divendres, 27 de juliol de 2018

Smiling Phases (Blood, Sweet & Tears/Traffic)


Covers 8/Steve Winwood 4:
Per tercera vegada en els vuit anys d'existència del blog tancarem la temporada, abans de les vacances d’agost, amb una cançó d'un disc que he esmentat repetidament com el que més em va influir en la meva passió per la música pop-rock. Em refereixo al primer volum del recopilatori Llena tu cabeza de rock (1970), com podreu recordar en els corresponents links de The Flock i de Janis Joplin.
I els escollits avui son una macrobanda de New York, USA, impulsada per Al Kooper, a la recerca de nous sons desprès d'acabar de gravar els mítics Highway 61 Revisited (1965) i Blonde On Blonde (1966) de Bob Dylan, per el que va ajuntar una formació típica de rock, amb guitarra, baix, bateria i teclats, amb una secció completa de vents, amb trompetes, trombó i saxofon. Amb un nom que rememorava la famosa frase de Winston Churchill, BLOOD, SWEET & TEARS van desenvolupar un estil que barrejava el rock psicodèlic amb el blues, el soul i el jazz i van tenir un cert ressò amb Child Is Father To The Man (1968), el seu debut.
Però certes desavinences, que incloïen els dubtes de la banda sobre les qualitats vocals de Kooper, van comportar l'abandó del líder, i d'uns quants membres més, el que seria una constant en la història del grup, essent substituït pel anglo-canadenc David Clayton-Thomas, a la portentosa veu del qual s'ha de sumar un lleuger gir cap al pop, amb excel·lents resultats comercials, sobretot en el segon àlbum, Blood, Sweet & Tears (1969), el zenit de la seva carrera.
I és que, tot i mantenir un alt nivell en els següents Blood, Sweet & Tears 3 (1970) i BS&T 4 (1971), les tensions entre les fraccions més comercial, liderada per Clayton-Thomas; la jazzística, abanderada pels vents, i la més propera al rock dels guitarristes, van empènyer al cantant a iniciar una aventura en solitari, deixant el grup, al que tornaria uns anys més tard, en mans de successius líders, amb canvis de membres que, amb constants entrades i sortides, a mode de porta giratòria, anaven desfigurant la banda fins a fer-la irreconeixible del projecte iniciat per Kooper deu anys abans.
Tot i així, cal reconèixer la influència d'aquesta "Big Band de Rock", juntament amb la seminal Chicago Transit Authority (coneguts posteriorment com a Chicago, amb un estil més ensucrat i comercial), en moltes altres formacions del moment, com els esmentats The Flock, Dreams (fundada pel trompetista Randy Brecker, ex-BS&T, i el bateria Billy Cobham), el canadencs Lighthouse i diverses bandes europees, com els espanyols Los Canarios.
Blood, Sweet & Tears, el disc, va suposar-los un èxit clamorós per la perfecta amalgama de rock amb arranjaments de jazz tan ambiciosos que es van atrevir amb dos variacions de temes del escriptor i compositor de música "culta" francès del s. XIX Erik Satie, alternats amb composicions pròpies com Spinning Wheel, de Thomas, amb alienes com And When I Die, de Laura Nyro, God Bless The Child, de Billie Holiday, You've Made Me So Very Happy, de  Brenda Holloway i, és clar, la CdD.
Per a tal he escollit la que me'ls va descobrir al Llena tu cabeza de rock, una versió d'un tema de Traffic, publicat com a single a Europa però, cosa habitual a la època, inclòs, juntament amb dos temes extres més, Paper Sun i Hole In My Shoe, en detriment de dos composicions de Dave Mason, a l'LP Heaven Is In Your Mind (1967), la versió americana del seminal Mr. Fantasy (1967).
Una composició del trio Winwood-Capaldi-Wood, per el que la he assigna a la secció "Covers" i tanmateix com a quart post sobre Steve Winwood, el protagonista d'aquest any 2018 al blog, titulada Smiling Phases, de la que BS&T, amb arranjaments de vents del trompetista Lew Soloff, en fan una relectura molt més assequible, com podreu comprovar gaudint de les dues versions.

