divendres, 24 de març de 2017

Yellow Moon (The Neville Brothers)

Els germans Art, Cyril, Aaron i Charles Neville van engegar als anys 60 sengles carreres musicals per separat, els dos primers inicialment com a músics de sessió, com a teclista i bateria respectivament, per altres artistes com Patti LaBelle o Robert Palmer, sota la direcció de l'afamat productor i paisà Allen Toussaint i, posteriorment, amb el seu propi grup de funk, The Meters; Aaron com a solista i Charles com a saxofonista de jazz a New York fins que el seu oncle George Landry, conegut com a "Big Chief Jolly" els va convèncer l'any 1976 per gravar The Wild Tchoupitoulas amb el Mardi Gras Indian Grup que dirigia, per al carnaval de la seva New Orleans, Louisiana (USA) natal.
I així va ser que, a partir d'aquí, amb la intenció de gestionar el negoci familiar evitant l'abús que prèviament havien patit per part de la industria, van unir els seus interessos com a THE NEVILLE BROTHERS, i van publicar discos com l'homònim The Neville Brothers (1978) o Fiyo On The Bayou (1981), amb els que van obtenir un notable reconeixement però no més enllà de la seva zona d'influència, ni tan sols amb el següent Uptown (1987), a la gravació del qual van participar figures com Branford Marsalis, Keith Richards (de The Rolling Stones), Jerry Garcia (de Grateful Dead) o Carlos Santana.
Però quan semblaven condemnats a convertir-se en llegendes de la escena local de la exuberant ciutat dels pantans va aparèixer un vell conegut del blog, el canadenc Daniel Lanois, que amb una producció atmosfèrica i etèria va conjugar l'inconfusible batec de la secció rítmica dels Metters amb les miraculoses veus, amb Aaron al capdavant, per crear la seva obra mestra, Yellow Moon (1989), no superada en la mitja dotzena d'àlbums d'estudi -ni en directe, com Live In The Planet Earth (1994)- posteriors fins a la seva dissolució, a la que va contribuir l'èxode massiu a conseqüència del tràgic huracà Katrina l'any 2005.
A Yellow Moon la esotèrica batuta de Lanois, amb una eventual participació del seu soci Brian Eno (vegeu aquí), posa cada cosa al seu lloc, les veus i els arranjaments son espectaculars i els temes estan intel·ligentment seqüenciats, cosa complicada si tenim en conte la barreja d'estils, fruit dels diversos gustos personals dels artistes, que van del tribalisme afrocubà al pop, passant pel rhythm & blues, el soul, el funk i el jazz, el dixieland, sense oblidar els estils que formen part del teixit musical de la ciutat criolla, el zydeco i el cajun.
Es tracta d'un disc amb dotze tracks, cinc dels quals son versions de temes aliens, de les que en destacaria dues de Bob Dylan, With God On Our Side i The Ballad Of Hollis Brown, i A Change Is Gonna Come, de Sam Cooke, amb qui, per la seva estremidora interpretació, ha estat comparat Aaron Neville i la resta originals, composades per diversos autors, amb participació o no dels germans, de les que he triat com a CdD l'homònima Yellow Moon, la història d'un amant desemparat que busca consol en la lluna, acreditada al mateix Aaron, i que podeu escoltar en el vídeo següent, amb il·lustres convidats com Herbie Hancock i John Hiatt.

- THE NEVILLE BROTHERS. Yellow Moon. Yellow Moon (1989).


divendres, 17 de març de 2017

Fill In The Blank (Car Seat Headrest)

Will Toledo és un jove músic nord-americà de Virginia, actualment resident a Seattle, Washington, que, des del 2010 al 2013, ha publicat una dotzena de discos a la plataforma digital Bandcamp, gravats de manera casolana, el que habitualment anomenem en "baixa fidelitat" (lo-fi) amb el programa que porta incorporat el seu ordinador portàtil, el micròfon del qual va descobrir que recollia millor la veu si cantava des del seient del darrera, penjant el PC al "suport per al cap del seient del cotxe" (el que habitualment anomenem “reposacaps”), terme que es va convertir en el seu nom artístic.
Aclarit el dubte que aquest extravagant nom de CAR SEAT HEADREST us devia suscitar, direm que als 23 anys ja porta dos àlbums publicats per una discogràfica, concretament Matador Records, molt ben acollits per la crítica i el públic. I si el primer, Teens Of Style (2015), no era més que una col·lecció de temes prèviament gravats i autoeditats a la Bandcamp, el segon, Teens Of Denial (2016), amb l'acompanyament d'una banda completa i una producció definitivament neta i ambiciosa a càrrec de Steve Fisk, el podem considerar el seu debut pròpiament dit i, en el meu parer, per la porta gran. 
Un disc llarg, de més de 70 minuts, d’indie-rock basat en guitarres elèctriques i acústiques que ens evoquen vells coneguts del blog com Dinosaur Jr, Pixies o Yo La Tengo i a altres que estan per ser-ho, com Pavement, Guided By Voces o Wire, amb estructures melòdiques complexes i poc convencionals i lletres introspectives que retraten amb mal humor tota una generació de joves, la seva, maltractada econòmicament per la cobdícia de les anteriors.
Un àlbum del qual se'n van haver de destruir còpies físiques per un valor de 50.000 $, al no obtenir finalment el permís de Ric Ocasek, per incloure una versió de Just What I Needed, un tema de The Cars, però que podreu escoltar en la versió digital que corre per la xarxa titulada  Just What I Needed/Not Just  What I Needed , i del que en destacaria altres tracks com Destroyed By Hippie Powers, Drunk Drivers/Killer Whales o The Ballad Of The Costa Concordia, en el que utilitza el naufragi provocat per l'infame capità italià com a metàfora per una crítica social sobre la lluita entre l'individu i la comunitat, una sensacional composició, la durada de la qual, més de 11 minuts, se'n surt de l'estàndard de la CdD, per el que he escollit com a tal la que obre el disc, la també magnífica Fill In The Blank, que comença reconeixent "estar tip d'omplir l'espai en blanc":
          
      I'm so sick of (fill in the blank)...

i reivindica el seu dret a estar deprimit a la tornada:

     You have no right to be depressed
            You haven't tried hard enough to like it
          Haven't seen enough of this world yet
           But it hurts, it hurts, it hurts, it hurts... 

- CAR SEAT HEADREST. Fill In The Blank. Teens Of Denial (2016).

divendres, 10 de març de 2017

I Want To See The Bright Lights Tonight (Richard & Linda Thompson)

Richard Thompson és un compositor, cantant i, sobretot, extraordinari guitarrista que, als 18 anys, va ser un dels fundador de la pionera banda de folk-rock britànica Fairport Convention, amb qui, entre el 1968 i el 1970, va gravar cinc LP, tres dels quals, What We Did On Our Holidays (1969), Unhalfbricking (1969) i Liege & Lief (1969), no haurien de faltar a les vostres discoteques.
L'estil del grup combinava les versions de grups californians, amb una especial influència de The Byrds i de The Mamas & The Papas, i de cançons tradicionals angleses amb composicions pròpies, amb diferents punts de vista al respecte entre els seus membres, el que va provocar continus canvis en la formació, de la que durant un temps en va formar part una de les millors cantants de la època, la malaurada Sandy Denny -morta precoçment al 1978, amb 34 anys, víctima d'un traumatisme cranial per una caiguda per les escales, probablement a conseqüència de la seva addicció a l'alcohol, els analgèsics i la cocaïna- i fins i tot la dissolució temporal entre el 1979 i el 1985.
El mateix Thompson els va deixar el 1971 per treballar com a músic de sessió d'artistes com John Martyn, Al Stewart, Nick Drake o l'esmentada Sandy Denny i iniciar una carrera en solitari que no hauria començat amb bon peu amb Henry The Human Fly (1972) si no fos perquè en el disc, a més a més de la Denny, hi cantava una tal Linda Peters, que acabaria convertida en la seva esposa, així com parella artística en el duo RICHARD & LINDA THOMPSON amb el que han passat a la història de la música popular, fonamentalment pel seu àlbum de debut, el sensacional I Want To See The Bright Lights Tonight (1974).
Dissortadament, l'èxit artístic no va anar acompanyat del comercial, ni en aquest LP ni en els dos següents, motiu pel que, probablement, la parella, convertida a l'islam, va ingressar en una comunitat sufí en la que van romandre dos o tres anys, a la tornada de la qual van publicar tres àlbums més, el darrer dels quals, el també magnífic Shoot Out The Lights (1982) amb el matrimoni fent aigües. La inevitable separació artística va portar el guitarrista a viatjar amb regularitat als USA i ha anat gravant, fins a la actualitat un parell de dotzenes de discos i participant en múltiples col·laboracions com amb David Byrne (de Talking Heads), Bonnie Raitt, la seva ex i el seu propi fill, Teddy Thompson.
Les seves composicions han estat versionades per grans artistes de tots els temps vells coneguts del blog com REM, Elvis Costello, Dinosaur Jr i molts més, que el consideren un dels millors guitarristes de tots el temps, reconeixement que el 2011 va arribar fins al seu nomenament com a Oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic i al Doctorat Honoris Causa per la Universitat d'Aberdeen, a Escòcia, país natal del seu pare, detectiu d’Scotland Yard.
"...Bright Lights...", publicat més d'un anys desprès d'haver estat gravat, a conseqüència de l'encariment del preu del vinil per un embargament de petroli, és una obra mestra atemporal en la que podem gaudir de la magistral, tot i què discreta, guitarra de Richard i de les seves composicions, fosques i ombrívoles, en les que retrata la desolació de la condició humana, exemplificada en les capes socials més baixes de la societat britànica, com els lladres, els borratxos i els sense-sostre, interpretades vocalment per un o altre, com les inicials When I Get To The Border o The Calvary Croos (una de les meves preferides de l’àlbum) per ell o les següents Withered And Died i la homònima, i CdD d'avui, I Want To See The Bright Lights Tonight per ella, posseïdora d'una veu d'una qualitat tan suprema, tan clara i rica en matisos però encara més potent que la de la Denny, que ha fet de la parella una de les més venerades de la història del rock.
A continuació podeu gaudir del tema en el moment de la seva publicació i, com a "bonus", una entranyable versió acústica, enregistrada per l'autor, només fa tres anys. 

- RICHARD & LINDA THOMPSON. I Want To See The Bright Lights Tonight. I Want To See The Bright Lights Tonight (1974).

divendres, 3 de març de 2017

I Wanna Prove To You (The Lemon Twigs)

Do Hollywood (2016), l'àlbum de debut del combo de Long Island, New York (USA) THE LEMON TWIGS, ha generat una gran expectació, sobretot entre aquells que, per edat (com el mateix autor d'aquest blog) o per gustos, ens hem criat i estimem la música popular dels anys 60 i 70.
I, donat que el disc és un compendi de totes les èpoques del rock, amb deutes especialment a The Beatles i a The Beach Boys, però també a Big Star, The Kinks, Todd Rundgren, Harry Nilsson, Queen, els Wings de Paul & Linda McCartney i, fins i tot, els primitius Pink Floyd, no ens hauria d'estranyar el seu èxit, si no fos que el grup està liderat pels germans Brian i Michael D'Addario, de només 19 i 17 anys, respectivament. Es tracta de dos autèntics nens prodigui, fills del compositor, músic de sessió i productor Ronnie D'Addario, que des de l'escola primària toquen en bandes, interpretant diversos instruments que s'intercanvien en els concerts, en els que, amb l'acompanyament dels seus amics Megan Zeankowski al baix i Danny Ayala als teclats i cors, generalment cada un canta els seus propis temes, que composen per separat.
El disc, gravat a Los Angeles, Califòrnia, produït per Jonathan Rado, el teclista d'uns altres depredadors del passat i vells coneguts de la CdD, Foxygen -qui, per cert, acaben d'editar un nou àlbum, Hang (2017)- i publicat per la llegendària discogràfica britànica 4AD, líricament tracta dels sentiments personals propis de la seva edat però musicalment és sorprenentment sofisticat, des de les melodies i harmonies fins als arranjaments, als que no és aliè l'esmentat Rado, que participa tanmateix en labors de guitarra i percussió electrònica.
I és que aquests nens que, des de ben petits -com el d'aquesta foto que ja us vaig mostrar en el seu dia (vegeu aquí)- han anat assimilant informació de la col·lecció de discos de la família, han demostrat una gran capacitat per processar-la per, sense que sembli passada de moda, donar-li un toc contemporani.
Com a CdD he triat el tema que obre magistralment l'àlbum, una melodia enganxosa amb un so atemporal titulada I Wanna Prove To You que us farà entrar ganes d'escoltar la resta del disc, en el que us garanteixo que trobareu sorpreses a cada cantonada.

- THE LEMON TWIGS. I Wanna Prove To You. Do Hollywood (2016).


divendres, 24 de febrer de 2017

Soukora (Ali Farka Touré with Ry Cooder)

Ry Cooder-2:
El segon post dedicat a Ry Cooder tracta de la seva insòlita col·laboració,  en l'històric disc Talking Timbuktu (1994), amb el músic malià ALI FARKA TOURÉ, la interessant biografia del qual paga la pena conèixer.
Nascut Ali Ibrahim Touré en una aldea a prop de la mítica i extraordinària (i en dono fe, com podeu apreciar a la fotografia inferior) ciutat de Tombouctou, va ser l'únic dels deu germans que va sobreviure a la infantesa, motiu potser pel que va adoptar en malnom gens pejoratiu de "Farka" (ruc), com a símbol de tenacitat. Orfe de pare, que va morir lluitant amb l'exèrcit francès a la segona guerra mundial, va haver de treballar al camp sense accés a la formació fins que, amb la independència del país el 1960 i el recolzament del nou govern a la música i la cultura tradicionals, es va traslladar a Bamako, on va treballar a Radio Mali, el que li va permetre entrar en contacte amb la música occidental, esdevenint gran admirador d'artistes afroamericans com Otis Redding, James Brown i, sobretot, John Lee Hooker, amb qui, a desgrat del tots dos, ha estat reiteradament comparat.
