divendres, 7 de desembre de 2018

God (John Lennon/Plastic Ono Band)


Al cap d'uns mesos de la separació de TheBeatles, a primers de desembre de 1970, JOHN LENNON va publicar l'LP que iniciaria una carrera en solitari sobtadament truncada, exactament una dècada després, amb el seu vil assassinat, demà farà 38 anys.
Un àlbum que amb el pas del temps ha estat qualificat d'obra mestra però que en el seu lliurament va obtenir un èxit comercial molt inferior a la seva continuació, el molt més "amable" Imagine (1971) (vegeu aquí). I és que, a diferència dels darrers discos dels fab four, aquest John Lennon/Plastic Ono Band (1970), de títol homònim al de la banda conceptual al que està acreditat, és una obra de presentació austera, para la gravació de la qual l'autor va contar únicament amb una secció rítmica formada per Ringo Starr a la bateria i Klaus Voorman, un antic company de la època d'Hamburg (vegeu aquí) al baix, interpretant ell totes les guitarres i la majoria de parts de pianos, a excepció de dos temes, Love, en que ho fa un vell conegut del blog, Phil Spector (vegeu aquí), coproductor del disc, amb el mateix Lennon i la seva esposa Yoko Ono i, ja us ho avanço, la CdD, God, a la que el toca Billy Preston, a qui molts anomenen "el cinquè beatle".
Un àlbum composat en un moment particular de la seva vida, sortint d'un tractament de "teràpia primària", tècnica ideada per un tal Dr. Arthur Janov, amb el que intentava alliberar el dolor reprimit per males experiències a la infantesa, que es tradueix en unes acurades lletres auto-referencials, tan difícils com gratificants, en les que passa revista, per exemple a Mother i a My Mummy Is Dead, a la pèrdua de fe en els seus pares, a la lluita de classes (Working Class Hero), a la desesperació (Isolation), la soledat (Look At Me), també a l'amor (Love) i l'optimisme (Hold On) o a la renuncia als herois de la cultura popular, a God, la CdD.
Una devastadora composició, aquesta, basada en una regla repetitiva en la que, desprès de descriure Déu (God) com "un concepte amb el que mesurem el nostre dolor", llança un impactant missatge generacional, esmentant falsos ídols de tots els temps, salvadors externs en els que reconeix no creure (I don`t believe...) com Hitler, Jesús, Kennedy o Buda, culminat amb els més moderns, Elvis, Bob Dylan (a qui es refereix pel seu veritable cognom, Zimmerman) i els mateixos Beatles, per acabar, desprès d'un silenci que talla la respiració, enunciant les seves noves prioritats: 
   
          I just believe in me
          Yoko amb me

seguit del trist epíleg en el que declara repetidament:
     
          The dream is over (el somni s'ha acabat).

Una de les cançons més valentes mai enregistrades a la història del rock. Jutgeu, esforçats seguidors del blog!

- JOHN LENNON/PLASTIC ONO BAND. God. John Lennon/Plastic Ono Band (1970).


divendres, 30 de novembre de 2018

Human Performance (Parquet Courts)


PARQUET COURTS és un quartet integrat pels compositors, guitarristes i cantants Andrew Savage (autor, a més a més, de les lletres i del disseny gràfic dels discos) i Austin Brown i la secció rítmica formada per Sean Yeaton al baix i Max Savage, el germà d'Andrew, a la bateria.
Provinents de Texas i assentats a New York, el seu estil no beu tant del seu lloc d'origen com del d'adopció, amb influències de bandes mítiques locals com Ramones, Velvet Underground, Talking Heads o contemporànies com The Strokes, amb un resultat tan enèrgic com sorollós que podem qualificar de post-punk, francament allunyat del de tantíssimes bandes que "pululen" avui pels carrers de Brooklyn.
Des del 2011 han publicat cinc àlbums, el darrer dels quals, Wide Awake! (2018), amb la inesperada producció d'un conegut del blog, Danger Mouse (vegeu aquí), fa només uns mesos, dels que en destacaria el segon, Light Up Gold (2012) i quart, Human Performance (2016), el meu preferit.
Un disc, el primer editat per l'afamada Rough Trade Records, de Londres, en el que, per primera vegada participen, tot i què simbòlicament, els quatre membres com a compositors, gravat al llarg d'un any als estudis Dreamland, de New York, als Sonelab de Massachusetts i als de Wilco, a Chicago, el líder dels quals, per cert, Jeff Tweddy, hi participa com a guitarrista en dos temes, l'inicial Dust i Keep It Even, a l'igual que Justin Pizzoferrato tocant la botzina d'un cotxe i D. Crystal amb un sorprenent interludi de flauta a la CdD.
Una composició inspirada en un pensament crític, no exempt de sentit del humor, envers l'alienació de la vida moderna, en una ciutat com NYC, a la que, per exemple, la gent, mentre espera els autobusos o trens, no para de mirar cap avall, atenta als missatges de text, que ha situat a A. Savage com un dels millors lletristes de rock de la seva generació.
Escolteu, doncs, l'homònima Human Performance, seqüenciada com a segon track, de la que en destacaria uns cors en capes que, amb una tècnica coneguda com a "blocatge múltiple" que recorda la producció de Tony Visconti per al "Heroes" de David Bowie (vegeu aquí), van sonant més desesperats i llunyans:

               Witness and know, fracture and hurt
               Eyes in the fire, blink unrehearsed
               Shield like a house, closing its doors
               Curved in the dark, rinses of yours.

- PARQUET COURTS. Human Performance. Human Performance ((2016).

divendres, 23 de novembre de 2018

While You See A Chance (Steve Winwood)


Steve Winwood 5:
El cinquè i definitiu post sobre STEVE WINWOOD versarà sobre la seva etapa en solitari, una vegada liquidats els projectes anteriors, l’Spencer Davis Group amb el que, encara adolescent, va sorprendre el món amb el seu personalíssim estil vocal, i Traffic, en les dues etapes del qual, amb l'interludi del fallit Blind Faith, es va consagrar com un dels artistes més influents de la seva generació.
Una etapa com a solista en la que, des de 1977 fins fa deu anys, ha publicat una desena d'àlbums dels que en destacaria tres, el segon, quart i sisè de la seva discografia, Arc Of A Diver (1980), Back In The High Life (1986) i Roll With It (1988), tots de la que va ser la seva dècada daurada dels 80.
Uns LP's amb un so caracteritzat pel pop, el rhythm & blues, el blue eyed soul  (el que no conegueu el concepte vegeu aquí) i el jazz, amb els teclats com a instrument principal, en el primer dels quals, com diem en català, "interpreta tots els papers de l'auca", és a dir, composa, grava, produeix, toca tots els instruments i canta, amb la col·laboració de diversos lletristes, l'únic punt feble que li reconec al petit "geni de Birmingham", estratègia que canviaria en el segon, en el que participen artistes tan selectes com Chaka Khan, Nile Rodgers, James Taylor o Joe Walsh.
I si, arribats aquí, algun jove seguidor del blog es pregunta perquè un artista la influència del qual ha perdurat en diverses generacions de músics no és prou conegut pel públic massiu, la meva interpretació és que durant molt temps ha estat allunyat del primer pla, treballant com a músic de sessió, extraordinàriament cotitzat, per a la gravació de discos d'artistes tan diversos com George Harrison, Jim Capaldi (el seu col·lega a Traffic), Sandy Denny (la ex-Fairport Convention), Marianne Faithfull, John Martyn, Toots & The Maytals o la Fania All Stars, però també perquè, fruit del seu caràcter discret, ha portat una vida allunyada de qualsevol escàndol, repartida entre Nashville, Tennessee, i la campinya anglesa.
Com a CdD he triat un tema del meu àlbum favorit d'aquesta etapa. Arc Of A Diver, enregistrat amb la més absoluta llibertat al seu estudi particular a una granja de Gloucestershire. Un disc de 7 tracks amb música de Winwood i lletres de Will Jenning (i, testimonialment, de Vivian Stanshall i George Fleming), dels que en destacaria l'inicial, While You See A Chance, l'homònim Arc Of A Diver, Spanish Dancer i Night Train, entre el primer i darrer dels quals he dubtat fins a l'últim moment per escollir com CdD, ja que el compromís del blog és, com sabeu, triar-ne una i només una cada setmana.

