divendres, 27 d’abril de 2018

Babylon (David Gray)


Després d'un parell de discos d'estil folk-rock acústic i d'un altre amb elements electrònics afegits, al britànic DAVID GRAY li va arribar l'èxit al quart intent, White Ladder (1998), tot i què no va ser pel CD autoeditat en el seu segell IHT Records sinó en la reedició que en va fer l'americà Dave Matthews per inaugurar la seva discogràfica, ATO Records.
Un autèntic rellançament del que es van vendre centenars de milers de còpies, sobretot a Irlanda, pàtria de la seva esposa, on encara avui en dia és el disc més venut de la història, va obtenir diversos premis i va posar en òrbita el seu autor, que va emprendre esgotadores gires promocionals de les que en va sortir tan esgotat que va trigar tres anys a publicar material nou. Un material que, fins al 2014, comprèn una desena d'àlbums, cap dels quals ha superat l'esmentat a l'inici del post, tot i contar en algun d'ells amb la col·laboració d'artistes il·lustres com Annie Lennox (ex-Eurythmics) o Jolie Holland.
Un disc gravat al seu pis de Londres, acompanyat de la guitarra acústica i, ocasionalment, del piano, amb una barreja de samplers afegits, que interpreta amb passió romàntica, emfatitzant les paraules, que tan aviat sembla escopir amb menyspreu com estirar desmesuradament,  el que li ha valgut les comparacions amb el seu admirat Van Morrison, l'ombra del qual se'ns apareix al track final, Say Hello Wave Goodbye, la única versió del CD, concretament d'un tema de Soft Cell, tot i què pràcticament irreconeixible.
Una CD amb una obertura impressionant, Please Forgive Me, i uns quants singles més, com This Year's Love, Sail Away o la CdD, Babylon, la més coneguda de la seva carrera.

- DAVID GRAY. Babylon. White Ladder (1998).

divendres, 20 d’abril de 2018

Video Games (Lana Del Rey)


Ahir va actuar al Palau Sant Jordi, de Barcelona, un dels personatges més controvertits de la dècada, una cantant sistemàticament vituperada per una part de la crítica, que li ha qüestionat fins i tots uns suposats retocs facials als llavis i al nas, que la interessada sempre ha negat, però amb una multitud de seguidors per als que és una autèntica icona.
Estem parlant de Elizabeth ("Lizzy") Woolridge Grant, nascuda en una acomodada família catòlica de New York (USA) que la va haver d'enviar a un internat als 15 anys per una greu addicció a l'alcohol, de la que es va recuperar per iniciar una carrera musical amb diversos noms artístics com May Jailer, Lizzy Grant o, sense error tipogràfic, Lana Del Ray, en el seu disc de debut, Lana Del Ray a.k.a Lizzy Grant (2010), que, de seguida, es canviaria pel definitiu LANA DEL REY amb el  es universalment coneguda.
I tot gràcies a un espectacular tema, Video Games, preludi del que per a molts seria el seu primer disc, Born To Die (2012), que no va respondre a les expectatives generades pel single promocional. Un àlbum seminal que ha tingut continuïtat en dos EP, Paradise (2012) i Tropico (2013) i tres LP més, Ultraviolence (2014), produït per Dan Auerback, de The Black Keys, Honeymoon (2015), amb la participació d'artistes com The Weeknd, i el darrer, Lust For Life (2017) en el que ho fan de nou Weeknd, Sean Ono Lennon i Stevie Nicks, la que fora vocalista de Fleetwood Mac. Un disc que conté un tema, Get Free, per el que ha estat acusada pels britànics Radiohead de plagi del seu tema Creep (Pablo Honey, 1983), amb la circumstància de que els mateixos ho havien estat per la sospitosa semblança amb el tema The Air That I Breathe, composat per Albert Hammond i Mike Hazlewood i popularitzada per The Hollies.
El seu estil es caracteritza per una temàtica recurrent sobre l'amor i el desamor, el sexe i les drogues i, sovint, amb referències a "l’american dream", fruit del seu reconegut patriotisme i, musicalment, per una orquestració sumptuosa combinada amb unes bases hip hop per les que ha estat comparada amb Portishead, que interpreta amb un refinament formal i una sensualitat "vintage" a la recerca del glamour inaccessible d'estrelles de Hollywood com Rita Hayworth. Un succedani de femme fatale sota la que s'amaga una víctima d'un romanticisme mal entès, construït per un mon de fantasia amb noies tristes i nois dolents a l'estil del Marlon Brando de la pel·lícula The Wild One (Laslo Benedek, 1953), traduïda aquí com a "Salvaje" que interpreta amb una veu lànguida i un posat melodramàtic que li ha aportat tants seguidors com detractors. 
Born To Die consta de dotze tracks, dels que en destaquen l'homònim que l'enceta, Blue Jeans, Summertime Sadness i, per sobre de tots, el hit de la seva carrera i, evidentment, CdD d'avui, l'esmentat Video Games, una balada pop, composada, com totes les altres, per l'artista, en la que relata la tristesa que li produeix que el seu xicot, addicte als videojocs, la ignori mentre es despulla...la seva particular versió de la femella com a objecte sexual, que comença així:

Swinging in the backyard
Pull up in your fast car
Whistling my name

Open up a beer
And you say, get over here
And play a video game...

- LANA DEL REY. Video Games. Born To Die (2012).

divendres, 6 d’abril de 2018

Pa'lante (Hurray For The Riff Raff)


Amb la separació dels seus pares, un professor de música i una educadora i política que, a la època de Rudolph Giuliani, va arribar a tinent d'alcalde de New York, Alynda Segarra va ser criada per una tieta al districte del Bronx, d'on va fugir al complir els 17 anys per emprendre un viatge pels USA, sovint muntant-se en vagons de trens de mercaderies, fins a establir-se a New Orleans, Louisiana, on va formar el grup musical HURRAY FOR THE RIFF RAFF, del que, com a compositora, cantant i pel seu carisma, en resulta la figura central.
Però, en contra del que es podria pensar per els seus orígens porto-riquenys, el seu estil gravita al voltants del rock d'arrels (roots rock) americanes, amb el folk, el country i el blues com a ingredients (o el que, abreujant, coneixem com a "americana"), amb el que ha obtingut un cert ressò amb discos com Look Out Mama (2012) o Small Town Heroes (2014). El que no ha estat obstacle per a que, a prop de complir els 30 anys i insatisfeta amb els seus treballs, s'hagi traslladat a Nashville, Tennessee, per enfrontar-se al seu exili cultural (mai no va aprendre espanyol) i reconciliar-se amb alguns aspectes de la seva identitat, el que ha plasmat en el seu sisè i darrer treball, The Navigator (2017).
Es tracta d'un àlbum conceptual, quasi autobiogràfic, la caràtula del qual em recorda el Ziggy Stardust (1972) de David Bowie (vegeu imatge), en el que, adoptant l’alter ego d'una nena anomenada Navita Milagros Negrón, torna als seus orígens "nuyoricans" per criticar la colonització o, com es diu ara, "gentrificació" del seu borough natal, eixamplant la seva paleta estilística, basada en el rock, amb ritmes com la bomba porto-riquenya, la salsa afrocubana i el doo-wop i, literàriament, la poesia parlada del Nuyorican Poets Cafe que freqüentava d'adolescent. Un LP, meravellosament produït per Paul Butler, que conta amb la participació dels fantàstics guitarrista Jordan Hyde i bateria Greg Rogove , en el que Segarra interpreta, fonamentalment en anglès, una temàtica al voltant de tots tipus de personatges vulnerables com dones, nens, LGBT, immigrants u obrers, amb títols com Living In The City, Hungry Ghost, Rican Beach, Nothing's Gonna Change That Girl o la CdD.
És el track número vuit, anomenada Pa'lante en honor d'un diari del mateix nom, editat als anys 70 pels Young Lords, un grup activista de la comunitat porto-riquenya, en el que sampleja el poema "Obituario Puertorriqueño" (1969), de l'autor Pedro Pietri, fundador de l'esmentat Nuyorican Poets Cafe que, tal com ve a significar el mot, "endavant", és una autèntica crida a les armes per a tothom que se senti marginat. Una eina per a la recerca de la justícia social, que comença amb un riff de piano que ens evoca l’A Day In The Life, de The Beatles (vegeu aquí) per anar guanyant energia, amb un to de veu que em recorda a Grace Slick, de Jefferson Airplane (aquí) i acaba apel·lant a membres de la comunitat (Juan, Miguel, Milagros, Olga, Manuel...) a qui empodera al crit repetit de Pa'lante per aconseguir el respecte que es mereixen, reivindicant l'orgull feminista i llatí, el mateix que exhibeix a la samarreta que llueix al vídeo. Una samarreta que al·ludeix la cançó Young, Latin & Proud -del disc Private Energy (2016), del grup d'electrònica Helado Negro, liderat per l'americà amb arrels equatorianes Roberto Lange- la tornada de la qual ve a dir: "I nosaltres som joves, llatins i orgullosos. I creixeràs sabent que sempre ho seràs".

- HURRAY FOR THE RIFF RAFF. Pa'lante. The Navigator (2017).