctrina de la música culta en la que s'havia format (recordem que tocava, a més a més del baix, el violí i la viola) i la vulgaritat del pop-rock; Music for a New Society (1982), més imprevisible i complex, però també més fascinant i Black Acetate (2005), un retorn, ja sexagenari, al rock més enèrgic dels seus inicis.
I va ser precisament aquest darrer disc el que el va portar a una gira mundial durant el 2005 i el 2006, que es va recollir en aquest doble compacte, resum dels seus 40 anys de carrera, que inclou temes de totes les èpoques, incloent la de la V.U., de la que en rescata dos de Reed, Venus In Furs i Femme Fatale, i del que he escollit com a CdD un tema del darrer disc del 2005, per a que comproveu que es conservava en plena forma.
- JOHN CALE. Woman. Circus Live (2007).
Vídeo afegit posteriorment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada