Soukora (Ali Farka Touré with Ry Cooder)

Ry Cooder-2:

El segon post dedicat a Ry Cooder tracta de la seva insòlita col·laboració,  en l'històric disc Talking Timbuktu (1994), amb el músic malià ALI FARKA TOURÉ, la interessant biografia del qual paga la pena conèixer.

Nascut Ali Ibrahim Touré en una aldea a prop de la mítica i extraordinària (i en dono fe, com podeu apreciar a la fotografia inferior) ciutat de Tombouctou, va ser l'únic dels deu germans que va sobreviure a la infantesa, motiu potser pel que va adoptar en malnom gens pejoratiu de "Farka" (ruc), com a símbol de tenacitat. Orfe de pare, que va morir lluitant amb l'exèrcit francès a la segona guerra mundial, va haver de treballar al camp sense accés a la formació fins que, amb la independència del país el 1960 i el recolzament del nou govern a la música i la cultura tradicionals, es va traslladar a Bamako, on va treballar a Radio Mali, el que li va permetre entrar en contacte amb la música occidental, esdevenint gran admirador d'artistes afroamericans com Otis Redding, James Brown i, sobretot, John Lee Hooker, amb qui, a desgrat del tots dos, ha estat reiteradament comparat.

Malauradament, el reconeixement no li va arribar fins als quasi 50 anys, amb la publicació de l'homònim Ali Farka Touré (1987) i de The River (1990), el que li va permetre sortir del país i col·laborar amb músics americans com Taj Mahal, en el disc The Source (1992) o Ry Cooder, en l'esmentat Talking Timbuktu, amb el que va rebre un premi Grammy en la categoria coneguda amb l'actualment injuriat terme de World Music. Un èxit que probablement va suposar més reconeixement per al angelí que per al bo d'Alí Farka, que va tornar a les arrels tradicionals amb Niafunké (1999), en honor a la població de la riba del riu Níger, al nord de Mali, on vivia i seguia cultivant els seus camps d'arròs, de la qual va ser escollit alcalde el 2004 i a la que va fer importants donacions per contribuir al desenvolupament econòmic. I encara tindria temps de publicar, en col·laboració amb un altra icona musical i cultural local, l'intèrpret de kora Toumani Diabaté, un altre disc sensacional (vegeu aquí) amb el que obtindria un segon Grammy, In The Heart Of The Moon (2005), poc abans de morir, el març del 2006 i amb 67 anys, víctima d'un càncer d'ossos, havent deixat acabat un àlbum pòstum en solitari, Savane (2006) i unes cintes de nou amb Diabaté, publicades posteriorment amb el títol de Ali And Toumani (2010).

I, tornant al Talking Timbuktu, que quedi clar que es tracta d'un disc de Touré en el que Cooder exerceix de músic d'acompanyament i, això sí, magníficament, de productor, aconseguint que flueixin amb naturalitat les guitarres acústiques i elèctriques dels dos protagonistes, més les de Clarence "Gatemouth" Brown, i la resta d'instruments, amb la estel·lar secció rítmica occidental formada pel baixista John Patitucci i el bateria Jim Keltner i els percussionistes africans Hamma Sankare (carbassa) i Oumar Touré (congues) amb les veus. 

En aquest aspecte cal destacar el treball del nostre heroi d'avui que ens evoca els cants de treball amb la típica crida-resposta dels esclaus negres de les plantacions del sud dels USA i els seus descendents i que, vista la llavor subsahariana que els va originar, ens hauria de fer revisar conceptes. Així, quan ens referim al "blues del delta", de quin riu estem parlant, del Mississippi...o del Níger?  I aleshores, és realment la col·laboració entre Ali Farka Touré i Ry Cooder tan insòlita com la he qualificat en la primera frase d'aquest post?

Com a CdD he escollit el track seqüenciat en segon lloc, un tema anomenat Soukora, que significa "nit" en bambara, un dels idiomes que utilitza Touré en el disc, a més a més del peul, el songhai i el tamasheck, que, com sabreu els seguidors del blog, és la llengua dels que els occidentals coneixem com a “tuaregs”, com vaig comentar en el post de Bombino que podeu revisitar aquí.

Una preciosa cançó d'amor en la que la música és tan eloqüent com les paraules, que la majoria no entendrem, i que a continuació es pot escoltar en la versió original del disc i en un entranyable vídeo d'un concert acústic amb Ali Farka Touré i els esmentats percussionistes, Hamma Sankare i Oumar Touré, i un corista no especialment "afinat". 

- ALI FARKA TOURÉ with RY COODER. Soukora. Talking Timbuktu (1994).

Corrido de boxeo (Ry Cooder)

Ry Cooder-3:

El tercer post dedicat al músic angelí RY COODER tracta del seu disc Chávez Ravine (2005), el dotzè de la seva discografia, que inaugura la trilogia “chicana” (mot amb el es coneixen els nord-americans amb arrels mexicanes) que completen My Name Is Buddy (2007) i I, Flathead (2008), en la que relata la desaparició d’una part de la història cultural de la seva ciutat com a resultat del que actualment es coneix com a gentrificació.

Es tracta d’un àlbum conceptual que, inspirat en el llibre “Chávez Ravine 1949: A Los Angeles Story”, del fotògraf Don Normak, reivindica la memòria d’aquest barri, habitat per emigrants hispans que, a principis dels anys 50, van ser desallotjats, i ridículament indemnitzats, per construir-hi habitatges de protecció oficial que mai no es van arribar a edificar perquè allí hi va acabar el nou estadi de l’equip de beisbol Brooklyn Dodgers que, amb el canvi de seu, van passar a anomenar-se Los Angeles Dodgers.

L’estil musical del disc, un dels més ambiciosos de l’autor, és ric i complex, amb cançons que van del blues i el rock a la música atmosfèrica, passant per tot un seguit de ritmes llatins i afrocubans, amb els indispensables “corridos”, per a la gravació del qual Cooder, tot i figurar com a autor en solitari per primera vegada des del 1987, a més a més d’alguns dels seus acompanyants habituals com Jim Keltner, Mike Elizondo, David Hidalgo (de Los Lobos), Flaco Jiménez o el seu fill Joachim Cooder, va contar amb la col·laboració d’artistes de totes les èpoques com les germanes Juliette i Carla Commagere, Ersi Arvizu, William García (Little Willie G.), Don Tosti o Lalo Guerrero, autèntic coprotagonista de l’àlbum, que va morir tot just uns mesos abans de que la obra veiés la llum.

Un LP de 15 tracks que inclou composicions originals i versions de diverses èpoques, cantades en anglès, espanyol i, com no? en “spanglish”, amb expressions com aquestes que s’escolten al tema El UFO cayó:

          Órale esos vatos feos del barrio de Palo Verde...Quiero que sepan que hay unos gabachos que les quieren quitar sus tierras y poner un estadio de beisbol para agringar nuestro barrio...

          Levanten sus chivas y vámonos de volada porque nuestro barrio no lo van a cambiar ese vato...

         Agarren sus tambiaches y sálganse antes de que los apachurren...

       Y súbanse al platillo volador, el UFO, y de volada vámonos a volar, ese vato, porque nuestro barrio ya se lo jambaron los gabachos.

Un disc en el que la denuncia de l’ultraconservadurisme del senador McCarthy i la seva paranoica creuada anticomunista (Don’t Call Me Red) conviu amb moments picants (Muy fifí), paròdies sobre l’estereotip dels asiàtics que regenten bugaderies (Chinito chinito) i reivindicatius, com els tres composats i cantats pel “padre de la música chicana”, l’esmentat Lalo Guerrero, Los Chucos suaves, Barrio Viejo i la CdD, Corrido de boxeo, en el que narra la nostàlgica història de dos honrats púgils amateurs, Carlos i Fabela Chávez, que guanyen combats de boxa però no poden amb la força de les excavadores i que acaba amb la estrofa que fa:

             En la historia del boxeo

             Has ganado o has perdido

             Pero en Chávez Ravine

            Todo quedó en el olvido

            Nadie sabe los secretos

           Que quedaron escondidos

           Ya la pagarán con Dios

          Esa bola de bandidos.

-           RY COODER. Corrido de boxeo. Chávez Ravine (2005).

El Corrido de Jesse James (Ry Cooder And Corridos Famosos)

Ry Cooder-1:

Aquestes festes, viatjant per passar-les en família amb el meu iPod Classic de 160 GB, amb 14.515 cançons, en posició de "reproducció aleatòria", ha sonat en tres ocasions un tema relacionat d'una manera o altra amb RY COODER. I això, que per a alguns pot ser interpretat com obra de l'atzar, jo ho he vist com una "revelació", en el sentit de que ja tocava una CdD d'aquest músic californià.

Però ha estat al posar-me mans a l'obra que me'n he adonat de la dificultat d'abastar en un post l'obra d'aquest injustament poc conegut artista, per el que aviso, des d'ara mateix, que aquesta entrada al blog tindrà continuïtat en els propers mesos.

Per començar direm que des de ben petit, sembla que amb només tres anys, va començar a tocar la guitarra, de la que ha esdevingut un autèntic virtuós, sobretot de la modalitat slide (consistent a lliscar el dit pels trastes amb un aparell que en els seus inicis era un coll d'ampolla, per el que es coneix també com a "bottleneck"), essent considerat un dels millors guitarristes  de rock de tots els temps, tot hi haver de superar la pèrdua d'un ull per un accident domèstic a la edat de quatre anys.

I, partint de la música d'arrels americana (roots rock), el seu interès s'ha expandit pel folk, country, rock, blues, rhythm and blues, gospel, soul, doo.wop, jazz i, fins i tot, música hawaiana, a més a més de productor i compositor de bandes sonores per a pel·lícules, la més coneguda de les quals és París, Texas.

La seva eclèctica activitat la podríem classificar, didàcticament, paral·lela a la seva biografia, iniciada de ben jove com a músic d'acompanyament o d'estudi (modalitat en la que és una autèntica icona) d'artistes com Taj Mahal, Captain Beefheart i, sobretot, de The Rolling Stones, abans d'engegar una carrera en solitari centrada en el blues, amb discos com Into The Purple Valley (1972) o Boomer's Story (1972), per continuar amb una etapa més variada amb àlbums com Paradise And Lunch (1974) o Chicken Skin Music (1976), tornant al rhythm & blues amb Bop Till You Drop (1979), el primer disc de rock gravat digitalment o Borderline (1980). 

I a partir d'aquí, potser decebut per l'escàs èxit comercial, va començar la seva aventura cinematogràfica (ja es diu que "si naixes a Los Angeles acabaràs a Hollywood"), amb més d'una dotzena de bandes sonores, de les que en destacaria The Long Riders (Walter Hill, 1980), The Border (Tony Richardson, 1982), per sobre de totes, la esmentada París Texas (Wim Wenders, 1984), Palma d’Or al Festival de Cannes o Primary Colors (Mike Nichols, 1998).

Assegurada la supervivència econòmica, sobretot com a aclamat músic de sessió per a gent com Randy Newman, Van Dyke Parks, Little Feat, Van Morrison, Neil Young, Judy Collins, Nancy Sinatra, Gordon Lighfoot, The Doobie Brothers i no sé quants més, la seva  participació amb el "supergrup" Little Village, format amb els seus amics John Hiatt, Jim Keltner i Nick Love, amb qui va publicar el disc homònim el 1992, no deixa de ser una anècdota, perquè estava a punt d'iniciar una altra faceta per la que molts el coneixereu.

Es tracta d'un seguit de col·laboracions amb músics tradicionals de països i ètnies molt variats, del que han sortit LP com A Meeting By The River (1993), amb l'hindustaní Vishwa Mohan Bhatt; Talking Timbuktu (1994), amb el malià Ali Farka Touré; Mambo Sinuendo (2003), amb el cubà Manuel Galbán; San Patricio (2010), amb els irlandesos The Chieftains, als que hem de sumar la trilogia “tex-mex” formada per Chavez Ravine (2005), My Name Is Buddy (2007) i I, Flathead (2008) i la seva obra més popular, en aquest en qualitat de productor. Em refereixo a la recuperació de vells artistes cubans en una obra que ha esdevingut mítica i que ha donat per unes quantes seqüeles i una pel·lícula i a la que, més endavant, dedicarem un altre post, Buena Vista Social Club (1999).

I, per a demostrar que segueix en bona forma, no podrem oblidar la darrera publicació que en conec a data d'avui,  el segon disc, desprès de Show Time (1977), gravat en directe de la seva carrera, precisament al mateix lloc, al The Great American Music Hall, de San Francisco, amb la participació de dos dels mateixos músics, el cantant Terry Evans i l'acordionista Leonardo "Flaco" Jiménez i, com a novetat, el seu fill Joachim a la bateria. Un disc atribuït a Ry Cooder And Corridos Famosos i titulat simplement Live (2013), en el que repeteix quatre cançons de Show Time i repassa la seva àmplia discografia, amb temes dels esmentats Into The Purple Valley, Boomer's Story, Chicken Skin Music, Borderline i altres LP, com el també recent Pull Up Some Dust And Sit Down (2011), del que prové la CdD d'avui.

En un àlbum, aquest últim esmentat, obertament polititzat, inspirat en la crisi econòmica de finals dels anys 2000, així com en cançons de protesta del passat, per la qual cosa ha estat comparat amb el cantautor Woody Guthrie, utilitzant tot l'arsenal d'"americana" que atresora (folk, country, blues, rock...i tex-mex), Cooder, autor i productor del disc, critica la disparitat econòmica, la injustícia social, la política i la guerra.

A continuació podeu escoltar el mític pistoler Jesse James, des del cel, demanant-li a Déu la seva arma, la "fidel 44", per baixar a arreglar contes amb els banquers, el que fa a ritme de vals, amb l'acordió de "Flaco" Jiménez i una potent secció de vents, La Banda Juvenil.

- RY COODER AND CORRIDOS FAMOSOS. El Corrido De Jesse James. Live (2013).

De camino a la vereda (Buena Vista Social Club)

Ry Cooder-4:

El quart i, per ara, definitiu post sobre el músic i productor Ry Cooder tracta de la seva obra més reeixida, concretament en la seva faceta de productor, i versa sobre un àlbum que va gravar quasi per casualitat.

I va ser que l'angelí va anar a La Havana (Cuba) per produir un disc de música afro-cubana amb un artistes de Mali que no van poder arribar-hi per manca de visat, quan va proposar al director d'orquestra Juan de Marcos González fer-ho amb músics tradicionals locals, la majoria d'ells desconeguts en aquell moment fora de la illa.

