divendres, 30 de desembre del 2022

Live In London (Leonard Cohen)

 

A propòsit de Leonard Cohen- i 12:

Comentava a l'anterior i penúltim post d'aquesta sèrie que, a partir del seu retir a un monestir budista al poc d'haver publicat The Future (1992), vaig perdre la pista de LEONARD COHEN i no vaig tornar a seguir la seva discografia, reiniciada gairebé deu anys després amb Ten New Songs (2001), seguida de mitja dotzena d'àlbums més fins al darrer, You Want It Darker (2016), al que s'hauria d'afegir, enregistrat amb la participació de coneguts del blog com Damien Rice o Beck, del Thanks For The Dance (2019), publicat pòstumament a la seva mort a Los Angeles, amb 82 anys, el dia 7 de novembre del 2016, precisament (i no sé com interpretar-ho!) un dia que jo estava de vacances a Granada, la ciutat del seu admirat Federico García Lorca.

Una segona part d'una carrera musical, aleshores alternada amb una recuperada vocació literària (per la qual l'any 2011 li seria atorgat el Premio Príncipe de Asturias de las Letras, els 50.000 € de la dotació del qual va donar a la Universidad d'Oviedo per crear una càtedra al seu nom), condemnada al llanguiment, del que la va treure un fet altrament comentat en articles precedents, les gravíssimes irregularitats financeres de la seva deslleial comptable, Kelley Lynch, que va espoliar el seu patrimoni fins al punt que, després de 15 anys sense fer-ho, va haver de "tornar a la carretera" per fer un seguit de gires mundials de les que en van sortir àlbums en directe com Live In London (2009) o Live In Dublin (2014), per al primer dels quals em manquen qualificatius.

Un disc gravat al concert de dues hores i mitja a l’O2 Arena de la capital britànica, davant de 20.000 espectadors, el dia 17 de juliol de 2008 i editat en format doble CD i, per primera vegada en la seva discografia, en DVD, amb un total de 25 tracks, la majoria d'elles esmentades en els 11 articles precedents "A propòsit de Leonard Cohen".

Un concert que avui, excepcionalment, podeu escoltar en la seva totalitat, i amb el que us desitjo una bona entrada a aquest incert 2023.

 - LEONARD COHEN. Live In London (2009).

divendres, 23 de desembre del 2022

Mediterráneo (Joan Manuel Serrat)

 

El concert d'avui al Palau Sant Jordi de Barcelona, està programat com el darrer del més famós cantautor en llengües catalana i castellana de la història, JOAN MANUEL SERRAT.

El comiat d'una carrera artística iniciada als anys 60 del segle passat, del que va ser un dels membres dels Setze Jutges, grup pioner en la defensa de la música en català i d'un moviment que, inspirat en la chanson francesa, es coneix com la “Nova cançó”, que va obtenir gran popularitat amb composicions com Ara que tinc vint anys (1966) o Cançó de matinada i Paraules d'amor (1967). Unes gravacions que, fidel a l'origen aragonès de sa mare, va alternar amb el castellà, el que li va originar molts detractors i una gran polèmica, fins al punt de renunciar a participar al Festival d'Eurovisió del 1968 amb un tema composat a la seva mida per Manuel De la Calva i Ramón Arcusa (coneguts artísticament com el Dúo Dinámico), al no permetre-li interpretar-la en català, la arxiconeguda La, la, la amb la que, finalment, Massiel acabaria guanyant el certàmen i que, en plena dictadura franquista, li suposaria al "Noi del Poble Sec" un veto de 10 anys als mitjans de comunicació estatals.

Una situació que empitjoraria l'any 1973 quan, a rel d'unes crítiques a la pena de mort dictada a Espanya contra militants del FRAP i la ETA (el conegut com a “Proceso de Burgos”), es va d'haver d'exiliar durant un parell d'anys a Mèxic, país en el que, com a la resta del mon hispanoamericà, és un autèntic ídol. Un personatge (gairebé) unànimament respectat per les seves opinions i que ha rebut infinitat de reconeixements de tota mena d'institucions polítiques i culturals d'arreu, que no detallarem perquè, tanmateix que la seva vessant d’actor, queda fora de l'àmbit del blog.

Una carrera en la que "el Nano", com també se'l coneix, ha estat recolzat per magnífics productors i arranjadors com Francesc Burrull, Ricard Miralles, Augusto Algueró (coautor de Penélope), Josep Mª Bardagí, Josep Mas "Kitflus", Joan Albert Amargós o Antoni Ros-Marbà, de la mà dels quals ha publicat una discografia inabastable de la que em sento obligat a destacar alguns àlbums -conscient de que els seus incondicionals, entre els que no em compto, i probablement amb raó, en diferiran-, obligant-me a no superar la dotzena i que he separat en tres blocs, els enregistrats en llengua catalana com Ara que tinc vint anys (1967); Serrat/4 (1970), el de Conillet de vellut; Res no és mesquí (1977), en el que musica poemes de Joan Salvat-Papasseit; Tal com raja (1980), el de la inoblidable Temps era temps, en la que evoca la mítica davantera del seu estimat Barça (Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón); o, després de més de 10 anys sense fer-ho en la seva llengua, (2006); en llengua castellana com Dedicado a Antonio Machado (1969), el de Cantares i La saeta; Mediterráneo (1971), del que després en parlarem; Miguel Hernández (1972), el de Para la libertat; Mi niñez (2000), el de Señora i Como un gorrión; En tránsito (1981), el de Esos locos bajitos i No hago otra cosa que pensar en tí; Nadie es perfecto (1994) o Para piel de manzana (1998), així com alguns en viu com En directo (1994), El gusto es nuestro (1996), enregistrat durant la gira conjunta amb Ana Belén, Víctor Manuel i Miguel Ríos o Dos pájaros de un tiro (2008), ara amb un altre "pájaro", Joaquín Sabina.

