divendres, 17 de febrer de 2017

You're Gonna Miss Me (The 13th Floor Elevators)

L'actualment reverenciada ciutat de Austin (Texas, USA) a meitat dels anys 60 no semblava el lloc ni el moment adequats, però va ser allí on es van formar THE 13th FLOOR ELEVATORS, una banda integrada per Roky (Roger Kynard) Erickson, cantant i guitarrista; Stacy Sutherland, guitarra solista, Tommy Hall, que tocava el "jug", instrument que, com el seu nom indica, consisteix en una gerra, generalment de gres, que s'apropa als llavis del músic, que emet un brunzit obtenint un efecte de ressonància i que va dotar de personalitat al seu so, i una secció rítmica de baix i bateria per la que van passar diversos membres.
Només veient la portada del seu LP de debut, The Psychedelic Sounds Of The 13th Floor Elevators (1965) ja ens podem fer una idea de per on va anar el seu estil. Partint del folk, el garage-rock i el blues, van implementar els efectes de les drogues experimentals (fonamentalment LSD) en les seves composicions, el que es coneix com a "psicodèlia", terme que van ser els primers en emprar en el títol d'uns disc (tot i què hi ha un parell de semidesconegudes bandes més que també ho reivindiquen), el primer d’àcid-rock de la història, que us deixarà estupefactes.
Entre el 1965 i el 1969 van publicar quatre àlbums, fins que l'aventura es va acabar amb la detenció d'Erickson per possessió de marihuana (producte, per cert, recentment legalitzat a tots els efectes en alguns estats de la Unió) i possible  condemna de fins a deu anys de presó, que va eludir declarant-se malalt mental, el que va comportar l'ingrés durant tres anys en un centre psiquiàtric on va seguir una teràpia electroconvulsiva  (vulgarment anomenada "electroshock") i psicofarmacològica que el va acabar de perjudicar. 
La dissolució de la banda va significar el seu reconeixement com a "grup de culte", el que no ha suposat cap empenta per a la carrera en solitari del mateix Erickson, ni com a poeta ni cantant, tot i haver estat recolzat per multitud d'artistes de totes les èpoques, com ZZ Top, REM, Primal Scream, Spacemen 3, els darrers d'ells uns vells coneguts del blog, The Okkervil River, participant en la gravació del seu darrer disc, True Love Cast Out All Evil (2010). 
I tampoc no els ha anat més bé a la resta de "Elevators", així, Sutherland, desprès de diversos problemes legals, empresonament inclòs, derivats de la seva addicció a l'heroïna i l'alcohol, va morir d'un tret de la seva esposa en plena disputa domèstica i Hall viu a San Francisco (California) com a devot seguidor de la Cienciologia.
Com a CdD és inevitable escollir You're Gonna Miss Me, el seu únic hit, un sarcàstic tema que Erickson ja havia composat i gravat prèviament amb el seu anterior grup, The Spades, que ara, amb la més compulsiva vocalització i, sobretot, amb l'original so del "jug", els va suposar un èxit inesperat que els va catapultar del seu Texas natal a la Costa Oest, en els inicis de la era hippie, abans de que allí es consagressin els mítics Jefferson Airplane o The Grateful Dead.
No voldria acabar el post sense recomanar-vos que us fixeu en la caràtula del disc, il·lustrada, a suggeriment de Clementine Hall, la dona de Tommy, ideòloga tanmateix del nom del grup, per l'artista d'Austin John Cleveland, amb aquesta explosió de colors primaris, un vermell brillant i un verd "pistatxo" (o festuc, si hi preferiu), amb un ull en diagonal, el suposat "ull de la ment" que només es pot obrir veritablement amb l'ajut de l'LSD i el nom del grup amb una tipologia que, infinitament  imitada i copiada, s'identifica per sempre més amb la psicodèlia.

- THE 13th FLOOR ELEVATORS. You're Gonna Miss Me. The Psychedelic Sounds Of The 13th Floor Elevators (1966).


divendres, 10 de febrer de 2017

Bohemian Like You (The Dandy Warhols)

Demà, 11 de febrer, està prevista l'actuació a la Sala Apolo, de Barcelona, de THE DANDY WARHOLS, segurament per presentar el seu desè disc, Distorland (2016). Es tracta d'un quartet de Portland (Oregon, USA), el nom del qual s'inspira en el famós artista novaiorquès Andy Warhol, liderat pel compositor principal, cantant, guitarrista i productor Courtney Taylor-Taylor, que practica un estil eclèctic que combina el garage-rock dels 60 amb l'emergent brit-pop en el moment dels seus inicis i el shoegaze, amb dosis variables de psicodèlia al llarg dels més de 20 anys de trajectòria..
El seu àlbum més interessant, i pel que seran recordats, és el tercer de la seva discografia, Thirteen Tales From Urban Bohemia (2000), en el que van moderar la saturació del so de la obra prèvia per apropar-se al power-pop i assolir un reconeixement de la crítica i un èxit comercial que no han mantingut en cap dels set LP's posteriors.
És el disc més centrat i homogeni de la seva carrera, amb predomini de les guitarres en els seus dotze tracks, els tres primers dels quals, Godless, Mohammed i Nietzsche, contenen llargs desenvolupaments instrumentals de més de cinc minuts, per prendre tot seguit un canvi de direcció cap a temes més curts i comercials, com Solid, Get Off, Sleep i Bohemian Like You, la CdD.
Una enganxosa melodia amb ressons de The Rolling Stones, concretament de la icònica Brown Sugar, que la majoria de seguidors del blog recordareu perquè va ser la música d'un anunci d'una coneguda empresa de telefonia mòbil.
A que sí?


- THE DANDY WARHOLS. Bohemian Like You. Thirteen Tales From Urban Bohemia (2000).

divendres, 3 de febrer de 2017

Shut Up Kiss Me (Angel Olsen)

Desprès d'un primer disc, Half Way Home (2012), que va passar inadvertit, la cantautora nord-americana ALGEL OLSEN va rebre, en el següent, Burn Your Fire For No Witness (2014), el reconeixement unànime de la crítica i el públic, penso que gràcies a la incorporació d'una secció rítmica i alguns tocs de teclats sota la acurada producció de John Congelton, que afegeix una nova dimensió a l’indie-folk lo-fi dels seus orígens.
Però el que ha passat amb el tercer, My Woman (2016) ha estat sensacional, la de St. Louis (Missouri, USA), tot i que resident a Carolina del Nord, com es diu ara, "l'ha petat". Aquella turmentada cantant acústica ha contat amb els mitjans discogràfics adients per ampliar la paleta de colors fins a transformar-se en una autèntica cantant de indie-rock, amb aquest àlbum, gravat en directe a Los Angeles (Califòrnia) amb una banda d'acompanyament de cinc músics i presentat, com si d'un LP de vinil es tractés, amb dues cares perfectament diferenciades.
Així, si en els primers cinc tracks, el que representaria la cara A, se'ns mostra com una rockera tradicional, amb major presència de la guitarra elèctrica, de la que en surt un "solo" per cançó, amb algun moment psicodèlic a lo Jefferson Airplane, i dels que en destacaria l'inicial Intern, Shut Up Kiss Me  o Not Gonna Kill You, en els cinc següents, amb la no menys glamurosa producció de Justin Raisen, s'enlenteix i es dilata fins els set minuts o més, en temes com Sister o Woman, que, amb temàtica recurrent al "complicat embolic de ser dona", m'evoquen Hope Sandoval, la heroïna d'uns altres coneguts del blog, Mazzy Star.
Com a CdD he escollit l'esmentada Shut Up Kiss Me, una enèrgica proposta per posar fi a una baralla d'amants amb aquest "calla i fes-me un petó" del títol, editada com a segon single de l'àlbum, juntament amb l'impactant vídeo, dirigit per la mateixa Olsen, en el que llueix una cridanera perruca platejada que recorda a la seva estimada Dolly Parton (vegeu imatge) i que podeu veure tot seguit, tot i què jo em quedo amb el segon, el directe per a la TV.

- ALGEL OLSEN. Shut Up Kiss Me. My Woman (2016).

divendres, 27 de gener de 2017

I Don't Like Mondays (The Boomtown Rats)

Els seguidors del blog que em coneixeu personalment, i identifiqueu les sigles CdD i FCGD, sabreu que a mi, com a Robert Smith, de The Cure, m'agraden els divendres (vegeu aquí) i, com a la majoria de la gent, no gaire els dilluns, es clar que no tan poc com per a donar lloc a aquesta composició de THE BOOMTOWN RATS, un grup musical irlandès en actiu entre els anys 1977 i 1985, liderat per tot un personatge, en Bob Geldof.
Carismàtic compositor i cantant, ocasionalment actor (protagonista de la pel·lícula The Wall, sobre el disc homònim de Pink Floyd) i, sobretot, activista polític (sovint controvertit), dedicat fonamentalment a combatre la fam a Etiòpia i a la resta del continent africà, amb múltiples iniciatives, de les en destaca el famós concert Live Aid, el 1985, celebrat simultàniament als estadis de Wembley, a Londres (vegeu el vídeo), i al de John F. Kennedy, de Philadelphia, motiu pel que va ser condecorat per la reina d'Anglaterra amb la Ordre de Cavaller de l'Imperi Britànic.
El seu estil musical inicial era l'imperant a la època, la new wave, però al llarg dels seus sis LP va anar derivant cap a altres, com el reggae, amb el que va anar perdent la identitat i, el que és pitjor, el favor dels seus seguidors, fins a desaparèixer, tot i què el 2013 es van reunir alguns del membres fundacionals, sense que se'n hagi sentit a parlar gaire més.
Els seus treballs més representatius son el segon, A Tonic For The Troops (1978), amb el single del qual, Rat Trap, es van fer populars i el tercer, The Fine Art Of Surfacing (1979), la publicació del qual va anar precedida d'un altre single que els col·locaria al número 1 de tot el mon,excepte als USA, on van sofrir el boicot de moltes emissores de ràdio que consideraven el tema, com veureu, massa sòrdid.
L'àlbum conté unes quantes cançons interessants com Someone's Looking At You, Diamonds Smiles o Nothing Happened Today però cap d'elles pot fer ombra a la CdD d'avui, I Don't Like Mondays, un tema en el que es va inspirar en Geldof al llegir casualment un teletip en una agència de notícies.
Concretament tractava sobre una adolescent de 16 anys anomenada Brenda Spencer (vegeu la fotografia), que el matí del dia 29 de gener de 1979, demà passat farà 38 anys, va agafar el rifle semiautomàtic del calibre 22 que li havia regalat el seu pare per Nadal, en lloc del radiocassette que ella havia demanat i, des de la finestra de la seva habitació, es va posar a disparar a tort i a dret contra els nens que en aquell moment estaven entrant a l'escola primària Grover Cleveland del davant de casa seva a San Diego (Califòrnia).
Amb el resultat de vuit alumnes i un policia ferits i el director i el conserge de l'escola, que van intentar amb el seu cos protegir els nens, morts, la homicida seria condemnada a 25 anys de presó, però el que va inspirar a Geldof per compondre la cançó va ser el que, a la pregunta de per què ho havia fet, sense mostrar cap mena de penediment la criminal va contestar: "No m'agraden els dilluns". D'aquí la famosa tornada de la agredolça CdD:


   
    




     Tell me why?
     I don't like mondays...
    
      I want to shoot
     The whole day down.















- THE BOOMTOWN RATS I Don't Like Mondays. The Fine Art Of Surfacing (1979).



divendres, 20 de gener de 2017

Give It Away (Red Hot Chili Peppers)

Per al seu onzè disc d'estudi, The Getaway (2016), els RED HOT CHILI PEPPERS -als qui els seus seguidor anomenem simplement els Chili Peppers i als que, en endavant ens referirem amb l'acrònim RHCP- han prescindit del seu productor en els darrers cinc LP, l'afamat Rick Rubin, per posar-se en mans d'un altre vell conegut d'aquest blog, en Danger Mouse (vegeu aquí).
El que, en canvi, no és estrany son els continus canvis en la formació, deguts quasi sempre a problemes d'addicció a drogues, de tal manera que, del quartet original, format el 1983 a Los Angeles (Califòrnia, USA), han romàs estables el cantant i lletrista Anthony Kiedis i el baixista Michael Balzary, conegut amb l'encertat malnom de "Flea" (puça), amb una desfilada de músics en la secció rítmica que es va estabilitzar amb l'entrada de Chad Smith a la bateria, però no en la guitarra, amb participacions tan breus com la de Dave Navarro, ex-Jane's Addiction, o més perllongades, tot i què amb continues entrades i sortides, com la de John Frusciante.
El seu estil parteix del rock psicodèlic i el punk-rock, al que incorpora el rap i el funk com a gènere distintiu, amb unes descarades actuacions en directe, en algunes de les quals Kiedis va arribar a actuar amb un mitjó estratègicament col·locat en una certa part de la seva anatomia com a única vestiment,a i unes lletres de contingut lúdic, al voltant de sexe més luxuriós, les drogues i la mort.
Però diverses circumstàncies dramàtiques, mort per sobredosi inclosa, van fer moderar els impulsos dels RHCP i donar un cert gir melòdic a les seves composicions, amb el que els va arribar la fama amb el quart àlbum, Mother's Milk (1989) i, sobretot, en el següent i per a molts el millor de la seva discografia, Blood Sugar Sex Magik (1991), tot i què el de més èxit comercial ha estat el setè, Californication (1999).
Blood Sugar...amb el disseny gràfic de la caràtula del director de cinema Gus Van Sant i de la ma de Rubin, representa un cert canvi d'estil, amb Frusciante moderant els rampells de heavy metal en els seus riffs  i Kiedis amb unes lletres una mica més "radiables". Un àlbum en el que destaca el seu hit més conegut, Give It Away, la CdD d'avui, gràcies en gran part a l'impactant videoclip, dirigit pel realitzador francès Stéphane Sednaoui, amb aquestes poses, balls i moviments que, amb les crestes, banyes i tattoos, transmeten l'autèntica filosofia "Chili Pepper", però del que calen destacar altres tracks com If You Have To Ask, Breaking The Girl, Suck My Kiss i una balada acústica sorprenent, Under The Bridge, fidel retrat del més baix al que va arribar Kiedis, pidolant heroïna sota aquest pont que esmenta i que podeu escoltar tanmateix en aquest enllaç.
Espero que gaudiu de la CdD, del riff de guitarra de Frusciante, i de la poderosa i complexa línia de baix de "Flea", amb lletra de Kiedis, inspirada en una experiència amb la seva ex-núvia, la cantant de punk-rock alemanya Nina Hagen, pel que fa al desinterès i al comportament altruista (Give It Away, o sigui, "Regalar-lo"), tema del que s'allunya per retre homenatge al seu admirat Bob Marley i, com no? per tornar a tocar la luxúria i la sexualitat.

- RED HOT CHILI PEPPERS. Give It Away. Blood Sugar Sex Magik (1991).


divendres, 13 de gener de 2017

El Corrido de Jesse James (Ry Cooder And Corridos Famosos)

