divendres, 23 de setembre de 2016

Adore (Savages)

L’àlbum de debut de les londinenques SAVAGES, l’aclamat Silence Yourself (2013), va suposar una alerada d’aire fresc per al post-punk, alguna cosa semblant al que una dècada abans ho havia estat la eclosió de The Strokes i, posteriorment, dels Arctic Monkees per a l’indie, però molts vàrem ser el que dubtàrem de que el seu projecte tingués continuïtat, tement que no es consumissin abans de l’habitualment difícil “segon disc”.
Es tracta d’un quartet de dones, liderat per la corrosiva cantant i lletrista Jehnny Beth, que captiven els seus seguidors, als que demanen que apaguin els mòbils durant els concerts, amb un directe contundent i frenètic, una mica “salvatge”, tot i què auster, amb influències òbvies com Siouxsie & The Banshees (incloent la fascinant estètica amb vestimenta completament negra), Patti Smith, Public Image Ltd. (PIL) o Joy Division, al líder dels quals, el malaurat Ian Curtis, ens recorda amb els seus moviments a l’escenari.
El seu so es basa en els sorollosos i fragmentats riffs de guitarra de Gemma Thompson, una autèntica exploradora en extreure les possibilitats del seu instrument amb els acoblaments, ecos i distorsions i la poderosa base rítmica formada per Ayse Hassan al baix i Fay Milton a la bateria. Un experiment que, en certs moments, les apropa als Swans dels seu admirat Michael Gira i a les seves amigues Bo Ningen, una banda de psych-rock japonesa amb les que han gravat un disc conjuntament.
Però, si en el seu primer LP, del que en destacaria temes con Husbands i Hit Me (cançó  en la que on alguns hi veien violència domèstica –per això de “Pèga’m- quan en realitat es tractava de sexe “brut” consensuat, a l’estil sadomasoquiste), van impressionar, en el segon s’han superat. I per trobar el camí van recórrer a una estratègia similar a la dels “nostres” MiNE! a la Casa Orlandai per el seu La fi del món (2012): van implicar a l’audiència en el procés creatiu, al sol·licitar-li explícitament, en un seguit de nou concerts en diferents espais de New York, la opinió sobre diversos girs compositius, a la recerca de la senda correcta.
I el resultat ha estat Adore Life (2016), un disc produït pel nuvi de Beth, Johnny Hostile, en el que, des de la mateixa portada amb aquest puny en alt que reivindica la seva força, amb deu cançons en només 39 minuts, deixen enrere les influències inicials per buscar el seu propi camí, potenciant les seves virtuts, amb una actitud, coherència, talent i carisma que superarà a les, sembla que definitivament dissoltes, Sleater-Kinney, el millor power-trio femení dels darrers anys.
Un disc amb cançons que giren al voltant de l’amor des de la perspectiva femenina però no tan en el sentit vulgar sinó com a element que proporciona sentiments desconcertants com el plaer i el dolor, la submissió i el control, com una mena de malaltia. Un LP que comença amb The Answer, un tema majúscul que té continuïtat en els següents, Evil i Sad Person, per arribar al clímax amb el quart, Adore, la CdD.
Una balada rodona, amb canvis melòdics que la convertiran en una torch song (allò dels encenedors, i darrerament els mòbils, als concerts), amb una tensió pacient i confiada, tan fosca com atractiva,  que en algun moment em recorda a vells coneguts del blog com PJ Harvey o Nick Cave, a la que ja no sembla que ens cantin  a uns pocs centímetres de la cara fins que no esclata en els moments finals, com podeu comprovar tot seguit, amb un superb crescendo en el que accepta, resignadament, que l'ésser humà ha d’adorar la vida per naturalesa.


-          SAVAGES. Adore. Adore Life (2016).


divendres, 16 de setembre de 2016

Ghosts (Japan)

JAPAN és un grup musical britànic difícil de classificar ja que al llarg de la seva existència, entre 1974 i 1982, van experimentar un notable canvi d'estil. Així, amb els dos primers LP's, orientats cap al punk i el glam-rock, no van tenir gaire èxit arreu del mon, excepte al Japó, el que només m'explico per l'afinitat amb el nom, però a partir del tercer, Quiet Life (1979), més aproximat al synthpop imperant a la època, la cosa va canviar, iniciant una ascensió que, passant per Gentlemen Take Polaroids (1980), va tocar sostre en el definitiu Tin Drum (1981), el més aclamat de la seva discografia i reconegut, tot i què amb retard, com un dels àlbums més innovadors de la dècada dels 80, aquella en la que va fer furor un dels estils que més odio de la història de la música popular, el New Romantic, del que en van ser figura destacada els Duran Duran.
Però, com tantes vegades ha passat i s'ha comentat en aquest blog, l'èxit va comportar el desastre i la soterrada lluita d'egos entre David Sylvian (compositor principal i cantant) i Mick Karn  (baix) va esclatar fins a arrossegar a la resta, Steve Jansen (bateria) i Richard Barbieri (teclats) -Rob Dean (guitarra) ja havia plegat abans, al veure la poca transcendència que es donava al seu instrument- que, poc desprès de publicar un interessant disc en directe que també us recomano, Oil On Canvas (1983), van iniciar sengles carreres en solitari, amb resultats dispars. Barbieri segueix en actiu com a membre del grup de rock progressiu Porcupine Tree, Jansen ha participat en múltiples projectes, entre ells els Nine Horses, juntament amb Sylvian, que és a qui li ha anat millor, en aquest grup, en solitari i amb col·laboracions amb estrelles com el pianista  japonès Ryuichi Sakamoto, que es remunten a la època de la seminal Yellow Magic Orchestra i el guitarrista britànic Robert Fripp, el dels mítics King Crimson. De Dean no en he sabut mai més res mentre que de Karn he de dir que  va iniciar una carrera en solitari orientada a la música avant-garde, truncada per la seva mort de càncer el 2011, període en el que va rebre el suport dels seus ex-companys, Sylvian inclòs, el que té mèrit si tenim en conte que un intent de reunió dels quatre membres, a excepció de Dean, amb nou nom i disc homònim, Rain Tree Crow (1991), va tornar a acabar malament, al reaparèixer les friccions entre el cantant i els altres tres.
Tin Drum, un LP amb el mateix títol de la novel·la alemanya de Günter Grass, del 1959, portada al cinema per Volken Schlöndorff el 1978 i coneguda pel nom en espanyol amb que es va estrenar la pel·lícula, El tambor de hojalata, amb aquesta portada amb una imatge de Sylvian menjant sota un quadre de Mao Zedong, es caracteritza per la combinació d'un so nou, barreja d'instruments electrònics i tradicionals, i una estilitzada imatge visual per el que, en contra de la seva voluntat, ja que es consideraven una banda d’art-rock, se'ls va associar a l'esmentada escena New Romantics. És un disc en el que crida l'atenció la peculiar veu de Sylvian, qui per moments sembla voler imitar, sense aconseguir-ho, ni de lluny, a Bryan Ferry, de Roxy Music i, musicalment, la secció rítmica de Karn (amb el seu baix sense "trastes") i Jansen i els arranjaments, que combinen un ampli desplegament tecnològic amb una varietat d'influències asiàtiques, no precisament japoneses sinó arabitzants i xineses, amb un resultat ple de dramatisme, no exempt de grandiloqüència, que es manté fresc encara avui en dia.
Els temes més interessants, per a mi, son l'inicial The Art Of Parties, Talkin Drum, Visions Of China i la CdD, Ghosts, una balada pessimista amb una ombrívola i minimalista instrumentació de la que en destacaria les textures electròniques de Barbieri  i la percussió tonal, xilòfon inclòs, de Jansen.
A veure si us agrada, que cada vegada em costa més trobar coses interessants d'aquells maleïts 80´s.

- JAPAN. Ghosts. Tin Drum (1981).


divendres, 9 de setembre de 2016

Poison Cup (M. Ward)

Matt Ward és un cantautor i guitarrista criat a Califòrnia, on va iniciar la seva carrera musical amb el grup Rodríguez (rés a veure amb la banda madrilenya liderada pels argentins Ariel Rot, ex-Tequila i Andrés Calamaro), amb el disc Swing Like A Metronome (2000), produït per Jason Lytle (de Grandaddy), abans de traslladar-se a Portland (Oregon, USA) per iniciar, amb el nom artístic de M. WARD amb el se’l coneix, una carrera en solitari en la qual, des del 1999 al 2016 ha publicat nou LP, a més a més cinc amb el duo She & Him, que forma amb l'actriu i cantant Zooey Deschanel i un altre amb el "supergrup" Monsters Of Folk, al costat del seu amic i col·laborador habitual Jim James (de My Morning Jacket) i Conor Orbest i Mike Mogis (de Bright Eyes), així com un seguit de participacions en discos de Cat Power, Neko Case (de The New Pornographers), Bet Orton, Jenny Lewis ( de Rilo Kiley), Arizona Amp & Alternator (un dels molts projectes Howe Gelb, de Giant Sand) i els esmentats Bright Eyes i My Morning Jacket, entre altres més. Com veieu pel nombre de links el nostre protagonista d'avui està molt ben relacionat en el circuït de la música alternativa, en la seva vessant "americana", de la que tants exemples podeu trobar en aquest blog.
Promocionat en els seus inicis per Howe Gelb, no va ser fins al  tercer àlbum, Transfiguration Of Vincent (2003), que va cridar l'atenció dels mitjans, reconeixement que es va accentuar amb els següents Transistor Radio (2005) i, sobretot, amb Post-War (2006), el primer en el que incorpora una banda d'acompanyament completa que inclou, com no?  els esmentats Gelb, James i Case. Un disc inspirat en la música de finals dels anys 40, de la "post-guerra", en el que, potser pecant d'ingenuïtat, segons reconeix el mateix autor, pretenia canviar, ni que sigui una mica, la mentalitat dels Estats Units d'Amèrica.
Si seguiu la seva discografia posterior la nòmina de col·laboradors és espatarrant, l’esmentat Jason Lytle, Lucinda Williams, Peter Buck (de REM), Rachel Blumberg (de The Decemberists), K.D. Lang...és que llegeixes els crèdits i al·lucines, mitja història de "la Cançó del Divendres" resumida en un post!!! 
Els temes de Post-War segueixen el to habitual d’aquest artista, el de les balades càlides i sentimentals, construïdes sobre les bases de la música popular americana en totes les seves varietats estilístiques, des dels herois primitius com Hank Williams fins a l'actualitat, passant per Louis Armstrong, The Walker Brothers, Tom Waits, els desapareguts Elliott Smith i Jason Molina (de Songs:Ohia i Magnolia Electric Co.), The Mountain Goats, Will Oldham (abans a la nissaga Palace i conegut també com Bonnie “Prince” Billy) o, ejem!, Daniel Johnston, de qui fa un magnífic cover del tema To Go Home, amb un espectacular acompanyament vocal de la senyora Case.
Son dotze composicions més aviat curtes, a quina més preciosa, de les que, per destacar-ne alguna, assenyalaria l'esmentada To Go Home de Johnston, la homònima Post-War, Requiem, Chinese Translation o la CdD, aquesta Poison Cup que obre l'àlbum, una agredolça cançó d'amor que ens hipnotitza amb la seva guitarra i, sobretot, amb els seus ecos de timbals, interpretats per l'esmentat Mogis, i de les seves cordes, amb Skip Von Kuske al cello i Amanda Lawrence a la viola i el violí, convenientment substituïts per un mellotron en els concerts, com el del Primavera Sound Festival del 2011 a Barcelona, que podeu veure a continuació de la gravació original.
Una cançó en la que ens diu que, si l’amor és una copa de verí, amb un glop o una cullerada no en hi ha prou, que cal veure-se-la tota (A sip or a spoonful won’t do, no, I want it all...if love is a poison cup then drink it up).

- M. WARD. Poison Cup. Post-War (2006).


divendres, 2 de setembre de 2016

In My Life (The Beatles)

El post que commemora l'aniversari d'aquest blog, en aquest cas el sisè, està dedicat, com és habitual, a la banda que ho va canviar tot per a la nostra generació (i penso que per a moltes més de posteriors), al permetre'ns compartir, a través fonamentalment de la música però també de la estètica, en els cabells, en el vestir i en els comportaments en general, una cultura comuna diferenciada de la dels nostres pares.
I la CdD d'avui, una de les composicions més boniques de THE BEATLES (ho heu endevinat!) forma part d'un disc transcendental, el seu sisè LP, Rubber Soul (1965), un àlbum gravat sense presses als estudis EMI (posteriorment coneguts com Abbey Road Studios, com us vaig explicar aquí) en el que els Fab Four van fer un pas qualitatiu impressionant.
Abandonant el pop adolescent que havia donat lloc a la "beatlemania", van iniciar la explotació tècnica dels estudis, que sublimarien en els següents Revolver (1966), Sgt. Pepper's (1967) o Abbey Road (1969), amb una prodigiosa capacitat d'evolució musical, amb la incorporació d'un quartet de corda i ocasionals músics de sessió, guitarres acústiques amb arranjaments folk-rock a l'estil The Byrds, baixos distorsionats, pianos accelerats que sonaven com un clavicordi o instruments no convencionals com el sitar, unes harmonies vocals amb una conjunció impecable i, possiblement per influència del seu admirat Bob Dylan (i de la marihuana!), una notable progressió lírica, palesa en unes lletres més reflexives i madures, i sovint cíniques, sobre les relacions de parella.
Rubber Soul, amb la famosa portada amb una fotografia de Robert Freeman amb les cares intencionada i lleurament distorsionades, unes lletres del títol pre-psicodèliques del dissenyador Charles Front i, per primera vegada, sense el nom del grup, és el primer àlbum sense cap cançó aliena, ni tampoc cap tema que puguem considerar "de relleno", en el que George Harrison aporta dues composicions i Ringo Starr una, com a co-autor, però en el que brillen, com és habitual John Lennon i Paul McCartney, amb un seguit d'obres mestres, com Drive My Car, Norwegian Wood, Nowhere Man, Michelle (la de la famosa frase en francès "Sont les mots qui vont très bien ensemble"), Girl, I'm Looking Through You o la CdD, una de les millors del disc i de la seva discografia, In My Life. Un disc aclamat per la crítica i el públic d'un grup en un moment creatiu tan excepcional que es va permetre el luxe de publicar simultàniament un single amb dos temes no inclosos a l'LP, ni més ni menys que We Can Worl It Out i Day Tripper, evidentment número 1 a les llistes britàniques.
In My Life, acreditada a Lennon-McCartney, era inicialment la resposta del primer a un periodista que el va reptar a escriure temes personals i tractava sobre els seus records d'infantesa, basats en una imaginària ruta en autobús per Liverpool, passant per llocs emblemàtics que restarien posteriorment immortalitzats en temes com Penny Lane o Strawberry Fields. Però, considerat avorrit, pel mateix autor, aquest llarg poema, l'original del qual (vegeu imatge) s'exhibeix a la Biblioteca Britànica, va quedar reduït a una breu reflexió sobre la maduració i l'acceptació del pas del temps, una visió nostàlgia impròpia d'un jove de 25 anys. 
En la part musical cal destacar l'aportació de Macca, en una proporció en la que els co-autors no es posen d'acord, en la melodia i harmonies i, és clar, el mític pont, interpretat pel productor George Martin, al que Lennon va demanar alguna cosa "barroca", qui, inspirant-se en Bach, va gravar el piano a la meitat de revolucions, amb la qual cosa, al reproduir-lo a velocitat normal, sona com un clavicordi, tot i què és de justícia reconèixer l'aportació de Ringo a les percussions, sensacionals, tot i què ben poca gent s'hi fixa.

          There are places I remember
          All my life, through some have changed...

Buff...!!!


 - THE BEATLES. In My Life. Rubber Soul (1965).


divendres, 29 de juliol de 2016

Try (Just A Little Bit Harder) (Janis Joplin)

La última CdD abans de les vacances és un tema que vaig descobrir en un disc que em va acompanyar tot l'estiu del 1970 i que els seguidors del blog ja coneixeu. Em refereixo al mític LLena tu cabeza de rock, un disc, editat en format doble LP, seminal de la meva discoteca, com vaig explicar en el seu moment (vegeu aquí).
I la cançó és  Try (Just A Little Bit Harder), seqüenciada com a primer track de la cara D i interpretada per JANIS JOPLIN, una texana a la que Port Arthur, la seva conservadora ciutat natal, se li va quedar petita i se'n va anar a buscar-se la vida a San Francisco (Califòrnia) per convertir-se en símbol femení de la contracultura dels anys 60 i en la primera dona considerada una estrella del rock.
Si en la primera estada a la ciutat de la badia, a part de conèixer a Jorma Kaukonen, el futur guitarrista de Jefferson Airplane, només en va treure una adició a l'alcohol i les drogues i molts dubtes sobre la seva identitat sexual, a afegir als problemes d'autoestima que arrossegava des de l'adolescència amb motiu del seu físic, a la segona, desprès d'abandonar els estudis universitaris a Austin (Texas), va tenir més sort. Va entrar en contacte amb la banda Big Brother & The Holding Company, amb la que, desprès de gravar l'àlbum homònim el 1967 i, mercès a la seva intensitat interpretativa, triomfar apoteósicament al Monterey Pop Festival del 1967, al costat dels millors artistes del moment, com els mateixos J. Airplane, Jimi Hendrix, The Who, Otis Redding o The Mamas & The Papas, es van traslladar a New York -on va tenir una aventura a l'Hotel Chelsea amb un jove cantautor canadenc anomenat Leonard Cohen, que li dedicaria el tema Chelsea Hotel #2, al seu àlbum New Skin For The Old Ceremony (1974)- per gravar un disc sensacional, Cheap Thrills (1968).
Va ser un disc de rock psicodèlic, aparegut en el moment i lloc adequat, que va aconseguir un gran èxit de crítica, que se centrava en les aptituds vocals de la cantant per sobre del grup, el que la va impulsar a abandonar-los per iniciar una carrera en solitari, amb un canvi d'estil cap al blues i el soul, que va desconcertar els seus fans. I el resultat, acompanyada per un únic Big Brother, el guitarrista Sam Andrew, i un seguit de músics d'estudi, entre els qual hi havia el guitarrista Mike Bloomfield, als que es va batejar com a Kozmic Blues Band, altament professionals però sense la química ni la complicitat que compartia amb els californians, va ser I Got Dem Ol' Kozmic Blues Again Mama! (1969), un àlbum molt maltractat per la crítica quan es va publicar, tot i què ha anat guanyant consideració amb el pas del temps.
Desprès d'un viatge al Brasil amb una amiga, del que va tornar amb parella heterosexual estable i aparentment desintoxicada de la heroïna, que no de l'alcohol, va anar a Los Angeles per iniciar, acompanyada ara de The Full Tilt Boogie Band, la gravació d'un disc que va quedar inconclús per la mort de l'artista, el dia 4 d'octubre de 1970, a conseqüència d'una sobredosi d'heroïna, a la mateixa edat que ho van fer Brian Jones (de The RollingStones), Jim Morrison (de The Doors), Jimi Hendrix, Kurt Cobain (de Nirvana) i Amy Winehouse, el que ha donat lloc al mite de la “generació dels 27”. 
El disc en qüestió, publicat pòstumament i titulat com un dels sobrenoms pels quals es coneixia l'artista, Pearl (1971), va ser el més venut de tots, fet al que no és aliè el morbo que el va envoltar i conté uns quants temes que han passat a la posteritat com Move Over, Cry Baby i, sobretot, la versió que fa del Me And Bobby MvGee de Kris Kristofferson (el cantautor de country amb el que també havia tingut un romanç) i una cançó que va quedar a mig gravar, motiu pel que es va decidir editar la versió "a capella" i que ha esdevingut un autèntic rèquiem per als seus fans, Mercedes Benz.
I ara, agafeu-vos, que ve la CdD, un dels pocs temes que se salven de l'injurat "Kozmic Blues" i que mai no m'ha deixat d'entusiasmar des de que el vaig escoltar per primera vegada, aquell llunyà estiu del 1970.

- JANIS JOPLIN. Try (Just A Little Bit Harder). I Got Dem Ol' Kozmic Blues Again Mama! (1969).



divendres, 22 de juliol de 2016

Loose Change For A Boatman (King Charles)

Charles Costa és un jove londinenc, fill d'una professora de música que, des de ben petit, va rebre una formació musical clàssica, tocant la guitarra, el piano i el violoncel, i de cant, al cor del seu col·legi, la St. Paul's School, concepció artística que va canviar quant als 15 anys un amic li va regalar el Bonde On Blonde (1966) de BobDylan
I així, desprès d'un breu pas per la Facultat de Sociologia de la Universitat de Durham, va tornar a Londres per formar la banda d’indie-rock Adventure Playground, efímer projecte que va acabar quan va guanyar la International Songwriting Competition, a Nashville (Tennessee, USA), el primer britànic que ho aconseguia, i iniciar una carrera en solitari amb aquest nom tan peculiar, que comparteix amb una raça de gossos, de KING CHARLES.
Però la veritat és que amb el seu primer àlbum, LoveBlood (2012), va aconseguir que es parlés més de la seva cridanera estètica, amb aquests cabells encrespats i el bigoti engominat, i una roba d'estil pirata, a mitges entre Prince i Adam Ant, que no del seu so, situació que ha canviat en aquest segon, Gamble For a Rose (2016), en gran part gràcies a la producció, per a alguns fins i tot excessiva, de Marcus Mumford, el líder de Mumford & Sons
Ara els sintetitzadors i els efectes de so han donat pas a dolces melodies, a mig camí entre l’indie-folk , el rock psicodèlic i el glam dels seus admirats Donovan, Syd Barrett (dels primers Pink Floyd) i Marc Bolan (dels seminals Tyrannosaurus Rex), amb unes lletres melancòliques en les que sembla donar resposta als seus propis dubtes personals, un interessant canvi de direcció que em sembla que en el futur encara podrà donar més de sí i el portarà a jugar a la mateixa lliga que els seus amics, els esmentats Mumford & Sons, Laura Marling i Noah & The Wale.
Els temes que més m'agraden dels 12 de l'LP son l'homònim Gamble For A Rose, Lady Of The River, Carry Me Away, la primera cançó que va composar, als 17 anys, la que tanca el disc, Coco Chitty, una peça de l'anterior LoveBlood que ara ha revisitat, i que, segons diu, pensa seguir fent-ho en els pròxims anys, i la que l'obre, Loose Change For The Boatman, la CdD.
Un tema que comença i acaba amb una suau melodia en la que la veu s'acompanya d'una melancòlica guitarra, per llançar-se en la part central cap a un cor brillant, amb el punt just d'èpica, que ben bé podria formar part del Wilder Mind (2015), el tercer àlbum dels Mumford & Sons, gravat quasi a la vegada i amb el mateix productor, l'esmentat Marcus Mumford, la influència del qual en aquest àlbum no es pot ignorar.
Però, si voleu, desprès podeu escoltar la versió naked, "a pelo", i comprovareu que el tema s'aguanta per sí mateix, sense tanta producció ni h...!


- KING CHARLES. Loose Change For A Boatman. Gamble For A Rose (2016).


divendres, 15 de juliol de 2016

La playa (Los Planetas)

Fa uns mesos l'Ajuntament de la monumental ciutat andalusa de Granada ha posat en marxa el projecte "Granada, Ciudad del Rock (GRX-R&R)" amb l'objectiu de protegir, promocionar i recolzar la música pop, rock i de fusió que es factura en quantitat i qualitat desproporcionada a la mida, relativament petita respecte a altres capitals de província, d'aquesta  població.
Per explicar el fenomen hi ha qui ho atribueix a la proliferació de bars i pubs a la ciutat amb motiu de la presència de milers de joves universitaris i altres a que aquest tamany moderat permet que els artistes es coneguin personalment i interactuïn entre sí, però un tercer grup, entre els que em conto jo, creiem que es deu a l'encanteri que exerceixen la Alhambra i el Alabaicín...sense descartar que vingui d'alguna substància desconeguda de l'aigua de Sierra Nevada!
El primer artista que vaig conèixer i relacionar amb la ciutat va ser en Miguel Ríos, concretament amb el single que, l'any 1968, el va fer famós, amb "El río" i "Vuelvo a Granada", amb aquell "Vuelvo a Granada, vuelvo a mi hogar..." que torno a escoltar al meu cap, com si intern al Col·legi de La Salle (o "els Hermanos"), encara estigués (vegeu aquí), personatge que, amb el temps ha esdevingut un autèntic "Padrino", molt per sobre d'altres coetanis com Los Ángeles i només comparable amb qui, anys desprès iniciaria una nissaga, Enrique Morente.
Però ha estat en les darreres dècades que el rock granadí m'ha captivat, amb un seguit de bandes com T.N.T. (un dels membres de la qual, el també periodista Jesús Arias, ha estat guardonat a titul pòstum per GRX-R&R amb el primer guardó "Púa de plata"), 091, Lori Meyers, Niños Mutantes i, per sobre de totes elles, dues de excepcionals, Lagartija Nick i LOS PLANETAS (així com el resultat de la col·laboració de membres de varies d'aquestes bandes amb projectes paral·lels com Grupo de Expertos Solynieve o Los Evangelistas, aquí amb la participació de la petita dels Morente, Soleá).
Dels primers, liderats pel baixista i cantant Antonio Arias, germà petit del Jesús i ex-091, en caldria destacar dos àlbums sensacionals, Inercia (1992) i, gravat amb col·laboració amb l'esmentat Morente, Omega (1996), una de les obres més reconegudes de la discografia espanyola de tots els temps, un tema del qual, Manhattan, va ser CdD en el seu dia (vegeu aquí).
I dels segons? Doncs que, per a molts, és el grup més important de la història de l'indie ibèric. Formats el 1993 per Juan Rodríguez, conegut artísticament com a "J" (cantant i guitarra) i Florentino Muñoz, "Florent" (guitarra), i supervivents d'una generació de la que formaven part els Surfin' Bichos, Penélope Trip, El Niño Gusano i altres, el seu estil es distingeix per un so de guitarres distorsionades, amb Joy Division, Mercury Rev, The Cure i altres coneguts del blog com a referents i una veu, la de J, que suscita una gran controvèrsia, o l'estimes o l'odies. I és que, tot i interpretar unes lletres de qualitat per sobre de la habitual, ho fa en un to neutre i apagat que fa difícil d'entendre però que, tot i així, ha acabat per generar una cultura al seu voltant. 
En els més de 20 anys d'existència, Los Planetas, a més a més d'uns quants recopilatoris i diversos EP's, el darrer dels quals, Dobles fatigas, el 2015, han publicat vuit LP's, el tercer dels quals, Una semana en el motor de un autobús (1998), es considera el més emblemàtic. Però desprès d'un altre bon disc, Unidad de desplazamiento (2000), amb els dos següents la formula va semblar començar a esgotar-se i, quant la davallada semblava inevitable, un gir en la trajectòria, incorporant i adaptant diversos pals del flamenc (tot i què sense guitarres espanyoles ni palmes) i amb la participació del mateix Enrique Morente, va donar com a resultat una de les seves obres més excepcionals, la que, parafrasejant el mític La leyenda del tiempo (1979), de Camaròn de la Isla, van titular La leyenda del espacio (2007), seguit d'un altre títol singular, aquell amb el que el gitanos qualifiquen una obra mestra, el "no va más", Una ópera egipcia (2010), el darrer llarga durada publicat, en el que, amb la col·laboració de Ana Fernández-Villaverde (La Bien Querida) i del seu amic i "soci" de Los Evangelistas, Antonio Arias (Lagartija Nick), aprofundeixen en aquesta mena de psicodèlia "jonda" tan singular.
Gravat a New York (USA) i amb aquest títol amb reminiscències del Stuck Inside Of Mobile With The Memphis Blues Again, de Bob Dylan, Una semana en el motor de un autobús, amb unes guitarres apocalíptiques i uns sobtats canvis de ritme, als que contribueix el baixista Kieran Stephen, que poc desprès abandonaria la banda, i l'enèrgic nou bateria, Eric Jiménez, ex-Lagartija Nick, uns efectius arranjaments de cordes i vents i unes tornades rotundes en les que la veu dolguda i una mica fora de joc, com sota els efectes d'alguna substància psicotròpica, de J, amb lletres literariament molt senzilles però emotives, ens mostra conceptualment el desencant postadolescent en temes sobre les noies, la gelosia, l'odi, la venjança i,és clar, les drogues, una constant a la biografia de la banda, ha esdevingut un disc generacional. 
L'àlbum conté uns quants tracks que han quedat immortalitzats a la història de l'indie hispà, entre els que en destacaria l'inicial Segundo premio, Toxicosmos, Línea 1, la llarga traca final de 10 minuts La copa de Europa i, és clar, la CdD, potser no la seva millor composició però sí una de les més conegudes, La playa, un relat de l'intent d'esborrar el moment de l'estiu en el que el protagonista descobreix la infidelitat i que acaba amb la estrofa:

          Intentando olvidarme cada día
          y acordándome el resto de mi vida
          un verano que fué una pesadilla
          si me acuerdo, me duele todavía
          me duele todavía

- LOS PLANETAS. La playa. Una semana en el motor de un autobús (1998).