I, en contra del que es pugui pensar, a l'hora d'escollir la CdD no he tingut cap dubte, perquè hi ha un disc i una cançó homònima universals, i ho heu endevinat, es tracta de Mediterráneo.

El seu vuitè àlbum, gravat a Milà, en el que, passejant del pop al jazz i a la música clàssica, la característica veu, amb aquest vibrat tan personal, de l'autor s'embolcalla amb un arranjaments espectaculars, en moments fins i tot melodramàtics, de la mà de músics i productors com Juan Carlos Calderón, Gian Piero Reverberi i l’esmentat Ros-Marbà, al llarg de les seves deu tracks, totes amb lletra i música de Serrat excepte la darrera, Vencidos, basada en un poema de León Felipe.

Una obra atemporal que s'hauria d'escoltar d'una seguida a les escoles, els meus temes preferits de la qual, posat a triar, son La mujer que yo quiero, Qué va a ser de i, esclar l'homònima Mediterráneo, la CdD d'avui. Un cant al mar i a la influència que exerceix en tota la seva riba, "de Algeciras a Estambul",  en el que l'interpreta com a sinònim de llibertat, tot i què "a fuerza de desventuras", però també sobre la seva vida, iniciat amb un clar sentiment nostàlgic: "Quizás porque mi niñez sigue jugando en tu playa...", o comparant-lo amb una dona juganera quan diu "y te acercas y te vas...eres como una mujer perfumadita de brea" i en el que, aleshores amb 28 anys, enfronta la mort amb el desig de ser enterrat “sin duelo, entre la playa y el cielo...cerca del mar, porque yo nací en el ...” (ja ho sabeu).

El tema més emblemàtic que enceta el millor àlbum de qui avui, amb 78 anys, amb el darrer concert de la gira "El vicio de cantar", te previst donar per finalitzada la seva vida artística, si més no als escenaris, i un dels millors discos de la història de la música en llengua castellana. 

Ara a descansar, molta salut i gràcies, Nano!

- JOAN MANUEL SERRAT. Mediterráneo. Mediterráneo (1971).

divendres, 16 de desembre del 2022

Gotta Let It Go (Joyce Manor)

Amb un nom extret del d'un bloc d’habitatges de la casa del cantant i guitarrista Barry Johnson a Torrance, localitat del comtat de Los Angeles, JOYCE MANOR és una banda creada per aquest i el guitarrista Chase Knobbe, a la que s'hi afegiria el baixista Matt Ebert i un considerable nombre de bateries que no han aportat estabilitat  a aquest lloc instrumental del combo.

Un grup de power-pop amb ingredients indie, punk-rock i, fins i tot, emo, que, des del seu reeixit debut amb l'àlbum homònim el 2011, han publicat cinc LP més, alguns tan ben acollits com el tercer, Never Hungover Again (2014) i el quart, Cody (2016), produït per Rob Schnapf i amb la col·laboració de la nostra coneguda Phoebe Bridgers.

Una carrera a la que Johnson volia donar descans indefinit quan la pandèmia Covid-19 els va obligar a un llarg confinament que van aprofitar per composar i gravar el recent publicat 40 oz. to Fresno (2022). Un disc -amb un títol que ret tributa al 40 oz. to Freedom (1992) del també californià grup d'ska-punk Sublime- produït pel mateix Schnapf, qui incorpora Tony Thaxton, dels Motion City Soundtrack, com a bateria de sessió, en el que, per no trencar la costum, interpreten composicions ultracurtes, gairebé totes inferiors als dos minuts, del que, en poc menys de 17 minuts, en resulten nou tracks, la primera de les quals és una versió del Souvenir (Architecture & Morality, 1981) del grup de pop electrònic britànic Orchestral Manoeuvres In The Dark, seguida d'altres petites perles com NBTSA, You're Not Famous Anymore, amb un riff que recorda el Should I Stay or Should I Go (Combat Rock, 1982) de The Clash; Don't Try i la CdD, Gotta Let It Go.

Un tema enèrgic i apassionant que evidència l'enorme que pot arribar a ser un una peça de menys de dos minuts, concretament 1:56, i que agradarà a qui estimi el pop de guitarres de clàssics atemporals com Pixies, Weezer, Teenage Fanclub i tants altres dels que en podeu gaudir els seguidors blog.

