divendres, 16 de febrer de 2018

Gimme Some Lovin' (The Spencer Davis Group)

Steve Winwood-1:
Continuant amb l'experiència iniciada el 2017 de dedicar uns quants post al llarg de l'any a un mateix músic, en aquell cas a RyCooder, aquesta tanda la dedicarem a un personatge que, si bé a molts joves seguidors del blog pot no sonar-vos de res, durant els anys 60 i 70 va ser una autèntica icona, no només per a milions d'aficionats sinó per a tota una generació de músics, que el veneraven. 
Estic parlant del britànic Steve Winwood, un compositor, cantant i multinstrumentista, amb els teclats com a fonament, que va iniciar la seva carrera musical al 15 anys amb The Spencer Davis Group, per continuar amb les bandes Traffic, Blind Faith i Ginger Baker's Air Force, i, des del 1977 a l'actualitat, en solitari, a més a més de participar com a músic de sessió en la gravació de discos d'artistes consagrats com Jimi Hendrix, The Who, James Brown, BB King, Muddy Waters, Lou Reed, Tina Turner, Joe Cocker, Van Morrison, John Martyn, Robert Palmer, Sandy Denny, George Harrison, Marianne Faithfull, Billy Joel, David Gilmour, Talk Talk, Phil Collins, Paul Weller, Eric Clapton i, és clar, dels seus futurs col·legues Jim Capaldi i Dave Mason
THE SPENCER DAVIS GROUP, a qui dediquem el primer del quatre capítols previstos, va ser un efímer quartet, integrat pel guitarrista gal·lès que li dona nom, els germans, Muff (baix) i Steve Winwood, l'autèntic líder,  i Pete York a la bateria, que practicava un blues-rock blanc (ja ho sabeu, el "blue-eyed soul") que el jove "Stevie" interpretava amb una formidable veu esquinçada, que va deixar per a la història de la música popular grans hits com Keep On Running i Somebody Help Me, escrits pel jamaicà Jackie Edwards i produits pel seu mentor Chris Blackwell, de Island Records i, els propis Gimme Some Lovin' (dels Winwood i Davis) i I'm A Man (de S. Winwood i Jimmy Miller), un tema amb el que pocs anys desprès es donarien a conèixer uns tals Chicago, anomenats en el seu primer LP Chicago Transit Authority (vegeu aquí).
Pocs mesos desprès, i en ple apogeu, els germans Winwood van abandonar el grup, Muff per dedicar-se a la industria musical a Island i Steve per formar Traffic (objecte del següent post temàtic), continuant Spencer Davis amb altres membres durant un parell d'anys fins que, el 1969, es van dissoldre fins al 2006 en que, sense cap dels tres socis seminals, es van reactivar i segueixen actuant fins a hores d'ara en el “circuït de la nostàlgia”, amb una formació diferent per al circuït americà i europeu, a excepció de Spencer, l'únic membre fix.
La CdD no podia ser altra que l'esmentada Gimme Some Lovin', una monumental composició marcada per una potent línia de baix sobre la que impera l'orgue Hammond i la veu de Steve, qui es veu acompanyat en els cors per uns tals Capaldi i Mason, ja us ho puc avançar, els futurs companys a Traffic. Un tema que potser a alguns us sonarà per la interpretació (vegeu aquí) que en van fer a la famosa pel·lícula, protagonitzada per John Belushi i Dan Aykroyd, The Blues Brothers (John Landis, 1980).

- THE SPENCER DAVIS GROUP. Gimme Some Lovin'. Gimme Some Lovin' (1967).

divendres, 9 de febrer de 2018

Kiss (Prince/Tom Jones)

Covers 7:
La CdD d'avui la podem escoltar interpretada pel seu autor i en versió (cover) d'un altre artista que comparteix amb el primer l'haver gaudit d'immensa popularitat en els inicis de la seva carrera, que, cinquanta anys després, encara perdura.
El primer, Prince Roger Nelson, va ser un jove prodigi, compositor, cantant, productor, multiinstrumentista capaç de tocar més de 30 instruments diferents, ballarí i no-sé-quantes coses més que, amb el nom artístic de PRINCE, ha estat un dels músics més reeixits de la història. La paraula que millor defineix el seu innovador estil és eclecticisme, en base a la integració de gèneres musicals com el rock, la new-wave, el soul, el blues, el rhythm & blues, fins i tot el jazz, amb el funk com a característica més distintiva, a la que hem d'afegir el seu aspecte, tan extravagant com espectacular la posada en escena de la seva obra, sense oblidar les lletres, habitualment farcides de contingut sexual explícit.
De les tres dotzenes d'àlbums que va publicar aquest menut geni de Minneapolis, Minnesota (USA), en destacaria tres, tots dels anys 80, la seva dècada daurada. Em refereixo a 1999 (1982), Purple Rain (1984), banda sonora de la pel·lícula del mateix nom, igualment guanyadora de múltiples premis i el doble LP Sign 'O' The Times (1987), moment a partir del qual diversos i poc apreciats canvis d'estil, problemes personals (incloent la mort del seu nadó, fruit del matrimoni amb la cantant i ballarina Mayte García), emocionals (que anys després tindrien greus conseqüències), contractuals (que van obligar-lo a modificar el pseudònim per un símbol (vegeu imatge) que va derivar a "L'artista conegut abans com a Prince" -TAFKAP- o, simplement, "L'Artista" per eludir a la discogràfica, de la que es reconeixia ser un "esclau") i religiosos (convertit a Testimoni de Jehovà va deixar d'interpretar els temes de contingut sexual) van fer davallar la seva popularitat. Un altre aspecte a tenir en conte de la seva trajectòria son els múltiples canvis en el seu grup d'acompanyament, que es va anomenar primer The Revolution i The New Power Generation després, que va donar lloc a diversos projectes paral·lels com The Time, Vanity 6, Apolonia o The Family i que va patir múltiples desercions per iniciar sengles carreres (el que en terminologia anglosaxona s'anomena spin-off) com Sheila E. o Wendy & Lisa.
El final de la història es de sobres conegut, quinze dies després d'haver protagonitzat un aterratge d'emergència a causa d'una intoxicació per opiacis, va aparèixer mort a la seva mansió de Paisley Park, a Minnesota, a conseqüència d'una sobredosi de fentanil, el dia 21 d'abril de 2016, als 57 anys d'edat.
Afegeix la llegenda
Com a tribut a aquesta icona cultural d'entresegles he triat un tema aliè als tres àlbums esmentats però que ha esdevingut un dels hits pel que serà recordat. És el track número 10 del seu vuitè LP, Parade (1986), un disc qualitativament inferior que, gràcies a aquest single, va obtenir un més que acceptable resultat comercial. I és que qui es pot resistir a la guitarra, teclats, percussions i a les capes i més capes de veus de les esmentades Wendy Melvoin, Lisa Coleman i Sheila E.? Una composició d'aire blues acústic inicialment destinada a ser gravada per uns dels seus múltiples protegits, Mazarati, a la que el productor David Z. va afegir uns arranjaments funky que van  impressionar a l'autor fins a reclamar-la per incloure-la a darrera hora a l'LP que estava a punt de publicar.
I el cover que en podreu escoltar tot seguit és el d'un altre ídol musical, en aquest cas dels anys 60, que no comparteix amb Prince més que un llegendari sex-appeal ja que les característiques vocals son pràcticament antagòniques, amb un registre de baríton i amb un mínim de subtilesa però que va fer furor entre les fèmines de la època que, actualment, sexagenàries, segur que encara entonen el It's Not Unusual o el mític Delilah. Ho heu endevinat, oi? Em refereixo a Thomas John Woodward, a qui el productor Gordon Mills va recomanar adoptar, en honor al personatge literari, el nom de TOM JONES, la carrera del qual estava en plena decadència fins que el 1988 va gravar aquesta versió amb el avantguardista  grup de synthpop britànic Art Of Noise amb la que va recuperar una popularitat que li has permès seguir actuant fins a l'actualitat (vegeu vídeo), sobretot a Las Vegas, Nevada (USA), cita a la que no falla cap any qui és conegut també com "El tigre de Gal·les".
A hores d'ara ja esteu preparats per afegir-vos a la impagable tornada que acaba amb el títol de la CdD:

               You don't have to be rich to be my girl
               You don't have to be cool to rule my world
               Ain't no particular sign I'm more compatible with
               I just want your extra time and yours KISS

- PRINCE: Kiss. Parade (1986) / ART OF NOISE feat. TOM JONES (1988).

divendres, 2 de febrer de 2018

The Louvre (Lorde)

La neozelandesa Ella Marija Lani Yelich-O'Connor, amb l'ajut del productor Joel Little, va penjar a Souncloud un EP, The Love Club (2012), del que en pocs mesos ja se’n havien descarregat gratuïtament més de seixanta mil còpies, motiu per el que la discogràfica Universal el va llançar oficialment a iTunes i, gràcies al tema Royals, la jove de 17 anys, coneguda artísticament com a LORDE, va guanyar dos premis Grammy.
Només uns mesos després va publicar el primer àlbum d'estudi, Pure Heroine (2013), molt ben rebut per la crítica i amb un gran resultat comercial, incrementat per la participació a la banda sonora de la pel·lícula The Hunger Games: Mockingjay-1ª part, traduïda aquí com "Los juegos del hambre: Sinsajo-1ª parte" (Francis Lawrence, 2014) amb el tema Yellow Flicker Beat, amb unes quantes nominacions més.
El seu estil és una mescla de gèneres com el pop, el rock i el rhythm & blues, amb lletres enginyoses que defugen els tòpics de les relacions amoroses i tracten aspectes culturals diversos, amb metàfores i al·legories inexplicables per a una autora tan jove si no sabéssim que és filla d'una reconeguda poetessa que, des de petita, li ha inculcat la passió per les lletres, al que s'ha de sumar la presència escènica, amb intensos i particulars elements gestuals i una vestimenta que aporta un aire teatral amb el que la estrella reconeix superar la seva timidesa natural.
I quant hi havia el risc de tot això acabés amb un "one hit wonder", aquesta aficionada a temes de la reialesa i aristocràcia (fins al punt que inicialment havia triat el nom de Lord, que va desestimar per sonar massa masculí) ha demostrat tocar de peus a terra i el següent treball s'ha fet esperar quasi quatre anys. Una eternitat en la que, produïda ara per Jack Antonoff, ha preparat la edició del sorprenent Melodrama (2017), una obra quasi conceptual en la que una festa casolana li serveix de fil argumental per tractar emocions com la soledat i les preocupacions d'una generació a la recerca de trobar el seu lloc al mon.
Un àlbum amb una preciosa portada, obra de l'artista de Brooklyn, New York, Sam McKinniss, que juga amb atmosferes i textures molt variades, des de temes pop ballables com els que l'obren, Green Light, i el finalitzen, Perfect Places, a balades com la desassossegant Liability, amb el piano com a base i uns commovedors crescendo de veu que suporten la comparació amb Lana Del Rey (i que podeu escoltar aquí) o la que he triat com a CdD, The Louvre, una composició amb una estructura molt particular, guiada per una base electrònica ambiental amb predomini els greus, amb un minut final de guitarra i sintetitzador (al que en els directes hi afegeix uns innecessaris "oh, oh...") que us deixarà amb una estranya sensació de pau.

- LORDE. The Louvre. Melodrama (2017).

divendres, 26 de gener de 2018

Postcards From Italy (Beirut)

Zach Condon, natural d'Albuquerque, Nuevo Mexico (USA), criat a Santa Fe i actualment domiciliat a Brooklyn, New York, va ser un jove prodigi que amb 15 anys ja havia editat uns quants treballs musicals en diversos projectes al que, un viatge per Europa als 17  va despertar interès per la música balcànica, el que, combinat amb elements indie-rock actuals, va donar lloc uns anys més tard al projecte  en solitari BEIRUT, nom sense cap connotació especial excepte que sona enginyós i d'alguna manera evoca, en paraules seves, "un lloc on les coses xoquen".
I va ser que el seu disc de debut, Gulag Orkestar (2006), gravat als 19 anys a la manera artesanal al seu dormitori i finalitzat a l'estudi amb la col·laboració de Jeremy Barnes (de Neutral Milk Hotel) i la seva amiga Heather Trost, va ser la sorpresa de la temporada. Un àlbum que combina estils tan diversos com l’indie-pop, el rock psicodèlic lo-fi a l'estil Elephant 6 (vegeu aquí) amb la fanfàrria dels gitanos búlgars, amb un seguit d'instruments com l'ukelele (el seu preferit), la mandolina, el violí, el clarinet, l'acordió, la trompeta, el saxofon, teclats i percussió, interpretats per ell mateix, amb un resultat inesperat que va rebre l'aclamació de la crítica, que el va comparar amb artistes com Conor Oberst (conegut abans com a Bright Eyes) i altres que els seguidors de la CdD coneixereu, com Jeff Mangum (el líder de Neutral Milk Hotel), Stephin Merritt (de The Magnetic Fields),  Sufjan Stevens o Rufus Wainwright.
La publicació, al cap de poc, del següent, The Flying Club Cup (2007), gravat també a Albuquerque i completat als estudis dels Arcade Fire al Canadà, amb la participació d’Owen Pallett (aleshores conegut com a Final Fantasy), ara amb influències de la chançon francesa (Serge Gainsbourg, Jacques Brel, Charles AznavourYves Montand...), no va fer més que créixer el mite, per el que el sempre difícil tercer disc es va fer esperar. A The Rip Tide (2011) el so va derivar cap al pop més convencional, el mateix que el darrer, No No No (2015), gravat en un moment personal complicat, amb problemes de salut per esgotament i conjugals, divorci inclòs, dels que sembla haver-se recuperat. A més a més ha participat en projectes de diversos artistes, molts d'ells coneguts del blog, com Calexico, Grizzly Bear, The New Pornographers o Blondie.
Gulag Orkestar comença amb el tema homònim que ens introdueix a una autèntica muntanya russa d'emocions, al llarg dels seus onze tracks, dels que en destacaria altres com Prenzlauerberg, Brandenburg, Bratislava o la escollida per a CdD, Postcards From Italy, que us convido a escoltar, per a que us animeu a fer-ho amb tot el disc.
                         
- BEIRUT. Postcards From Italy. Gulag Orkestar (2006).  

divendres, 19 de gener de 2018

Product Of Misery (Cyndi Lauper)

La cantautora novaiorquesa CYNDI LAUPER com es diu vulgarment, la va "petar" amb el seu disc de debut, She's So Unusual (1983), el del hit per excel·lència de la seva carrera, Girls Just Want To Have Fun (vegeu aquí) i altres com Time After Time o She Bop, en base a un estil vocal i una imatge viva i alegre que, suavitzant el punk i la new wave imperants a la època, la van convertir en una icona pop. L'èxit es va mantenir en el següent, True Colors (1986), amb el tema homònim (vegeu aquí) al·lusiu als colors de la bandera de la comunitat LGBT que, pel motiu que explicaré desprès, va esdevenir un himne gai per excel·lència, per decaure en el tercer A Night To Remember (1989).
Paral·lelament va triomfar amb la interpretació de The Goonies 'R' Good Enough, el tema principal de la pel·lícula The Goonies (Richard Donner, 1985), produïda per Steven Spielberg i va participar com a actriu en diversos films, amb més pena que glòria, en un dels quals, si més no, va conèixer l'home de la seva vida, l'actor David Thorton. Més reeixida fou la seva interpretació, vestida con una alumna, del tema Another Brick In The Wall (vegeu aquí), a l'espectacle The Wall In Berlin, de Roger Waters (de Pink Floyd), el 1990, per commemorar la caiguda del mur, en el que van participar artistes com Joni Mitchell, Van Morrison, Sinead O'Connor o Marianne Faithfull.
Però va ser la seva amistat amb Yoko Ono, a rel de participar en un homenatge a John Lennon en companyia d’Elton John, Lenny Kravitz i Ray Charles, entre altres, el que va inspirar un gir en la seva carrera, que es materialitzaria quan, amb motiu de la "sortida de l'armari" de sa germana Ellen, prendria consciència social per tractar temes com el racisme, l'homofòbia, la violència de gènere o l'avortament en el seu quart disc, Hat Full Of Stars (1993), tan aclamat per la crítica com amb tan poc èxit comercial, a l'igual que la mitja dotzena d'àlbums més que ha anat publicant fins al 2016, amb la excepció del premi Tony que va rebre el 2013 per la composició de les partitures per a l'adaptació musical de Broadway de la pel·lícula Kinky Boots (Julian Jarrold, 2005).
A Hat Full Of Stars, Lauper, en el seu millor moment vocal, s'allunya del pop dels seus tres obres anteriors per endinsar-se musicalment, amb l'artista de dance Junior Vásquez com a co-productor, en estils alternatius com el soul, el rhythm & blues, el funk i el hip-hop i, literariàment amb temes compromesos sobre les qüestions socials abans esmentades del racisme (A Part Hate), l'avortament (Sally's Pigeon), l'incest (Lies) o la violència conjugal (Broken Glass o Product Of Misery).
És precisament aquest darrer el que he escollit com a CdD, una composició probablement autobiogràfica de la seva infantesa en la que, sota una aparença enganxosa, descriu gent atrapada sense sortida en situacions penoses. "Ella és només un producte de la misèria, no vull viure així", repeteix.

          She's just a product of misery
          I don't want to live like that...

 Una cançó i un LP sencer que us convido a recuperar.

-         CYNDI LAUPER. Product Of Misery. Hat Full Of Stars (1983).

divendres, 12 de gener de 2018

Sweet (Cigarettes After Sex)

CIGARETTES AFTER SEX, el significat del qual comprendreu tot seguit, és el nom d'un grup musical de El Paso, Texas (USA), establert a Brooklyn, New York, que molt abans de publicar el seu disc homònim de debut fa només uns mesos, ja havia assolit una gran popularitat a les xarxes socials amb singles com Nothing's Gonna Hurt You Baby o Affection.
Si us agraden bandes conegudes del blog com Mazzy Star, Galaxie 500, Beach House o The xx o altres com Cowboy Junkies, Cocteau Twins o Red House Painters, aquí teniu una nova proposta de pop atmosfèric, lent (slowcore, en diem), nebulós i romàntic, una reminiscència d'estar al llit, com el seu nom suggereix. 
Cigarettes After Sex (2017), el disc, conté deu balades malenconioses escrites amb acords similars i interpretades amb la omnipresent veu andrògina del líder, Greg Gonzalez, però amb una producció tan subtil que de la similitud en fan el seu punt fort. I tot amb un to nostàlgic i ombrívol, ajustat a una estètica monocromàtica, des de la portada als videoclips i tots els aspectes del grup en general.
Les cançons més promocionades de l'àlbum son la que l'obre, K, la inicial del nom de la seva musa, Kristen i Apocalypse, una oda al trencament d'una relació, però particularment m'agrada més el track número 6, una seductora balada dirigida a al seva estimada, en el que, prosaicament, va dient-li:

    Watching the video that you sent me               Mirant el vídeo que em vas trametre
     The one where you're showering                     En el que t'estàs dutxant
     with wet hair dripping...                                   amb els cabells mullats gotejant...
     
     Watching the video whrere you're lying       Mirant el vídeo en el que estàs ajaguda
     In your red lingerie ten times nigghtly         Amb la teva roba interior vermella,            
     ten times nightly...                                            déu vegades cada nit...

Abans de cada tornada, a la que esmenta el títol de la CdD, que fa:

     It's so sweet, knowing that you love me                 És tan dolç saber que m'estimes
     Though we don't need to say it to each other,     Tot i què no fa falta dir-ho,
     sweet.                                                                           dolç.

- CIGARETTES AFTER SEX. Sweet. Cigarettes After Sex (2017).

divendres, 5 de gener de 2018

Sugar Man (Rodríguez)

A la CdD d'avui recordarem l'atzarosa vida artística d'un músic veritablement maleït. Nascut a Detroit, Michigan (USA) com a sisè fill d'una família d'emigrants mexicans que, per aquest motiu, el van batejar amb el nom de Sixto, va iniciar la seva carrera amb el malnom de Rod Riguez que, amb la firma del primer contracte professional va canviar a RODRÍGUEZ, amb un estil que anava del folk-rock al soul i al pop, amb orquestracions i efectes psicodèlics diversos i amb lletres al voltant de les dificultats que havien d'afrontar de les classes socials  urbanes més desfavorides.
Malauradament, els dos LP que va publicar, Cold Fact (1970) i Coming From Reality (1971), van passar sense pena ni glòria, motiu pel que, necessitat com estava de mantenir la seva família, va abandonar la música i es va dedicar a treballar en el mon de la construcció, 
Però el més trist de la història és que Jesús Sixto Díaz Rodríguez mai no va tenir coneixement que, mentre tant, els seus discos s'estaven venent per milers (sense cobrar cap royatie, per suposat) a l'altre costat del mon, en dos regions de l'hemisferi sud de parla anglesa, on se'l considerava un autèntic artista de culte. En una, a Austràlia i Nova Zelanda, encara hi va tenir la oportunitat de fer-hi unes petites gires el 1979 i el 1980 però va ser a Sud-àfrica on se'l va considerar un heroi de la contracultura pel grup social de blancs anti-apartheid, un clàssic del rock a l'alçada de The Beatles i The Rolling Stones.
I tot això sense cap tipus de contacte recíproc, fins al punt que molts dels seus seguidors el donaven per mort, escampant la llegenda urbana de que s'havia suïcidat en mig d'un concert, motiu que a mitjans dels anys 90 va portar a dos dels seus fans sud-africans, Stephen "Sugar" Segerman i Craig Bartholomew Strydom, a indagar on parava, fins a contactar amb Mike Theodore, un dels productors de Cold Fast i amb Eva, la gran de les tres filles del cantautor, que els van confirmar que seguia viu. Un veritable conte de fades que va acabar amb uns quants viatges esporàdics  de Sixto Rodríguez a Sud-àfrica per tocar a diversos concerts, els diners recaptats als quals va repartir entre familiars i amics per tornar a seguir vivint modestament.
Jo tampoc no me'n hauria assabentat d'aquesta història si no fos pel documental Searching for Sugar Man (2012), l'únic escrit i dirigit abans de suïcidar-se pel realitzador suec de pare algerià Majik Bendjelloul, amb el que va obtenir l'oscar al millor documental llarg, en el que, alternant entrevistes amb boniques seqüències cinematogràfiques, narra l'atzarosa vida de l'artista, del que va sentir a parlar en un viatge a Sud-àfrica, concretament a la botiga de discos de Segerman, el melòman al que, per analogia amb el nom de la primera cançó de Cold Fact, li deien "Sugar Man".
I és precisament aquest tema el que he triat com a CdD, la súplica a un traficant de drogues (l'home del sucre) de si "per una trista moneda li retornaria els colors als seus somnis", amb una veu hipnòtica, acompanyada d'una complexa secció de cordes, vents i efectes psicodèlics. Una composició que podeu trobar al seminal LP esmentat, així com a la banda sonora del documental, amb un total de 14 tracks que repassen el seu escàs catàleg. 

               Sugar man, won't you hurry
               'Cause I'm tired of these scenes
               For a blue coin won't you bring back
               All those colors to my dreams…

- RODRÍGUEZ. Sugar Man. Cold Fact (1970)/Searching for Sugar Man (soundtrack 2012).