Malauradament, el reconeixement no li va arribar fins als quasi 50 anys, amb la publicació de l'homònim Ali Farka Touré (1987) i de The River (1990), el que li va permetre sortir del país i col·laborar amb músics americans com Taj Mahal, en el disc The Source (1992) o Ry Cooder, en l'esmentat Talking Timbuktu, amb el que va rebre un premi Grammy en la categoria coneguda amb l'actualment injuriat terme de World Music. Un èxit que probablement va suposar més reconeixement per al angelí que per al bo d'Alí Farka, que va tornar a les arrels tradicionals amb Niafunké (1999), en honor a la població de la riba del riu Níger, al nord de Mali, on vivia i seguia cultivant els seus camps d'arròs, de la qual va ser escollit alcalde el 2004 i a la que va fer importants donacions per contribuir al desenvolupament econòmic. I encara tindria temps de publicar, en col·laboració amb un altra icona musical i cultural local, l'intèrpret de kora Toumani Diabaté, un altre disc sensacional (vegeu aquí) amb el que obtindria un segon Grammy, In The Heart Of The Moon (2005), poc abans de morir, el març del 2006 i amb 67 anys, víctima d'un càncer d'ossos, havent deixat acabat un àlbum pòstum en solitari, Savane (2006) i unes cintes de nou amb Diabaté, publicades posteriorment amb el títol de Ali And Toumani (2010).
I, tornant al Talking Timbuktu, que quedi clar que es tracta d'un disc de Touré en el que Cooder exerceix de músic d'acompanyament i, això sí, magníficament, de productor, aconseguint que flueixin amb naturalitat les guitarres acústiques i elèctriques dels dos protagonistes, més les de Clarence "Gatemouth" Brown, i la resta d'instruments, amb la estel·lar secció rítmica occidental formada pel baixista John Patitucci i el bateria Jim Keltner i els percussionistes africans Hamma Sankare (carbassa) i Oumar Touré (congues) amb les veus. 
En aquest aspecte cal destacar el treball del nostre heroi d'avui que ens evoca els cants de treball amb la típica crida-resposta dels esclaus negres de les plantacions del sud dels USA i els seus descendents i que, vista la llavor subsahariana que els va originar, ens hauria de fer revisar conceptes. Així, quan ens referim al "blues del delta", de quin riu estem parlant, del Mississippi...o del Níger?  I aleshores, és realment la col·laboració entre Ali Farka Touré i Ry Cooder tan insòlita com la he qualificat en la primera frase d'aquest post?
Com a CdD he escollit el track seqüenciat en segon lloc, un tema anomenat Soukora, que significa "nit" en bambara, un dels idiomes que utilitza Touré en el disc, a més a més del peul, el songhai i el tamasheck, que, com sabreu els seguidors del blog, és la llengua dels que els occidentals coneixem com a “tuaregs”, com vaig comentar en el post de Bombino que podeu revisitar aquí.
Una preciosa cançó d'amor en la que la música és tan eloqüent com les paraules, que la majoria no entendrem, i que a continuació es pot escoltar en la versió original del disc i en un entranyable vídeo d'un concert acústic amb Ali Farka Touré i els esmentats percussionistes, Hamma Sankare i Oumar Touré, i un corista no especialment "afinat". 