- JOYCE MANOR. Gotta Let It Go. 40 oz. to Fresno (2022).

divendres, 9 de desembre del 2022

Mind Games (John Lennon)

 

El quart àlbum després de la separació de The Beatles de JOHN LENNON, de l'assassinat del qual ahir en va fer 42 anys, a l'igual que l'anterior, Some Time In New York City (1972), va decebre a molts dels seus fans, en part justificable desprès de dues obres mestres com John Lennon/Plastic Ono Band (1970) i Imagine (1971), però la veritat és que el disc va estar gravat en un moment incert de la vida de l'exbeatle, sota la vigilància de l'FBI i una causa d'extradició oberta per la seva actitud política antibel·licista -tot i què disfressada per possessió de marihuana al seu Regne Unit natal, que no es resoldria fins a la dimissió del president Nixon pel tema Watergate i l'entrada a la Casa Blanca d'un Gerald Ford, que va preferir oblidar el tema-, però sobretot problemes de convivència amb la seva esposa Yoko Ono, que donarien lloc a una separació durant un any i mig, període al que es referirien posteriorment com al lost weekend (cap de setmana perdut).

El cas és que l'autor, completament a la deriva, intenta expressar aquests sentiments en un disc introspectiu, el reconeixement del qual ha anat guanyant pes amb el pas dels anys, i del que en voldria destacar la magnífica producció, obra del mateix Lennon, per primera vegada fora de l'òrbita de Phil Spector.

Un LP, Mind Games (1973), el de la caràtula amb un senzill collage, obra d'ell mateix, amb un paisatge en el que destaca una muntanya formada per la silueta de Yoko (per a molts un símbol de l'allunyament de la influència que exercia sobre ell la seva esposa),  per a l'enregistrament del qual va contar amb una formidable banda, entre els que destaquen el guitarrista David Spinozza, el bateria Jim Keltner o un jove Michael Brecker, el posteriorment aclamat saxofonista de jazz, amb o sense els Steps Ahead, en el que trobarem un poti-poti d'estils com el country, el gospel o la música coral, alternats amb temes de rock atemporal i alguna balada, com la CdD d'avui.

Una de les poques composicions del disc que tothom reconeixereu, l'homònima Mind Games que l'enceta, el títol inicialment previst de la qual, Make Love Not War, després de reescriure la lletra va ser substituït per el d'aquests "jocs mentals", inspirat en el llibre d'autoajuda Mind Games: The Guide To Inner Space  (R. Masters-J. Houston, 1972).

 - JOHN LENNON. Mind Games. Mind Games (1973).

divendres, 2 de desembre del 2022

Easy On Your Own? (Alvvays)

 

Costa d'entendre com, després d''un debut, l'homònim del 2014 i el següent, Antisocialites (2017) tan ben acollits per la crítica i el públic, els canadencs ALVVAYS (amb el grafisme condicionat a que una altra banda té registrat el nom amb l'ortografia correcta, Always) hagin trigat cinc anys a publicar el seu tercer disc.

Un retard que els seus fundadors, la cantant i guitarrista Molly Rankin, la teclista amiga des de la infància Kerri MacLellan i el guitarra solista Alec O'Hanley, justifiquen amb que durant aquest temps han patit diversos contratemps com el robatori a la casa de la primera, de la que es van endur les demos en les que estaven treballant, la inundació del seu local d'assaig en la que van estar a punt de perdre tot el seu instrumental i, tot just havent substituït els dos membres de la secció rítmica, la maleïda pandèmia que ens ha tingut a tots tant temps aturats.

Però la espera ha valgut la pena perquè el recent Blue Rev (2022) -l'àlbum amb el nom d'una beguda alcohòlica de baixa graduació (7%) per a adolescents ("alcopop") a base de cola i vodka, fabricada a Toronto, d'on prové el grup, i comercialitzada, amb llicència de Bacardí per cert, a tot el Canadà- s'ho val.

Un treball que segueix l'estil, si voleu una mica anacrònic a la segona dècada del s. XXI, dels dos anteriors, amb unes lletres, totes de la Rankin, tan malenconioses com vol reflectir el seu nom, "Sempre" en català (el que, per a ella, té un significat de nostàlgia), i melodies indie-pop-rock amb influències de coneguts del blog com Pavement, Pixies, Oasis o Teenage Fanclub, al que el productor Shawn Everett, col·laborador d'altres coneguts com The War On Drugs o Alabama Shakes, aporta unes textures més noise, a mig camí entre el dream-pop i el shoegaze.

Catorze tracks, totes inferiors a 3 minuts i mig de durada, de les que en resulten uns minsos 40, la majoria hits potencials, les tres primeres de les quals, Pharmacist, Easy On Your Own? i After The Earthquake, de les que he triat la segona com a CdD d'avui, no us deixaran aixecar l'agulla (permeteu-me la metàfora en aquests temps digitals) fins al final del disc. 

- ALVVAYS. Easy On Your Own?. Blue Rev (2022).