Ry Cooder-1:
Aquestes festes, viatjant per passar-les en família amb el meu iPod Classic de 160 GB, amb 14.515 cançons, en posició de "reproducció aleatòria", ha sonat en tres ocasions un tema relacionat d'una manera o altra amb RY COODER. I això, que per a alguns pot ser interpretat com obra de l'atzar, jo ho he vist com una "revelació", en el sentit de que ja tocava una CdD d'aquest músic californià.
Però ha estat al posar-me mans a l'obra que me'n he adonat de la dificultat d'abastar en un post l'obra d'aquest injustament poc conegut artista, per el que aviso, des d'ara mateix, que aquesta entrada al blog tindrà continuïtat en els propers mesos.
Per començar direm que des de ben petit, sembla que amb només tres anys, va començar a tocar la guitarra, de la que ha esdevingut un autèntic virtuós, sobretot de la modalitat slide (consistent a lliscar el dit pels trastes amb un aparell que en els seus inicis era un coll d'ampolla, per el que es coneix també com a "bottleneck"), essent considerat un dels millors guitarristes  de rock de tots els temps, tot hi haver de superar la pèrdua d'un ull per un accident domèstic a la edat de quatre anys.
I, partint de la música d'arrels americana (roots rock), el seu interès s'ha expandit pel folk, country, rock, blues, rhythm and blues, gospel, soul, doo.wop, jazz i, fins i tot, música hawaiana, a més a més de productor i compositor de bandes sonores per a pel·lícules, la més coneguda de les quals és París, Texas.
La seva eclèctica activitat la podríem classificar, didàcticament, paral·lela a la seva biografia, iniciada de ben jove com a músic d'acompanyament o d'estudi (modalitat en la que és una autèntica icona) d'artistes com Taj Mahal, Captain Beefheart i, sobretot, de The Rolling Stones, abans d'engegar una carrera en solitari centrada en el blues, amb discos com Into The Purple Valley (1972) o Boomer's Story (1972), per continuar amb una etapa més variada amb àlbums com Paradise And Lunch (1974) o Chicken Skin Music (1976), tornant al rhythm & blues amb Bop Till You Drop (1979), el primer disc de rock gravat digitalment o Borderline (1980). 
I a partir d'aquí, potser decebut per l'escàs èxit comercial, va començar la seva aventura cinematogràfica (ja es diu que "si naixes a Los Angeles acabaràs a Hollywood"), amb més d'una dotzena de bandes sonores, de les que en destacaria The Long Riders (Walter Hill, 1980), The Border (Tony Richardson, 1982), per sobre de totes, la esmentada París Texas (Wim Wenders, 1984), Palma d’Or al Festival de Cannes o Primary Colors (Mike Nichols, 1998).
Assegurada la supervivència econòmica, sobretot com a aclamat músic de sessió per a gent com Randy Newman, Van Dyke Parks, Little Feat, Van Morrison, Neil Young, Judy Collins, Nancy Sinatra, Gordon Lighfoot, The Doobie Brothers i no sé quants més, la seva  participació amb el "supergrup" Little Village, format amb els seus amics John Hiatt, Jim Keltner i Nick Love, amb qui va publicar el disc homònim el 1992, no deixa de ser una anècdota, perquè estava a punt d'iniciar una altra faceta per la que molts el coneixereu.
Es tracta d'un seguit de col·laboracions amb músics tradicionals de països i ètnies molt variats, del que han sortit LP com A Meeting By The River (1993), amb l'hindustaní Vishwa Mohan Bhatt; Talking Timbuktu (1994), amb el malià Ali Farka Touré; Mambo Sinuendo (2003), amb el cubà Manuel Galbán; San Patricio (2010), amb els irlandesos The Chieftains, als que hem de sumar la trilogia “tex-mex” formada per Chavez Ravine (2005), My Name Is Buddy (2007) i I, Flathead (2008) i la seva obra més popular, en aquest en qualitat de productor. Em refereixo a la recuperació de vells artistes cubans en una obra que ha esdevingut mítica i que ha donat per unes quantes seqüeles i una pel·lícula i a la que, més endavant, dedicarem un altre post, Buena Vista Social Club (1999).
I, per a demostrar que segueix en bona forma, no podrem oblidar la darrera publicació que en conec a data d'avui,  el segon disc, desprès de Show Time (1977), gravat en directe de la seva carrera, precisament al mateix lloc, al The Great American Music Hall, de San Francisco, amb la participació de dos dels mateixos músics, el cantant Terry Evans i l'acordionista Leonardo "Flaco" Jiménez i, com a novetat, el seu fill Joachim a la bateria. Un disc atribuït a Ry Cooder And Corridos Famosos i titulat simplement Live (2013), en el que repeteix quatre cançons de Show Time i repassa la seva àmplia discografia, amb temes dels esmentats Into The Purple Valley, Boomer's Story, Chicken Skin Music, Borderline i altres LP, com el també recent Pull Up Some Dust And Sit Down (2011), del que prové la CdD d'avui.
En un àlbum, aquest últim esmentat, obertament polititzat, inspirat en la crisi econòmica de finals dels anys 2000, així com en cançons de protesta del passat, per la qual cosa ha estat comparat amb el cantautor Woody Guthrie, utilitzant tot l'arsenal d'"americana" que atresora (folk, country, blues, rock...i tex-mex), Cooder, autor i productor del disc, critica la disparitat econòmica, la injustícia social, la política i la guerra.
A continuació podeu escoltar el mític pistoler Jesse James, des del cel, demanant-li a Déu la seva arma, la "fidel 44", per baixar a arreglar contes amb els banquers, el que fa a ritme de vals, amb l'acordió de "Flaco" Jiménez i una potent secció de vents, La Banda Juvenil.

- RY COODER AND CORRIDOS FAMOSOS. El Corrido De Jesse James. Live (2013).

divendres, 30 de desembre de 2016

Whole Lotta Shakin' Goin' On (Jerry Lee Lewis)