- BLOOD, SWEET & TEARS. Smiling Phases. Blood, Sweet & Tears (1969).

divendres, 20 de juliol de 2018

European Oils (Destroyer)


Quan el canadenc, fill de pare espanyol, Daniel Bejar, nascut a Vancouver, Columbia Britànica, va conèixer a Carl Newman, conegut artísticament com A.C. Newman, i van formar l'any 2000, la "superbanda" The New Pornographers (vegeu aquí), ja portava uns anys liderant el seu projecte personal, DESTROYER, que ha anat compatibiltzant fins a l'últim àlbum del grup, Whiteout Conditions (2017), el primer en el que no ha participat. A més a més ha col·laborat amb membres d'altres grups, com Wolf Parade i Frog Eyes, amb qui ha format Swan Lake i amb Bonaparte, la banda de la seva actual parella, Sydney Vermont, amb el nom de Hello, Blue Roses.
Però avui el protagonista és Dan Bejar, l'obra personal del qual, des del 1995, inclou una dotzena de discos d'estils força variats, amb la particularitat de la seva veu, tan poc ortodoxa com les lletres de les seves composicions, tan elaborades com críptiques fins a l'inextricable. Jo el vaig conèixer amb el seu setè LP, Destroyer's Rubies (2006), un dels més assequibles de la seva carrera, de la que en puc destacar tanmateix el novè, Kaputt (2011) i onzè, ken (2017) -la inicial en minúscula no és un error tipogràfic- als que, per proximitat, afegiria l'EP Five Spanish Song (2013), la seva particular versió, cantada en la llengua del seu pare, de cinc composicions de Antonio Luque, conegut artísticament com a Sr. Chinarro, a qui va conèixer durant una estada a Espanya, penso que a la recerca dels seus ancestres.
A Destroyer's Rubies l'autor barreja el glam-rock del seus admirats David Bowie i T. Rex, amb guitarres psicodèliques obtenint una sòlida base per als seus impenetrables textos, sovint autoreferencials o amb al·lusions a altres àlbums, cançons i noms de dones, del que en resulta una obra tan complexa com fascinant. Un àlbum obert amb un track de nou minuts i mig, Rubies, i tres més dels deu per sobre dels cinc, dels que en destacaria 3000 Flowers, Looters' Follies, Priest's Knees i la CdD, European Oils, amb els omnipresents “la-la-la...” als que us convido a afegir-vos.

- DESTROYER. European Oils. Destroyer's Rubies (2006).

divendres, 13 de juliol de 2018

Connected By Love (Jack White)


Ahir va actuar al 2018 Festival Cruïlla Barcelona un vell conegut del blog que passa per ser un dels músics més rellevants del que portem del segle XXI. Em refereixo a JACK WHITE, el compositor, cantant, multiinstrumentista, productor (i ocasionalment actor) de Detroit, Michigan (USA) que, nascut amb el nom de John Anthony Gillis, es faria famós amb el duo que va formar amb la seva aleshores esposa Meg White, de la que va adoptar el cognom i amb la que es farien passar com a germans, amb la que, amb el nom de The White Stripes, entre el 1999 i el 2007, va publicar mitja dotzena de discos, dels que en cal destacar els superbs White Blood Cells (2001) i Elephant (2003), el de la mítica CdD en el seu dia Seven Nation Army (vegeu aquí), amb els que contribuirien al ressorgiment del garage-rock.
Un hiperactiu personatge que va triomfar tanmateix amb The Raconteurs, la banda que va formar simultàniament amb el seu amic Brendan Benson, amb un parell d'àlbums i amb The Dead Weather, aquí tocant la percussió i amb la veu d'una altra coneguda, Alison Mosshart, de The Kills (vegeu aquí), amb tres discos més, i en una carrera en solitari amb tres obres editades, Blunderbuss (2012), Lazaretto (2014) i la recent, Boarding House Reach (2018), que és la que va venir a presentar anit.
Un disc sorprenent, acollit amb diversitat d'opinions en base al seu eclecticisme, fruit del permanent intent de l'artista de fugir de l'estereotip de revivalista del blues-rock, que arriba a desconcertar a alguns dels seus milions de fans. Un LP que s'ha fet esperar quatre anys, en el que compon dotze dels tretze tracks (l'altre, Humoresque, és una adaptació musical de Antonín Dvorák), canta, toca la guitarra elèctrica i acústica, la bateria, el sintetitzador, els teclats i la pandereta, però en el que han participat dues dotzenes de músics de sessió amb la missió d'ampliar influències com mai havia fet fins ara qui un dia ens va captivar amb el duo de guitarra i bateria amb la seva ex. La presència de pop, rock, blues, soul, funk, rap, gospel, electrònica i no-sé-què més pot arribar a marejar però és just reconèixer la valentia de l'artista a l'hora de prendre riscos amb aquest àlbum tan ambiciós i experimental com extens, gravat entre Nashville, New York i Los Angeles i produït i mesclat per ell mateix i editat per la seva discogràfica, Third Man Records, en col·laboració amb la multinacional Columbia.
Un disc inicialment "difícil", que guanya a cada escolta i que us resultarà fascinant a poc que us el treballeu. Per fer-vos-ho més senzill us recomano començar pels tracks número 3 (Corporation), 7 (Over And Over And Over) i 9 (Respect Commander), evidentment, desprès de l'inicial, la CdD, Connected By Love.

- JACK WHITE. Connected By Love. Boarding House Reach (2018).

divendres, 6 de juliol de 2018

Alive (Pearl Jam)


El proper dimarts 10 de juliol actuarà al Palau Sant Jordi, de Barcelona, un dels grups més representatius, juntament amb Nirvana, Soundgarden, Alice In Chains, Stone Temple Pilots, The Melvins o Mudhoney, del fenomen "grunge".
Un estil sorgit a final dels anys 80, afavorit per la discogràfica Sub Pop, a Seattle, Washington, una freda ciutat del nord-oest dels USA en aquell moment fora del mapa musical, caracteritzat musicalment pel predomini de guitarres distorsionades i bateries  i literàriament per unes lletres que mostraven apatia i desencís, amb un clar posicionament en contra de l'estil de rock imperant a la època, nodrint-se, per contra, del punk i del noise dels seus admirats Pixies, Dinosaur Jr. o Sonic Youth.
A més a més, els músics solien adoptar una actitud anticomercial i contracultural, amb poca importància per la imatge, per el que lluïen una indumentària descuidada, amb texans (jeans) estripats, botes del model Dr. Martens o sabatilles de la marca Converse i les característiques camises a quadres de franel·la, típiques dels llenyataires locals, el que, tot plegat, va donar lloc a un moviment que sobrepassava l'estrictament musical, el nom del qual prové de la pronunciació desmanegada del mot "grungy", que en argot ve a significar "brutícia".
La mort per suïcidi de Kurt Cobain, el líder de Nirvana, va iniciar el declivi i, a hores d'ara, només Mudhoney, The Melvins i els nostres protagonistes d'avui sobreviuen artísticament. 
PEARL JAM va ser fundat a Seattle pel guitarrista Stone Gossard i el baixista Jeff Ament, que van incorporar el guitarra solista Mike McCready, el cantant i lletrista californià Eddie Vedder, qui de seguida esdevindria el frontman de la banda, i un bateria que ha canviat en cinc ocasions fins a l'actualitat.
El tret diferencial del grup respecta a la resta del moviment grunge és un estil menys pesat (hard-rock) i més proper als rock dels anys 70, a grups com The Who, Led Zeppelin, Ramones ...o al seu admirat Neil Young (per a molts el "padrí" del grunge), amb qui, com a banda de suport, van gravar l'àlbum Mirror Ball (1995) i unes lletres amb un contingut que va de temes personals a socials (vivenda, avortaments, violència...) i polítics (a destacar el clar posicionament, juntament amb Bob Dylan, Bruce Springsteen o REM, contra la política exterior del president George W. Bush) que l'autor, Vedder, interpreta amb un estil vocal que evoca Jim Morrison, de The Doors.
Ten (1991), el seu debut, és un dels discos més importants de la dècada i els dos següents, Vs. (1993) i Vitalogy (1994), van mantenir el nivell, superant el greu problema que l'enfrontament amb la distribuïdora Ticketmaster pel preu abusiu de les entrades els va suposar estar tres anys sense actuar als USA, però els canvis introduïts en els quatre posteriors no van ser tan ben acollits, fins que van redreçar el rumb amb l'homònim Pearl Jam (2006), el que els ha permès editar dos LP més, el darrer el 2013.
Un àlbum que havia de prendre el nom del jugador de bàsquet Mookie Blaylock i que va ser un dels que Pearl Jam va utilitzar en els seus inicis però que, per previsibles problemes de copyright, van canviar pel número de la seva samarreta, el 10 (ten). Un disc musicalment innovador que. per obra i gràcia de, sobretot, Gossard i Ament, navega del punk al rock clàssic, amb dobles i virtuoses guitarres psicodèliques i la distintiva, per forta i profunda, veu del lletrista i cantant, amb cançons de temàtica fosca al voltant de la solitud, la depressió, el suïcidi i els hospital psiquiàtrics, de les que en destacaria One, la inicial, Even Flow, Black, Jeremy i, és clar, la CdD.
Em refereixo a Alive, el track número tres, primer single de la seva trajectòria i una de les seves cançons més populars. Un autèntic himne amb un origen semi-biogràfic que relata la història d'un noi que descobreix que el seu pare és en realitat el seu padrastre, a la que, fictíciament, hi afegeix morbo amb la pràctica d'incest per part de la mare per la enorme semblança física del fill amb el pare biològic mort fa molts anys. Una composició del guitarra rítmica Stone Gossard, amb lletra del cantant Eddie Vedder, a la que el guitarra solista Mike McCready aporta un "solo" amb la seva Fender Stratocaster, que sembla inspirat en Jimi Hendrix, tal com podreu apreciar a la gravació, filmada al RKCNDY de Seattle per Josh Taft, un amic de la infantesa de Gossard, segon millor vídeo de la cadena MTV del 1992, desprès del Smells Like Teen Spirit, de Nirvana, CdD en el seu dia (vegeu aquí).
Una cançó a la tornada de la qual es va repetint amb insistència aquell "encara estic viu"..."I'm still alive".

- PEARL JAM. Alive. Ten (1991).


divendres, 29 de juny de 2018

Déjà Vu (Poesie Noire)

La CdD d'avui no hi té res a veure amb el mític Déjà Vu (1970) de Crosby, Stills, Nash & Young (vegeu aquí) més en el títol, ja que ni en el lloc, el temps i, sobretot, en l'estil, admeten cap tipus de comparació.
https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gifPer començar, es tracta d'una banda belga. Sí, sí...que a més a més de cerveses, musclos amb patates fregides i eurodiputats ociosos (i un bon equip de futbol en aquest Mundial de Rússia 2018), com Teruel, "Bélgica existe" i, en els anys 80, va tenir una interessant escena electro-pop de la que POESIE NOIRE en son uns carismàtics representants.
Formada per Johan "Jo" Casters, conegut també com "La Bête Noire", frontman, compositor i cantant principal i els coautors Marianne Valvekens, cantant i Herman Gillis, guitarrista, en els seus set anys de vida activa ens van deixar nou LP's en els que es desmarcaven de la agressivitat imperant a la música electrònica del moment, per donar-li un caràcter, tot i què fosc i decadent, més accessible, el que es va conèixer com a "dark wave", dels que en destacaria el tercer, Tales Of Doom (1987), Tetra (1988) i Love Is Colder Than Death (1989). 
I va ser que a partir d'aquest, el més popular de la seva carrera, van començar els problemes amb la seva discogràfica, amb la que acabarien trencant, per reaparèixer amb un altre nom, TBX (per To Be eXcited) i disc, Delirious (1992), el mal resultat comercial del qual va comportar la seva dissolució per emprendre carreres en solitari i altres activitats relacionades amb el món de la música, fins al 2010, en que es van reagrupar per editar The Sense Of Purpose (2010), un molt bon disc que no els va tornar a fer reviure temps passats.
Love Is Colder...gràcies a la nova producció de Ludo Camberlin i a la utilització, a més a més de les habituals guitarres i caixes de ritmes, de instruments acústics com la trompeta, el clarinet o el violí, resulta el seu àlbum més accessible, del que en destacaria temes com l'inicial Vow Of Silence, Aura Of Sadness, Oblivion, Icicle o l'escollit per a CdD, l'esmentat Déjà Vu.

- POESIE NOIRE. Déjà Vu. Love Is Colder Than Death (1989).

divendres, 22 de juny de 2018

Can't Find My Way Home (Blind Faith)


