divendres, 12 de juliol de 2019

Nterini (Fatoumata Diawara)



Africana 11:
FATOUMATA DIAWARA, coneguda familiarment com a Fatou, és una polifacètica actriu de teatre i cinema, compositora i cantant, nascuda a Abidjan, Costa d'Ivori, però criada des dels 10 anys a Mali, país d'origen dels seus pares, d'on va fugir a París per evitar un matrimoni de conveniència als 19.
Si a la seva filmografia destaquen pel·lícules com La Genèse (Cheikh Oumar Sissoko, 1999) o Sia, le rêve du python (Dani Kouyaté, 2002) i documentals com Timbuktú (Abderrahmane Sissako, 2010) o Mali Blues (Lutz Gregor, 2016), és la carrera musical la que li ha reportat més gran reconeixement, concretament amb el disc de debut Fatou (2011). Un àlbum gravat gràcies a la medicació de Oumou Sangaré, amb qui havia actuat com a corista, per al que va comptar amb la participació de més coneguts del blog com el bateria Toni Allen i el baixista de Led Zeppelin i productor John Paul Jones i d'altres dels que en sentireu a parlar com l'intèrpret de kora Toumani Diabaté. Una obra cantada en bambara, l'idioma oficial de Mali, en el que la seva magnifica veu, amb influències del cant wassaulou, és recolzada per la guitarra i instruments tradicionals com la kora i el ngoni, amb aires folk, com si d'una Joan Baez, Joni Mitchell o Tracy Chapman africana es tractés, abordant temes de contingut social com la emigració o l'empoderament de les dones en la lluita contra l'ablació i la prohibició de matrimonis interètnics, el que la emparenta amb altres lluitadores malianes com la esmentada Sangaré o Rokia Traoré (futura CdD de la secció "Africana" en els propers mesos, ja us ho avanço).
Un fantàstic LP la continuació del qual s'ha fet esperar set anys, que la Fatou ha aprofitat, a més a més de per ser mare, per col·laborar amb múltiples projectes musicals amb artistes d'arreu del mon, com Damon Albarn (de Blur, entre altres), Bobby Womack, Herbie Hancock o el pianista cubà Roberto Fonseca, de la gira amb el qual en va sortir un EP de sis temes, en directe, que tanmateix us recomano, At Home (2015).
I així, amb les piles ben carregades, fa uns mesos ha publicat el disc que, si hi ha justícia, l'ha de consagrar, Fenfo (2018), una expressió que ve a significar "alguna cosa a dir", gravat entre Mali, Burkina Faso, Barcelona i París, co-produït amb Matthieu Chedid, conegut artísticament com M, amb un resultat encara més commovedor que el seu debut.
Un àlbum interpretat en bambara, tot i la pressió comercial a la que ha cedit amb alguna expressió en anglès, que transcendeix l'exotisme de la world music amb incursions en estils variats com el blues, com a Kokoro o Mama, tema aquest en el que, a l'igual que en el que el tanca, Don Do, escoltem el violoncel de Vincent Segal; el funk, com Negue Negue, amb la guitarra de M. Chedid i el baix de Etienne Mbappé en primer pla o l’afro-pop més comercial, com Bony, amb la kora de Sidiki Diabaté, el fill de Toumani. Una obra, amb una caràtula on llueix un vestit la forma del qual representa el mapa del nord de Mali, en la que manté el seu compromís en la denúncia de fets socials, com la esmentada prohibició de matrimonis entre persones de diferents ètnies, a Kanou Dan Yen i el drama d'uns amants separats a causa de la emigració, a la CdD, Nterini, la pista que obre el disc amb la veu i una suau percussió, a les que  s'afegeixen la guitarra i el baix del que en resulta un hipnòtic groove que ens deixa el camí preparat per a gaudir de la resta. 

- FATOUMATA DIAWARA. Nterini. Fenfo (2018).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada