divendres, 29 de juliol de 2016

Try (Just A Little Bit Harder) (Janis Joplin)

La última CdD abans de les vacances és un tema que vaig descobrir en un disc que em va acompanyar tot l'estiu del 1970 i que els seguidors del blog ja coneixeu. Em refereixo al mític LLena tu cabeza de rock, un disc, editat en format doble LP, seminal de la meva discoteca, com vaig explicar en el seu moment (vegeu aquí).
I la cançó és  Try (Just A Little Bit Harder), seqüenciada com a primer track de la cara D i interpretada per JANIS JOPLIN, una texana a la que Port Arthur, la seva conservadora ciutat natal, se li va quedar petita i se'n va anar a buscar-se la vida a San Francisco (Califòrnia) per convertir-se en símbol femení de la contracultura dels anys 60 i en la primera dona considerada una estrella del rock.
Si en la primera estada a la ciutat de la badia, a part de conèixer a Jorma Kaukonen, el futur guitarrista de Jefferson Airplane, només en va treure una adició a l'alcohol i les drogues i molts dubtes sobre la seva identitat sexual, a afegir als problemes d'autoestima que arrossegava des de l'adolescència amb motiu del seu físic, a la segona, desprès d'abandonar els estudis universitaris a Austin (Texas), va tenir més sort. Va entrar en contacte amb la banda Big Brother & The Holding Company, amb la que, desprès de gravar l'àlbum homònim el 1967 i, mercès a la seva intensitat interpretativa, triomfar apoteósicament al Monterey Pop Festival del 1967, al costat dels millors artistes del moment, com els mateixos J. Airplane, Jimi Hendrix, The Who, Otis Redding o The Mamas & The Papas, es van traslladar a New York -on va tenir una aventura a l'Hotel Chelsea amb un jove cantautor canadenc anomenat Leonard Cohen, que li dedicaria el tema Chelsea Hotel #2, al seu àlbum New Skin For The Old Ceremony (1974)- per gravar un disc sensacional, Cheap Thrills (1968).
Va ser un disc de rock psicodèlic, aparegut en el moment i lloc adequat, que va aconseguir un gran èxit de crítica, que se centrava en les aptituds vocals de la cantant per sobre del grup, el que la va impulsar a abandonar-los per iniciar una carrera en solitari, amb un canvi d'estil cap al blues i el soul, que va desconcertar els seus fans. I el resultat, acompanyada per un únic Big Brother, el guitarrista Sam Andrew, i un seguit de músics d'estudi, entre els qual hi havia el guitarrista Mike Bloomfield, als que es va batejar com a Kozmic Blues Band, altament professionals però sense la química ni la complicitat que compartia amb els californians, va ser I Got Dem Ol' Kozmic Blues Again Mama! (1969), un àlbum molt maltractat per la crítica quan es va publicar, tot i què ha anat guanyant consideració amb el pas del temps.
Desprès d'un viatge al Brasil amb una amiga, del que va tornar amb parella heterosexual estable i aparentment desintoxicada de la heroïna, que no de l'alcohol, va anar a Los Angeles per iniciar, acompanyada ara de The Full Tilt Boogie Band, la gravació d'un disc que va quedar inconclús per la mort de l'artista, el dia 4 d'octubre de 1970, a conseqüència d'una sobredosi d'heroïna, a la mateixa edat que ho van fer Brian Jones (de The RollingStones), Jim Morrison (de The Doors), Jimi Hendrix, Kurt Cobain (de Nirvana) i Amy Winehouse, el que ha donat lloc al mite de la “generació dels 27”. 
El disc en qüestió, publicat pòstumament i titulat com un dels sobrenoms pels quals es coneixia l'artista, Pearl (1971), va ser el més venut de tots, fet al que no és aliè el morbo que el va envoltar i conté uns quants temes que han passat a la posteritat com Move Over, Cry Baby i, sobretot, la versió que fa del Me And Bobby MvGee de Kris Kristofferson (el cantautor de country amb el que també havia tingut un romanç) i una cançó que va quedar a mig gravar, motiu pel que es va decidir editar la versió "a capella" i que ha esdevingut un autèntic rèquiem per als seus fans, Mercedes Benz.
I ara, agafeu-vos, que ve la CdD, un dels pocs temes que se salven de l'injurat "Kozmic Blues" i que mai no m'ha deixat d'entusiasmar des de que el vaig escoltar per primera vegada, aquell llunyà estiu del 1970.

- JANIS JOPLIN. Try (Just A Little Bit Harder). I Got Dem Ol' Kozmic Blues Again Mama! (1969).



divendres, 22 de juliol de 2016

Loose Change For A Boatman (King Charles)

Charles Costa és un jove londinenc, fill d'una professora de música que, des de ben petit, va rebre una formació musical clàssica, tocant la guitarra, el piano i el violoncel, i de cant, al cor del seu col·legi, la St. Paul's School, concepció artística que va canviar quant als 15 anys un amic li va regalar el Bonde On Blonde (1966) de BobDylan
I així, desprès d'un breu pas per la Facultat de Sociologia de la Universitat de Durham, va tornar a Londres per formar la banda d’indie-rock Adventure Playground, efímer projecte que va acabar quan va guanyar la International Songwriting Competition, a Nashville (Tennessee, USA), el primer britànic que ho aconseguia, i iniciar una carrera en solitari amb aquest nom tan peculiar, que comparteix amb una raça de gossos, de KING CHARLES.
Però la veritat és que amb el seu primer àlbum, LoveBlood (2012), va aconseguir que es parlés més de la seva cridanera estètica, amb aquests cabells encrespats i el bigoti engominat, i una roba d'estil pirata, a mitges entre Prince i Adam Ant, que no del seu so, situació que ha canviat en aquest segon, Gamble For a Rose (2016), en gran part gràcies a la producció, per a alguns fins i tot excessiva, de Marcus Mumford, el líder de Mumford & Sons
Ara els sintetitzadors i els efectes de so han donat pas a dolces melodies, a mig camí entre l’indie-folk , el rock psicodèlic i el glam dels seus admirats Donovan, Syd Barrett (dels primers Pink Floyd) i Marc Bolan (dels seminals Tyrannosaurus Rex), amb unes lletres melancòliques en les que sembla donar resposta als seus propis dubtes personals, un interessant canvi de direcció que em sembla que en el futur encara podrà donar més de sí i el portarà a jugar a la mateixa lliga que els seus amics, els esmentats Mumford & Sons, Laura Marling i Noah & The Wale.
Els temes que més m'agraden dels 12 de l'LP son l'homònim Gamble For A Rose, Lady Of The River, Carry Me Away, la primera cançó que va composar, als 17 anys, la que tanca el disc, Coco Chitty, una peça de l'anterior LoveBlood que ara ha revisitat, i que, segons diu, pensa seguir fent-ho en els pròxims anys, i la que l'obre, Loose Change For The Boatman, la CdD.
Un tema que comença i acaba amb una suau melodia en la que la veu s'acompanya d'una melancòlica guitarra, per llançar-se en la part central cap a un cor brillant, amb el punt just d'èpica, que ben bé podria formar part del Wilder Mind (2015), el tercer àlbum dels Mumford & Sons, gravat quasi a la vegada i amb el mateix productor, l'esmentat Marcus Mumford, la influència del qual en aquest àlbum no es pot ignorar.
Però, si voleu, desprès podeu escoltar la versió naked, "a pelo", i comprovareu que el tema s'aguanta per sí mateix, sense tanta producció ni h...!


- KING CHARLES. Loose Change For A Boatman. Gamble For A Rose (2016).


divendres, 15 de juliol de 2016

La playa (Los Planetas)

Fa uns mesos l'Ajuntament de la monumental ciutat andalusa de Granada ha posat en marxa el projecte "Granada, Ciudad del Rock (GRX-R&R)" amb l'objectiu de protegir, promocionar i recolzar la música pop, rock i de fusió que es factura en quantitat i qualitat desproporcionada a la mida, relativament petita respecte a altres capitals de província, d'aquesta  població.
Per explicar el fenomen hi ha qui ho atribueix a la proliferació de bars i pubs a la ciutat amb motiu de la presència de milers de joves universitaris i altres a que aquest tamany moderat permet que els artistes es coneguin personalment i interactuïn entre sí, però un tercer grup, entre els que em conto jo, creiem que es deu a l'encanteri que exerceixen la Alhambra i el Alabaicín...sense descartar que vingui d'alguna substància desconeguda de l'aigua de Sierra Nevada!
El primer artista que vaig conèixer i relacionar amb la ciutat va ser en Miguel Ríos, concretament amb el single que, l'any 1968, el va fer famós, amb "El río" i "Vuelvo a Granada", amb aquell "Vuelvo a Granada, vuelvo a mi hogar..." que torno a escoltar al meu cap, com si intern al Col·legi de La Salle (o "els Hermanos"), encara estigués (vegeu aquí), personatge que, amb el temps ha esdevingut un autèntic "Padrino", molt per sobre d'altres coetanis com Los Ángeles i només comparable amb qui, anys desprès iniciaria una nissaga, Enrique Morente.
Però ha estat en les darreres dècades que el rock granadí m'ha captivat, amb un seguit de bandes com T.N.T. (un dels membres de la qual, el també periodista Jesús Arias, ha estat guardonat a titul pòstum per GRX-R&R amb el primer guardó "Púa de plata"), 091, Lori Meyers, Niños Mutantes i, per sobre de totes elles, dues de excepcionals, Lagartija Nick i LOS PLANETAS (així com el resultat de la col·laboració de membres de varies d'aquestes bandes amb projectes paral·lels com Grupo de Expertos Solynieve o Los Evangelistas, aquí amb la participació de la petita dels Morente, Soleá).
Dels primers, liderats pel baixista i cantant Antonio Arias, germà petit del Jesús i ex-091, en caldria destacar dos àlbums sensacionals, Inercia (1992) i, gravat amb col·laboració amb l'esmentat Morente, Omega (1996), una de les obres més reconegudes de la discografia espanyola de tots els temps, un tema del qual, Manhattan, va ser CdD en el seu dia (vegeu aquí).
I dels segons? Doncs que, per a molts, és el grup més important de la història de l'indie ibèric. Formats el 1993 per Juan Rodríguez, conegut artísticament com a "J" (cantant i guitarra) i Florentino Muñoz, "Florent" (guitarra), i supervivents d'una generació de la que formaven part els Surfin' Bichos, Penélope Trip, El Niño Gusano i altres, el seu estil es distingeix per un so de guitarres distorsionades, amb Joy Division, Mercury Rev, The Cure i altres coneguts del blog com a referents i una veu, la de J, que suscita una gran controvèrsia, o l'estimes o l'odies. I és que, tot i interpretar unes lletres de qualitat per sobre de la habitual, ho fa en un to neutre i apagat que fa difícil d'entendre però que, tot i així, ha acabat per generar una cultura al seu voltant. 
En els més de 20 anys d'existència, Los Planetas, a més a més d'uns quants recopilatoris i diversos EP's, el darrer dels quals, Dobles fatigas, el 2015, han publicat vuit LP's, el tercer dels quals, Una semana en el motor de un autobús (1998), es considera el més emblemàtic. Però desprès d'un altre bon disc, Unidad de desplazamiento (2000), amb els dos següents la formula va semblar començar a esgotar-se i, quant la davallada semblava inevitable, un gir en la trajectòria, incorporant i adaptant diversos pals del flamenc (tot i què sense guitarres espanyoles ni palmes) i amb la participació del mateix Enrique Morente, va donar com a resultat una de les seves obres més excepcionals, la que, parafrasejant el mític La leyenda del tiempo (1979), de Camaròn de la Isla, van titular La leyenda del espacio (2007), seguit d'un altre títol singular, aquell amb el que el gitanos qualifiquen una obra mestra, el "no va más", Una ópera egipcia (2010), el darrer llarga durada publicat, en el que, amb la col·laboració de Ana Fernández-Villaverde (La Bien Querida) i del seu amic i "soci" de Los Evangelistas, Antonio Arias (Lagartija Nick), aprofundeixen en aquesta mena de psicodèlia "jonda" tan singular.
Gravat a New York (USA) i amb aquest títol amb reminiscències del Stuck Inside Of Mobile With The Memphis Blues Again, de Bob Dylan, Una semana en el motor de un autobús, amb unes guitarres apocalíptiques i uns sobtats canvis de ritme, als que contribueix el baixista Kieran Stephen, que poc desprès abandonaria la banda, i l'enèrgic nou bateria, Eric Jiménez, ex-Lagartija Nick, uns efectius arranjaments de cordes i vents i unes tornades rotundes en les que la veu dolguda i una mica fora de joc, com sota els efectes d'alguna substància psicotròpica, de J, amb lletres literariament molt senzilles però emotives, ens mostra conceptualment el desencant postadolescent en temes sobre les noies, la gelosia, l'odi, la venjança i,és clar, les drogues, una constant a la biografia de la banda, ha esdevingut un disc generacional. 
L'àlbum conté uns quants tracks que han quedat immortalitzats a la història de l'indie hispà, entre els que en destacaria l'inicial Segundo premio, Toxicosmos, Línea 1, la llarga traca final de 10 minuts La copa de Europa i, és clar, la CdD, potser no la seva millor composició però sí una de les més conegudes, La playa, un relat de l'intent d'esborrar el moment de l'estiu en el que el protagonista descobreix la infidelitat i que acaba amb la estrofa:

          Intentando olvidarme cada día
          y acordándome el resto de mi vida
          un verano que fué una pesadilla
          si me acuerdo, me duele todavía
          me duele todavía

- LOS PLANETAS. La playa. Una semana en el motor de un autobús (1998).


divendres, 8 de juliol de 2016

Don't Wanna Fight (Alabama Shakes)

Demà, 9 de juliol, actua al Cruïlla Barcelona Summer Festival un grup que, amb dos discos al mercat, ha esdevingut una autèntica sensació, els ALABAMA SHAKES.

Es tracta d'un quartet (quintet amb el reforç d'un teclista en els concerts) de Athens (Alabama) -la pàtria de tants i tants grups coneguts d'aquest blog, com REM, The B-52´s o els del col·lectiu Elephant 6 (vegeu aquí)- liderat per la cantant i guitarrista Brittany Howard, que es van donar a conèixer amb el tema Hold On, del seu primer LP, Boys & Girls (2012), rebut amb gran elogis per la manera amb la que reinterpretaven el blues-rock dels 70, amb una veu que tant en evoca la de Janis Joplin com la de mites del soul com Aretha Franklin o Otis Redding i unes guitarres, principalment la de Heath Fogg, que no desmereixen de les de Led Zeppelin o AC/DC, amb un resultat final a l'alçada de referents més contemporanis com The White Stripes o TheBlack Keys.

I, si aquest àlbum era bó, Sound & Color (2015), el supera. Sense abandonar del tot el rock, el country, el blues i el soul, és a dir l'autèntica música d'arrels americana (roots-rock), incorporen noves sonoritats, des de lentes balades fins al funk més vigoròs (ara penso en el malaguanyat Prince), com s'evidència a la CdD d'avui, amb alguns apunts psicodèlics i, fins i tot, electrònics. Una barreja que, podent haver resultat caòtica, manté una sorprenent coherència, en el que hi té molt a veure el productor Blake Mills.

Envejo els afortunats espectadors del "Cruïlla" que podran gaudir dels "Shakes" en el seu medi natural, l'escenari, en el que, a més a més de la secció rítmica formada per Zac Cockrell al baix i Steve Johnson a la bateria, contaran amb el suport addicional de Ben Tanner als teclats. L'espectacle està garantit.

- ALABAMA SHAKES. Don't Wanna Fight. Sound & Color (2015).


divendres, 1 de juliol de 2016

Autumn Sweater (Yo La Tengo)

La CdD d'avui està dedicada a un dels grups més emblemàtics de l’indi-rock americà, una autèntica icona que gaudeix del reconeixement unànime de la crítica i que, en els seus més de 30 anys d'existència, no ha parat d'acumular seguidors. Em refereixo als YO LA TENGO, a partir d'ara YLT, una banda amb un nom ben curiós, l'orígen del qual explicaré al final, formada el 1984 a Hoboken (New Jersey, USA) pel compositor principal, cantant, guitarrista i pianista Ira Kaplan i la seva esposa, Georgia Hubley, bateria, pianista i també cantant i un seguit de baixistes canviants, fins a la seva estabilització amb la entrada de James McNew el 1992.
I va ser precisament amb la incorporació d'aquest i l'inici de la fructífera col·laboració amb el productor Roger Moutenot, que es va establir un abans i un desprès en la seva trajectòria. Amb la publicació del seu vuitè LP, Painful (1993), va començar la etapa més brillant del grup, amb els següents Electr-O-Pura (1995) i I Can Hear The Heart Beating As One (1997), probablement el seu àlbum més emblemàtic, trilogia a la que encara hi hauríem d'afegir el And Then Nothing Turned Itself Inside-Out (2000).
Partint en els seus inicis del folk-rock, han anat evolucionant fins a resultar un compendi versàtil de tots els estils musicals que han influït en aquests autèntics erudits -com demostren amb el seu ampli repertori de versions, una altra de les seves facetes, i que es pot comprovar a discos com Fakebook (1990), Yo La Tengo Is Murdering The Classics (2006) o Fuckbook (2009), aquest publicat amb els pseudònim de Condo Fucks- sense rebaixar en cap moment l'ambició per experimentar tan aventuradament com només la seva desafiant independència ho podia permetre.
...Beating As One (Puc escoltar els batecs del cor a l'uníson) és un àlbum llarg, de 16 èpics tracks d'un eclecticisme estilístic inesperat (twee-pop, psych-folk, shoegaze, bossa nova, jazz, electrònica, trip-hop...), en els que la, per moments, dissonant guitarra de Kaplan troba en contrapunt en fràgils i hipnòtics  ritmes electrònics per mostrar-nos estats d'ànim canviants en temes com l'amor o la manca de comunicació...que ha envellit de tal manera que segueix sent una referència per a multitud de bandes actuals que, a l'igual que els seus seguidors, els considerem un "grup de culte".
El temes més coneguts del disc son Sugarcube, Stockholm Syndrome (la primera de la seva discografia cantada per McNew), Little Honda (un dels dos covers de l'àlbum, en aquest cas d'un tema de The Beach Boys) i, és clar, la CdD d'avui, Autumn Sweater, en la que la veu de Kaplan planeja sobre una base de percussió i uns atmosfèrics efectes de teclat electrònic que segur que us encisaràn.
I, per acabar, els que heu llegit fins aquí us mereixeu conèixer l'orígen del singular nom dels YLT, basat en una anècdota de beisbol, esport del qual n'és afeccionat el líder, que buscava un terme sense cap connotació anglosaxona. Doncs resulta que a l'equip del que és seguidor, els New York Mets, al 1962 hi havia un jugador veneçolà que no sabia res d'anglès i no entenia la expressió "I got it! I got it!" que utilitzava un company per evitar xocar en anar tots dos alhora a atrapar la pilota, pel que aquest va decidir aprendre i cridar-li la traducció literal a l'espanyol, aquest "Yo la tengo" famós...tot i què els xocs es van continuar succeint, ara amb altres companys que no sabien a què venia això de ("tango groc, tango groc") "Yellow tango, yellow tango"!!!


- YO LA TENGO. Autumn Sweater. I Can Hear The Heart Beating As One (1997).

divendres, 17 de juny de 2016

Heart Of Gold (Neil Young)


El proper dilluns, 20 de juny, actuarà al Poble Espanyol, de Barcelona, un dels escassos supervivents en actiu de la època daurada del rock, un artista comparable a altres mites com BobDylan, Van Morison o The Rolling Stones, selecte club que han abandonat recentment David Bowie i Lou Reed.
Em refereixo a NEIL YOUNG, canadenc de Toronto (Ontario), que es va donar a conèixer a Califòrnia (USA) -on viu des de fa 50 anys tot i què mai no ha sol·licitat la nacionalitat "americana"- amb la banda Buffalo Springfield, coliderada amb Stephen Stills, a la que, desprès de tres LP, va abandonar per iniciar una carrera en solitari, i amb col·laboracions intermitents en el "supergrup" Crosby, Stills, Nash & Young, que abasta 50 anys i més de 40 àlbums.
Acceptant com a impossible el resumir la seva inabastable trajectòria en l'espai que ocupa un post, em centraré en el que considero més interessant, d'aquest perpetu explorador musical que, en els seus inicis, en la seva primera dècada artística (a l'igual que tots els abans esmentats), va obtenir el reconeixement de la crítica i el públic compaginant dos estils musicals, un acústic, amb sensibles temes folk i country-rock, i l'altre, quasi sempre acompanyat pels Crazy Horse, ferotgement elèctric (amb la característica guitarra Gibson Les Paul modificada i a la que anomena Old Black), rock i, fins i tot, hard-rock, però sempre amb lletres personals, sovint de temàtica antibel·licista i de crítica social que interpreta amb una característica veu nasal i com a llastimosa.
D'aquesta època son tres dels seus millors obres, els imprescindibles Everybody Knows This Is Nowhere (1969), After The Gold Rush (1970) i Harvest (1972) i alguns àlbums més, marcats per les tràgiques morts per sobredosi del guitarrista dels Crazy Horse i d'un membre de l'equip tècnic, que presagiaven el que seria la dècada dels 80, crítica per a Young a nivell personal (el naixement del seu segon fill, afectat de paràlisi cerebral) i professional, en una constant recerca de nous registres musicals, com el rockabilly, la electrònica o el blues, no gaire ben acceptats pels seus fans.
Afortunadament, als anys 90 va retornar als principis amb resultats interessants, tant en format elèctric, com Ragged Glory (1990), de nou amb els Crazy Horse, o acústic, amb Harvest Moon (1992), una mena de continuació del mític disc de 20 anys abans, i una vintena de discos més, dels que en destacaria Mirror Ball (1995) gravat amb Pearl Jam, declarats admiradors seus, a l'igual que Nirvana, motiu pel que es considera a Young com el "padrí del grunge" i un parell d'àlbums conceptuals, Greendale (2003), sobre l'assassinat d'un policia i les seves conseqüències i, recuperat de la intervenció d'un aneurisma cerebral i publicat mitja dotzena de discos més, el darrer, The Monsanto Years (2015), una diatriba contra la utilització de organismes modificats genèticament (OMG), popularment coneguts com a "transgènics" per part d'aquesta multinacional de productes agrícoles, que suposo que ens presentarà el dilluns, acompanyat de la banda Promise Of The Real, a la que hi figura en Lukas Nelson, fill del seu amic, el gran Willie Nelson
I, per si no en tingués prou amb aquesta prolífica carrera musical, Neil Young ha dirigit, amb el pseudònim de Bernard Shakey, diversos llargmetratges, de temàtica musical o no, i s'ha distingit com un filantrop defensor de diverses causes humanitàries i mediambientals, de les cal destacar la Farm Aid, fundada el 1985 juntament amb l'esmentat Willie Nelson i John Mellencamp, per ajudar als pagesos americans amb dificultats econòmiques i The Bridge School, per a nens amb necessitats especials com el seu petit Ben.
Com a CdD he triat la més popular de la seva discografia. És un tema de Harvest, un àlbum gravat a Nashville (Tennessee) amb l'acompanyament dels Stray Gators, un grup de musics locals dels que en destaca el guitarrista Ben Keith, i amb la participació en les harmonies vocals de Crosby, Stills i Nash, així com de Linda Rondstadt i James Taylor, en el que toca temes majoritàriament melancòlics i de temàtica amorosa, predominant l'estil acústic, ajudat amb la guitarra o el piano, que alterna amb altres de elèctrics i, fins i tot, un parell acompanyat per la Orquestra Simfònica de Londres, dels que en destacaria Out On The Weekend,  Old Man i, és clar, aquest memorable, tot i què menyspreat pel propi autor, per excessivament comercial, i que per això no espero escoltar al Poble Espanyol, Heart Of Gold.

- NEIL YOUNG. Heart Of Gold. Harvest (1972).


divendres, 10 de juny de 2016

Filles de la ignorància / David Brown (Falciots Ninja)

Aquest vespre, a les 20:30 h, actuen a la Casa Elizalde, de Barcelona, els FALCIOTS NINJA, una formació liderada pel barceloní Albert Rams, un jove vell conegut dels seguidors d'aquest blog amb els seus anteriors grups, The Loud Whispers i MiNE!, ara amb aquest nou projecte de nom tan singular que, en paraules seves, representa una versió millorada d'aquest singular ocell, semblant a l'oreneta, les llargues ales del qual no li permeten alçar el vol una vegada toca a terra, per la qual cosa, excepte per a pondre els ous al niu, es passa la vida, incloent quan dorm i copula, volant.

La resta del sextet està format per músics amb àmplia experiència com el mateix Ricky Malo, dels MiNE!, a la bateria, Gerard Cantero al baix, Ricard Sohn al piano, Edgar Gómez al trombó i Andrés Tosti, recentment substituït per Jesús Fayos, a la trompeta, provinents de bandes com Guillamino, Very Pomelo o The Gramophone All Stars.

En el seu primer EP, gravat als Estudis La Palmera i editat per The Yellow Gate Records, per uns músics que amb prou feines es coneixien entre ells, fins a l'extrem que algun es va limitar a passar per l'estudi per gravar la seva part, conté 6 tracks en els que es fusionen un seguit d'estils com el pop i el rock als que ens té acostumats el compositor, cantant i guitarrista, amb altres com el reggae, el calypso, el bluegrass i el soul, amb un resultat que no dubto en qualificar de sublim. Tot i que majoritàriament festives (de les que fan moure el cul!), les composicions tenen un rerefons agredolç i, tal com indica el nom de l'EP, Versus (2014), representen la dualitat, l'esperit de confrontació i de xoc, entre la ràbia amb la que han estat escrites i el desengany i la frustració que la vida comporta a tota la seva generació.

I va resultar que, durant la gira de presentació del disc, la banda es va anar coneixent i les cançons van créixer fins a tal punt que, per al segon EP, van decidir una tècnica de gravació totalment oposada: aïllats a la masia Cal Patet, de Bruguera, a la Vall de Ribes (Ripollès), la seva particular Big Pink (vegeu aquí) per un cap de setmana, van gravar, amb la col·laboració d'un altre MiNE!, en Bernat (Berni) Sánchez, cinc temes en directe, a la manera antiga, el que s'aprecia en la seva espectacular sonoritat. I, musicalment, per si no hi havia prou mestissatge, han incorporat el ragtime (el jazz de New Orleans) i, agafeu-vos, la música balcànica! Com a anècdota, el disc l'han titulat David Brown (2015), com el tema homònim inspirat, segons explica l'autor i posant a prova la nostra incredulitat, en una frustrada experiència de pagès a les terres que havia heretat del seu iaio a La Terra Alta, quant va trobar, en el mas d'una finca i tapat amb una borrassa, un vell tractor d'aquesta marca que, tot i el temps que portava abandonat, encara funcionava.

Penso que la ocasió es mereix un tast dels dos EP's, saltant-me, una vegada més, la norma d'una i només una CdD a cada post, a l'espera de l'actuació a la Casa Elizalde, on gaudirem d'un directe festiu i contundent. 

- FALCIOTS NINJA. Filles de la ignorància. VS (2014) / David Brown. David Brown (2015).