divendres, 19 d’abril de 2019

Sultans Of Swing (Dire Straits)


Contravenint per tercera vegada en 395 post  -les altres dues van ser per l'aniversari de l'assassinat de John Lennon (vegeu aquí) i l'actuació de Bob Dylan al Gran Teatre del Liceu, de Barcelona (i aquí)- la norma de no publicar la CdD en festius, el que ho justifica avui és l'actuació, el proper dijous 25 d'abril, al Palau Sant Jordi de Barcelona, de l'escocès Mark Knopfler, qui fou el líder durant gairebé 20 anys de la banda DIRE STRAITS, a la que vaig tenir ocasió de veure,en aquest mateix escenari, l'any 1992, a la gira de presentació del que, fet i fet, seria el seu darrer disc, On Every Street (1991).
Però jo ara no hi assistiré, per varies raons, fonamentalment perquè no he seguit amb gaire interès la seva carrera en solitari i perquè, de fet, el meu entusiasme inicial pel grup ja feia temps que s'havia esborrat quan vaig anar a aquell concert. I això té una explicació: si l'èxit de l'homònim àlbum de debut, Dire Straits (1978), en gran part al mític tema i CdD d'avui, Sultans Of Swing, els va sorprendre a ells mateixos (no oblidem que el propi nom artístic ve a significar "passar-les magres"), la fama s'hauria anat esvaint com el fum en els tres següents, Communiqué (1979), Making Movies (1980) i Love Over Gold (1982), si un magnífic directe, Alchemy: Dire Strais Live (1984), no els hagués preparat el camí per al seu major èxit comercial, Brothers In Arms (1985), el de la l'arxi-famosa Money For Nothing, un èxit acompanyat d'una part negativa.
I va ser que la fama i la exhaustiva gira mundial de presentació del disc van suposar un esgotament físic i artístic que va comportar un canvi d'actitud en el líder d'una banda que, a excepció del fidel baixista John Illsley, havia canviat diversos membres, incloent el seu germà David, de la formació original, que durant sis anys es va dedicar a tocar com a músic de sessió per a altres artistes com Bob Dylan o Van Morrison, gravar amb Chet Atkins o els Notting Hillbilies, produir-ne a altres com Aztec Camera, Randy Newman o Willy DeVille i composar diverses bandes sonores per a pel·lícules, com Local Hero (Bill Forsyth, 1983) o Last Exit To Brooklyn (Uli Edel, 1989) o per a altres cantants, com el mític Private Dancer (1984) per a l'àlbum de tornada de Tina Turner, i quan, finalment, van reaparèixer amb el disc esmentat a l'inici del post, la resposta dels antics fans va ser tan pobra que un temps desprès, al 1995, es van dissoldre per iniciar definitivament una carrera solista que va per la dotzena de LP, el darrer dels quals, Down The Road Wherever (2018), m'imagino que presentarà el dijous que ve. Una carrera amb un estil basat en el blues, el country i el folk, ben diferent al que va crear amb els Dire Straits, on destacava un singular i inconfusible estil de guitarra (quasi sempre una Fender Stratocaster), tocada amb els dits i sense pua, el que es coneix com a fingerstyle i que tant ens evocava a un altre mestre, JJ Cale.
Com us avançava abans, la CdD havia de ser la més emblemàtica de la seva carrera, un dels nou tracks, tots composats per Knopfler, del seu àlbum de debut, construït en un estil basat en el blues i el rock, amb influències del country i el folk, i fins i tot del jazz, amb les seves derivacions com el dixie i el honky tonk, del que en destacaria altres com la inicial Down To The Waterline o Wild West End.  Un estil ben allunyat del imperant en aquell moment, amb el que es convertirien en els genuïns representants de la "vella escola", i que es caracteritza pels virtuosos "solos" de guitarra i la veu ronca i gutural del líder, recognoscibles des dels primers compassos.
Una cançó que ha anat evolucionant al llarg del temps, amb una varietat d'improvisacions a cada directe, com la insuperable de l'esmentat Alchemy (vegeu aquí), o amb l'aportació del saxofonista Chris White, que relata una història romàntica i singular, viscuda pel seu autor.
I va ser que una nit va entrar per casualitat a un pub de Ipswich, al sud de Londres, on tocava abnegadament una mediocre banda, el cantant de la qual, sense ironia aparent, es va presentar a un públic escàs i majoritàriament borratxo tot dient: "Bona nit i gràcies, som els sultans del swing".

- DIRE STRAITS. Sultans Of Swing. Dire Straits (1978).

divendres, 12 d’abril de 2019

A Whiter Shade Of Pale (Procol Harum)


La CdD d'avui és un tema la fama del qual va transcendir la dels seus autors. Així, sereu pocs els seguidors del blog que no haureu escoltat o sentit a parlar de A Whiter Shade Of Pale (1967), traduïda aquí com "Con su blanca palidez", però de ben segur que alguns quants més tindreu dificultat per recordar el nom del grup, els britànics PROCOL HARUM.
I és que aquesta composició del cantant i guitarrista Gary Brooker, sobre un text del poeta, sense cap noció musical, Keith Reid, i amb una impressionant introducció d'orgue de Matthew Fisher (a qui, desprès d'anys de litigi, se li van haver de reconèixer drets d'autor), inspirat en el segon moviment (aria) de la Suite orquestral nº 3 en Re major, BMV 1068, de Johann Sebastian Bach, va assolir tanta popularitat com el disc del moment, en aquell "estiu de l'amor" de 1967, el Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, de The Beatles. Una cançó, versionada per milers d'artistes d'arreu, que figura, segons la BBC, com a més radiada de la història de la radio-difusió al Regne Unit, aparellada amb una altra icona, la Bohemian Rhapsody de Queen.
Malauradament, ni la banda ni el seu productor, Denny Laine, antic component d'un altre grup precursor del rock progressiu que feia furor en aquell moment, The Moody Blues, els de Nights In White Satin (1967), van gestionar gens bé l'èxit assolit amb aquest single, que ni tan sols van incloure a l'LP de debut, l'homònim Procol Harum (1967), ja amb diversos canvis de músics, amb l'entrada, entre altres del posteriorment famós guitarrista Robin Trower i, ni amb aquest àlbum ni en la desena, entre directes i d'estudi, que el van succeir fins a la dissolució de la banda el 1977, van acostar-se al nivell de creativitat de la gravació seminal. Un èxit que els haurà permès viure dels royalties durant uns quants anys i un reconeixement tan perdurable que va empènyer al frontman a reestructurar la banda el 1991, amb els quatre membres esmentats i alguns altres, per continuar representant, de tant en tant, la seva obra fins a l'actualitat, més de 50 anys desprès, ara amb Brooker com a únic membre original. 
I tot gràcies a una cançó basada en un captivador riff d'orgue Hammond però amb una lletra inintel·ligible a la que alguns han volgut donar el significat d'una negociació que acaba en una relació sexual i altres encara estem donant voltes a què ve l'al·lusió al "fandango" del primer vers:

          We skipped the light fandango
          Turned cartwheels 'cross the floor...

I ara, nostàlgics de tota la vida i joves seguidors del blog, relaxeu-vos i gaudiu del clip promocional original gravat a les ruïnes de Witley Court, a Worcestershire, England.

- PROCOL HARUM. A Whiter Shade Of Pale (1967).

divendres, 5 d’abril de 2019

Jenny Was A Friend Of Mine (The Killers)


La recent publicació de la cançó Land Of The Free, amb el seu corresponent videoclip, dirigit pel cineasta Spike Lee (vegeu aquí), amb clara intencionalitat política contra l'actual president Donald Trump i la seva dèria de construir un mur a la frontera amb Mèxic, no retornarà a THE KILLERS la fama que els va proporcionar Hot Fuss (2004), el seu LP de debut.
Però és que l'èxit obtingut pel quartet de Las Vegas, Nevada (USA), creat pel guitarrista Dave Keuning i el cantant i teclista Brandon Flowers, i completat amb la secció rítmica formada per Mark Stoermer al baix i Ronnie Vannucci Jr. a la bateria, va superar qualsevol expectativa, tant artística com comercial.
I ho van aconseguir amb un estil inspirat en bandes britàniques dels 80 i 90, com The Cure, The Smiths, Oasis o New Order, un vídeo d'un tema dels quals, Crystal, va donar lloc, precisament al nom del grup, per el que no és estrany que fos en el Regne Unit, i de la ma de la discogràfica local Lizard King Records, on obtingueren major reconeixement.
Un èxit de crítica i vendes que els va situar com una de les formacions més conegudes de la dècada passada, tot i què cap del quatre àlbums posteriors, essent el tercer, Day & Age (2008), el del cèlebre Human, un dels hits de la seva discografia (vegeu aquí), el que més s'hi apropa, ha superat el seminal Hot Fuss.
Un disc, aquest, amb lletres escrites majoritàriament pel cantant i amb partitures en les que hi intervenen, en major o menor grau, els altres membres, així com el productor Jeff Saltzman, en el que destaca el carisma vocal de Flowers, autor d'un parell d'àlbums en solitari, activitat a la que, amb menys repercussió, també s'han dedicat la resta del grup, i un so amb arrels en el garage i el punk, amb afegitons electrònics d'influència new wave, que podem ubicar en el post-punk i que es posiciona equidistant entre els mainstream i l'underground.
Un LP d'onze tracks, la primera meitat del qual podem qualificar de sensacional, del que no he triat com a CdD cap dels singles amb els que es va promocionar, com les conegudíssimes Somebody Told Me i Mr. Brightside o Smile Like You Mean It, sinó la inicial Jenny Was A Friend Of Mine, una composició de Flowers i Stoermer, el baixista, que quinze anys desprès de la seva publicació sona igual de fresca.
Comproveu-ho.

- THE KILLERS. Jenny Was A Friend Of Mine. Hot Fuss (2004).

divendres, 29 de març de 2019

Pristine (Snail Mail)


Lindsey Jordan és una jove compositora, cantant i guitarrista, de formació clàssica, per cert, de Baltimore (USA) que amb un parell d'EP, Sticki (2015) i Habit (2016), amb el nom artístic de SNAIL MAIL, va cridar l'atenció de Matador Records, que fa només uns mesos li ha editat, amb 19 anys, el seu àlbum de debut, Lush (2018).
Un disc produït per Jake Aron i gravat en format trio, acompanyada de baix i bateria, que ret homenatge a grups d’indie-rock dels 90, com Pavement, Dinosaur Jr. o Sonic Youth, amb un estil tan melòdic com impulsiu, amb la guitarra en primer pla i unes lletres que descriuen els seus sentiment amb una maduresa impròpia de la edat. Un altre disc a sumar a la llista de breakup albums (àlbums de ruptura sentimental) amb els que ens han obsequiat multitud de cantautores aquest darrer lustre, com Lucy Dacus, les germanes Katie (Waxahatchee) i Allison Crutchfield o Courtney Barnett i que gairebé han monopolitzat el blog.
Una obra escrita majoritàriament en primera persona, reflectint de manera tan crua com honesta l'angoixa adolescent, com quan es refereix a aquella "ulls verds" que tan malament li ha fet passar o quan declara que, "coneixent-se, mai més no es tornarà a enamorar"...un retrat encertat de la evolució del seu estat anímic.
Un disc al que potser podem acusar d'un xic homogeni, del que en destacaria tracks com Heat Wave, Golden Dream, Full Control o la CdD, Pristine, instrumentalment la més paradigmàtica del so dels 90 al que al·ludia al començament del post i amb una preciosa tornada que acaba amb la frase que us deia:

          ...And I know myself and I'll never love anyone else
          I won't love anyone else
          I won`t love anyone else.

- SNAIL MAIL. Pristine. Lush (2018).

divendres, 22 de març de 2019

Homebreakers (The Style Council)


Paul Weller 2:
Al segon capítol dedicat al músic britànic Paul Weller recordarem la seva trajectòria amb THE STYLE COUNCIL, la banda que, desprès de la intempestiva ruptura de The Jam, va formar amb el teclista Mick Talbot, i que es va completar amb la incorporació del jove bateria Steve White i la cantant Dee C. Lee, la seva futura esposa durant uns anys, com a membres fixes, a més a més d'una àmplia nòmina de col·laboradors ocasionals.
Un grup creat amb la intenció d'expandir l'extraordinari però limitat so punk-rock del trio amb una varietat d'estils com el rhythm & blues, el soul, el funk, el jazz i, fins i tot, el rap, que va sorprendre a molts dels seus fans, com a mi mateix, que no enteníem a què venien aquelles pretensions intel·lectuals que, tanmateix van influir en altres combos com Everything But The Girl, amb un estil al que ens referíem amb certa sorna com a "sophisti-pop".
No obstant, inicialment van rebre molt bona acollida de la crítica i van guanyar nous fans, fins i tot al resistent mercat americà, amb els dos primer àlbums, Café Bleu (1984) i, sobretot, Our Favourite Shop (1985), a partir del qual van anar perdent el favor del públic i, el que és pitjor, de Polydor, la discogràfica de tota la vida, que van rebutjar editar el disc Modernism: A New Decade (1989), que no veuria la llum fins al 1998, fins a precipitar el final de la banda i l'inici d'una carrera en solitari de Weller, acompanyat del fidel White fins a l'actualitat, que serà motiu d'un parell de futurs post més dedicats a la seva trajectòria.
Altres característiques diferencials dels "Councils", respecte a The Jam, apart de l'eclecticisme musical, son una menor implicació vocal de Weller, que deixa el micro en la meitat dels temes a la seva dona i a altres membres convidats com Lenny Henry, Tracie Young o Tracey Horn, la cantant dels esmentats EBTG, i un enfocament més radical de les lletres, amb l'objectiu de combatre el racisme, el consumisme i els problemes de la classe treballadora, amb Margaret Thatcher en el punt de mira. Una actitud política paradoxalment contraposada al seu look en el que les parques verdes del Jam Army de la època mod van ser substituïdes per roba a mida de caràcter vintage que assemblava l'antic "modfather" a un autèntic dandy.
Com a CdD he triat un tema del seu disc més reeixit, aquell Our Favourite Shop que, per cert, als USA es va publicar amb una seqüenciació diferent i amb un altre títol, Internationalist, en el que retrata àcidament l'estat anímic d'un país en un moment donat i l'escollit no ha estat cap dels singles amb els que es va promocionar en el seu llançament, Come To Milton Keynes, Boy Who Cried Wolf, The Lodgers o Walls Come Tumbling Down!, sinó l'inicial, Homebreakers.
Una composició de Talbot i Weller, cantada sorprenentment pel primer, en la que, com el seu nom suggereix, descriuen la ruptura de les famílies quan els seus membres han d'abandonar la llar en busca de feina a conseqüència de la precarietat laboral. Una de les millors cançons polítiques de la seva època.

- THE STYLE COUNCIL. Homebreakers. Our Favourite Shop (1985).

divendres, 15 de març de 2019

Zombie (Fela Kuti & Afrika '70)


Africana 8:
En el llarg viatge pel mon de la música popular que ha acompanyat la meva existència, autèntic leiv motiv del blog, pocs artistes poden presumir d'haver creat un estil propi com el protagonista de la CdD d'avui, el post número vuit de la secció "africana".
Parlem de FELA KUTI, un nigerià de classe mitjana, fill d'un reverend i acreditat pianista i d'una activista anticolonialista, que va anar a Anglaterra per estudiar medicina i va acabar matriculat al Trinity College of Music de Londres, ciutat en la que va entrar en contacte amb el rock, el blues, el funk i el jazz, estils que, de tornada al seu país, als anys 60, va fusionar amb la música tradicional local, el highlife, per donar lloc al fenomen conegut com "afrobeat".
Un estil que es caracteritza per uns ritmes enèrgics i repetitius, en el que a la percussió, amb l'extaordinari bateria Tony Allen, que fa poc esmentàvem (vegeu aquí) al capdavant,  i els típics cants africans de crida-resposta s'hi agrega una secció de vent, amb el saxòfon com a instrument destacat, amb el que va obtenir prou ressò per iniciar amb el seu grup, Nigèria '70, de seguida rebatejat com Afrika '70 i, posteriorment, Egypt '80, una gira pels USA, on va tenir l'oportunitat d'entrar en contacte amb el pensament de Malcolm X i els Black Panthers, del que en va resultar una radicalització del seu missatge polític contra la dictadura militar que governava el seu país, canviant, a més a més, el yoruba, una de les més de 200 llengües de Nigèria, pel pidgin, l'anglès del carrer, per arribar a un públic més extens.
Una actitud que li va comportar greus problemes amb l'exèrcit que, desprès de detenir-lo en diverses ocasions, va acabar envaint el seu local d'assaig i estudi, una mena de comuna anomenada Kalakuta Republic, al que van calar foc i per la finestra del segon pis del qual van llançar sa mare, impedida en cadira de rodes, que moriria a conseqüència de les ferides.
Uns fets amb els que va guanyar prou popularitat com per gosar presentar-se a les eleccions presidencials de Nigèria, sense èxit, penso que en gran part fruït de la seva controvertida personalitat, tan allunyada dels convencionalismes socials pels seus excessos, entre els que destaca l'haver-se casat alhora amb 27 dones (vint-i-set!), la majoria cantants i ballarines de la seva orquestra, integrada per desenes de membres, del que no sé que n'opinaria sa mare, feminista declarada.
Una vida tan excessiva en l'àmbit personal com artístic, al llarg de la qual va gravar més de 70 LP, fins a la seva mort prematura, amb només 58 anys, víctima de la sida, infecció que mai no va acceptar tractar, ni tan sols reconèixer patir, al·legant que es tractava d'una "malaltia de blanc". Un llegat que han perpetuat dos dels seus incomptables fills, Femi, amb la seva pròpia banda, i Seun, al front d'uns renovats Egypt 80, per la carrera dels quals tanmateix us recomano interessar-vos.
Com a CdD he triat el tema homònim del 27é i més popular àlbum de la seva discografia, Zombie (1977), un LP amb dues úniques pistes, una a cada cara del vinil, que es manté actual en base al seu infecciós groove, amb uns músics en estat de gràcia, amb la percussió de l'esmentat Tony Allen i el saxòfon del també conegut com "the black president" al capdavant. Una composició en la que utilitza la metàfora dels morts vivents per increpar els soldats que obeïen com autòmats a la junta militar sense adonar-se de que "el seu temps havia passat i que caminaven, podrits, alimentant-se de la classe treballadora".  
Un disc que va despertar una resistència social sense precedents en una de les més ferotges dictadures de l'Àfrica Occidental, fins al punt que molta gent, quan veia un soldat pel carrer li cridava "zombie!", el que acabaria provocant la ira de l'exèrcit, que desencadenaria l'esmenta incident de Kalakuta.
I ara prepareu-vos a gaudir d'un festival tan polític com sexual, un carnestoltes passat de revolucions, orgullosament negre i festiu, la CdD i un vídeo més per a que us en feu una idea de com eren els seus concerts:

- FELA KUTI & AFRIKA '70. Zombie. Zombie (1977).

divendres, 8 de març de 2019

Charity (Courtney Barnett)


La cantautora i guitarrista COURTNEY BARNETT, amb un estil proper a l’indie-rock i al grunge dels seus admirats Nirvana, va assolir tan gran reconeixement artístic amb el seu LP de debut, Sometimes I Sit And Think, And Sometimes I Just Sit (2015), que la va deixar gairebé paralitzada en front el dubte del temible "segon disc", situació de la que la rescatar un parell d'anys desprès un conegut del blog. I va ser amb l'americà Kurt Vile, aparentment allunyat artísticament de la de Sidney, que van publicar com a duo, emulant els mítics Kurt (Cobain)Courtney (Love), el notable Lotta Sea Lice (2017), el que li va fer agafar esbrancida per continuar.
I el resultat ha estat el recent Tell Me How You Really Feel (2018), un àlbum en el que, musicalment, es manté fidel a la obra anterior, amb el clàssic format guitarra-baix-bateria però en el que dona un pas endavant, literàriament, atrevint-se amb temes més personals, més introspectius tot i què directes, amb el que ha esdevingut un dels compositors amb més talent de la seva generació. 
Un disc en el que participen convidats d'excepció com el guitarrista Dan Luscombe, dels seus paisans The Drones, als que tinc previst en breu dedicar un post , i les germanes Kim i Kelley Deal, que triomfaren, juntes, amb la banda The Breeders i, sobretot, la primera, amb els mítics Pixies. Un LP curt, de 10 tracks que no sumen més de 37 minuts, magníficament introduït per Hopefulessness, a partir del que, disculpeu-me el barbarisme, autèntics "pepinos" com City Looks Pretty, Charity (la CdD) o Nameless, Faceless, s'alternen amb balades com Need A Little Time, Help Your Self o Walkin' On Eggshells.
Us recomano escoltar-les totes, preferiblement d'una tirada, però el compromís del blog és d'un sol tema cada divendres i, a l'hora de triar, he escollit el que considero l'autèntic hit de l'àlbum.

- COURTNEY BARNETT. Charity. Tell Me How You Really Feel (2018).