I el resultat va ser Buena Vista Social Club (1997), un LP gravat en 6 dies que pren el nom d'una de les cançons, inspirada tanmateix en un club de música i ball d'èxit de la època pre-revolucionària  destinat a la població negra en un moment històric en el que la discriminació estava institucionalitzada. Un lloc que als anys 30 i 40 va veure nàixer sons com el mambo (amb clara influència jazzística), la charanga, la pachanga, el cha-cha-cha i el que, en definitiva, seria el més representatiu de la música cubana, de gran impacte en tanta música llatinoamericana del segle XX, el son montuno. Una activitat artística, amb Benny Moré, Pérez Prado o Armando Moreu Jr, director de la orquestra del cabaret Tropicana al capdavant, associada a un estil de vida hedonista que la revolució castrista de 1959 va tallar de soca-rel, tot i què el BVSC ja havia plegat abans.

Per al seu experiment, Ry Cooder i Juan de Marcos González van contar amb un grapat d'octogenaris, alguns dels quals com el nascut Francisco Repilado, de nom artístic Compay (company en argot) Segundo (per la seva portentosa segona veu) o Ibrahim Ferrer van morir poc desprès quasi sense gaudir de l'èxit majúscul que va tenir el disc, i altres com Elíades Ochoa o Omara Portuondo han estat representant l'àlbum original (i, convertint el projecte en una marca, un seguit de gravacions més, algunes en solitari, aprofitant la sort que els va arribar quan pensaven que la seva carrera artística -i en alguns casos la vida- tocava punt i final) fins fa només uns mesos. Val a dir que la fama, i els royaltis corresponents, es va veure incrementada per la multiguardonada pel·lícula, produïda per Cooder i anomenada tanmateix Buena Vista Social Club (Wim Wenders, 1998) que documenta dos concerts, un a Ámsterdam (Paisos Baixos) i un altre al Carnegie Hall de Nova York i inclou entrevistes amb els música a La Havana. Un LP i un documental que van contribuir a canviar la percepció que el món tenia del seu país.

Un disc de 16 pistes (avui, en reconeixement als artistes, evitaré l'anglicisme tracks) iniciat per Chan Chan, una composició acreditada a F. Repilado ( Compay Segundo) interpretada per Elíades Ochoa, i altres de magnífiques com Y tú qué has hecho?, una de les tres que canta el Compay Segundo, Veinte años, la única contribució de la fèmina Omara Portuondo (amb l'acompanyament de Compay, com no?) , la homònima Buena Vista Social Club, obra del baixista Orestes "Cachaíto" López i interpretada pel seu fill Orlando, qui conta amb la magistral improvisació al piano de Rubén González i quatre de les cinc que canta Ibrahim Ferrer,  El cuarto de Tula (acompanyat per Elíades Ochoa i Manuel "Puntillita" Licea), el bolero clàssic de Isolina Carrillo Dos gardenias, Candela, una divertida composició de Faustino Oramas plena d'insinuacions sexuals i la CdD, el tra...ay! la pista número dos, De camino a la vereda, de la qual també n'és l'autor Ferrer.

Un disc que evidencia l'esperit de fusió esmentat en els tres post anteriors sobre Ry Cooder, de qui Compay Segundo va admetre: "se me sale la babita, yo no lo puedo evitar".

I una CdD en la que, sota el mantra:

           ¡Óigame compay! No deje el camino por coger la vereda" 

li recriminen al compay que hagi "dejao" a la pobre Geraldina (el camí) para meterse Dorotea (la vereda), cap a la meitat de la qual s'escolta la impagable estrofa :

          No hables de tu marido mujer.

          Mujer de malos sentimientos,

          Todo se te ha vuelto un cuento

          Porque no ha llegado la hora fatal

i a la que no falta un "sample" del Cielito lindo del mexicà Quirino Mendoza Cortés, que tots coneixereu:

          Ay, ay, ay, ay, canta y no llores

         porqué cantando se alegran, 

         cielito mío (per lindo), los corazones

Una CdD que us recomano escoltar en la versió oficial del disc, de molt millor qualitat de so que el vídeo del concert, en el que, si més no, podreu apreciar com les gasta l'entranyable Ibrahim Ferrer.

- BUENA VISTA SOCIAL CLUB. De camino a la vereda. Buena Vista Social Club (1997).

Denw (Oumou Sangaré)

Africana 7:

El seguidors de la CdD més perspicaços haureu observat que, en un blog dominat de forma aclaparadora per música anglosaxona, de tant en tant s'ha "colat" algun artista provinent de l'Àfrica, un continent que estimo i admiro especialment per la seva varietat paisatgística, ètnica i cultural, entesa aquesta en el sentit més ampli, com les arts plàstiques, la gastronomia o el folklore, amb la música al capdavant . Lamentablement, això només ha succeït en sis dels 383 post publicats, un miserable 1,56%, injustícia que  m'he proposat esmenar, a partir d'avui, assignant-li una secció periòdica.