- STEVE WINWOOD. While You See A Chance. Arc Of A Diver (1980).

divendres, 16 de novembre de 2018

Talking Straight (Rolling Blackout C.F.)


Els Rolling Blackouts Coastal Fever, coneguts també per l'abreviatura ROLLING BLACKOUTS C.F., son una banda de Melbourne, Austràlia, liderada per tres cantants guitarristes, una acústica, Fran Keaney, i dues elèctriques, Tom Russo i Joe White, els dos primers compositors principals, acompanyats per un baixista, Joe Russo, germà de Tom i un bateria, Marcel Tussie.
Desprès d'editar dos EP, Talk Tight (2016) i The French Press (2017), molt ben acollits per crítica i fans, fa un mesos van debutar en format LP, tot i què no gaire més llarg, deu temes en poc més de 35 minuts, amb Hope Downs (2018), l'àlbum que, en la meva opinió, els ha de consagrar.
I això que el seu estil no podem dir que sigui gens original, ja que veu de l’indie-rock de guitarres que va fer furor fa 30 anys i que actualment sembla estar una mica desfasat...però que encara entusiasma a l'autor d'aquest blog. Un estil que, inevitablement, ens recorda els seus paisans The Go-Betweens, així com a tantes bandes "de guitarres" que els seguidors de la CdD coneixeu, com The Cure, REM, The Modern Lovers, Television o els primers The Strokes, el so dels quals, gràcies a la producció de Liam Hudson, han actualitzat.
Un so que es caracteritza per l'encreuament de les guitarres, tan càlides com passionals, amb unes lletres que, tot i què en algun moment perds el significat literal, transmeten frustració per l'estat general del món que ens toca viure, aquesta sensació "d'estar a tocar el buit i trobar on aferrar-te" que evoca el títol del disc, pres del d'una mina a cel obert del centre del seu país.
Un àlbum del que destacaria temes com l'inicial An Air Conditioned Man i altres com Mainland, Cappucino City i la CdD, és clar. Seqüenciada en segon lloc i una de les minoritàries composicions de White (cosí de Keaney, per cert), Talking Straight és un tema post-punk en el que l'autor, en un entorn de noies i cotxes, amb una tal Jenny i el seu coupé com a protagonistes:

     All day, I listen out for Jenny's old coupe
     Midnight blue, it's faded, but she's always been true...

es pregunta, ja ho veieu, filosofia pura, "d'on prové el silenci, on s'origina l'espai?" :

     I wanna know
     I wanna know where the silence comes from
     Where space originates

- ROLLING BLACKOUTS C.F. Talking Straight. Hope Downs (2018).

divendres, 9 de novembre de 2018

Courage Up (Chappaquiddick Skyline)


A alguns seguidors del blog a l'esmentar el mot "Chappaquiddick" és probable que us vingui al cap el tèrbol accident automobilístic en el que es va veure involucrat el senador Edward Kennedy, en el que va morir la seva secretària, Mary Jo Kopechne, recentment portat al cinema amb el nom de "El escándalo Ted Kennedy" (John Curran, 2018), però la veritat és que el post d'avui no hi té res a veure amb el cèlebre incident.
CHAPPAQUIDDICK SKYLINE va un projecte efímer de Joe Pernice, un compositor i cantant de Massachusetts (l'estat al que pertany l'illot, apèndix de l'exclusiva Martha's Vineyard), considerat un dels artistes més importants dels anys 90, des dels seus orígens amb The Scud Mountain Boys, grup amb el que va gravar tres àlbums, més ben acollits per la crítica, sobretot el tercer, Massachusetts (1996), que pel públic en general,
Potser per això va evolucionar del estil acústic propi de l’alt-country cap a l’indie-pop "intel·ligent", amb lletres tan introspectives com ben elaborades, amb un superb sentit melòdic i fantàsticament arranjades, amb un nou projecte que va anomenar The Pernice Brothers, amb el que ha publicat mitja dotzenes d'LP, dels que en destacaria el primer, Overcome By Happiness (1998).
A més a més, aquest inquiet personatge ha publicat discos en solitari, ha col·laborat amb diversos artistes i ha escrit un llibre de poesies, Two Blind Pigeons (2001) i parell de novel·les, Meat Is Murder (2003), inspirada pel mític àlbum homònim dels seus admirats The Smiths, i It Feels So Good When I Stop (2009). I va ser, precisament fruït d'aquesta hiperactivitat que, en un moment en el que es seu germà Bob estava temporalment centrat en la seva professió de científic, Joe Pernice, amb la resta del grup, entre ells la seva parella, la teclista Laura Stein, va endegar un projecte paral·lel amb qui va gravar un únic disc, amb el títol homònim de Chappaquiddick Skyline (2001).
Un disc en el que renuncia als exuberants arranjaments de corda per tornar als seus orígens, amb una simplicitat que no fa més que amplificar la desolació de les seves cançons. Onze composicions pròpies (i una versió del Leave Me Alone d'uns altres ídols seus, New Order) tan càlides com melancòliques, amb temàtica al voltant de la pèrdua i el dolor, des de el track inicial, Everyone Else Is Evolving, en el que va repetint I Hate My Life (odio la meva vida), seguit d'altres perles com Breakneck Speed, Houndred Dollar Pocket o la CdD, el track número dos, anomenat Courage Up, que espero que no només us agradi sinó que us animi a endinsar-vos en la obra de Joe Pernice en els seus múltiples projectes.  
Respecte a la pel·lícula esmentada a l'inici del post no us puc dir res, simplement perquè, a l'hora de publicar-lo, encara no l’he vist.

- CHAPPAQUIDDICK SKYLINE. Courage Up. Chappaquiddick Skyline (2001).

divendres, 2 de novembre de 2018

Come Together (Spiritualized)


L'any 1982, el britànic Jason Pierce, conegut també des de aleshores com J. Spacemen, va formar amb Peter Kember (aka Sonic Boom) el grup de rock psicodèlic Spacemen 3, que va publicar cinc LP, el segons dels quals, The Perfect Precription (1987), els va comportar una legió de fans.
Malauradament, els enfrontaments personals entre els dos líders va acabar amb la dissolució de la banda, per donar lloc a sengles projectes, Sonic Boom va crear Spectrum i la resta, amb el lideratge de Pierce, compositor, multiinstrumentista  i cantant que a llarga esdevindria l'únic membre fix, SPIRITUALIZED, el protagonista de la CdD d'avui, dia en el que, per cert, actuaran a la Sala Razzmatazz, de Barcelona.
Una banda que, des del 1992 a l'actualitat -el darrer àlbum, And Nothing Hurt (2018) ha estat publicat fa només uns mesos-, amb llargs intervals de fins a cinc anys per una greu pneumònia o de quatre per rebre tractament per una hepatopatia, ha gravat vuit àlbums dels que en cal destacar el quart, Let It Come Down (2001) i, sobretot, el tercer, l'insuperable i, diguem-ho sense embuts, obra mestra Ladies And Gentlemen We Are Floating In Space (1997).
Una obra creada en un moment difícil per al líder, quan la seva xicota, i teclista del grup, Kate Radley, l'acabava d'abandonar per casar-se, en secret, amb Richard Ashcroft, el cantant de The Verve. Un àlbum que pren el nom d'una frase del llibre El món de Sofia (Jostein Gaarder, 1991) i que, al llarg de 24 tracks, barreja simbiòticament el rock, el blues, el soul, el gospel i el jazz, immensa tasca per a la que conta amb la col·laboració de The London Community Gospel Choir i del Quartet Balanescu. Un àlbum amb una producció brillant que m'evoca el "wall of sound" de Phil Spector (vegeu aquí) i del que en destacaria temes com l'homònim que l'enceta, i altres com Come Together, I Think I'm In Love, Electricity, Broken Heart o Cop Shoot Cop, el clímax voo-doo final de 17 minuts, amb un convidat singular, el mític pianista de New Orleans, Louisiana, Dr. John,  i que allarga l'LP fins al 70, en el que se'ns mostra explícitament la ruptura amorosa i el vuit que deixa i que cap droga no és capaç d'omplir.
Pot ser per això el disc, en la primera edició, que tinc la sort de posseir, es presentà, no sense ironia, amb un embolcall similar a un medicament, amb una contraportada que inclou la recomanació d'allunyar del calor, la humitat i els nens petits i possibles efectes adversos, amb una indicació d'ús, per prescripció facultativa i exclusivament per via aural: tractar el cor i l'ànima.
Com a CdD he triat el track número dos, l'esmentada Come Together, en la que, sobre una base de blues-rock, amb una guitarra estrident i una línia de baix impressionant, plana el cor de gospel en tota la seva extensió.

- SPIRITUALIZED. Come Together. Ladies And Gentlemen We Are Floating In Space (1997).


divendres, 26 d’octubre de 2018

Helicopter (Bloc Party)


Durant aquest mes d'octubre BLOC PARTY estan de gira per Europa per interpretar fil per randa el seu primer àlbum, Silent Alarm (2005), el més reeixit de la seva discografia. I és que la banda formada pel cantant i guitarrista, i veritable frontman, Kele Okereke i el guitarra solista Russell Lissack a Essex, (UK), estarà indefectiblement associada a aquest debut que tants premis i elogis els va comportar.
Un LP amb tretze tracks de indie-rock avantguardista amb múltiples capes de guitarres i alguns arranjaments electrònics, interpretats ràpida i apassionadament, sobre la base de la magnífica secció rítmica formada pel baixista Gordon Moakes i el bateria Matt Tong, que, amb l'encertada producció de Paul Epworth, van conquerir multitud de seguidors, seduïts tanmateix per les lletres d'Okereke, que expressaven els sentiments i esperances del joves, amb algunes referències sobre política global.
Però desprès d'un interminable tour de més de 18 mesos per Amèrica, en els dos següents àlbums, A Weekend In The City (2007) i Intimacy (2008), van introduir innovacions que no van ser prou acceptades pels seus fans, el que va comportar una aturada de les activitats de la banda, durant la qual alguns membres, com Okereke, van iniciar projectes paral·lels i altres, primer Tong (2013) i Moakes (2015) desprès, van abandonar la formació, essent substituïts en els dos LP següents, publicats a intervals de quatre anys, Four (2012) i Hymns (2016), que no els van retornat la fama obtinguda amb l'obra seminal.
Una obra que no podrem escoltar de nou en directe, ja que no està prevista cap actuació a casa nostra, però de la que podem gaudir als nostres reproductors, amb temes tan cèlebres com Like Eating Glass, Banquet, Pioneers o la que, amb referència implícita al 11S de 2001, he triat com la CdD i que de ben segur us en recordareu, Helicopter.

- BLOC PARTY. Helicopter. Silent Alarm (2005).