divendres, 27 de novembre de 2020

The National Bird Of India (Isobel Campbell)



L'estranya parella (La bella i la bèstia) - 3
:

Quan gairebé ningú no ho esperàvem, als 14 anys de la publicació del seu darrer disc en solitari després de la etapa amb Belle & Sebastian (vegeu aquí), i deu des del tercer en col·laboració amb Mark Lanegan -"l'estranya parella" que dona nom a aquesta sèrie de post (vegeu aquí i aquí)- fa uns mesos ISOBEL CAMPBELL va  llançar un àlbum, There Is No Other... (2020), que considero entre els millors de la seva discografia.

Una obra composada fa uns cinc anys, la publicació de la qual s'ha demorat per la burocràcia derivada de la fallida de la discogràfica que l'havia d'editar, gravada a Los Angeles, Califòrnia, on resideix actualment, i co-produïda amb el seu espòs, el bateria Chris Szczech

Tretze tracks on predominen  gemmes de pop-folk en els que la fràgil veu de la de Glasgow és embolcallada per una guitarra acústica de tons crepusculars i uns exquisits arranjaments de teclats, corda i percussió que ens evoquen la escena del barri angelí de Laurel Canyon dels anys 60 però que s'obre a altres estils com la bossa nova, el country, el soul i el pop psicodèlic, tan ben representat a la caràtula del disc, obra de Luke Insect, amb aquests aires sixties a l'estil de la chançon francesa de la mateixa dècada.

Un àlbum que s'inicia amb un himne a la seva ciutat d'acollida, City Of Angels, seguit d'una singular versió electro-pop del clàssic Running Down A Dream, de TomPetty, per arribar al zenit cap a la meitat, amb Ant Life i tres temes consecutius excepcionals que, escoltats d'una tirada, us deixaran hipnotitzats, The Heart Of It All, Hey World (amb l'aportació vocal de Tracy Nelson en pla gospel) i The National Bird Of India, la CdD, en la que la veu xiuxiuejada a cau d'orella de Campbell s'esvaeix entre el ritme relaxat del baix elèctric i les cordes, amb inflexions hindús, fantàsticament arranjades per Nina Violet.

 - ISOBEL CAMPBELL. The National Bird Of India. There Is No Other... (2020).





divendres, 20 de novembre de 2020

Tennessee Fire (The Silos)

Dir THE SILOS és el mateix que dir Walter Salas-Humara, un fill d'emigrants cubans, nascut a New York i criat bilingüe a Fort Lauderdale, Florida, on es va llicenciar en Belles Arts, abans de tornar a la seva ciutat natal on, juntament amb el guitarrista i baixista Bob Rupe i Mary Rowell, una violinista de formació clàssica, va formar una banda pionera d'un estil prou conegut dels seguidors de la CdD, l'alt-country.

Una formació que va editar tres àlbums, About Her Steps (1985), Cuba (1987) i The Silos, més conegut com The One With The Bird On The Cover (1990), amb el segon dels quals van obtenir un gran reconeixement, abans de traslladar-se a Los Angeles, Califòrnia, on va reformar el grup amb músics d'Austin, Texas, amb qui va gravar tres discos més, Hasta la Victoria (1992), Susan Across The Ocean (1994) i Heater (1998) i, de nou a NYC, a la recerca d'un so més despullat, en format power-trio, arribar a la dotzena de discos d'estudi, dels que en destacaria Laser Beam Next Door (2001), When The Telephone Rings (2004) o el darrer, Florizona (2011), i alguns directes com Barcelona (2001) o This Highway Is A Circle (2007).

Una carrera musical que ha intercalat amb quatres discos en solitari, Lagartija (1988), amb la participació de Rupe, Radar (1995), Curve And Shake (2014) i Explodes And Disappears (2016), multitud de col·laboracions i projectes paral·lels com The Setters, amb un vell conegut del blog, Alejandro Escovedo, a més a més de composar bandes sonores cinematogràfiques i de sèries de TV i produir a altres grups. I, per si fos poc, en els darrers 20 anys ho ha compaginat amb la carrera de pintor que l'èxit de The Silos el va obligar a ajornar i en la que ha destacat amb retrats de gossos, impresos en una àmplia gamma de productes (roba, papereria, accessoris...) que comercialitza amb la seva empresa WaltersDogs.

Com a CdD he triat un tema de l'aclamat Cuba, un nom que no implica cap referència a la música de la illa caribenya de la que van fugir els seus pares sinó que l'utilitza com a metàfora d'un lloc mental on tot s'arreplega.  Una àlbum amb 10 fantàstiques tracks, tot i què en reedicions successives ha arribat fins a 16, produït per Salas-Humara i Rupe, qui n'hi aporta dos, She Lives Up The Street (com a co-autor) i Memories, que, basant-se en estructures simples de tres acords, evidència el geni melòdic del seu autor i que va ser clau en el naixement o, més ben dit, re-naixement del rock d'arrels (roots-rock), conegut també senzillament com a "americana". Una obra en la que hi trobareu des de balades com Margaret, basada en la guitarra acústica o For Always i Going Round, a les que el violí de Rowell anticipa el que pocs anys després aportaria la mandolina de Peter Buck als REM, a autèntics rock & roll com l'esmentada She Lives Up The Street i Tennessee Fire, la que enceta el disc i que podeu escoltar tot seguit.

- THE SILOS. Tennessee Fire. Cuba (1987).     

divendres, 13 de novembre de 2020

Blue Comanche (Westerman)

 

Després d'uns quants singles i un parell d'EP en la línia d'artistes de folk-rock americans com Joni Mitchell o Neil Young o britànics com Nick Drake, el londinenc Will Westerman, de la mà del seu inseparable amic Nathan Jenkins, aka Bullion, fa uns mesos va debutar en format LP amb un radical canvi d'estil, amb textures del soft-rock dels anys 80 com John Martyn o Steely Dan i coneguts del blog com The Blue Nile o Talk Talk, la mort del líder dels quals, Mark Hollis, sembla haver inspirat el tema que tanca i li dona nom al disc, Your Hero Is Not Dead (2020). 

Un àlbum amb amb molta influència de sons del passat com el folk, el rythm & blues i el synth-pop, al que la producció de Bullion, tan sòbria com efectiva, aporta tocs contemporanis i, en algun moment, experimentals, en el que els sintetitzadors complementen el treball de guitarra de WESTERMAN qui, amb la seva càlida veu, reflexiona sobre l'ansietat i la por que li provoca la incertesa del moment que ens toca viure.

Un territori emocional tan incòmode com, finalment, esperançador que us convido a escoltar d'una tirada i en situació de relax per gaudir de temes tan interessants com The Line, Waiting On Design, Confirmation i, esclar, la CdD, Blue Comanche, en la que, molt crípticament, tot sigui dit, expressa la seva frustració per la pèrdua ambiental que la modernitat comporta.

 - WESTERMAN. Blue Comanche. Your Her Is Not Dead (2020).



divendres, 6 de novembre de 2020

Kuluna/Gangs (Staff Benda Bilili)


Africana 18: 
Ricky Likabu i Coco Ngambali son dos guitarristes de Kinshasa, paraplègics a conseqüència d'haver patit poliomielitis i motiu per el que es desplacen amb unes cadires de rodes que han "tunejat" com si fossin motocicletes, que havent estat rebutjats pels músics locals per la seva discapacitat, van reclutar altres companys amb el mateix problema i van crear STAFF BENDA BILILI, el que en la seva llengua, el lingala, ve a significar "Mirar més enllà de les aparences". 
Completada amb una secció rítmica formada per uns quants "nens del carrer" abandonats als que van protegir, als qui es va afegir Roger Landu, un jove de 18 anys, amb el seu instrument, el satongé, construït per ell mateix amb una llauna buida, un tros de fusta i una sola corda de guitarra, la banda malvivia pels carrers i assajava a les instal·lacions semi abandonades del zoològic de la capital de la República Democràtica del Congo, on els van descobrir els cineastes francesos Renaud Barret i Florent de la Tullaye qui, a més a més de dirigir el documental Benda Bilili, estrenat a la Quinzaine des Réalisateurs del Festival de Cannes del 2010, els van presentar al productor belga Vincent Kenis, de la discogràfica Crammed, especialitzada en música congolesa i editora de bandes com Konono nº 1, Kasai Allstars i la sèrie Congrotonics, amb qui van gravar artesanalment el disc de debut, Très Très Fort (2009) i, ja amb més mitjans, fins i tot mesclat als estudis de Brussel·les, el definitiu Bouger Le Monde (2012). 
Un àlbum en el que, musicalment, practiquen un particular sincretisme, barrejant el ndombolo (la rumba congolesa o afocubana) amb ritmes locals com el soukous i occidentals com el reggae i el funk, interpretat per set cantants diferents i en diverses llengües locals amb les que, com el indica el seu títol (Moure el mon), denuncien les dures condicions de vida i els crims contra la humanitat comesos al seu i altres països i intenten conscienciar sobre la necessitat de vacunar els infants. 
Una obra que els va donar una gran popularitat en el circuit de la world music, arribant a actuar en diversos festivals de Nord-Amèrica i Europa, incloent a casa nostra (CaixaForum Barcelona, 14 de juliol de 2010), el que va reforçar el seu compromís social, fins al punt de crear l'ONG Staff Benda Bilili per ajudar a persones discapacitades i nens sense llar però que, com a contrapartida, va provocar un seguit de discussions que van acabar amb la banda.
Ngambali i un altre membre, Théo Nzonza, van formar aleshores Mbongwana Star i publicar un LP, From Kinshasa (2015), que va causar sensació pel seu so innovador, emmarcat en la subcultura multi-disciplinària coneguda com "Afrofuturisme" però a partir del qual els vaig perdre de vista fins l'any passat en que van reaparèixer amb el nom original amb el no menys interessant Effacer le tableau (2019). 
Com a CdD he triat un tema de Bouger Le Monde, l'àlbum en el que tan criden a l'apoderament de les classes més desfavorides a ritme de bluegrass (Sopeka) com critiquen la religió organitzada amb aires de New Orleans (Djambula), i en el que una particular versió del Ne me quitte pas (1959) de Jacques Brel conviu amb sons com la rumba (Osali Mabe), el tradicional sokous (Libala Ya Mungwa) i el rock (Bilanga), gènere al que també podem adscriure el seqüenciat en cinquè lloc, Kuluna/Gangs, una denuncia de la cultura de "pandilles" de Kinshasa que inclou un solo de satongé de Landu que riu-te'n de la Fender Stratocaster de Jimi Hendrix. 

 - STAFF BENDA BILILI. Kuluna/Gangs. Bouger Le Monde (2012).

 

divendres, 30 d’octubre de 2020

Lump (The Presidents Of The United States Of America)


A principis dels anys 90 va aparèixer a la plujosa ciutat de Seattle, Washington, aleshores dominada per la frustració i el desencís social que donarien lloc al moviment grunge, un grup de rock alternatiu considerat com un dels més divertits de la història. 
Parlem de THE PRESIDENTS OF THE UNITED STATES OF AMERICA, creat per Chris Ballew, compositor i cantant principal, i Dave Dederer, tots dos acompanyant-se, per influència de Mark Sandman, el líder de Morphine, de guitarres modificades, amb dues i tres cordes de baix, respectivament, als qui es va incorporar posteriorment el bateria Jason Finn
Un trio que en els seus 20 anys de carrera -amb diverses pauses dedicades a projectes en solitari i amb la entrada d'un nou guitarrista, Andrew McKeag, per Dederer el 2004- fins a la seva dissolució el 2015, van publicar mitja dotzena d'àlbums dels que en destacaria els dos primers, l'homònim del 1995 i II (1996) i el darrer, Kudos Of You! (2014). 
Uns discos amb un so peculiar, proper al garage i al punk, amb la frescor pròpia del seu amateurisme, sense més intenció que la de fer-t'ho passar bé, amb composicions curtes, enganxoses i de temàtiques absurdes sobre banalitats com els préssecs o els gats, amb el que van assolir un èxit a priori absolutament improbable a la escena musical del moment. 
Com a CdD he triat un tema del seu LP de debut, una col·lecció de 13 tracks en una mica menys de 38 minuts, dels que en destacaria la inicial, Kitty (una bona part de la qual se la passa miolant miau, miau, miau-miau-miau-miau...), Peaches, per a molts la millor del disc (vegeu aquí), Dunne Buggy i, esclar, la escollida, Lump, la més coneguda de la banda i la preferida de Ballew, el seu autor, inspirada en un parell de nits de malsons que li van provocar una reacció adversa als antibiòtics que se li van administrar per guarir-lo d'una pneumònia. Una composició de la que se n'han fet versions amb diversos noms com Gump (una paròdia en homenatge al millor corredor de tots els temps, ja ho sabeu: Forrest...Forrest Gump) o Plump però de la que no en tinc constància de cap titulada Trump
Per cert, malgrat el seu nom, les lletres dels PUSA, com també se'ls coneix, mai no han contingut cap missatge polític (com he dit abans poden anar sobre milions de préssecs i tota mena de fauna com gats, granotes, sargantanes...sense cap pretensió) però han actuat en diverses convencions del Partit Demòcrata en suport a candidats com Bill Clinton (1994) i John Kerry (2004) i n'han avalat a altres com Barack Obama (2009) i Bernie Sanders (2016) o sigui que, de seguir en actiu, és fàcil deduir a qui recolzarien a les eleccions del dimarts que ve, oi? 

 - THE PRESIDENTS OF THE UNITED STATES OF AMERICA. Lump. The Presidents Of The United States Of America (1995). 

divendres, 23 d’octubre de 2020

Waving Past Nirvana (Wives)


La casualitat de  que quatre músics de Queens, Nova York, (el cantant i guitarrista Jay Beach, el guitarra solista Andrew Bailey, el baixista Alex Crawford i el bateria Adam Sachs) coincidissin en el temps (en el que cada un dels seus projectes estiguessin eventualment en pausa) i el lloc (uns estudis de gravació lliures de cap compromís durant uns dies), va donar com a fruit un grup, WIVES, que va debutar, ara fa un any, amb un disc genial.
Una banda amb un estil musical poc definit, que ve a ser un compendi de múltiples influències de la seva ciutat, des de The Velvet Underground a The Strokes, passant pels Ramones o Sonic Youth, així com, i sobretot, de The Pixies, de la no tan llunyana Boston, Massachusetts, com veieu, totes en la estela del punk i el garage-rock alternatius.
Un estil del que, amb aquest So Removed (2019), els podem considerar la darrera i més actual versió. Un àlbum gravat de manera artesanal, el que allí en diuen DIY (Do It Yourself), en el que les guitarres distorsionades i dissonants envonten elaborades melodies que, en la veu del líder, amb tendència al recitat, expressen l'ansietat i la por existencial pròpies dels temps que corren i que entronquen amb el llinatge del rock intel·ligent i mordaç d'alguns dels grups esmentats.
Un disc amb 11 tracks dels que m’agraden especialment The 20 Teens, Servants, Why Is Life, Workin’ i la CdD, li inicial Waving Past Nirvana, la millor carta de presentació d’un primer treball amb el que aquests (o hauríem de dir aquestes?) “Vídues” han deixat el llistó tan alt que convida a pensar que el projecte tindrà continuïtat i a seguir-lo amb expectativa.

- WIVES. Waving Past Nirvana. So Removed (2019).

divendres, 16 d’octubre de 2020

Honey Child What Can I Do? (Isobel Campbell & Mark Lanegan)


L'estranya parella (La bella i la bèstia) -2: 
El segon dels quatres previstos és el que, veritablement, dona nom a aquesta sèrie de post sobre la insòlita col·laboració de ISOBEL CAMPBELL i MARK LANEGAN, una (estranya) parella tan allunyada musicalment -ell, “la bèstia”, amb uns orígens en el lloc més salvatge del rock, com podeu recordar del capítol anterior (vegeu aquí) i ella en l’indie pop malenconiós- com personalment, amb una biografia conflictiva que inclou des d'empresonaments a greus addicions en el cas del rude i turmentant americà contra una educació musical de conservatori i una estricta instrucció de tradició europea en la sensible i intel·ligent escocesa, “la bella”, amb l'improbable resultat d'un pop enverinat que rememora duets tan seductors com els formats per Serge Gainsbourg i Jane Birkin (vegeu aquí) o Lee Hazlewood i Nancy Sinatra, això sí, amb els papers canviats.
Amb això vull dir que en aquest cas és la qui a Belle & Sebastian (vegeu aquí) assumia tasques d'acompanyament al violoncel, i rarament al piano i vocal, després d'uns inicis amb The Gentle Waves, amb qui va publicar dos àlbums i en solitari, amb un parell més, Amorino (2003) i Milkwhite Sheets (2006), refusa el paper de musa per prendre el comandament del projecte, composant la majoria de les peces, que arranja i produeix a l'estudi, el veritable espai de confort de Campbell, per afegir després, i a distància, al seu xiuxiueig angelical la polsegosa veu de baríton de Lanegan, del que en resulta un maridatge agredolç que va donar lloc a tres LP que suposen un recorregut per diversos gèneres de música americana com el folk, el country, el gospel o el blues.
Tres discos, Ballad Of The Broken Seas (2006), Sunday At Devil Dirt (2008) i Hawk (2010), en els que es perceben dues personalitats tan distants que, com diu el tòpic, s'atreuen, potser perquè, en el fons, son dos romàntics incurables, la presentació del primer, i probablement millor, dels quals va començar tan malament, concretament un any després de la seva publicació, quan ell estava completant un dels molts períodes de rehabilitació a que ha estat sotmès, com va acabar, el 2013, per esgotament emocional de la de Glasgow.
Un període en el que Lanegan no ha parat de editar material divers, com comentava al primer post, mentre Campbell s'ho prenia amb més calma, fins fa uns mesos que tots dos, ella amb There Is No Other (2020) i ell amb Straight Songs Of Sorrow (2020), motius dels dos següents post de la sèrie, han assolit, si més no per a mi, el sostre artístic de les seves respectives carreres.
Com a CdD he triat un tema de l'esmentat ...Broken Seas, una obra de la que, a més a més de la CdD, Honey Child What Can I Do?, potser la més pop del disc,  en destacaria tracks com l'inicial Deu Ibi Est, amb una increïble tornada en llatí, The False Husband, l'homònima Ballad Of The Broken Seas, Revolver (la única composada per Lanegan), Ramblin' Man, una versió de Hank Williams i The Circus Is Leaving Town, el tema final fet a la seva mida, en el que, de la confessió d'un pletòric Lanegan, quan repeteix com un possés "M'hauries pogut fer creure que el sol es pon per l'est..." podem extreure la "moraleja" de que les aparences enganyen i que, per sobre de l'animal d'imponent presència, qui veritablement perillava en aquesta història no era, precisament, la fràgil i delicada flor. 

- ISOBEL CAMPBELL & MARK LANEGAN. Honey Child What Can I Do? Ballad Of The Broken Seas (2006).