Per explicar el fenomen hi
ha qui ho atribueix a la proliferació de bars i pubs a la ciutat amb motiu de la presència de milers de joves
universitaris i altres a que aquest tamany moderat permet que els artistes es
coneguin personalment i interactuïn entre sí, però un tercer grup, entre els
que em conto jo, creiem que es deu a l'encanteri que exerceixen la Alhambra i
el Alabaicín...sense descartar que vingui d'alguna substància desconeguda de
l'aigua de Sierra Nevada!
El primer artista que vaig
conèixer i relacionar amb la ciutat va ser en Miguel
Ríos, concretament amb el single que, l'any 1968, el va fer famós, amb
"El río" i "Vuelvo a Granada", amb aquell "Vuelvo a Granada, vuelvo a mi hogar..." que torno a escoltar al meu
cap, com si intern al Col·legi de La Salle (o "els Hermanos"), encara
estigués (vegeu aquí), personatge que, amb el temps ha esdevingut un autèntic
"Padrino", molt per sobre d'altres coetanis com Los Ángeles i només comparable amb qui, anys desprès iniciaria una
nissaga, Enrique Morente.
Però ha estat en les
darreres dècades que el rock granadí
m'ha captivat, amb un seguit de bandes com T.N.T.
(un dels membres de la qual, el també periodista Jesús Arias, ha estat guardonat a titul pòstum per GRX-R&R amb el primer guardó
"Púa de plata"), 091, Lori Meyers, Niños Mutantes i, per sobre de totes elles, dues de excepcionals, Lagartija Nick i LOS PLANETAS (així com el resultat de la col·laboració de membres
de varies d'aquestes bandes amb projectes paral·lels com Grupo de Expertos Solynieve o Los
Evangelistas, aquí amb la participació de la petita dels Morente, Soleá).
Dels primers, liderats pel
baixista i cantant Antonio Arias,
germà petit del Jesús i ex-091, en caldria destacar dos àlbums sensacionals, Inercia (1992) i, gravat amb
col·laboració amb l'esmentat Morente, Omega
(1996), una de les obres més reconegudes de la discografia espanyola de tots
els temps, un tema del qual, Manhattan,
va ser CdD en el seu dia (vegeu aquí).
Gravat a New York (USA) i amb
aquest títol amb reminiscències del Stuck
Inside Of Mobile With The Memphis Blues Again, de Bob Dylan, Una semana en el
motor de un autobús, amb unes guitarres apocalíptiques i uns sobtats canvis
de ritme, als que contribueix el baixista Kieran
Stephen, que poc desprès abandonaria la banda, i l'enèrgic nou bateria, Eric Jiménez, ex-Lagartija Nick, uns
efectius arranjaments de cordes i vents i unes tornades rotundes en les que la
veu dolguda i una mica fora de joc, com sota els efectes d'alguna substància
psicotròpica, de J, amb lletres literariament molt senzilles però emotives, ens
mostra conceptualment el desencant postadolescent en temes sobre les noies, la
gelosia, l'odi, la venjança i,és clar, les drogues, una constant a la biografia
de la banda, ha esdevingut un disc generacional.
L'àlbum conté uns quants tracks que han quedat immortalitzats a
la història de l'indie hispà, entre
els que en destacaria l'inicial Segundo
premio, Toxicosmos, Línea 1, la llarga traca final de 10
minuts La copa de Europa i, és clar,
la CdD, potser no la seva millor composició però sí una de les més conegudes, La playa, un relat de l'intent
d'esborrar el moment de l'estiu en el que el protagonista descobreix la
infidelitat i que acaba amb la estrofa:
Intentando
olvidarme cada día
y
acordándome el resto de mi vida
un verano
que fué una pesadilla
si me
acuerdo, me duele todavía
me duele
todavía
- LOS PLANETAS. La playa. Una semana en el motor de un
autobús (1998).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada