divendres, 20 d’abril de 2018

Video Games (Lana Del Rey)


Ahir va actuar al Palau Sant Jordi, de Barcelona, un dels personatges més controvertits de la dècada, una cantant sistemàticament vituperada per una part de la crítica, que li ha qüestionat fins i tots uns suposats retocs facials als llavis i al nas, que la interessada sempre ha negat, però amb una multitud de seguidors per als que és una autèntica icona.
Estem parlant de Elizabeth ("Lizzy") Woolridge Grant, nascuda en una acomodada família catòlica de New York (USA) que la va haver d'enviar a un internat als 15 anys per una greu addicció a l'alcohol, de la que es va recuperar per iniciar una carrera musical amb diversos noms artístics com May Jailer, Lizzy Grant o, sense error tipogràfic, Lana Del Ray, en el seu disc de debut, Lana Del Ray a.k.a Lizzy Grant (2010), que, de seguida, es canviaria pel definitiu LANA DEL REY amb el  es universalment coneguda.
I tot gràcies a un espectacular tema, Video Games, preludi del que per a molts seria el seu primer disc, Born To Die (2012), que no va respondre a les expectatives generades pel single promocional. Un àlbum seminal que ha tingut continuïtat en dos EP, Paradise (2012) i Tropico (2013) i tres LP més, Ultraviolence (2014), produït per Dan Auerback, de The Black Keys, Honeymoon (2015), amb la participació d'artistes com The Weeknd, i el darrer, Lust For Life (2017) en el que ho fan de nou Weeknd, Sean Ono Lennon i Stevie Nicks, la que fora vocalista de Fleetwood Mac. Un disc que conté un tema, Get Free, per el que ha estat acusada pels britànics Radiohead de plagi del seu tema Creep (Pablo Honey, 1983), amb la circumstància de que els mateixos ho havien estat per la sospitosa semblança amb el tema The Air That I Breathe, composat per Albert Hammond i Mike Hazlewood i popularitzada per The Hollies.
El seu estil es caracteritza per una temàtica recurrent sobre l'amor i el desamor, el sexe i les drogues i, sovint, amb referències a "l’american dream", fruit del seu reconegut patriotisme i, musicalment, per una orquestració sumptuosa combinada amb unes bases hip hop per les que ha estat comparada amb Portishead, que interpreta amb un refinament formal i una sensualitat "vintage" a la recerca del glamour inaccessible d'estrelles de Hollywood com Rita Hayworth. Un succedani de femme fatale sota la que s'amaga una víctima d'un romanticisme mal entès, construït per un mon de fantasia amb noies tristes i nois dolents a l'estil del Marlon Brando de la pel·lícula The Wild One (Laslo Benedek, 1953), traduïda aquí com a "Salvaje" que interpreta amb una veu lànguida i un posat melodramàtic que li ha aportat tants seguidors com detractors. 
Born To Die consta de dotze tracks, dels que en destaquen l'homònim que l'enceta, Blue Jeans, Summertime Sadness i, per sobre de tots, el hit de la seva carrera i, evidentment, CdD d'avui, l'esmentat Video Games, una balada pop, composada, com totes les altres, per l'artista, en la que relata la tristesa que li produeix que el seu xicot, addicte als videojocs, la ignori mentre es despulla...la seva particular versió de la femella com a objecte sexual, que comença així:

Swinging in the backyard
Pull up in your fast car
Whistling my name

Open up a beer
And you say, get over here
And play a video game...

- LANA DEL REY. Video Games. Born To Die (2012).

divendres, 6 d’abril de 2018

Pa'lante (Hurray For The Riff Raff)


Amb la separació dels seus pares, un professor de música i una educadora i política que, a la època de Rudolph Giuliani, va arribar a tinent d'alcalde de New York, Alynda Segarra va ser criada per una tieta al districte del Bronx, d'on va fugir al complir els 17 anys per emprendre un viatge pels USA, sovint muntant-se en vagons de trens de mercaderies, fins a establir-se a New Orleans, Louisiana, on va formar el grup musical HURRAY FOR THE RIFF RAFF, del que, com a compositora, cantant i pel seu carisma, en resulta la figura central.
Però, en contra del que es podria pensar per els seus orígens porto-riquenys, el seu estil gravita al voltants del rock d'arrels (roots rock) americanes, amb el folk, el country i el blues com a ingredients (o el que, abreujant, coneixem com a "americana"), amb el que ha obtingut un cert ressò amb discos com Look Out Mama (2012) o Small Town Heroes (2014). El que no ha estat obstacle per a que, a prop de complir els 30 anys i insatisfeta amb els seus treballs, s'hagi traslladat a Nashville, Tennessee, per enfrontar-se al seu exili cultural (mai no va aprendre espanyol) i reconciliar-se amb alguns aspectes de la seva identitat, el que ha plasmat en el seu sisè i darrer treball, The Navigator (2017).
Es tracta d'un àlbum conceptual, quasi autobiogràfic, la caràtula del qual em recorda el Ziggy Stardust (1972) de David Bowie (vegeu imatge), en el que, adoptant l’alter ego d'una nena anomenada Navita Milagros Negrón, torna als seus orígens "nuyoricans" per criticar la colonització o, com es diu ara, "gentrificació" del seu borough natal, eixamplant la seva paleta estilística, basada en el rock, amb ritmes com la bomba porto-riquenya, la salsa afrocubana i el doo-wop i, literàriament, la poesia parlada del Nuyorican Poets Cafe que freqüentava d'adolescent. Un LP, meravellosament produït per Paul Butler, que conta amb la participació dels fantàstics guitarrista Jordan Hyde i bateria Greg Rogove , en el que Segarra interpreta, fonamentalment en anglès, una temàtica al voltant de tots tipus de personatges vulnerables com dones, nens, LGBT, immigrants u obrers, amb títols com Living In The City, Hungry Ghost, Rican Beach, Nothing's Gonna Change That Girl o la CdD.
És el track número vuit, anomenada Pa'lante en honor d'un diari del mateix nom, editat als anys 70 pels Young Lords, un grup activista de la comunitat porto-riquenya, en el que sampleja el poema "Obituario Puertorriqueño" (1969), de l'autor Pedro Pietri, fundador de l'esmentat Nuyorican Poets Cafe que, tal com ve a significar el mot, "endavant", és una autèntica crida a les armes per a tothom que se senti marginat. Una eina per a la recerca de la justícia social, que comença amb un riff de piano que ens evoca l’A Day In The Life, de The Beatles (vegeu aquí) per anar guanyant energia, amb un to de veu que em recorda a Grace Slick, de Jefferson Airplane (aquí) i acaba apel·lant a membres de la comunitat (Juan, Miguel, Milagros, Olga, Manuel...) a qui empodera al crit repetit de Pa'lante per aconseguir el respecte que es mereixen, reivindicant l'orgull feminista i llatí, el mateix que exhibeix a la samarreta que llueix al vídeo. Una samarreta que al·ludeix la cançó Young, Latin & Proud -del disc Private Energy (2016), del grup d'electrònica Helado Negro, liderat per l'americà amb arrels equatorianes Roberto Lange- la tornada de la qual ve a dir: "I nosaltres som joves, llatins i orgullosos. I creixeràs sabent que sempre ho seràs".

- HURRAY FOR THE RIFF RAFF. Pa'lante. The Navigator (2017).

divendres, 30 de març de 2018

Like A Rolling Stone (Bob Dylan)


Avui, per segona vegada en més de set anys (la primera -vegeu aquí- va ser el passat 8 de desembre), ens saltarem la norma de no publicar la CdD en divendres festius, però és que la ocasió s'ho val. I és que avui i demà actua al Gran Teatre del Liceu, de Barcelona, el músic solista més important de la història del rock.
Em refereixo, és clar, a Robert (Bob) Zimmerman, el cantautor nascut a Duluth, Minnesota (USA) que als 20 anys, perseguint l'estela del seu admirat Woody Guthrie, aleshores greument malalt, Robert Johnson i Hank Williams, va anar a New York on, amb el nom artístic de BOB DYLAN, el honor del poeta Dylan Thomas, va impressionar la comunitat folk del Greenwich Village i va gravar els seminals The Freewhwwlin' Bob Dylan (1963), el de la mítica Blowin 'in In The Wind (popularitzada en les versions de Peter, Paul & Mary i de Joan Baez) i The Times They Are A-Changin (1964).
El que poc s'esperaven els seus seguidors, que se'n van arribar a burlar d'ell al Festival de Newport i a qualificar de "Judes" (per traïdor), és que poc desprès, amb Bringing It All Back Home (1965), acompanyat per la Paul Butterfield Blues Band, iniciaria un canvi radical, a "l'electrificar" el seu so a la cara A de l'LP, exemplificat amb el tema Maggie's Farm, (a la B es mantindria acústic amb la posteriorment popularitzada per The Byrds Mr. Tambourine Man) i que culminaria en el següent Highway 61 Revisited (1965), marcant un abans i un després no tan sols a la seva carrera sinó a la història de la música popular. Una obra superba que va tenir continuïtat amb el doble àlbum Blonde On Blonde (1966), el de Rainy Day Women, Visions Of Johanna, Just Like A Woman etc. amb els que sortiria de gira acompanyat pel grup de Ronnie Hawkins, The Hawks, que a partir d'aleshores passarien a anomenar-se simplement The Band i gravaria un seguit de cintes a la casa de les afores de Woodstock coneguda com a Big Pink, que anys després es publicarien com a The Basement Tapes (1975).
Però, quan estava al cim de la seva popularitat, el 29 de juliol de 1966 un terrible accident de moto, la gravetat del qual encara ara està en discussió, va suposar un punt d'inflexió a la seva carrera. Allunyat molt temps dels escenaris, va publicar un seguit de discos inferiors als esmentats, tot i què amb alguns hits, com Lay Lady Lay, del Nashville Skyline (1969), Forever Young, del Planet Waves (1974), CdD en el seu dia (vegeu aquí), o Hurricane, del Desire (1976), i alguns directes com els sensacionals Before The Flood (1974), amb The Band i Hard Rain (1976) o, amb uns arranjament per a mi fora de lloc, Bob Dylan At Budokan (1979). Altres moments a destacar de la època son la participació al mític Concert for Bangladesh (1971), organitzat per George Harrison i a la pel·lícula Pat Garret & Billy The Kid (Sam Peckinpah, 1973), a la que interpreta un petit paper i per a la banda sonora de la qual va composar la cèlebre Knokin 'on Heaven's Door i la publicació de Blood On The Tracks (1975), la darrera obra major del conegut també com el "Bard de Minnesota", precedint un seguit d'àlbums de temàtica religiosa bastant mal acollits per la crítica i els cada vegada menys fans.
Afortunadament, la participació amb el projecte The Traveling Wilburys, amb George Harrison, Tom Petty, Jeff Lynne i Roy Orbison, li retornaria una mica de popularitat, que recobraria completament amb Oh Mercy (1989), al que no va ser aliena la intervenció d'un vell conegut del blog, el productor Daniel Lanois, amb que tornaria anys desprès amb Time Out Of Mine (1997), penúltim gran disc abans del Modern Times (2006), a partir del qual tornaria a desbarrar (perdoneu-me si no hi esteu d'acord) amb un seguit de discos que revisen el Great American Songbook, la música pre-rock & roll gravada prèviament per artistes com Frank Sinatra, amb discos com Shadows In The Night (2015), Fallen Angels (2016) o el recent Triplicate (2017), que "em temo" presentarà al Liceu, per el que jo no hi aniré. Si em permeteu un incís, us diré que l'he vist en una sola ocasió, em sembla que va ser la primera vegada que va actuar a casa nostra, concretament l'any 1984, al Miniestadi del F.C. Barcelona, fita per a la que vam deixar per primera vegada, i sense cap remordiment, el nostre fill, aleshores un nadó, amb una "cangur". 
La CdD d'avui és l'èpica composició que obre l'esmentat Highway 61...un àlbum que pren el nom de la carretera estatal que comunica la seva Minneapolis natal amb ciutats musicals del sud com St. Louis, Memphis o New Orleans. Un disc produït per Bob Johnston que compta amb la participació de Mike Bloomfield, l'extraordinari guitarrista de la Paul Butterfield B.B., amb nou tracks que van del rock del tema homònim o Tomstone Blues i el blues de It Takes A Lot... al folk més reflexiu de Desolation Row, la cançó de més d'onze minuts amb la que, acompanyat únicament de guitarra acústica i harmònica, tanca el disc. Un disc en el que l'autor no va canviar només el so sinó també la seva personalitat, transmutant-se de trobador compromès a poeta cínic, surrealista i visionari, una poesia que, molts anys desprès i no exempt de polèmica, la valdria el Premi Nobel de Literatura l'any 2016.
I, si l'Acadèmia Sueca el considera el millor escriptor de cançons de tots els temps, què direm de la CdD d'avui, de la que molts han dit que és la millor cançó de la història? Estem parlant, és clar, de Like A Rolling Stone, la ràbia convertida en himne per menysprear implacablement una princesa que havia deixat de ser-ho. Una dona, sobre la personalitat de la qual no es posen d'acord els experts, que tant assenyalen Edie Sedgwick, un personatge de l’entorn d’Andy Warhol, com a Marianne Faithfull o, com no? a Joan Baez, a la que es refereix com a Miss Lonely (senyoreta solitària) i que queda retratada en les seves condicions inicials en els primers versos, quan diu:

   Once upon a time you dressed so fine       Fa temps vesties tan bé
   Threw the bums a dime in your prime,      Tiraves cèntims als pobres en la teva millor època,
   Dindn’y you?                                             No?


per anar relatant el seu declivi social, fins acabar com, traduint correctament al català, una "bala perduda", emfàticament reflectit a la tornada:

   How does it feel                                              Com et sents
   How does it feel                                              Com et sents?
   To be on your own                                          Estant sola
   With no direction home                                  Sense rumb de tornada a casa
   Like a complete unknown                              Com una completa desconeguda
   Like a rolling stone                                       Com una bala perduda

Una cançó que, per la seva durada superior als sis minuts, desafia els convencionalismes comercials de la època, amb un so revolucionari, amb una veu burleta i cínica i una combinació de guitarres amb un sorprenent orgue, fruit de la casualitat. I és que un jove Al Kooper, guitarrista amb mínims coneixements de teclats i present a l'estudi de gravació, convidat per Tom Wilson, productor d'aquest únic track del disc, es va oferir per afegir una línia de Hammond que ha esdevingut mítica i que el convertiria en un col·laborador del mestre en els anys següents. 
I ara prepareu-vos per gaudir, una vegada més d'un univers únic i absorbent, que s'inicia amb una baqueta que pica la caixa al temps que un peu ho fa al bombo, segons abans de les quatre paraules màgiques, aquell "Hi havia una vegada..." dels contes, que precedeixen una verborrea divina: Once upon a time...

- BOB DYLAN. Like A Rolling Stone. Highway 61 Revisited (1965).

divendres, 23 de març de 2018

Bitter Sweet Symphony (The Verve)


La CdD d'avui exemplifica com poques com una composició pot significar, alhora, la cara i la creu per als seus autors. Concretament per a una banda que va estar involucrada en multitud de problemes a la seva curta existència, començant per la tria del nom, inicialment Verve, al que van haver d'afegir l'article per una demanda de la discogràfica de jazz Verve Records.
Procedents de Wigan, Anglaterra, i liderats pel compositor i cantant Richard Ashcroft, amb els dos primers LP’s, A Storm In Heaven (1993) i A Northern Soul (1995), van obtenir molt bones crítiques però sense resultat comercial, per el que van aparèixer les diferències artístiques, incrementades per la seva addicció a l'èxtasi, amb el guitarrista Nick McCabe, responsable del so neo-psicodèlic del grup, que va comportar la primera dissolució, de la que, amb la reconciliació, en van sortir reforçats per crear la seva obra capital, Urban Hymns (1997).
Un disc amb un so de rock alternatiu més convencional però amb uns fenomenals arranjaments orquestrals que va situar a THE VERVE a l'alçada dels grans grups del fenomen brit-pop del moment com OasisBlur o Pulp, amb el que van obtenir multitud de premis i, per fi, excel·lents resultats comercials. Però ni això va impedir la reactivació de la lluita d'egos esmentada per acabar de nou amb la banda i donant lloc a projectes diferents dels seus membres, el més ben parats dels quals va ser Ashcroft, amb una carrera en solitari amb tres àlbums més que acceptables, fins a la darrera reagrupació que, tot i ser breu, va donar lloc al quart i, per ara, darrer àlbum, Forth (2008), a partir de la qual sembla que la separació ha estat irreversible.
I si Urban Hymns ha esdevingut un disc imprescindible de la escena britànica de la dècada dels 90, no ho ha estat gràcies a magnífics temes com The Drugs Don't Work, Lucky Man o Sonnet sinó al track número 1, la CdD, un himne indiscutible d'un instant determinat però que segueix emocionant avui en dia. 
Aquesta és la cara de la moneda, al revers de la qual hi ha The Rolling Stones o, més ben dit, els seus ex-mànagers, Allen Klein i Andrew Oldham, que van acusar The Verve d'haver-se excedit en el marge negociat amb Decca Records per utilitzar unes notes de la versió orquestral de Oldham del tema The Last Time, el que es coneix com a sampler, per el que van haver d'acreditar a Jagger-Richards com a coautors, amb un benefici del 50% dels royalties, que, amb l'èxit del single, va acabar sent del 100%, el que va provocar el comentari d'Ashcroft de que Bitter Sweet Symphony, la cançó en qüestió, era la millor dels Stones des de Brown Sugar.
A continuació us proposo visionar el vídeo oficial en el que l'escanyolit cantant -al que Noel Gallagher, de Oasis, es va referir com "l'home sense ombra" i li va dedicar la cançó homònima Cast No Shadow, al disc (What's The Story) Morning Glory (1995)- camina pels carrers de Londres en un pla-seqüència que emula (un altre plagi?) a Shara Nelson en el de Unfinished Sympathy (Blue Lines, 1991), de Massive Attack, CdD en el seu dia (vegeu aquí) i, tot seguit, escolteu l'esmentada versió orquestral de The Last Time, de "ses satàniques majestats", comparada amb Bitter Sweet Symphony, i jutgeu si la sanció per infringir el copyright ha estat justa.

- THE VERVE. Bitter Sweet Symphony. Urban Hymns (1997).                 

divendres, 16 de març de 2018

Dame la libertad (Orquesta Andalusí de Tánger con Juan Peña "El Lebrijano")


De ben jovenet, cap als 10 o 12 anys d'edat, els meus amics  se sorprenien quan, mentre sintonitzavem el transistor dels nostres pares, que havia substituït a les precioses ràdios de vàlvules dels avis, apareixia al dial, am, és clar, encara mancava temps per a l'aparició de la "freqüència modulada" (fm), alguna emissora de música flamenca o àrab i jo els espetava "deixa-la, deixa-la!!!", petició a la no accedien per gairebé més d'un minut. El cas és que aquesta afició perdura fins a l'actualitat i queda sublimada amb la fusió dels dos estils, el paradigma de la qual és la CdD d'avui.
Es tracta d'un tal Juan Peña Fernández, membre d'una família gitana de "cantaores", els Perrate de Utrera, nascut a la localitat de Lebrija (Sevilla), de la que prendria el nom artístic de EL LEBRIJANO. Emparentat amb Fernanda i Bernarda de Utrera i fillol de La Niña de los Peines, a les seves extraordinàries facultats vocals va afegir una formació canònica, en la línia del seu admirat Antonio Mairena, que li va permetre interpretar tos els pals del flamenc, identificant-se més personalment amb les "soleares" i les "bulerias".
Als 23 anys va deixar de compaginar la guitarra i el “cante jondo”, per centrar-se en el segon, inicialment a la companyia d’Antonio Gades, per començar una carrera en solitari que, des d'uns inicis ortodoxes, acompanyat de guitarristes com Paco de Lucía o Manolo Sanlúcar, de seguida va evolucionar cap a estils innovadors molt allunyats de les inamovibles cotilles dels puristes del gènere.  
Així, a La palabra de Dios a un gitano (1972) va introduir, una cosa insòlita aleshores, una orquestra simfònica que engrandeix el fervor religiós del flamenc i al següent, Persecución (1976), va denunciar el genocidi dels gitanos a l'Espanya imperial dels segles XV i XVI, amb lletres del poeta Félix Grande. Però el millor estava per arribar, quant la seva inquietud artística el va portar a aprofundir en les arrels àrabs del flamenc amb el disc Encuentros (1985), amb la col·laboració de la Orquesta Andalusí de Tánger, el cim d'una carrera que tindria continuïtat amb obres com Casablanca (1998) o Puertas abiertas (2005), en el que participa el violinista marroquí Faiçal Kourrich, fins a superar la trentena d'àlbums, el darrer dels quals, Cuando Lebrijano canta se moja el agua (2008) conté lletres de Casto Márquez Ronchel, basades en els Cuentos Peregrinos de Gabriel García Márquez, autor de la frase que li dona nom. Malauradament, diversos problemes de salut el van allunyar prematurament dels escenaris molt abans de la seva mort, el 2016, víctima d'una cardiopatia, als 74 anys.
Encuentros és un disc iniciàtic, un experiment emocionant que celebra la proximitat del flamenc amb la música arabigo-andalusa, fusionant per un costat la veu de El Lebrijano, amb lletres sobre l'amor i la llibertat del poeta José Manuel Caballero Bonald, interactuant amb els cantants marroquins i, per l'altre, la guitarra flamenca de Paco Cepero, director musical de l'àlbum, i instruments de corda occidentals (i un violí interpretat a l'estil marroquí) amb instruments àrabs de percussió i de corda, con el quanun, una mena de dulcimer, els intèrprets dels quals, malauradament, la discogràfica no es va molestar en acreditar a la caràtula i als que aquest blog vol retre reconeixement amb la CdD, el track número dos, que comença així:

     Dame la libertad del agua de los mares
     Dame la libertad de la tormenta
     Dame la libertad de la tierra misma...

- ORQUESTA ANDALUSÍ DE TÁNGER CON JUAN PEÑA “EL LEBRIJANO”. Dame la libertad. Encuentros (1985).
     

divendres, 9 de març de 2018

Skim (TORRES)

Mackenzie Scott va ser criada per una família adoptiva cristiana a Macon, Georgia (USA) i des de ben joveneta va mostrar grans aptituds musicals, tocant diversos instruments i cantant als cors de l'escola i l'església baptista que va perfeccionar estudiant cant (i literatura anglesa) a la Universitat de Belmont, a Nashville, Tennessee i, quan es va fer professional va triar el nom artístic de TORRES en homenatge al seu avi. 
Decebuda per la manca de ressò del seu disc de debut, l'homònim Torres (2013), gravat a l'estudi de Tony Joe White, es va traslladar a Brooklyn, New York però el segon, Sprinter (2015), el va acabar gravant a Dorset, Anglaterra, amb un productor conegut del blog, Rob Ellis, bateria de la meva admirada PJ Harvey, entre altres activitats, i va ser molt millor acollit per la crítica i el públic general.
Potser per aquest motiu, per al tercer, Three Futures (2017), va decidir mantenir el mateix equip però, lluny d'adormir-se en els llorers (no sé si la expressió és acceptable en llengua catalana) va fer un  salt qualitatiu, aprofundint en textures avantguardistes de pop electrònic i industrial, properes al krautrock, on es nota la ma d'Ellis en els sintetitzadors i percussions programades (caixes de ritmes), perfectament fusionats amb les guitarres i amb unes lletres en les que, allunyant-se de la educació tan conservadora que va rebre a la profunda Macon, explora la sensualitat en les seves múltiples formes. 
Un àlbum fosc i sonorament homogeni en el que cada escolta es veurà recompensada amb el descobriment de nous detalls com diversos riff de guitarra als que us recomano especial atenció i dels que la CdD n'és un exemple. Es tracta del track número 2, el complex i sinuós Skim, un dels millors del disc, juntament amb l'homònima Three Futures, Righteous Woman o Helen In The Woods...però ja ho sabeu, hem d'escollir-ne un cada divendres.

- TORRES. Skim. Three Futures (2017).

divendres, 2 de març de 2018

I'm Waiting For The Man (The Velvet Underground)

Si el concepte de grup o de disc "de culte" no existís, s'hauria d'inventar per qualificar el post d'avui, ja que en son un veritable paradigma. THE VELVET UNDERGROUND va nàixer de la sinèrgia de dos genis, Lou Reed (compositor principal, cantant i guitarrista), un jueu de classe mitjana-alta de Long Island, New York, i John Cale, un gal·lès amb formació clàssica que podia tocar el violoncel, el baix i els teclats, traslladat a New York amb la intenció de desenvolupar el seu talent a l'Institut Eastman, apassionat com era dels moviments avantguardistes de John Cage i LaMonte Young que, amb la incorporació de Sterling Morrison, un company de Reed de la Facultat de Lletres de la Universitat de Syracuse, a la guitarra i Maureen "Moe" Tucker, amb una rudimentària bateria que tocava amb un estil particular, van completar una banda a la que van batejar amb el nom d'un llibre sobre sadomasoquisme  d'un tal Michael Leigh que Jim Tucker, el germà de la "Moe", s'havia trobat pel carrer.
La seva carrera discorria sense pena ni glòria fins que l'afamat artista Andy Warhol els va convidar al seu estudi, The Factory, per actuar en les seves performance, conegudes com a Exploding Plastic Inevitable, convertint-se en el seu benefactor i imposant-los la participació d'una bonica model alemanya anomenada Nico, de nom real Christa Päffgen, que van haver d'acceptar de mala gana.
Però el seu estil, mescla de pop-rock de garatge i avant-garde i amb unes lletres sobre el sadomasoquisme, el travestisme i l'adicció a la heroïna, distaven molt de la escena americana del moment, absolutament bolcada cap a la psicodèlia i la cultura hippie en general que imperava des de la badia de San Francisco, per el que els V.U. van passar desapercebuts amb els quatre discos que van publicar. Em refereixo al seminal The Velvet Underground & Nico (1967); l'encara més agosarat, ja sense Warhol ni Nico, White Light/White Heat (1968); el més tradicional The Velvet Underground (1969), sota control de Reed, que havia forçat la sortida de Cale del grup i Loaded (1970), el més accessible de tots gràcies a dos temes que han esdevinguts clàssics, Sweet Jane i Rock And Roll.
Per compromisos contractuals amb les discogràfiques la banda, amb continus canvis en la formació i sense cap membre fundacional, va continuar gravant i actuant uns anys més, però jo mai no els he considerat dignes de portar el nom. Un nom que va passar desapercebut durant la seva vida artística però que, amb el temps està considerat com un dels més influents (sinó el que més!) de la història de la música rock, una història a la que si tenen un lloc privilegiat John Cale i, sobretot, Lou Reed, protagonistes tots dos de sengles posts d'aquest blog, com podeu comprovar en els links
I és que el punk, el glam, el krautrock, el grunge, el noise, la new-wave i tota la música "indie" en general potser no serien el mateix sense la inspiració que va suposar aquest disc sense títol, a la caràtula del qual hi figura el nom del dissenyador i el seu icònic plàtan, a les primeres edicions del qual era una calcomania amb una invitació a pelar-lo lentament i mirar-lo ("Peel slowly and see", hi deia) per donar lloc a una imatge de color rosa de clar simbolisme fàl·lic.
Un disc d'onze tracks en els que exploren diverses possibilitats sonores amb paisatges repetitius i minimalistes, amb afinacions dissonants, per influència de Cale, que poden resultar incòmodes a l'oient, tot i què menys que les lletres de Reed sobre la part més fosca de la societat americana, sobretot la novaiorquesa. Un àlbum en el que, per imposició del "guru" Warhol, deixen el micro a la Nico en tres temes (Femme Fatale, All Tomorrow's Parties i I’ll Be Your Mirror), i la veritat és que se'n surt prou bé, tot i què les meves preferides son Venus In FursHeroin i la que he triat com a CdD.
Es tracta de I'm Waiting For The Man, una descripció de l'aclaparador moment que precedeix a la obtenció d'una dosi d'heroïna, que comença explicant, de manera autobiogràfica segons va reconèixer Reed: "Estic esperant un home (el seu "camell"), amb 26 dòlars a la mà, a la cruïlla de Lexington Av. amb la 125th St.(a l'alçada de l'East Harlem), em sento malalt i brut, més mort que no viu, espero un home (o "el meu" home, en algunes versions, deixant entreveure una suposada homosexualitat)..."
Una dosi, per si interessa a algun curiós seguidor de la CdD, suposaria al canvi actual un preu al voltant dels 190 $.
I una CdD que he escollit per ser uns temes més coneguts d'un LP  que, cinquanta-un anys desprès, segueix sent intrigant, que ha rebut infinits qualificatius, el millor dels quals és obra d'un vell conegut del blog, Brian Eno, que va venir a dir: "En el moment de la seva edició ben poca gent va comprar aquest disc, però la majoria del que ho van fer van acabar muntant el seu propi grup de rock".
https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif


THE VELVET UNDERGROUNDI'm Waiting For  The ManThe Velvet Underground & Nico (1967).