I els músics que aniran apareixent, com no pot ser d'una altra manera, representaran estils diversos com el raï, mbalax, wassoulou, blues tuareg, afro-beat, reggae, rumba congolesa, ethio-jazz o isicathamiya, tenint com a nexe d'unió l'haver gravat les seves obres amb tecnologia avançada, sigui als seus països d'origen o a les metròpolis que els van colonitzar, aportant instruments elèctrics i fusionant-se amb estils, i sovint amb artistes, occidentals com Peter Gabriel, Neneh Cherry, Noa, Paul Simon, Ry Cooder..., el que ha donat lloc a un gènere anomenat "world music" (música del món), terme molt controvertit, a l'atribuir-se-li connotacions merament comercials.

I és precisament amb la intenció de no foragitar els seguidors més susceptibles que he evitat titular la secció amb aquest mot  i, emulant el que fan als USA amb la seva música d'arrels actualitzada, etiquetar-la amb el topònim "Africana", i, per donar continuïtat als precedents Khaled (Algèria), Youssou N'Dour (Senegal), Salif Keïta (Mali), Bombino (Niger), Alí Farka Touré (Mali) i Touré Kunda (Senegal), assignar-li d'entrada el numero 7, ocasió per a la que he triat una artista excepcional.

OUMOU SANGARÉ va començar a actuar sent una nena, acompanyant a sa mare, cantant professional per a casaments i batejos (sogoninkun, en la seva terminologia), a qui l'espòs havia abandonat embarassada d'un altre fill, als 16 ja era de gira per Europa amb el grup Djoliba Percussions i als 21, de la mà de l'esmentat Ali Farka Touré, va gravar amb la discogràfica britànica World Circuit Records el seu disc de debut, Moussoulou (1990).

Un àlbum inspirat en el wassoulou, la música tradicional de la seva regió d'orígen, d'ètnia peul, al sud del Níger, escrit i composat per ella mateixa, la majoria de les cançons del qual, com el mateix títol, "Dones", suggereix, fan referència a l'amor i el matrimoni, temàtica que es repeteix en els següents, Ko Sira (1993), en al·lusió als matrimonis arreglats i Worotan (1996), en el que critica la venda de dones. Uns treballs amb els que s'ha significat com una gran activista social a favor dels drets de les dones del seu Mali natal i de tota Àfrica, contra el matrimoni infantil i la poligàmia, obtenint reconeixement al ser nomenada Comandant de l'Ordre i de les Lletres de França (1998), Premi UNESCO 2001 i Ambaixadora de la FAO el 2003.

A partir del resó internacional de Worotan la seva activitat artística es va alentir i, la que també es coneix com el "rossinyol del wassoulou", va rendibilitzar els guanys invertint en diverses activitats empresarials com l'agricultura, la industria hotelera, amb la construcció de l'Hotel Wassoulou de Bamako, i l'automobilística, amb la creació d'una marca pròpia, Gonow Oum Sang, de fabricació xinesa, oferint-nos publicacions esporàdiques com el doble CD recopilatori Oumou (2003) i, com a novetats, Seya (2009) i el recent Mogoya (2017), en el que participa el llegendari bateria Tony Allen, de qui parlarem en el proper post de la secció "Africana".

Com a CdD he triat un tema de Worotan, el seu disc més reeixit, en el que, basat en estructures poliritmiques amb cors de crida-resposta típics de l'Àfrica Occidental, als instruments tradicionals com l'ngoni, la flauta peul, les carabasses i el djembe, s'hi afegeixen un violí, un baix i una guitarra elèctrics i una secció de vents (saxofó, trompeta i trombó), liderats per l'americà Pee Wee Ellis, habitual col·laborador d'estrelles con VanMorrison o James Brown, que li aporten un inesperat aire funk.

La cançó que escoltareu, el track número cinc, es titula Denw (Nens) i, com es pot apreciar a la lletra, impresa traduïda a l'anglès al llibret del CD, tracta de l'estigma associat a la dona que no pot tenir fills, circumstància de la qual sempre se la considera culpable.

- OUMOU SANGARÉ. Denw. Worotan (1996).

That's Entertainment (The Jam)

Paul Weller 1:

Continuant amb la iniciativa dels dos darrers anys, en els que hem repassat la trajectòria en múltiples projectes professionals de Ry Cooder i Steve Winwood, aquesta vegada, amb la novetat d’un format semestral, li ha tocat a un artista considerat una icona a la seva Gran Bretanya natal, molt per sobre de la resta del mon, per motius que s'explicaran.

Ens referim al compositor, cantant i guitarrista Paul Weller, la trajectòria del qual abasta més de quatre dècades, des de meitat dels anys 70 fins al, per ara, darrer àlbum en solitari, True Meanings (2018), llançat fa només uns mesos.

Una carrera que es va iniciar als 18 anys a Woking, Surrey, la seva localitat natal, consolidada en format trio, acompanyat de Bruce Foxton al baix i Rick Buckler a la bateria, amb un nom que ha esdevingut mític per a diverses generacions posteriors, THE JAM.

Una banda que, en un moment en que la escena britànica estava dominada pel fenomen punk, amb Sex Pistols i The Clash al capdavant, va apostar per un revival del moviment mod dels anys 60, inspirant-se en grups com The Who, The Kinks o Small Faces, així com, no podia ser d'una altra manera, The Beatles i "antigues" bandes de rhythm & blues i soul de les discogràfiques americanes Stax, Atlantic i, és clar, Tamla Motown. Unes influències que vam modelar el seu particular estil musical, que es va veure acompanyat d'una estètica a les antípodes dels punkies, amb impecables vestits a mida i pentinats amb serrell que el nostre heroi, a qui es coneix com a "The Modfather", amb l'únic canvi motivat per les canes, conserva a dia d'avui. Un estil que, literàriament, ha estat molt arrelat a la cultura britànica, amb una visió, tot sigui dit, idealitzada d'Anglaterra i de l'Imperi, motiu pel que, en la meva opinió i com avançava a l'inici del post, el seu reconeixement no ha estat més universal.

En poc més d'un lustre The Jam ens van llegar, a més a més d'un grapat de singles no inclosos en cap LP, mitja dotzena d'àlbums, tres dels quals, si més no, haurien de figurar a les vostres discoteques, All Mod Cons (1978), Setting Sons (1979) i Sound Affects (1980), el preferit de Weller. Una obra que podem considerar el seu ideari artístic, amb un plantejament de crítica costumista a l'estil Ray Davis (The Kinks) però amb acabaments sofisticats amb vocació "beatle", com es pot apreciar en temes com Start! o Monday, alternats amb altres amb clares influències psocodèliques i funk.

Un àlbum atemporal del que he escollit com a CdD una de les seves composicions més cèlebres, un balada de base acústica en la que retrata l'abandó social de Londres, com a representació del país sencer, el 1980, amb una lletra que enumera les condicions de vida de la classe obrera (el so de la sirena d'un cotxe de policia, d'un martell pneumàtic contra el ciment, d'un nadó plorant, d'un gos bordant, el grinyol d'uns frens i un fanal parpellejant...), que culmina amb un lacònic "això és entreteniment".

          A police car and a screaming siren

          Pneumatic drill and ripped-up concrete

          A baby wailling, a stray dog howling

          The screech of brakes

          And lamplight blinking

          That's entertainment

          That's entertainment

Poc es podien imaginar Foxton i Buckler (que no li dirigirien la paraula durant dècades) que un any desprès, amb un nou disc publicat i en plena fama, Weller decidiria posar fi al grup per iniciar, amb el teclista Mick Talbot, un nou projecte anomenat The Styl Council, motiu d'un futur post de la CdD.

- THE JAM. That's Entertainment. Sound Affects (1980).

Six Days On The Road (Taj Mahal)

Al darrer post abans de l'agost, mes en el que tradicionalment no es publica la CdD, escoltarem una vegada més un tema del disc del que he comentat en diverses ocasions (vegeu aquí) que el considero el que més em va empènyer, a la meva adolescència, cap a una passió per la música popular que encara perdura i que els seguidors habituals del blog recordareu, em refereixo al primer volum del doble vinil titulat Llena tu cabeza de rock (1970).

I en aquesta ocasió serà una interpretació d'un artista nascut com a Henry St. Clair Fredericks en el si d'una família benestant i melòmana de Nova York, traslladada a Boston, Massachusetts, on, acabats els estudis d'agronomia i veterinària, va decidir dedicar-se a la seva vocació musical amb el nom, sembla que fruit de la seva admiració per Gandhi, de TAJ MAHAL.

I va ser que a partir del blues tradicional, acústic i elèctric, en l'estudi del qual va esdevenir erudit, vencent moltes reticències dels puristes del gènere, va fusionar amb tota mena de ritmes com el country, el rock, el jazz, el reggae, el calypso o el zydeco, amb el que, instal·lat a Los Angeles, Califòrnia, i desprès d'una fallida banda anomenada The Rising Sons, de la que formava part un vell conegut del blog, Ry Cooder, va assolir amb els seus primers tres discos, l'homònim Taj Mahal (1968), The Natch'l Blues (1968) i Giant Step/The Old Folks At Home (1969), una fama que el va portar a col·laborar amb grans artistes del moment com The Rolling Stones o The Allman Brothers Band.

Malauradament, els canvis en el clima musical en els anys 80 el van allunyar del focus d'interès, el que va aprofitar per aprofundir en els seus estudis etnomusicals per tornar amb energia renovada en els 90, i seguir gravant fins a l'actualitat, amb una quarantena de LP, amb estils que van del blues-rock més convencional, com Dancing The Blues (1993) o Phantom Blues (1996), a les confluències amb la música hindú, com Mumtaz Mahal (1995); hawaiana, com Sacred Island aka Hula Blues (1998) o africana, com Kulanjan (1999), en el que col·labora el gran mestre de la kora malià, i de qui ben aviat en sentireu a parlar en aquesta pàgines (repeteixo el que us vaig avançar al post de la Fatou fa 15 dies), Toumani Diabaté, o Mkutano (2005), amb The Culture Musical Club of Zanzíbar. 