- ALI FARKA TOURÉ with RY COODER. Soukora. Talking Timbuktu (1994).


divendres, 17 de febrer de 2017

You're Gonna Miss Me (The 13th Floor Elevators)

L'actualment reverenciada ciutat de Austin (Texas, USA) a meitat dels anys 60 no semblava el lloc ni el moment adequats, però va ser allí on es van formar THE 13th FLOOR ELEVATORS, una banda integrada per Roky (Roger Kynard) Erickson, cantant i guitarrista; Stacy Sutherland, guitarra solista, Tommy Hall, que tocava el "jug", instrument que, com el seu nom indica, consisteix en una gerra, generalment de gres, que s'apropa als llavis del músic, que emet un brunzit obtenint un efecte de ressonància i que va dotar de personalitat al seu so, i una secció rítmica de baix i bateria per la que van passar diversos membres.
Només veient la portada del seu LP de debut, The Psychedelic Sounds Of The 13th Floor Elevators (1965) ja ens podem fer una idea de per on va anar el seu estil. Partint del folk, el garage-rock i el blues, van implementar els efectes de les drogues experimentals (fonamentalment LSD) en les seves composicions, el que es coneix com a "psicodèlia", terme que van ser els primers en emprar en el títol d'uns disc (tot i què hi ha un parell de semidesconegudes bandes més que també ho reivindiquen), el primer d’àcid-rock de la història, que us deixarà estupefactes.
Entre el 1965 i el 1969 van publicar quatre àlbums, fins que l'aventura es va acabar amb la detenció d'Erickson per possessió de marihuana (producte, per cert, recentment legalitzat a tots els efectes en alguns estats de la Unió) i possible  condemna de fins a deu anys de presó, que va eludir declarant-se malalt mental, el que va comportar l'ingrés durant tres anys en un centre psiquiàtric on va seguir una teràpia electroconvulsiva  (vulgarment anomenada "electroshock") i psicofarmacològica que el va acabar de perjudicar. 
La dissolució de la banda va significar el seu reconeixement com a "grup de culte", el que no ha suposat cap empenta per a la carrera en solitari del mateix Erickson, ni com a poeta ni cantant, tot i haver estat recolzat per multitud d'artistes de totes les èpoques, com ZZ Top, REM, Primal Scream, Spacemen 3, els darrers d'ells uns vells coneguts del blog, The Okkervil River, participant en la gravació del seu darrer disc, True Love Cast Out All Evil (2010). 
I tampoc no els ha anat més bé a la resta de "Elevators", així, Sutherland, desprès de diversos problemes legals, empresonament inclòs, derivats de la seva addicció a l'heroïna i l'alcohol, va morir d'un tret de la seva esposa en plena disputa domèstica i Hall viu a San Francisco (California) com a devot seguidor de la Cienciologia.
Com a CdD és inevitable escollir You're Gonna Miss Me, el seu únic hit, un sarcàstic tema que Erickson ja havia composat i gravat prèviament amb el seu anterior grup, The Spades, que ara, amb la més compulsiva vocalització i, sobretot, amb l'original so del "jug", els va suposar un èxit inesperat que els va catapultar del seu Texas natal a la Costa Oest, en els inicis de la era hippie, abans de que allí es consagressin els mítics Jefferson Airplane o The Grateful Dead.
No voldria acabar el post sense recomanar-vos que us fixeu en la caràtula del disc, il·lustrada, a suggeriment de Clementine Hall, la dona de Tommy, ideòloga tanmateix del nom del grup, per l'artista d'Austin John Cleveland, amb aquesta explosió de colors primaris, un vermell brillant i un verd "pistatxo" (o festuc, si hi preferiu), amb un ull en diagonal, el suposat "ull de la ment" que només es pot obrir veritablement amb l'ajut de l'LSD i el nom del grup amb una tipologia que, infinitament  imitada i copiada, s'identifica per sempre més amb la psicodèlia.

- THE 13th FLOOR ELEVATORS. You're Gonna Miss Me. The Psychedelic Sounds Of The 13th Floor Elevators (1966).


divendres, 10 de febrer de 2017

Bohemian Like You (The Dandy Warhols)

Demà, 11 de febrer, està prevista l'actuació a la Sala Apolo, de Barcelona, de THE DANDY WARHOLS, segurament per presentar el seu desè disc, Distorland (2016). Es tracta d'un quartet de Portland (Oregon, USA), el nom del qual s'inspira en el famós artista novaiorquès Andy Warhol, liderat pel compositor principal, cantant, guitarrista i productor Courtney Taylor-Taylor, que practica un estil eclèctic que combina el garage-rock dels 60 amb l'emergent brit-pop en el moment dels seus inicis i el shoegaze, amb dosis variables de psicodèlia al llarg dels més de 20 anys de trajectòria..
El seu àlbum més interessant, i pel que seran recordats, és el tercer de la seva discografia, Thirteen Tales From Urban Bohemia (2000), en el que van moderar la saturació del so de la obra prèvia per apropar-se al power-pop i assolir un reconeixement de la crítica i un èxit comercial que no han mantingut en cap dels set LP's posteriors.
És el disc més centrat i homogeni de la seva carrera, amb predomini de les guitarres en els seus dotze tracks, els tres primers dels quals, Godless, Mohammed i Nietzsche, contenen llargs desenvolupaments instrumentals de més de cinc minuts, per prendre tot seguit un canvi de direcció cap a temes més curts i comercials, com Solid, Get Off, Sleep i Bohemian Like You, la CdD.
Una enganxosa melodia amb ressons de The Rolling Stones, concretament de la icònica Brown Sugar, que la majoria de seguidors del blog recordareu perquè va ser la música d'un anunci d'una coneguda empresa de telefonia mòbil.
A que sí?


- THE DANDY WARHOLS. Bohemian Like You. Thirteen Tales From Urban Bohemia (2000).