La neozelandesa Ella Marija Lani
Yelich-O'Connor, amb l'ajut del productor Joel Little, va penjar a Souncloud
un EP, The Love Club (2012), del que
en pocs mesos ja se’n havien descarregat gratuïtament més de seixanta mil còpies,
motiu per el que la discogràfica Universal
el va llançar oficialment a iTunes i,
gràcies al tema Royals, la jove de 17
anys, coneguda artísticament com a LORDE,
va guanyar dos premis Grammy.
Només uns mesos després va publicar el primer
àlbum d'estudi, Pure Heroine (2013),
molt ben rebut per la crítica i amb un gran resultat comercial, incrementat per
la participació a la banda sonora de la pel·lícula The Hunger Games: Mockingjay-1ª part, traduïda aquí com "Los
juegos del hambre: Sinsajo-1ª parte" (Francis
Lawrence, 2014) amb el tema Yellow
Flicker Beat, amb unes quantes nominacions més.
El seu estil és una mescla de gèneres com el pop, el rock i el rhythm & blues,
amb lletres enginyoses que defugen els tòpics de les relacions amoroses i
tracten aspectes culturals diversos, amb metàfores i al·legories inexplicables
per a una autora tan jove si no sabéssim que és filla d'una reconeguda poetessa
que, des de petita, li ha inculcat la passió per les lletres, al que s'ha de
sumar la presència escènica, amb intensos i particulars elements gestuals i una
vestimenta que aporta un aire teatral amb el que la estrella reconeix superar
la seva timidesa natural.
I quant hi havia el risc de tot això acabés amb
un "one hit wonder",
aquesta aficionada a temes de la reialesa i aristocràcia (fins al punt que
inicialment havia triat el nom de Lord,
que va desestimar per sonar massa masculí) ha demostrat tocar de peus a terra i
el següent treball s'ha fet esperar quasi quatre anys. Una eternitat en la que,
produïda ara per Jack Antonoff, ha
preparat la edició del sorprenent Melodrama
(2017), una obra quasi conceptual en la que una festa casolana li serveix de
fil argumental per tractar emocions com la soledat i les preocupacions d'una
generació a la recerca de trobar el seu lloc al mon.
Un àlbum amb una preciosa portada, obra de l'artista
de Brooklyn, New York, Sam McKinniss,
que juga amb atmosferes i textures molt variades, des de temes pop ballables com els que l'obren, Green Light, i el finalitzen, Perfect Places, a balades com la
desassossegant Liability, amb el
piano com a base i uns commovedors crescendo de veu que suporten la
comparació amb Lana Del Rey (i que
podeu escoltar aquí) o la que he triat com a CdD, The Louvre, una composició amb una estructura molt particular,
guiada per una base electrònica ambiental amb predomini els greus, amb un minut
final de guitarra i sintetitzador (al que en els directes hi afegeix uns innecessaris "oh, oh...") que us deixarà amb una estranya sensació de
pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada