divendres, 30 de setembre de 2011

Radio Free Europe (R.E.M.)

Als lectors ocasionals d'aquest blog els pot sorprendre la CdD d'aquesta setmana però als seguidors habituals segur que no. Els primers esperarien algun dels grans hits comercials dels seus dos discos supervendes de principi dels 90, com Losing My Religion o Shiny Happy People (aquesta amb la inestimable col·laboració de la seva amiga Kate Pierson, vocalista de The B-52's) de Out Of Time (1991) o Drive, Man On The Moon o Everybody Hurts de Automatic For The People (1992), però els segons de ben segur que desitjaran alguna cançó menys òbvia.
I es que, a l'hora de triar un tema dels R.E.M., no he tingut cap dubte: havia de ser la primera cançó que vaig escoltar d'ells i que, ara, al tornar-la a sentir, m'evoca aquell moment d'arribar a casa amb el disc, de vinil es clar, sota el braç, acabat de comprar a Discos Castelló, posar-lo al plat i veure de que anava aquell enrenou que, pel sistema boca-orella, arribava des d'un poble de l'estat de Georgia (U.S.A.), anomenat Athens, del que probablement no hauria sentit a parlar mai si de la seva universitat no haguessin sortit un grapat de grups musicals emblemàtics de l’indie-rock americà, a més a més dels nostres protagonistes d'avui, com els esmentats The B-52's i tots els del Col·lectiu Elephant 6, com The Apples In Stereo, Olivia Tremor Control, Of Montreal, Elf Power o Neutral Milk Hotel (veure aquí).
Els R.E.M., nom que fa referència als "moviments oculars ràpids" que es presenten en una determinada fase del son, es van formar l'any 1981 amb el carismàtic Michael Stipe, vocalista impressionant, versàtil fins l'impensable, capaç de posar-te la pell de gallina en qualsevol moment i autor d'unes lletres enigmàtiques i críptiques que l'han convertit en objecte de culte, Peter Buck a la guitarra, amb un estil molt particular que, en els seus arpegis, ens recorda d'alguna manera tant a The Byrds, com a la Velvet Underground, Mike Mills, sempre brillant, tan a les quatre cordes del seu baix, també Rickenbacker, com a les segones veus i, Bill Berry, que abandonaria el grup el 1996, a la bateria.
I el primer disc de la banda, Murmur (1983), malgrat no assolir l'èxit mainstream dels esmentats 7é i 8é, està considerat, malgrat la seva aparença underground, com un dels millors àlbums dels 80. El mite, fonamentat en la peculiar atmosfera del disc, es fa extensiu a la tanmateix mítica caràtula amb uns arbustos de kuzdu, heura típica de Georgia, i, sobretot, a la contraportada, amb un pont de ferrocarril rural que va estar a punt de ser demolit si no arriba a ser pels fans dels R.E.M. que van arribar a constituir una societat per protegir-lo. Es tracta d'un pont de cavallets que, des d'aleshores es coneixen popularment com a “cavallets Murmur"!. Altres discos imprescindibles del grup son Document (1987), Green (1988) o Monster (1994).
La CdD es el tema que obre el disc, Radio Free Europe, que es va regravar després d'haver estat publicat abans com a single, amb una lletra difícil, marca de la casa, en la que sobresurt la tornada:

               Straight on the boat, where to go?
               Calling on in transit, calling on in transit
               Radio Free Europe

Vagi en homenatge a la banda que la setmana passada va anunciar la sorprenent dissolució amistosa, només uns mesos després d'haver publicat un nou disc, Collapse Into Now (2011), això sí, conservant intacta la credibilitat assolida en  més de 30 anys de carrera.

- R.E.M. Radio Free Europe. Murmur (1983).


Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 23 de setembre de 2011

Plymouth Rock (John Vanderslice)

Els escassos trenta minuts que va durar l'actuació de JOHN VANDERSLICE com a "teloner" dels seus amics Death Cab For Cutie a la Sala Bikini, aquell febrer de 2005, a la gira de presentació del seu cinquè disc, Pixel Revolt (2005), em van saber a poc, i no he tingut ocasió d'assistir a cap altre dels seus posteriors concerts a BCN, per el que demà, a les 22:45 h, a la Plaça del Rei, si no em cau el maleït satèl·lit al cap, no me'l penso perdre.
Aquest llicenciat en Econòmiques d'arrels holandeses, criat entre Florida i Maryland i resident actualment a Califòrnia, compagina la tasca de songwriter (cantautor) amb la d'enginyer de so i productor als Tiny Telephone Studios que dirigeix a San Francisco, en els que han gravat els esmentats DCFC i altres com The Mountain Goats, Okkervil River o The Knife.
En la darrera dècada ha publicat regularment un seguit de discos d’indie-rock íntim i personal, amb riques i emotives melodies, amb una creativitat exquisida en la producció i els arranjaments i, per si fos poc, amb unes lletres compromeses, autèntic flagell de l'administració Bush, amb temes al voltant de la guerra de l'Irak, com demostra l'explícit títol del seu disc Emerald City (2007) que fa referència a la fortificada "zona verda",  suposadament segura, de Bagdad, i en altres sobre l'11 S (Exodus Damage, també del Pixel Revolt, amb la descoratjadora tornada "Dance dance revolution..."), que han rebut elogis superlatius dels seus fans.
A les seves composicions experimenta amb un ampli mosaic de sons, des de la orquestració més sofisticada, en la línea de clàssics con Burt Bacharach o Randy Newman, a la senzillesa més absoluta, però sempre amb resultats extraordinaris i amb uns recursos estilístics que modela a la seva voluntat fins aconseguir una proposta fascinant. I sempre utilitzant instruments analògics, defugint de qualsevol recurs de gravació digital!
El seu darrer disc, White Winderness (2011), es una col·laboració amb la Magik* Orquesta Magik i suposo que monopolitzarà l'actuació de demà...però he escollit com a CdD un tema de l'esmentat Pixel Revolt que tracta sobre un soldat ferit per l'enemic, que ens diu que ha perdut la raó per la que està allí (I lost the reason, I lost the reason I'm here...), en el que podem apreciar les qualitats de Vanderslice com a productor.

- JOHN VANDERSLICE. Plymouth Rock. Pixel Revolt (2005).






Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 16 de setembre de 2011

The Librarian (Hefner)

HEFNER va ser una banda britànica de pop-rock, liderada pel cantant i guitarrista Darren Hayman, brillant compositor amb una especial imaginació per trascendir les anècdotes quotidianes en reflexions generacionals.
Sobre un fons de folk de càmera de tons lleugerament barrocs, presentaven bucòliques balades que ens recorden als Modern Lovers (veure aquí) o als Violent Femmes (aquí) en la part musical i als Pulp (i aquí) o a The Wedding Present en les lletres, de temàtica quasi exclusiva sobre el final de la eufòria hormonal adolescent i les dificultats d'integració en la vida post-universitària.
Aquesta proposta tan limitada va dificultar la seva evolució i comportà la disol·lució d'aquesta banda que, entre 1998 i 2002, va publicar 4 discos, els dos més interessants dels quals son el primer, Breaking God's Heart (1998) i el segon, Fidelity Wars (1999).
Això sí, en Hayman ha continuat una carrera, tan en solitari com acompanyat del grup The Secondary Modern, en la que porta publicats 6 discos més.
El primer disc dels Hefner conté la cançó més estimada pels seus pocs, però incondicionals, seguidors, dels quals me’n honoro de formar part, The Sad Witch, però la meva favorita es aquesta CdD que tracta sobre una atractiva bibliotecària a la que, en va, intenta lligar-se, sol·licitant-li llibres que mai no pensa llegir.
 - HEFNER. The Librarian. Breaking God's Heart (1998).


Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 9 de setembre de 2011

Ars eròtica/Superficial (Pau Riba/MiNE!)

PAU RIBA es un artista polifacètic però, sobretot, un autèntic geni musical. Com s’explica, si no, que un disc seu de fa més de 40 anys sigui, encara avui, probablement el més important de la historia del rock en català?.

Aquest fill de família burgesa, culta i catalanista, net del poeta Carles Riba (no confoneu amb el Dr. Carles Ribas, l’abnegat metge del barri de la Zona Franca, el nom del qual porta el C.A.P. del carrer del Foc, de BCN), va formar part, en els seus inicis, juntament amb Jaume Sisa, Albert i Jordi Batiste, Oriol Tramvia i altres, del Grup de Folk, ben allunyat conceptualment dels seus contemporànis Els Setze Jutges de J. M. Serrat, Lluís Llach, Mª del Mar Bonet, Quico Pí de la Serra, Raimon etc, fins que, com va fer Bob Dylan a Newport, es va passar a la electricitat i, amb una actitud absolutament hippie, heterodoxa i transgressora, es va convertir en una autèntica icona de la contracultura a casa nostra.
A la meva discoteca guardo “como oro en paño” el doble LP de vinil de la edició de 1978 que conté els dos discos, publicats inicialment per separat, Dioptria (1970) i Dioptria 2 (1971), en el primer dels quals el cantautor s’acompanya del grup de rock progressiu OM, amb Toti Soler a la guitarra i Jordi Sabatés a l’òrgan Hammond entre altres, als que s’afeixen Sisa i Albert Batiste en el segon. Es tracta d’una obra revolucionària en la que, sota la influencia del haixix i la LSD, fa una crítica ferotge de la societat petitburgesa de la que prové, una mena d’ajustament de comptes familiar.
Doncs la setmana passada, per iniciativa del portal de projecció musical Ornitorrincos (www.ornitorrincos.es), s’ha presentat la col·laboració d’aquest autèntic freaky amb uns altres genis dels pop-rock català actual, els MiNE! (veure aquí). Consisteix, a semblança del simpàtic animaló, mig mamífer i mig au, en la interpretació meitat-meitat, el que en principi podria semblar inconexe i incoherent, d’un tema de cada un dels artistes, amb un resultat únic i irrepetible.
Els temes escollits per fer aquest ornitorinc son Ars erótica, pur i lisèrgic acid-jazz, del disc Dioptria 1,  que s’inicia amb la mítica frase:

          “Ai, Conxita Casas, si en fa d’anys, si en fa d’anys...”
i Superficial, una preciosa melodia pop de Un brindis pel nen androide (2010), amb la no menys cèlebre tornada:
          “Et sents superficial perquè no les coneixes però t’hi vols casar…”
A la gravació, realitzada al jardí de la casa de Pau Riba a Tiana (El Maresme), podreu apreciar la complicitat que s’estableix entre dos artistes aparentment antagònics, amb dos estils i dues maneres d’entendre la música, fins i tot amb dos públics tan diferents, amb un resultat, senzillament, espectacular.

- PAU RIBA/MiNE!. Ars eròtica/Superficial. Dioptria (1970)/Un brindis pel nen androide (2010).


Mitad Mine!, Mitad Pau Riba from missalabama on Vimeo.

divendres, 2 de setembre de 2011

Tomorrow Never Knows (The Beatles)

En el primer aniversari d'aquest blog em sento obligat a tornar a "ells", als millors de tots, als quatre fabulosos de Liverpool, dels que recomano tota la discografia, però especialment aquests sis discos: Ruber Soul (1965), Revolver (1966), Sgt. Pepper's Lonely Heart Club Band (1967), Magical Mystery Tour (1967) en la versió americana en format LP, més extens que el doble EP europeu, The Beatles (1968), el doble LP més conegut com The White Album i que encara seria millor si s'haguès suprimit algun tema i publicat com a LP simple i Abbey Road (1969), que malgrat haver-se publicat abans del Let It Be (1970), en realitat es va gravar desprès, es a dir, que es l'autèntic darrer disc de THE BEATLES.
Penso que si haguessin publicat tan sols un d'aquests discos ja tindrien un lloc a la història de la música pop, però si ens fixem en el que van fer en aquest lustre gloriós comprendrem el que han significat per a tota una generació, tan des del punt de vista musical com sociològic.
Però havia de triar nomes una cançó i la he escollit d'un àlbum considerat per molts beatlemaníacs com el millor, Revolver, un disc revolucionari, tan pel tractament del so, aprofundint en les possibilitats que oferia l'estudi de gravació de Abbey Road amb multitud de sorolls i efectes sonors; pels instruments utilitzats (cordes, trompes, clavicordis, instruments indis com la tabla i el sitar), com per la mateixa temàtica abordada (sexe, drogues...). I el resultat final es un disc perfecte, amb un estil absolutament variat que va des de la psicodèlia al music-hall, passant per les balades clàssiques, l’àcid-rock, el blues, el soul, el funk i ...la música tradicional índia.
I aquesta CdD es el tema més innovador del disc, l'intent d'un enormement inspirat John Lennon de traslladar un viatge de LSD a una cançó de tres minuts, amb efectes sonors que inclouen melodies repetitives (loops), guitarres sonant a l'inrevés, el so de la tabla...amb uns resultats impossibles de reproduir en directe, motiu per el que aviat, i per a desconsol de tots els seus fans, van deixar d'oferir concerts.

I que me'n dieu de la poc convencional portada, una impressionant foto-collage dissenyada pel seu amic Klaus Voorman?

Si teniu la oportunitat d'assistir a un concert de MiNE! (veure aquí), els quals solen incloure la seva particular versió d'un o dos cançons que els hi agraden i teniu la sort, com em va succeir a mi en l'actuació de fa uns mesos a la sala Luz de Gas, de BCN, de que sigui aquest tema, us ben asseguro que us en recordareu d'aquesta CdD tota la vida.
 - THE BEATLES. Tomorrow Never Knows. Revolver (1966).




Vídeo afegit posteriorment.