divendres, 29 de novembre de 2019

Ruiner (Methyl Ethel)


Jake Webb és un compositor, cantant i guitarrista de Perth, capital de Austràlia de l'Oest i bressol de coneguts artistes de la CdD com Tame Impala o The Drones, que, tot i acompanyar-se d'una banda en els concerts, grava a l'estudi casolà de casa seva els discos que publica amb el nom d'un dissolvent orgànic anomenat METHYL ETHEL.
Uns àlbums emmarcats en la corrent neo-psicodèlica imperant a la inesgotable pedrera de les antípodes i que, com ben bé sabeu els seguidors habituals, tan agrada a l'autor del blog (com es demostra als recents post de Courtney Barnett o Rolling Blackout C.F.), a l'enregistrament dels quals barreja bases programades amb instruments tradicionals, en els que abunden melodies enganxoses i, tot sigui dit, lletres més aviat convencionals al voltant de temes existencials com l'aïllament, la soledat o la desesperació.
Unes obres, a la tercera de les quals, desprès de Oh Inhuman Spectacle (2015) i Everything Is Forgotten (2017), acabada de editar amb el nom de Triage (2019), aprofundeix en els sentiments onírics mitjançant mescles expansives marcades pels sintetitzadors i la veu andrògina de l'autor, amb tracks destacades com Scream Whole, Trip The Mains, What About The 37º o la CdD.
Es tracta de la que arranca el disc, Ruiner (per la pèssima qualitat del vídeo de la qual us demano disculpes), una enganxosa melodia, sustentada en un ritme galopant i uns sorollosos cors, en la que va repetint la expressió "Yeah, that's not good enough, that's not good enough" (Això no és prou bo).
Doncs no hi estic d'acord...i tant que ho és de bo!
                                       
- METHYL ETHEL. Ruiner. Triage (2019).
                           

dilluns, 18 de novembre de 2019

The Descent (Bob Mould)


Bob Mould 3:
El tercer dels quatre post previstos sobre la figura de BOB MOULD va de la seva segona etapa en solitari, iniciada amb la ruptura dels Sugar i que perdura fins a l'actualitat.
Una carrera discreta en els primers deu anys, amb incursions en el rock electrònic i la música dance, fruit de la seva immersió a la comunitat gai de Nova York, amb períodes de inactivitat musical que va emprar implicant-se en el món de la lluita lliure, la seva altra passió, i en  co-escriure, juntament amb Michael Azerrad, la seva biografia, publicada el 2011 amb el títol de See a Little light: The Trail of Rage and Melody, fins al 2008, en que va tornar a l'estil rock alternatiu, amb el que segueix en actiu amb mitja dotzena de discos, els més interessants del quals considero que son Silver Age (2012), el de la CdD d'avui, i Sunshine Rock (2018), el del proper i definitiu post.
Uns àlbums gravats amb mode power trio, el seu format favorit, amb el baixista Jason Narducy i Jon Wurster, altrament bateria de Superchunk, el primer dels quals, tot i aquest títol autocrític, no té res de nostàlgic ni reflexiu, tot el contrari, una explosió de pop-rock aspre amb brillantor melòdica, una obra alt-rock de manual a l'estil Sugar o, fins i tot, HüskerDü, en la que, lluny de buscar refugi en el passat, en reclama la vigència.
Un LP amb 10 tracks d'intensitat elèctrica sense treva, dels que en destacaria l'homònim Silver Age, Briefest Moment, Keep Believing i la CdD, The Descent, un tema d'enèrgic power-pop en el que Mould, aleshores amb cinquanta anys, fa el que millor sap fer, i gaudint de la seva pròpia "edat de plata".
                                      
- BOB MOULD. The Descent. Silver Age (2012).

divendres, 15 de novembre de 2019

Toumani (Toumani Diabaté's Symmetric Orchestra)


Africana 13:
Els dos pròxims post de la secció “Africana” del blog estaran dedicats a dos músics malians virtuosos en sengles instruments tradicionals, la kora i el ngoni.
El primer d’ells és TOUMANI DIABATÉ, criat en una nissaga de griots, el pare del qual, Sidiki Diabaté, conegut com el “Rei de la kora”, va ser el primer a gravar un disc, l’any 1970, amb aquest instrument, continuada per la seva cosina Sona Jobareth, pel seu germà petit Mamadou Sidiki Diabaté i, recentment, pel seu fill Sidiki.
La gran aportació del nostre heroi d’avui va ser la fusió de la música tradicional mandé amb estils occidentals com el flamenc, el blues o el jazz, fruït del que, a més a més de publicar discos com a solista com el seminal Kaira (1987) o el més recent The Mandé Variations (2008), ho ha fet col·laborant amb artistes d’arreu del món com els espanyols Ketama i el baixista britànic Danny Thompson, amb els aclamats Songhai (1988) i Songhai 2 (1994); amb el bluesman americà Taj Mahal (Kulanjan, 1999); la islandesa Björk (Volta, 2007); els seus paisans Kélétigui Diabaté al balafon i el protagonista de la propera “Africana 14”, Bassekou Kouyaté al ngoni (Djélika, 1995); el mític guitarrista Ali Farka Touré (In The Heart Of The Moon, 2005 i Ali & Toumani, 2010) o, com a cirereta del pastís, amb el seu fill (Toumani & Sidiki, 2014 i Lamomali, 2017).
La CdD que he triat per avui, titulada precisament Toumani, és la que enceta un disc que espero que us agradi i que gaudiu de la kora, una mena d’arpa de 21 cordes típica de l’Àfrica Occidental, i d’aquesta interessantíssima discografia multicultural. Es tracta del Boulevard de l’Independence (2006), un àlbum gravat amb músics de diversos països de l’antic imperi Mandinga com Senegal, Mali, Burkina Faso, Costa d’Ivori o Guinea, agrupats amb un nom, SYMMETRIC ORCHESTRA, que al·ludeix a l’equilibri entre tradició i modernitat, en el que instruments com la kora, el ngoni, el balafon o el djembé conviuen amb guitarres i teclats electrònics (vegeu imatge), interpretats per fins a 41 instrumentistes –incloent una secció de vents dirigida per Pee Wee Ellis- i 11 cantants, entre ells el magnífic Kasse Mady Diabaté.
Un disc amb el nom d’un dels carrers principals de Bamako, gravat al Hogon Club de la capital de Mali on el combo va actuar cada divendres durant gairebé 10 anys, amb nou temes en els que predominen els ritmes tradicionals mandé, com la CdD, Toumani, l’homònim Boulevard de l’Independance, Wasso o Mamadou Diaby, amb alguna incursió a la salsa afro-cubana, com Africa Challenge, amb la kora constantment com a instrument clau.

-     - TOUMANI DIABATÉ & HIS SYMMETRIC ORCHESTRA. Toumani. Boulevard de l’Independance (2006).

divendres, 8 de novembre de 2019

You Should See Me In A Crow (Billie Eilish)


Reconec que em vaig posar el disc de BILLIE EILISH amb escepticisme. El mateix amb el que segueixo els passos de l'activista sueca GretaThunberg, originat pels prejudicis derivats de la seva curta edat i, potser subconscientment, pels desordres neuropsicològics que semblen afectar-les. Però, de seguida, abans d'acabar d'escoltar l'àlbum, me'n vaig adonar que hi havia una artista molt interessant. Una noia de 17 anys al mèrit de la qual no és aliè el seu polifacètic germà Finneas O'Connell, compositor i coautor, a més a més de productor, del disc, un dels dos músics que l'acompanyen en els seus directes...i actor ocasional (a la sèrie Modern Family entre altres), qui li va prestar el tema Ocean Eyes amb que es va donar a conèixer amb 15 anys. Una publicació convertida en fenomen viral a les xarxes, seguida d'altres com Bellyache, Bored (inclosa a la banda sonora de la sèrie 13 Reasons Why) i d'altres, recopilades a l'EP Don't Smile At Me (2017), o Lovely, amb la col·laboració de Khalid (per a la segona temporada de la esmentada telesèrie), que la van convertir en una icona abans de publicar el seu primer LP, When All Fall Sleep, Where Do We Go? (2019), que va presentar tan austera com reeixidament fa poques setmanes al Palau Sant Jordi de Barcelona.
Un disc amb 14 tracks que transiten del rhythm & blues i el pop a la electrònica sense perdre homogeneïtat, amb unes lletres que transmeten l'angoixa d'una generació, coneguda com a Z, caracteritzada per l'abandó dels sentiments revolucionaris per cercar la individualitat, defugir tabús socials com les drogues recreatives, la sexualitat, la identitat de gènere o les malalties mentals i patir ansietat per la sobreexposició informativa i el sobreús de les xarxes socials. 
Unes composicions que, en algun moment, ens recorden a conegudes del blog com Lana Del Rey o Lorde, que la de Los Angeles, Califòrnia, interpreta amb arranjaments foscos i minimalistes i amb una estètica deliberadament asexuada, amb roba ampla i extravagant que no ha impedit que es converteixi en imatge de marques com Apple o Calvin Klein i esdevingui la adolescent carismàtica per excel·lència del que portem del segle XXI, i de les en destacaria algunes inspirades en relacions fracassades com Bad Guy (el seu hit més conegut), Wish You Were Gay o 8; en el simbolisme cristià, com As The Good Girls Go To Hell; la pèrdua d'un amic (el raper XXXTentation, assassinat amb 20 anys uns mesos abans), a Bury A Friend, i la que he triat per a CdD, una abrasiva balada electrònica sorgida de la escena d'un episodi de la sèrie Sherlock en la que el malvat Jim Moriarty (interpretat per Andrew Scott) diu "Hauries de veure’m amb una corona", és a dir You Should See Me In A Crow.

- BILLIE EILISH. You Should See Me In A Crow. When We All Fall Asleep Where Do We Go? (2019).

divendres, 25 d’octubre de 2019

Nobody But You (Lou Reed & John Cale)


LOU REED i JOHN CALE, antics components d'un dels grups més influents de la història del rockThe Velvet Underground -informació que podeu ampliar enllaçant a les repectives CdD-, feia temps que s'havien distanciat quan van tornar a unir els seus talents, i ho van fer per una causa singular, el retre homenatge al seu mentor de joventut, Andy Warhol, mort el 1987 per una complicació quirúrgica. Un artista polifacètic al que, en el seu cercle, l'anomenaven, a desgrat seu, Drella, apel·latiu ideat per Ondine, una de les estrelles de la Factory, format per dos mots que voldrien representar la seva ambivalent personalitat, Dracula i Cinderella (Ventafocs o, en castellà, "Cenicienta"). 
I va ser així que, després i no abans de representar-lo en públic en diversos esdeveniments, van gravar aquest Songs For Drella (1990), acompanyant les seves veus únicament amb la guitarra de Reed i el piano i la viola elèctrica de Cale. Un àlbum conceptual en el que relaten en ordre cronològic la vida de Warhol des de tres perspectives, la del personatge en primera persona, que suposa la majoria dels 15 tracks; en tercera persona i sobre els sentiments que  Warhol despertava en Reed i Cale. Un obra tan simple com elegant de la qual l'homenatjat se'n sentiria orgullós, pensada per escoltar d'una tirada, a la que Cale aporta menys temes (5) però potser més interessants, com Style It Takes, Faces And Names o A Dream, sense desmerèixer excel·lències de Reed com Small Town, Open House, It Wasn't Me o la CdD, seqüenciada en vuitè lloc i únic single editat d'aquest disc indivisible, Nobody But You.
En acabar la gravació, en la que van reaparèixer diferències irreconciliables, Cale va manifestar no voler tornar a treballar mai més amb Reed, paradoxal preludi d'una efímera reunió The Velvet Underground el 1993, banda a la que la rivalitat dels músics tornaria a dividir definitivament.
                                         
- LOU REED & JOHN CALE. Nobody But You. Songs For Drella (1990).

divendres, 18 d’octubre de 2019

My Baby Don't Understand Me (Natalie Prass)


NATALIE PRASS va compondre les cançons del seu debut a mitges amb la seva parella, el guitarrista Kyle Ryan Hurlbut, en el moment en que la seva relació s'estava acabant, i les va gravar a Spacecomb Records, propietat del també cantautor i amic Matthew E. White, a Richmond, Virginia, amb la inestimable col·laboració de l'arranjador i soci Trey Pollard i amb la participació a les cordes i als vents dels joves però molt competents alumnes del programa de jazz de la Virginia Commonwealth University.
Malauradament, dificultats financeres de la discogràfica van prioritzar la edició del Big Inner (2012) de White, retardant gairebé un any la sortida del disc, temps que la de Cleveland, Ohio, va aprofitar per guanyar experiència com a teclista i corista de la banda d'acompanyament de Jenny Lewis, a qui els seguidors del blog coneixeu de la seva etapa a Rilo Kiley, però la espera va valdre la pena perquè Natalie Prass (2015), l'àlbum, és una meravella.
Una disc eclèctic amb pinzellades de pop, country i soul, amb melodies intemporals molt elegants en les que es nota la ma dels productors, en les que l'artista, amb una veu tan dolça com expressiva, en nou tracks en menys de 40 minuts, narra situacions terribles amb relacions pertorbades i cors trencats (us sona allò de "disc de ruptura"?), de les que n'és un brillant exemple la CdD d'avui. 
Una obra que ha tingut continuïtat amb el recent i, tot i seguir col·laborant amb White, menys exuberant The Future And The Past (2018), en el que desafia la ideologia de l'actual president del seu país, per a mi inferior al seminal debut.
Un àlbum, Natalie Prass, amb una veu que tant ens evoca a Dusty Springfield com a heroïnes del Laurel Canyon angelí dels 70, com Joni Mitchell o Carole King, i una instrumentació digna de Harry Nilsson o dels mítics Bacharach-David, del que en destacaria temes com Your Fool, Christy, It Is You, a més a més de la CdD, l’obridor My Baby Don't Understand Me en el que progressa des d'un inici sobri i dolç cap a una atmosfera de trets èpics quan diu "ja no m'entén, què fas quan passa això? on vas quan la teva única llar és amb un estrany?":

        He don't understand me anymore
        Oh no, my baby don't understand me anymore
        Oh, what do you do when that happens?
        Where do you go when the only home that you know is with a stranger?

I que culmina amb la declaració reiterada de que "el nostre amor és un llarg adéu...esperant el tren...per a plorar":

        Our love is a long goodbye, our love is a long googbye...
        Waiting on the train...
        We keep waiting for the train to cry.

- NATALIE PRASS. My Baby Don't Understand Me. Natalie Prass (2015).

divendres, 11 d’octubre de 2019

If I Can't Change Your Mind (Sugar)


Bob Mould-2:
La època que va envoltar la separació de Hüsker Dü va anar acompanyada d’una profunda addicció a les drogues i alcohol, la rehabilitació de la qual Bob Mould va aprofitar per seguir composant, del que en van resultar dos LP en solitari, tan diferents en el seu estil, inusitadament acústic i orquestral el primer, Workbook (1989), com de nou tornant al seminal post-punk l’altre, Black Street Of Rain (1990), com semblants en la seva repercussió comercial, gairebé nul·la.
Afortunadament això no va desanimar l’artista que, reclutant uns nous baixista i bateria, va reprendre amb un altre format power-trio, ara amb ell com a únic compositor, amb les característiques lletres introspectives però amb un so lleugerament més accessible. Una banda, SUGAR, tanmateix de vida efímera, amb la que va publicar dos LP d’estudi, Copper Blue (1992) i File Under. Easy Listening (1994), un EP de “descartes”, Beaster (1993)  i el recopilatori Besides (1995), abans de dissoldre per tornar a una carrera en solitari que perdura fins a l’actualitat i que serà motiu d’un parell de post més en les properes setmanes.
Copper Blue va ser la resposta de Mould a grups de rock alternatiu americà, com Nirvana o Pixies, als quals tanmateix havia influït ell amb Hüsker Dü, l’afilada guitarra del qual sembla recuperar, tot i què amb major predomini de la melodia, amb el resultat de convertir-se en l’àlbum més reeixit, per qualitat i comercialment, de tota la seva carrera.
Un disc, coproduït per Lou Giordano, amb deu intenses composicions, de les que en destacaria la inicial The Act We Act, A Good Idea (l’esmentat homenatge als Pixies), Changes, Hoover Rain (una al·lusió al pop dels 60 que tant en evoca a The Beatles com a The Beach Boys) i, és clar, la CdD, el seu hit per excel·lència.
Em refereixo a la track número set, If I Can’t Change Your Mind, un tema de pop acústic amb un senzill riff de guitarra de 12 cordes a l’estil de The Byrds, una dada més sobre la educació musical del nostre protagonista.
Una cançó, a l’èxit de la qual no va ser aliè el vídeo musical en el que es mostren diversos tipus de relacions, en una imatge del qual s’entreveu l’homosexualitat manifesta de l’artista, en la que, evitant, com és comú en les seves lletres, els pronoms de gènere, expressa l’angoixa universal que, transcendint orientacions sexuals, acompanya les ruptures amoroses. 
I, tal com al primer post dedicat a Bob Mould, afegeixo una interpretació més recent del tema, en directe.

SUGAR. If I Can’t Change Your Mind. Copper Blue (1992).