Als desconeixedors de l'obra del protagonista d'avui us recomano iniciar-vos amb l'esmentat Giant Step/The Old Folks At Home, editat com a doble LP, amb dos vinils ben diferenciats, un primer amb format quartet amb nou tracks que alternen composicions pròpies (3) amb versions com la homònima Take A Giant Step, un hit de The Monkees firmada per Carole King i Gerry Goffin; Bacon Fat, de Robbie Robertson i Garth Hudson (de The Band) o la mateixa CdD, i un altre amb tretze temes, interpretat en solitari acompanyant-se de guitarra, banjo i harmònica, sis dels quals son propis i quatre versions de cançons tradicionals arranjades amb el seu distintiu estil.

I quina millor manera de començar que fer-ho per la pista número 6 del Giant Step? Una composició de Carl Montgomery i Earl Green, dels mítics Muscle Shoals Studios de Alabama, gravada inicialment per Paul Davis el 1961 però famosa per la interpretació de Dave Dudley del 1963 (vegeu aquí), en la que es mitifica, des d'un punt de vista una mica masclista, típic del country del moment, la vida dels camioners que es passaven llargues jornades a la carretera, com s'esmenta en el títol de la CdD, Six Days On The Road, que podeu escoltar en la versió original...i amb una de sorpresa. 

- TAJ MAHAL. Six Days On The Road. Giant Step/The Old Folks At Home (1969)-Llena tu cabeza de Rock (1970). 
                                   

You Can Leave Your Hat On (Randy Newman/Joe Cocker)

 

Covers...

Nascut a Los Angeles, Califòrnia, en el si d'una família jueva de músics especialitzats en bandes sonores (BSO) per a pel·lícules de Hollywood, RANDY NEWMAN es va iniciar precoçment, encara adolescent, en la composició i va ser interpretat per altres cantants com Judy Collins, Dusty Springfield, Peggy Lee, Three Dog Night o Harry Nilsson, qui en va enregistrar un àlbum sencer, abans de debutar com a solista, amb l'homònim Randy Newman (1968), amb arranjaments clarament cinematogràfics, seguit del 12 Songs (1970), amb una orientació més propera al pop-rock, de la síntesi dels quals en sortirien el tercer i  potser el més conegut, Sail Away (1972) i el també magnífic Good Old Boys (1974).

Els primers d'una discografia que, fins al 2017, compren una dotzena de LP, amb intervals cada vegada més llargs, a favor d'una d'alternativa centrada en BSO i temes per a pel·lícules, amb les que, a més a més de millors beneficis econòmics,  ha obtinguts multitud de premis i reconeixements, fonamentalment per a films d'animació per a les companyies Pixar i Disney, com les franquícies Toy Story, Monsters, Inc. o Cars i convencionals com Ragtime (Milos Forman, 1981), Awakenings, estrenada aquí com a Despertares (Penny Marshall, 1991), Marriage Story/Historia de un matrimonio (Noah Baumbach, 2019) o la mateixa de la CdD d'avui.

Es tracta d'un tema de l'esmentat Sail Away, un disc coproduït per Lenny Waronker i Russ Titelman, que destaca pel seu característic, i no sempre ben entès, intel·ligent i sarcàstic sentit de l'humor, en el que, en menys de 31 minuts, tracta de manera convincent dotze històries que no ens deixen indiferents, com el tràfic d'esclaus (a la homònima que el titula), la religió (God's Song [That's Why I Love]), la contaminació ambiental (Burn On), el preu de la fama (Lonely At The Top, inicialment escrita per a un Frank Sinatra que mai no la va arribar a enregistrar), la educació dels fills (Memo To My Son), o l'abandonament dels vells al final de la vida (Old Man) amb una sorprenent vigència com la sàtira política (Political Science) en la que diu quelcom que, 50 anys després, us sonarà actual: "Àsia està plena de gent, Europa és massa vella, Àfrica massa calenta, el Canadà massa fred i Sud-Amèrica ens roba el nom..."

Un àlbum en el que la seva poc dotada veu s'acompanya d'un omnipresent piano i un grup de grans instrumentistes, alguns de "coneguts" nostres, com el bateria Jim Keltner i l'extraordinari guitarrista Ry Cooder, qui aporta la seva stil guitar a Last Night I Had A Dream i, diguem-ho ja, a la ultra famosa You Can Leave Your Hat On, un rock mig tempo en la que, sobre un ondulant i contagiós riff de piano d'estil funky que ha esdevingut clàssic, un individu, més aviat apocat, en paraules del compositor, demana a una dona que es tregui la roba a poc a poc però que es deixi posat el barret.

Una cançó que anys després versionaria (i d'aquí que, amb aquest post, recuperem la secció Covers del blog) JOE COCKER en el seu disc Cocker (1986) però que obtindria la més gran popularitat, amb els corresponents royalties per als implicats, com a música de fons de la escena del sonat streptease de Kim Basinger, davant d'un bocabadat Mickey Rourke, a la pel·lícula 9 1/2 Weeks/9 semanas y media (Adrian Lyne, 1986), estereotip, amb ulls d'avui, del masclisme més ranci.

Un tema interpretat per altres cantants famosos com Etta James o Tom Jones, qui hi aporta un aire més frívol i adient al tarannà de la pel·lícula, i posteriorment obra de teatre, The Full Monty (Peter Cattaneo, 1997), a la memorable paròdia de l’streptease (vegeu aquí), en aquest cas múltiple i masculí.

- RANDY NEWMAN/JOE COCKER. You Can Leave Your Hat On. Sail Away (1972)/Cocker (1986).

 

Something I Learned Today (Hüsker Dü)

Bob Mould 1:

Continuant amb la iniciativa de fa tres anys de dedicar un seguit de post a la trajectòria d’un artista de projectes diversos, com ha estat el cas de Ry Cooder, Steve Winwood i Paul Weller, aquest quatrimestre el dedicarem a Bob Mould.

Es tracta d’un compositor, cantant i guitarrista de Nova York que, traslladat a Minneapolis, Minnesota, a finals dels anys 70, amb un altre cantautor i bateria, Grant Hart, i el baixista Greg Norton, va formar els HÜSKER DÜ -el nom (sense dièresi, afegida per ells simplement per estètica) d’un joc de sobretaula dels anys 50 que, en danès i noruec, significa “T’en recordes?”-,  un trio de hardcore-punk el modest èxit comercial del qual va ser inversament proporcional a la influència que van tenir sobre grups posteriors de rock alternatiu americà, del que els podem considerar pioners, ben coneguts pels seguidors habituals del blog com Pixies, Nirvana o Dinosaur Jr. Un estil caracteritzat per unes estructures melòdiques properes al pop, interpretades amb unes veus molt cridaneres, guitarres distorsionades i tempos molt accelerats, amb composicions breus, com si d’anar per feina amb la intenció de passar-s’ho bé a l’escenari es tractés.

I si d’anar per feina parlem, en els seus sis anys d’existència van gravar més de mitja dotzena de LP, dos d’ells dobles, dels que, a aquells que no els coneixeu, us recomano Zen Arcade (1984), la seva obra més icònica, i Candy Apple Grey (1986), sorprenentment editat per una discogràfica multinacional que, tot s’ha de dir, els va permetre mantenir la independència creativa.

Una creativitat truncada per desavinences internes, incrementades per les addiccions a les drogues i l’alcohol, i el suïcidi del seu mànager, David Savoy, que van acabar amb la banda, un membre de la qual, Norton, es va dedicar a negocis de restauració, mentre els altres decidien continuar per camins separats, amb sort diversa, Hart al davant de Nova Mob i en solitari, amb poca fortuna, fins a la seva mort el 2017, víctima d’un càncer de ronyó als 56 anys, i Mould amb una interessant carrera que revisarem en tres futures CdD.

La que avui enceta la sèrie la he triat del Zen Arcade, el doble LP esmentat, amb 25 tracks, 23 d’ells enregistrats a la primera toma, per el que van necessitar poc més de 40 hores, de les que, amb unes altres tantes de producció, en va resultar un disc que, si bé infravalorat en el seu moment, ha esdevingut referencial dintre del seu estil. Un estil aparentment limitat al que Mould i Hart van imprimir un impuls enorme, al trencar les regles experimentant amb guitarres acústiques, pianos i cintes invertides, i no només en l’aspecte sònic sinó també literari, al tractar-se d’un àlbum gairebé conceptual, amb el relat d’un jove que fuig de casa dels pares per buscar-se la vida als carrers, es droga, coneix una noia que acaba morint de sobredosi...un disc que reflexiona sobre la família, les drogues, l’amistat, la fama i la mort, amb unes tècniques mai vistes en el hardcore, inaugurant així un nou concepte, el post-hardcore.

Un disc claustrofòbic i expansiu, eufòric i melancòlic, violent i sensible alhora, que desafia l’oient tant com a altres artistes amb temes destacats de cada compositor, tant del guitarrista, com Something I Learned Today, Broken Home, Broken Home o Chartered Trips, com del bateria, com What’s Going On, Standing By The Sea, Pink Turns To Blue o Turn On The News, o acreditats al trio, com els instrumentals Hare Krsna (no és cap error tipogràfic, escrit sense “i”) i Reoccurring Dreams, la espectacular oda avantguardista amb pinzellades free-jazz de gairebé catorze minuts que tanca la quarta cara del vinil.

Un inusual doble àlbum, transcendental a la història de l’underground americà, del que he triat com a CdD l’esmentada Something I Learned Today, una rabiosa composició que podeu escoltar tot seguit en la seva versió original i en dos directes, un de la època de la seva publicació i un altre de més recent, amb el nostre protagonista, tot "genio y figura", en solitari. 

- HÜSKER DÜ. Something I Learned Today. Zen Arcade (1984).