Steve Winwood-3:
El tercer capítol de la sèrie dedicada a Steve Winwood versarà sobre la seva efímera participació a la banda britànica BLIND FAITH.
Es tracta d'un quartet format pel nostre protagonista, que buscava noves sensacions al marge de Traffic; el seu amic i admirat Eric Clapton, que, pel mateix motiu, acabava de deixar a Cream i al que li va costar persuadir, més encara al saber que el bateria seria Ginger Baker, les baralles del qual amb el baixista Jack Bruce van comportar la dissolució d'aquest "supergrup"; i, molt més entusiasmat, el baixista Ric Grech, a qui no va importar deixar penjats a Family en plena gira. 
Amb Jimmy Miller com a productor i en només uns mesos, el segon "supergrup" de la història (tot i què va ser el primer en ser anomenat així) van gravar el disc homònim, Blind Faith (1969), que malgrat presentar un estil continuista respecte als grups mare, va ser molt ben acollit per la crítica i el públic. Malauradament, això va comportar una sortida de gira precipitada sense catàleg suficient, per el que en els concerts havien de recórrer a temes de Traffic i de Cream, generalment més ben acollits pel públic que el material nou.
Això va augmentar la insatisfacció de Clapton, cosa no gaire estranya si tenim en conte la seva carrera, que ja no ho veia clar d'entrada i va haver de posar una "blind faith" (fe cega) en el projecte, que va abandonar-los amb poc més de nou mesos d'existència per sumar-se al seu recent amic Delaney Bramlett amb la formació Delaney & Bonnie & Friends, de la que es va endur alguns membres per gravar un altre disc històric com a Derek & The Dominos, el mític Layla And Other Assorted Love Songs (1970), que no va tenir continuïtat perquè ja sabem que "slowhand" sempre ha d'anar per lliure.
Els tres membres restants van formar la Ginger Baker's Air Force i, de seguida, Wimwood va reagrupar a Jim Capaldi i Chris Wood, emportant-se a Grech en el lloc de Dave Mason, per a reactivar Traffic i una carrera solista fins a la actualitat que comentaren en un futur post sobre el petit geni de Birmingham.
Blind Faith, el disc, consta de 6 tracks, tres de Winwood, un de sol però magnífic de Clapton (Presence Of The Lord), una versió de Buddy Holly i una llarga suite de més de 15 minuts de Baker, amb el típic "solo" de bateria de la època, que fa la sensació que van allargar expressament per completar un LP. D'un àlbum en el predomina el blues-rock he escollit com a CdD el tema més acústic, seqüenciat en segon lloc i composat i cantat per Wimwood, que segur que us agradarà.
I demano disculpes si algú se sent escandalitzat per la portada, obra del fotògraf Bob Seidemann, amic personal de Clapton, que, sense cap lletra, mostra una noia pubescent en topless, amb una nau espacial platejada a les mans, obra del dissenyador de joies Mick Milligan per embellir la capota dels Chevrolet Bel Air, per la que, en base al seu suposat sentit fàl·lic, va estar prohibida als USA, essent substituïda per una imatge del grup.

- BLIND FAITH. Can't Find My Way Home. Blind Faith (1969).

divendres, 15 de juny de 2018

Josephine (Michael Head & The Red Elastic Band)


A alguns seguidors del blog pot ser que el nom de MICHAEL HEAD no us digui rés, però els més atents segur que recordareu el seu pas, com podeu apreciar en els corresponents links a les respectives CdD, pels grups The Pale Fountains i Shack.
Dos bandes que el van convertir en un compositor molt admirat per la crítica però per només un reduït grup de seguidors, dels que m'honora formar part, tot i haver-nos deixat àlbums com Pacific Street (1984) amb el primer grup, i Waterpistol (1995), H.M.S. Fable (1999) i The Corner Of Miles And Gil (2006) amb el segon, als que hi podríem sumar The Magical World Of The Strands (1997), gravat en un interludi amb la formació Michael Head & The Strands, que l'haurien d'haver portat a l'olimp.
És possible que la mala sort s'hagi acarnissat en aquest geni no reconegut però la seva gravíssima addicció a la heroïna i a l'alcohol tampoc no hi van ajudar gaire.
Però deu ser veritat aquest refrany castellà de "quién tuvo, retuvo" que, ara, onze anys desprès de la seva darrera publicació, Mick Head ha tornat, acompanyat d'un col·lectiu variable d'amics músics i admiradors, en aquesta ocasió sense el seu inseparable germà John, anomenat THE RED ELASTIC BAND, amb el disc Adiós Señor Pussycat (2017), a l'alçada de la seva obra prèvia.
Un LP amb temes que van del folk acústic al pop, interpretats amb una veu que, amb el temps i les experiències viscudes, s'ha tornat més aspra, embolcallada amb multitud d'instruments de corda i vent, dels que en destaca la guitarra de 12 cordes de Steve Powell, co-productor del disc, o, com a la balada Winter Turns To Spring, acompanyat només del piano (vegeu aquí). Unes composicions, gravades a la seva Liverpool natal al llarg de quatre anys, que defugen dels grans esdeveniments per centrar-se en el seu món interior, per a mi que a la recerca de la seva, esperem que darrera, redempció, de les que he escollit com a CdD, Josephine, una cançó que, per les seves harmonies, arranjaments de corda, cors amb reminiscències medievals i sobtats canvis de ritme, us encantarà.

- MICHAEL HEAD & THE RED ELASTIC BAND. Josephine. Adiós Señor Pussycat (2017).