Steve Winwood-1:
Continuant amb l'experiència iniciada el 2017 de
dedicar uns quants post al llarg de
l'any a un mateix músic, en aquell cas a RyCooder, aquesta tanda la dedicarem a un personatge que, si bé a molts joves
seguidors del blog pot no sonar-vos
de res, durant els anys 60 i 70 va ser una autèntica icona, no només per a
milions d'aficionats sinó per a tota una generació de músics, que el
veneraven.
Estic parlant del britànic Steve Winwood, un compositor, cantant i multinstrumentista, amb els
teclats com a fonament, que va iniciar la seva carrera musical al 15 anys amb The Spencer Davis Group, per continuar
amb les bandes Traffic, Blind Faith i Ginger Baker's Air Force, i, des del 1977 a l'actualitat, en
solitari, a més a més de participar com a músic de sessió en la gravació de
discos d'artistes consagrats com Jimi Hendrix, The Who, James Brown, BB King, Muddy Waters, Lou Reed, Tina Turner, Joe Cocker,
Van Morrison, John Martyn, Robert Palmer,
Sandy Denny, George Harrison, Marianne
Faithfull, Billy Joel, David Gilmour, Talk Talk, Phil Collins,
Paul Weller, Eric Clapton i, és clar, dels seus futurs col·legues Jim Capaldi i Dave Mason.
THE SPENCER
DAVIS GROUP, a qui
dediquem el primer del quatre capítols previstos, va ser un efímer quartet,
integrat pel guitarrista gal·lès que li dona nom, els germans, Muff (baix) i Steve Winwood, l'autèntic líder, i Pete York a la bateria, que practicava
un blues-rock blanc (ja ho sabeu, el
"blue-eyed soul") que el
jove "Stevie" interpretava amb una formidable veu esquinçada, que va
deixar per a la història de la música popular grans hits com Keep On Running
i Somebody Help Me, escrits pel
jamaicà Jackie Edwards i produits
pel seu mentor Chris Blackwell, de Island Records i, els propis Gimme Some Lovin' (dels Winwood i Davis)
i I'm A Man (de S. Winwood i Jimmy Miller), un tema amb el que pocs
anys desprès es donarien a conèixer uns tals Chicago, anomenats en el seu primer LP Chicago Transit Authority (vegeu aquí).
Pocs mesos desprès, i en ple apogeu, els germans
Winwood van abandonar el grup, Muff per dedicar-se a la industria musical a Island i Steve per formar Traffic (objecte del següent post
temàtic), continuant Spencer Davis amb altres membres durant un parell d'anys
fins que, el 1969, es van dissoldre fins al 2006 en que, sense cap dels tres
socis seminals, es van reactivar i segueixen actuant fins a hores d'ara en el “circuït
de la nostàlgia”, amb una formació diferent per al circuït americà i europeu, a
excepció de Spencer, l'únic membre fix.
La CdD no podia ser altra que l'esmentada Gimme Some Lovin', una monumental
composició marcada per una potent línia de baix sobre la que impera l'orgue Hammond i la veu de Steve, qui es veu
acompanyat en els cors per uns tals Capaldi i Mason, ja us ho puc avançar, els
futurs companys a Traffic. Un tema que potser a alguns us sonarà per la
interpretació (vegeu aquí) que en van fer a la famosa pel·lícula, protagonitzada per John Belushi i Dan Aykroyd, The Blues
Brothers (John Landis, 1980).
- THE SPENCER DAVIS GROUP. Gimme Some Lovin'. Gimme Some Lovin' (1967).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada