divendres, 30 de juny de 2017

Another Dimension (Toy)

TOY son un quintet de Brighton, East Sussex (UK), del qual en va formar part durant un temps la teclista lleonesa Alejandra Díaz, l'estil del qual el podem assimilar a aquesta corrent neopsicodèlica de la que en gaudeixo tant, com es pot comprovar amb el seguit de post al blog en els darrers anys.
Com a particularitat, els nostres protagonistes d'avui, a la clara i manifesta influència de la música psicodèlica i de garatge dels anys 60, "léase" The Velvet Underground, 13th FloorElevators o Pink Floyd, i protegits en els seus inicis per uns coneguts de la CdD, The Horrors, hi sumen trets de bandes de shoegaze dels 80, com SonicYouth, The Jesus and Mary Chain o My Bloody Valentine, amb una proporció que han anat ajustant cada vegada millor en els seus tres LP publicats fins ara, l'homònim Toy (2012), Join The Dots (2013) i el definitiu Clear Shot (2016).
Tres àlbums plens d'encerts, amb amplis desenvolupaments, plens de passatges hipnòtics i canvis de ritme que no minven la seva accessibilitat, sobretot en el tercer, el més melòdic i pulcrament gravat fins hores d'ara, una obra ideal per copsar les arrels del psych-rock contemporani. Com molt bé indica el seu títol, el “tir més encertat” del que porten de carrera.
I com a CdD he triat el track número dos, Another Dimension, del que m'agrada especialment el sobtat canvi de ritme de la tornada, la millor del disc.

- TOY. Another Dimension. Clear Shot (2016).


divendres, 23 de juny de 2017

Chicago (Graham Nash)

L'any passat, i després de 14 sense fer-ho, GRAHAM NASH va publicar un nou disc, This Path Tonight (2016), justificant-se en la necessitat d'expressar els sentiments provocats per la separació de la seva segona esposa, desprès de 38 anys de matrimoni.
I és que el de Blackpool, Lancashire (UK) sempre ha estat sensible a temes sentimentals, a més a més de políticament actiu i compromès en la defensa de la natura, la pau i la justícia social (per el que ha estat nomenat Oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic), tant en els seus inicis amb el grup britànic The Hollies, com, i sobretot, a Califòrnia, amb el supergrup Croby, Stills, Nash & Young, el que va quedar palès en composicions com Marrakesh Express o Lady Of The Island, del seminal C,S&N (1969) o Teach Your Children, del no menys mític Déjà Vu (1970).
Ja des de la primera de les múltiples pauses de CSN&Y, el nostre protagonista d'avui va iniciar una associació amb Crosby amb qui va publicar mitja dotzena de LP, i uns altres tants en solitari, dels que en destacaria per sobre de tots el de debut, Songs For Beginners (1971). Des d’aleshores ha participat en la gravació de discos de tos els seus socis i altres estrelles del rock, com David Gilmour en solitari i amb Pink Floyd, els noruecs A-ha i amb els mateixos Hollies en Not Fade Away (1993), un disc d'homenatge al seu admirat Buddy Holly (vegeu aquí).
Però en el que més ha concentrat el seu interès ha estat en la seva altra passió, la fotografia i les arts visuals, amb el que ha obtingut ressò internacional, incloent diversos premis i doctorats "honoris causa", destacant tanmateix la seva contribució científica amb el desenvolupament, mitjançant la seva empresa, Nash Editions, d'una en el seu moment revolucionaria impressora digital, la IRIS 3047, la original de la qual està exposada al Smithsonian Museum de Washinton, DC.
Songs For Beginners conta amb la participació de David Crosby i Neil Young (amb el pseudònim de Joe Yankee) i un impressionat elenc de músics amics de Nash com Jerry Garcia (de Grateful Dead), Dave Mason (ex-Traffic), Rita Coolidge i, és clar, de Joni Mitchell, alguna cosa més que amiga d'ell i d'altres CSN&Y (vegeu aquí i aquí), autèntica musa inspiradora de diversos temes de l'àlbum envers la complexitat de la vida, l'amor i la pèrdua.
No és el cas, però, de la CdD, la composició més reeixida de la seva discografia, que fa referència als disturbis provocats per activistes defensors dels drets civils i contra la guerra del Vietnam durant la Convenció Nacional Demòcrata l'any 1968 a Chicago. Unes colossals manifestacions que les autoritats van reprimir, acusant de conspiració a vuit persones, conegudes com Chicago Eight, reduït a set (Chicago Seven) desprès de la separació i condemna a quatre anys de presó d'un d'ells, Bobby Seale, l'únic afroamericà del grup, per haver cridat "porc fascista i racista" el jutge. És el germà lligat, emmordassat i assegut en una cadira a qui s'esmenta a l'inici de la cançó:

          So your brother's bound and gagged
          And they've chained him to a chair...

al tercer vers de la qual sembla dirigir-se als seus col·legues Crosby, Stills i Young als que convida a anar a Chicago només a cantar (se suposa que per a recollir fons per a la defensa dels implicats), quan diu:

          Won't you please come to Chicago just to sing...

Una composició amb una tornada que convida al optimisme ("podem canviar el mon i reorganitzar-lo, s'està morint, millorem-lo", ve a dir):

          We can change the world rearrange the world
          It's dying - to get better

motiu pel que la cançó es coneix també amb el nom estès de Chicago/We Can Change The World.


- GRAHAM NASH. Chicago. Songs For Beginners (1971).


divendres, 16 de juny de 2017

Afterglow (Of Your Love) (Small Faces)

SMALL FACES van ser, juntament amb The Who, la banda més representativa del moviment “mod”, caracteritzat per portar els cabells més curts i endreçats i molta més cura en el vestir que els seus coetanis, a la segona part de la dècada dels 60, en el moment més àlgid del “swingin’ London”.
Amb un nom que formen un joc de paraules, “small” (petit), referit a la curta estatura dels seus membres i “faces” (cares), expressió amb la que s’anomenava en argot als “mods” més coneguts i respectats, durant la seva breu existència van ser tan reconeguts com altres grans protagonistes que els seguidors del blog ja coneixeu per les freqüents referències a la “british invasion”, The Beatles, The Rolling Stones, els esmentats The Who i The Kinks.
Format pels compositors principals Steve Marriott (cantant i guitarrista) i Ronnie Lane (baix), molt ben secundats per Kenney Jones (bateria) i Jimmy Winston, de seguida substituït pel més tècnic i, tot sigui dit, més baixet, Ian McLagan (orgue), l’estil original del grup, basat en el soul (o millor dit, ja ho sabeu, blue-eyed soul) i el rhythm and blues, amb discos tan aclamats com l’homònim Small Faces (1966) i From The Beginning (1967), va evolucionar -sota la influència del Sgt. Pepper’s... (1967) de The Beatles, i avançant-se a la òpera-rock Tommy (1969) de The Who- cap a la música psicodèlica i experimental amb un àlbum irresistible de nom impronunciable, Ogdens’ Nut Gone Flake (1968).
Un LP que els va convertir en clàssics però que portava incorporada una trampa: era una obra mestra d’estudi impossible, per la seva complexitat, d’interpretar en directe (de fet, ho va ser una sola vegada en un memorable concert per al programa Colour Me Pop, per a la BBC), el que va comportar frustració i un seguit de problemes entre els músics que, tot i publicar un disc més, The Autumn Stone (1969), es van dissoldre, una cosa semblant al que va passar amb el seus contemporanis The Zombies desprès del Odessey And Oracle (1968) (vegeu aquí).
De les cendres del grup en va emergir una nissaga que, malauradament, va durar poc: Marriott es va unir a un prometedor jovenet, Peter Frampton, per formar Humble Pie, de gran influència en bandes posteriors com Led Zeppelin o The Jam o, més recentment, Ocean Colour Scene o Blur, però amb menor reconeixement del que es mereixien, el que va portar a aquest a iniciar una carrera en solitari (vegeu aquí) i al primer a allunyar-se de la música fins a la seva prematura mort, el 1991, amb 44 anys, en un incendi domèstic per una cigarreta mal apagada.
Per substituir el frontman, la resta de la banda va haver de contractar dos membres, el guitarrista Ron Wood i el cantant Rod Stewart, tos dos excomponents del Jeff Beck Group, per formar la banda més “gamberra” que es recorda, aquella que representa millor que cap allò del “sex, drugs and rock & roll”, The Faces, els múltiples excessos de la qual van acabar amb una altra diàspora: Wood va substituir a Mick Taylor en els Stones (amb qui continua 40 anys desprès), Stewart amb una carrera musical i, sobretot, de play-boy que també perdura (vegeu aquí), Jones va anar als seus “col·legues” The Who per substituir el malaurat Keith Moon i Lane moriria el 1997, amb 51 anys, víctima d’una esclerosi múltiple.
Odgens’... és un LP clarament dividit en dues parts, si la primera ve a ser la continuació dels discos previs, amb un seguit de temes a mode de cròniques pop d’inconfusible aire britànic, com l’inicial, homònim i instrumental, Afterglow, Song Of A Baker o Lazy Sunday, la segona cara és una mini obra conceptual al voltant d’un nen, anomenat Happiness Stan, a la recerca de la part que li manca a la lluna, tasca per a la que contarà amb l’ajuda d’una mosca que, creixent fins a proporcions gegantines, li permet muntar-hi...ja ho veieu, surrealisme en estat pur.
Un punt feble del disc és la, en alguns moments soporífera, narració del còmic Stanley Unwin, en diversos interludis de la cara B i un de fort, la tan premiada com poc pràctica caràtula de format rodó, obra del dissenyador Mick Swan en la seva única aportació al mon del rock, inspirada en una llauna metàl·lica de tabac de la època victoriana anomenada Ogdens’ Nut Brown Flake (fulla marró de nou Ogden) que els joves contemporanis utilitzaven per a menesters menys legals, com guardar marihuana, motiu pel que a Marriott se li va acudir modificar el nom a Ogdens’ Nut Gone Flake (fulla d’Ogden que “coloca” la ment), al·lusió implícita al consum de substàncies, concretament LSD, per part dels “Cares petites”.
Com a CdD he triat un diamant psicodèlic, el track número dos, Afterglow (Of Your Love), un dels meus favorits del disc i, juntament amb Sha-La-La-La-Lee, All Or Nothing, Here Come The Nice, Itchycoo Park o Tin Soldier, de la discografia de la primera època de la banda, de la que obvio la reagrupació i posterior edició de dos àlbums més, els anys 1977 i 78, per manca d’interès artístic.

-          SMALL FACES. Afterglow (Of Your Love). Ogdens' Nut Gone Flake (1968).


divendres, 9 de juny de 2017

That'll Be The Day (Buddy Holly & The Crickets)

PdR’n’R 9:
Charles Hardin Holley era el menor de quatre germans d’una família obrera de Lubbock, Texas (USA) al que la seva mare anomenava carinyosament “Buddy” i a qui en el seu primer contracte professional com a compositor i cantant van ometre per error la lletra “e”, motius pels que ha passat a la història amb el nom artístic de BUDDY HOLLY.
Inicialment interessat en la música country però amb coneixements de folk, blues i jazz, una actuació d’ElvisPresley a la seva localitat va propiciar la seva amistat i col·laboració professional, arribant a actuar com a teloner del “rei del rock”, al temps que el seu estil virava cap al rock and roll, gènere del que se’l considera un dels pioners. Les principals innovacions que va aportar van ser unes melodies i harmonies molt més complexes de les de la època que prevalien sobre el ritme, la introducció de dobles veus (que a la dècada següent sublimarien uns tals Lennon i McCartney) i instruments i sons poc habituals i l’establiment de l’esquema estàndard d’una banda de rock (dues guitarres, baix i bateria), popularitzat pel seu grup, THE CRICKETS, i metòdicament repetit des d’aleshores per milions de bandes d’arreu del mon.
La seu influència, tot i el seu aspecte –alt i prim i amb ulleres que lluïa orgullosament a l’escenari- tan ordinari i poc atractiu, ha estat capital a la Gran Bretanya, en grups con The Beatles (el nom dels quals és una variant de “beetle” –escarabat- en referència als Crickets –grills-), The Rolling Stones, The Who...ja ho sabeu, els que protagonitzarien poc desprès la mítica “british invasion”, i altres, com The Kinks, The Animals o The Hollies (amb una altra variació del nom del nostre heroi d’avui), amb Graham Nash, del futurs CSN&Y, a les seves files. Per no dir la seva responsabilitat en popularitzar, fins a la categoria de mística, la seva guitarra, la posteriorment arxiconeguda Fender Stratocaster.
Malauradament la seva vida artística no va durar gaire més de 18 mesos, entre el 1957 i el 1959, en els que va gravar més de 40 singles com Oh Boy, Not Fade Away, Everyday, Rave On, Maybe Baby, I’s So Easy i els dos més coneguts, Peggy Sue i la CdD d’avui, That’ll Be The Day.
I va ser que el seu interès artístic el va allunyar dels Crickets, per portar-lo al Greenwich Village de New York, on va conèixer Maria Elena Santiago, la seva futura esposa, el que l’allunyaria tanmateix de la seva conservadora família que mai no havia aprovat la seva música. Però problemes econòmics derivats de duplicitats de contractes (amb i sense The Crickets), apropiació de drets per part del productor i mànager Norman Petty i amb la dona embarassada, el va dur a emprendre una intensa gira pel Mitjà Oest durant la qual, el dia 3 de febrer de 1959, va patir un accident d’aviació en el que van resultar morts el pilot i els tres passatgers, “Big Bopper” Richardson, Ritchie Valens, l’autor de La Bamba, amb només 17 anys, i Buddy Holly, amb 22.
Al conèixer la noticia per la radio i TV respectivament, la seva mare es va desmaiar i la Maria Elena va patir un avortament espontani, motiu pel que la policia va decidir canviar el protocol de comunicació i no donar el nom de les víctimes d’accidents abans no s’hagi notificat a la família.
Com a anècdota, el cantautor Don McLean es va inspirar en aquest fet per escriure, l’any 1971, la cançó que el faria famós, American Pie, una metàfora del moment en el que els Estats Units van perdre la innocència, la estructura narrativa de la qual gira al voltant del “dia que va morir la música” (The day that music died) i que, en contra del que molta gent es pensa, no es refereix al 22 de novembre de 1963, el de l’assassinat del president John F. Kennedy.
Entre els artistes coneguts del blog que han reconegut la seva admiració per Buddy Holly podem anomenar a Elvis Costello (un altre "gafapasta”),  The Clash, Blondie, Radiohead o “el meu” JonathanRichman i altres com Weezer, que li van dedicar una cançó en el seu àlbum homònim de debut el 1994, als que algun dia no gaire llunyà dedicarem una CdD.
That’ll Be The Day va ser la seva única cançó que va arribar al número 1 de les llistes d’èxits però ni la vídua, Maria Elena Holley, ni Paul McCartney, actual propietari dels drets d’autor, no obtindran gaires royalties, doncs l’esmentat Petty, per evitar conflictes contractuals, no va incloure a Holly com a membre de The Crickets. D’aquí es van derivar problemes legals i financers que van empènyer a l’artista a la malaurada gira (coneguda com a “Winter Dance Party”) de 24 concerts en tres setmanes, en la que es va produir el maleït accident.
Una extraordinària composició, el títol de la qual fa referència a una frase que pronuncia el personatge interpretat per John Wayne a la pel·lícula The Searchers (John Ford, 1956), traduïda aquí com a “Centauros del desierto”, un dels meus westerns favorits.

-          BUDDY HOLLY & THE CRICKETS. That’ll Be The Day. The "Chirping" Crickets (1957).


divendres, 2 de juny de 2017

I Dare You (The xx)

Avui actuen al Festival Primavera Sound, a Barcelona, els londinecs The xx, inicialment un quartet, de seguida reduït a trio, format per la cantant i guitarrista Romy Madley Croft, el també cantant i baixista Oliver Sim i el multiinstrumentista i productor Jamie Smith, uns amics de l'escola secundària que van triar com a nom artístic aquesta doble x en minúscula que no representa, com es podria pensar, un petó ni uns cromosomes ni la pornografia sinó tan sols la seva edat en números romans.
El seu estil es caracteritza per un so minimalista i fosc amb influències de l’indie-rock, el dream-pop i la electrònica i a la doble vessant dels vocalistes Croft i Sim, amb unes composicions tan simples com misterioses basades en unes veus que no son gaire més que un melancòlic i sensual sospir i una arranjaments impecables.
Amb els seus dos primers LP's, l'homònim The xx (2009) i Coexist (2012) van obtenir un monumental èxit de crítica, amb diversos premis inclosos, i públic, el que els va portar a interminables gires per tot arreu i un llarg període sense gravar que l'inquiet Smith, en solitari amb el nom artístic de Jamie xx però amb la col·laboració dels seus col·legues, va publicar el tanmateix reeixit In Colour (2015), preludi de que alguna cosa nova estava per succeir.
I així ha estat que el recent I See You (2017), evidenciant encara més que els anteriors àlbums les habilitats del productor, amb uns samplers més audaços, uns ritmes més lluminosos i accessibles, fins i tot ballables, i unes veus més càlides i fascinants, ha desencadenat una passió que, de ben segur, demostraran els privilegiats espectadors del "Primavera", per sobre dels que el 2012 van gaudir amb la presentació del Coexist i que, a més a més, podran fer-ho del mateix Jamie xx en solitari, substitut, a darrera hora, d'un Frank Ocean caigut del cartell del festival.
Un disc de 10 cançons, gravat entre Nova York, Los Angeles, Reykjavik i Londres, que comença magistralment amb Dangerous i no decau en altres com Say Something Loving o Performance per deixar cap al final, amb els més comercials tracks 8 i 9, el hit més conegut, On Hold i el que he triat com a CdD, I Dare You, la tornada de la qual fa:

               Singing Oh-Oh-Oh
              Go on, I dare you
              Oh-Oh-Oh
              I dare you

- The xx. I Dare You. I See You (2017).