divendres, 24 de juny de 2011

Thunder Road (Bruce Springsteen)

La nit del 21 al 22 d'abril de 1981 li vaig dir a la M: "ja em puc morir, que mai no he tornar a veure res igual", afirmació que mantinc avui en dia. I es que ella i jo vam ser uns dels pocs més de 7.000 privilegiats que no varem ni  arribar a omplir el relativament petit, comparat amb el Sant Jordi, antic Palau d'Esports del carrer de Lleida per assistir al que, en paraules del seu biògraf oficial, Dave Marsh, en el seu llibre On Tour 1968-2005, es el millor concert que ha ofert en tota la seva vida  BRUCE SPRINGSTEEN.
Va ser la primera vegada que el de New Jersey actuava a BCN, dintre de la gira europea de presentació del disc The River (1981) i el repertori va incloure diversos temes dels dos àlbums anteriors, el tercer i quarts de la seva discografia, l’excel·lent Born To Run (1975) i el no inferior  Darkness On The  Edge Of Town (1978). I va ser tan gran la impressió que em va causar que, encara que sembli increïble, mai no he volgut assistir a cap altre dels 15 concerts que posteriorment ha ofert a la nostra ciutat per no trencar la màgia del record d'aquell moment sublim.
 L'acompanyava una banda irrepetible, la E. Street Band, en la que, a més a més de Max Weinberg a la bateria, Danny Federici, mort els 2008 al teclats, i Steven Van Zant (Little Steve) a la guitarra, que en els anys següents es veuria ajudat per Nils Lofgren i la mateixa Patti Scialfa, a posteriori Mrs. Springsteen, hi destacaven  Roy Bittan, el professor, també als teclats i el carismàtic i entranyable Clarence Clemonts, Big Man, que va tenir l'honor de compartir la portada amb el Boss, al saxo.
Amb 31 anys, l'artista es trobava en plena efervescència creativa i escènica, a punt per menjar-se el mon, i aquella nit es va iniciar un idil·li amb BCN que encara perdura. A ritme del millor rock'n'roll, rhytm'n'blues i soul, amb complexes arranjaments que recordaven les clàssiques produccions  de Phil Spector, va saber representar els sentiments de tota una jove generació que havia de reconciliar el gran somni americà amb la crua realitat de la societat del moment i que va connectar immediatament amb el sentiment i la sinceritat que desprenia l'autor.
He escollit com a CdD un dels temes, juntament amb l'homònim Born To Run, estrella del disc, la seminal Thunder Road, que s'inicia amb unes tímides notes d'harmònica que ens recorden el seu admirat Bob Dylan, i piano, als que s'incorpora primer la veu de Springsteen i, a continuació, la banda amb tot...guitarres, saxo, pianos, fins a un apoteòsic crescendo final d'una  grandesa wagneriana, amb l'spectorià “mur de so” al darrera. Un disc atemporal, desbordant d'energia, la conjunció perfecta d'un so sofisticat amb unes lletres senzilles que, en el seu dia, va suposar una autèntica glopada d'aire fresc en un moment de perill de letargia en el mon del rock.
- BRUCE SPRINGSTEEN. Thunder Road. Born to Run (1975).
Aquesta CdD està dedicada a la memòria de Clarence Clemonts que ens ha deixat el dissabte passat, als 69 anys, a conseqüència d'un vessament cerebral.




Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 17 de juny de 2011

The Blower's Daughter (Damien Rice)

El títul del primer àlbum de DAMIEN RICE, "0" (2002) va ser un enigma per a mi, fins que va aparèixer el següent, "9" (2006). Aleshores vaig comprendre que anava de números i no de lletres i es d'esperar que el pròxim, que hauria d'estar al caure, es tituli "8".
Però, conyes apart, es tracta d'un magnífic debut d'aquest cantautor irlandès, llunyanament en la onda del seu compatriota David Gray, al que algun dia haurem de dedicar una CdD, encara que sensiblement més auster, acústic i contingut. Practica un folk-pop de càmera en el que predominen uns patrons emotius, romàntics i suggerents sobre estructures de guitarra acústica, piano i violoncel, als que s'afegeix la delicada veu de Lisa Hannigan, que, desprès del segon disc, ha esdevingut un complement imprescindible de la dolça  però intensa tonalitat de Rice.
Als aficionats al cinema pot ser que la CdD d'avui els sigui familiar, ja que va ser banda sonora de la pel·lícula, protagonitzada entre altres  per Natalie Portman i Julia Roberts, Closer (2004), del nortamericà Mike Nichols, qui ja havia demostrat bon olfacte musical quant va incloure el tema Mrs. Robinson, de Simon & Garfunkel, escrit especialment per al famós film, protagonitzat per Dustin Hoffman,  The Graduate (1967).
Dels deu preciosos i commovedors temes de "0" he escollit The Blower's Daughter, amb la seva èpica tornada..."I Can't Take My Eyess Off You...".
Gaudiu-ne.
- DAMIEN RICE. The Blower's Daughter. 0 (2002).

Vídeo afegit posteriorment.



divendres, 10 de juny de 2011

Common People (Pulp)

En compliment del compromís adquirit en el seu dia (veure aquí), aquesta CdD es el tema del que, amb el titul de Gent normal, en van fer una magnífica adaptació, amb alguna llicència en la traducció al català, en versió acústica i amb instruments com el xilòfon i l'ukelele, els Manel.
Es una cançó del grup de Sheffield (Anglaterra), PULP, que, sota el lideratge del carismàtic Jarvis Cocker, ha estat un dels més destacats del moviment que va fer furor els anys 90, el Brit pop (veure aquí). Com la resta de bandes d'aquesta generació, han begut de les influències musicals dels clàssics, The Beatles, The Rolling Stones, The Who, al temps que reverenciaven els sons glam d'artistes com David Bowie i T. Rex i, com no?, de l'icona dels 80, Morrissey i els seus The Smiths.  Però, autoreferenciant-se com a models representatius de la classe obrera britànica i dels seus valors, les belles i enganxoses melodies contenen lletres àcides i desencantades al més pur estil del seu admirat  Ray Davis (The Kinks).
Els seus millors discos son aquest Different Class (1995), el cinquè de la seva vida artística, juntament amb l'anterior His 'n' Hers (1994) i el posterior This Is Hardcore (1998). La CdD d'avui es la més representativa de la seva carrera i la que els va donar més popularitat, i es una mordaç crítica social, inspirada en una companya d'estudis del Saint Martins College of Art, filla d'un adinerat empresari grec que pretén comportar-se com la "gent normal", però amb un "papà" al darrera per treure-li les castanyes del foc quan convingui.
Penso que la lletra, sarcàstica com poques, no té desperdici per el que proposo clickar a sobre del reproductor per escoltar el tema en la versió original del disc i, a continuació, ennllaçar a una gravació en directe, subtitulada al castellà (en dialecte argentí), per tal de poder seguir el text, si us ve de gust.
 - PULP. Common People. Different Class (1995).






http://youtu.be/jhiqtdZObHg

Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 3 de juny de 2011

Pieces (Villagers)

Sota el nom VILLAGERS hi ha l'irlandès Conor J. O'Brien, jove cantautor que en aquest seu primer disc, en el que canta i toca la majoria d'instruments, ha donat mostres d'una maduresa impròpia de la seva edat.
Become a Jackal (2010) es un disc estrany, del que m'ha cridat especialment l'atenció el que, al contrari que a la majoria de discos, va de menys a més. Desprès d'un començament, no dolent però tampoc rés de l'altre món, va augmentant en intensitat dramàtica, sobretot a partir de The Meaning Of The Ritual, amb preciosos temes com Ship Of promises, That Day, Twenty Seven Strangers o la mateixa Becomig A Jackal, per assolir la màxima expressió en aquesta sentida Pieces, la CdD d'avui.
Es tracta d'un disc increïblement fosc que, de manera sòbria, senzilla i sempre amb un gust exquisit, suggereix uns ambients desesperants. Partint del folk que vesteix amb uns arranjaments exuberants i uns cors memorables, evoluciona cap a un pop adult, en la estela de Damien Rice, Neil Hannon (Divine Comedie), el seu "tocayo" Conor Orbest (Brigh Eyes) o el meu admirat Ron Sexsmith, destinat a captivar grans audiències.
Al llarg del disc en general i d'aquesta cançó en particular, es provoca un crescendo que el porta, com diu el títol, a "convertir-se en un xacal", incluint uns licantròpics udols finals que deixaran gelats els seguidors d'aquest blog.

- VILLAGERS. Pieces. Becoming A Jackal (2010).





Vídeo afegit posteriorment.