PdR'n'R 8:
El protagonista de la CdD d'avui té un talent per a la música només equiparable al d'engegar en orris la seva vida personal. Així, JERRY LEE LEWIS, nascut en una humil família treballadora de Louisiana (USA), va destacar des de ben petit per les seves aptituds al piano, instrument que el seu pare li va comprar de tercera ma i amb un gran esforç econòmic i amb el que debutar en públic amb 14 anys.
El 1957 va enregistrar el seu primer èxit, Whole Lotta Shakin' Goin' On i, pocs mesos desprès, la seva cançó més coneguda, Great Balls Of Fire!. Mentre tant, a la discogràfica Sun Records, de Memphis (Tennessee, USA), havia conegut a altres tres estrelles del moment, Elvis Presley, Carl Perkins i Johnny Cash, amb els que va gravar un disc que no es va publicar fins uns anys desprès, amb el nom amb el que els va anomenar el directiu Sam Phillips, The Million Dolar Quartet (vegeu aquí).
Però el nostre heroi, a qui en algun moment es va arribar a comparar amb Elvis, és un autèntic desastre en la seva vida personal, des de que, amb només 16 anys és va casar per primera de les set vegades que ho ha fet (fins ara, la darrera el 2012), amb tot un seguit d'escàndols com el casament a l'any següent amb una noia embarassada, sense divorciar-se de la primera, amb el que es va convertir en bígam, i poc després, amb 22 anys ho va tornar a fer, aquesta vegada i en secret amb una nena de 13 anys, Myra Brown, amb la mala sort de que, el 1958, durant una gira per Anglaterra, a la que es va obstinar a portar-la, es va descobrir el matrimoni, amb el conseqüent escàndol, que va obligar a cancel·lar la gira i tornar als Estats Units, on va ser apartat de la escena musical.
Per si no hagués tingut prou desgràcies, el seu primer fill, amb tres anys, va morir ofegat a la piscina, el segon ho va fer als 19 en un accident de trànsit, la quarta dona també mor ofegada a la piscina, la cinquena ho fa per sobredosi de metadona i ell mateix va haver d’ ingressar en diverses ocasions a la clínica de desintoxicació Betty Ford...segueixo?
Evidentment, aquesta desordenada biografia va influir molt negativament en la seva vida artística i, aquest increïble pianista, amb una tècnica tan personal i agressiva per el que va ser conegut com “The Killer” (l'assassí), es va d'haver d'allunyar del rock & roll, del que és considerat un autèntic pioner, per sobreviure interpretant música country, amb més pena que glòria, fins que el 1989, la pel·lícula Great Balls Of Fire! , dirigida per Jim McBride i protagonitzada per Dennis Quaid, en el paper de Lewis, Winona Ryder en el de Myra, el va tornar a la popularitat, el que li va permetre tornar a gravar  després d'uns quants anys sense fer-ho. I el resultante va ser Last Man Standing (2006), un àlbum amb 21 duets amb artistes com Little Richard, B.B. King, Buddy Guy, Kris Kristofferson, Willie Nelson, Mick Jagger i Keith Richards (The Rolling Stones), Jimmy Page (Led Zeppelin), Bruce Springsteen, Ringo Starr (The Beatles), Rod Stewart o Neil Young. I encara un parells més, Mean Old Man (2010), amb la participació d'Eric Clapton, John Fogerty (Creedence Clearwater Revival) i Sheryl Crow entre altres i, el darrer, als 79 anys d'edat i viu, contra tot pronòstic, Rock & Roll Time (2014).
Als joves seguidors del blog, poc coneixedors de la carrera de l'artista, us recomano iniciar-vos amb Live At Star-Club, Hamburg (1964), un disc gravat en un frenètic concert en aquesta ciutat alemanya el dia 5 d'abril de 1964, sis anys desprès de l'ensorrament de la seva carrera, en el que, tot i passar per un moment personal tan complicat, The Killer, colpejant les tecles amb tanta força que sembla que es vagin a trencar, es mostra com el fenomenal pianista que és. Un àlbum considerat com un dels millors directes de la història del rock i que hauria de ser d'escolta obligatòria per tots aquests xavals que tan poc respecte tenen per les persones grans.
I la CdD, la seminal Whole Lotta Shakin' Goin' On, una composició l'origen de la qual es disputen el cantant Dave "Curlee" Williams i el pianista James "Roy" Hall, a la que Lewis va canviar radicalment els arranjaments, havent de superar les reticències de Sam Phillips per l'explícit contingut sexual de la lletra, motiu per el que va ser censurada en moltes emissores de radio i TV de la època.
Si no ho creieu, a que penseu que es refereix amb això de "remena, nena, remena...":

               Well, I said shake, baby, shake
               I said shake, baby, shake...

- JERRY LEE LEWIS. Whole Lotta Shakin' Goin' On (1957).