divendres, 17 de gener de 2020

Everybody's Changing (Keane)


La publicació, després de set anys, d'un nou disc, Cause And Effect (2019), dels britànics KEANE suposo que haurà aixecat sentiments, a parts iguals, d'entusiasme i indiferència (fins i tot animadversió) entre els seguidors del blog. Les mateixes sensacions que  ha provocat des del seu debut, a començaments del segle XXI, aquesta banda, inicialment un trio, formada pel compositor (tot i què, amb la intenció de repartir els beneficis, sempre ho acredita a tots els membres) i pianista Tim Rice-Oxley, el cantant Tom Chaplin i el bateria Richard Hughes, que va tenir amb els seus dos primers àlbums, Hopes And Fears (2004) i Under The Iron Sea (2006), un èxit comercial aclaparador. 
I ho va fer amb un format ben singular, amb el piano com a element principal, això sí, amb una sèrie de sintetitzadors que ampliaven la seva gama d'efectes musicals i una entrega vocal considerable amb el que va obtenir un so pop-rock característic. Un so al que, per evitar l'estancament, per a la gravació del tercer disc, Perfect Symmetry (2008), van incorporar el guitarrista Jesse Quin, que es convertiria en membre oficial del grup en el següent, Strangeland (2012).
Uns àlbums, en els que trobem influències musicals de coneguts del blog com Simple Minds o REM i altres com Coldplay, Travis, Snow Patrol o A-ha i, en l'aspecte vocal, de Rufus Wainwright o Tom Yorke (Radiohead), en els que van anar perdent popularitat fins a decidir donar-se un temps per a diversos projectes en solitari, amb no gaire èxit cal dir, que ha acabat fa uns mesos amb el seu retorn.
Com a CdD he triat un tema del disc la portada del qual, amb aquesta imatge d'uns martells de piano, ha esdevingut icònica de la banda, l'esmentat Hopes And Fears, farcit d'ensucrades melodies com Somewhere Only We Know, Bend And Break, This Is The Last Time o la escollida, Everybody's Changing.
Aquí us la deixo, estimar-los o odiar-los ja és cosa vostra, però dubto que us pugeu resistir a la tornada:

               So little time
               Try to understand that I'm
               Trying to make a move just to stay in the game
               I try to stay awake and remember my name
               But everybody's changing and I don't feel the same             
             
- KEANE. Everybody's Changing. Hopes And Fears (2004).

divendres, 10 de gener de 2020

The Cellar Song (Palace Brothers)


Will Oldham-1:
Continuant amb la iniciativa dels darrers anys de repassar la trajectòria d'un artista que ha participat en múltiples projectes, el "convidat" d'aquest semestre és el cantautor i actor ocasional Will Oldham.
Un personatge nascut a Louisville, Kentucky, fa 49 anys l'estil del qual el podem qualificar com "americana", aquella barreja de folk, country i indie-rock que tan bé coneixeu els seguidors del blog, que en els primers anys de la seva carrera, entre el 1993 i 1997, va liderar diverses formacions musicals que -inspirat per un indret de la novel·la Cannery Row, (1945) de John Steinbeck-  va anomenar amb variacions del nom Palace com Palace Brothers, Palace Songs, Palace Music o, simplement, Palace, fins que, desprès d'un únic treball amb el seu nom propi (Joya, 1997), l'any 1998 va adoptar el pseudònim de Bonnie "Prince" Billy, l'origen del qual explicaré en el seu moment, amb el que se'l coneix fins a l'actualitat. 
Una carrera tan admirada pels seus seguidors com desconeguda per al gran públic, penso que no tant pels canvis de nom esmentats com per la singular personalitat de l'artista, tan enigmàtic com fonedís envers la industria, desaprofitant així, des del punt de vista comercial, el seu descomunal talent. Un mestre, hereu de monstres com Leonard Cohen o Nick Drake, a l'hora de transmetre la seva vulnerabilitat, barrejant cinisme i desamor o religió i alcohol, amb lletres obtuses que interpreta amb veu trencada i queixosa, amb notes altes a les que, sovint, arriba amb dificultat, acompanyant-se d'una instrumentació atrotinada, en ocasions fins i tot desafinada.
Així, per a la gravació del seu disc de debut, There Is No-One What Will Take Care Of You (1993), editat amb el nom artístic de PALACE BROTHERS, va comptar amb la col·laboració de membres del grup de post-rock paisà seu Slint, per al que, per cert, havia fet la fotografia de la caràtula del seu disc Spiderland (1991), que li van proporcionar una estructura tan intensa com devastadora, tot i què plena d'imperfeccions que li donen un cert aire "amateur", lo-fi si ho preferiu. Un disc difícil d'entrada però que guanya adeptes a cada escolta, i que va tenir un digne successor en el posterior, Days In The Wake (1994), amb que finalitzaria la nissaga "Brothers".
Com a CdD he triat la pista número quatre, The Cellar Song, un tema trist i cansí dominat instrumentalment pel diàleg entre el banjo i la guitarra i amb la peculiar veu del frontman alternant-se amb impactants harmonies vocals que semblen iniciar un crescendo per desvair-se de cop. Oooh...

- PALACE BROTHERS. The Cellar Song. There Is No-One What Will Take Care Of You (1993).

divendres, 3 de gener de 2020

Nights In White Satin (The Moody Blues)


Formats el 1964 a Birmingham, Regne Unit, THE MOODY BLUES, en els inicis de la seva carrera, eren una notable banda de rhythm & blues amb escassa repercussió comercial que va assolir un cert èxit amb la versió del tema Go Now, de l'americana Bessie Banks, però sense gaire continuïtat, motiu per el que alguns membres com el baixista Clint Warwick i  el guitarrista Denny Laine (qui, uns anys després s'incorporaria als Wings de Paul McCartney), van abandonar la formació, donant entrada a dos personatges fonamentals en l'esdevenir del grup, el guitarrista i cantant Justin Hayward i el baixista John Lodge, amb un canvi radical en els plantejaments musicals, abraçant la psicodèlia, el prog-rock i els sons orquestrals.
Els nouvinguts i la resta de membres fundacionals, el cantant i harmonicista Ray Thomas, el teclista, i pioner del "mellotron", Mike Pinder i el bateria Graeme Edge, van aprofitar una d'aquelles ocasions que se't presenten un cop a la vida, quan van saber convèncer els directius de Decca Records d'abandonar la idea d'arranjar una versió rock de la Simfonia número 9 en Mi menor, Opus 95 (o del Nou Mon) de Antonin Dvorák amb la intenció de promocionar els nous tocadiscos estereofònics acabats de sortir al mercat, per gravar el seu propi material, concretament un disc conceptual sobre un dia arquetípic, del matí al vespre, que s'acabaria titulant Days Of Future Passed (1967), acompanyats per la London Festival Orchestra, dirigida per Peter Knight i produït per Tony Clarke.
Un àlbum que va obrir nou camins al rock experimental anglès, seguit en el seu moment per grups com Deep Purple, amb el Concerto For Group And Orchestra (1970) o Procol Harum, With The Edmonton Symphony Orchestra (1972) i font d'inspiració per a posteriors bandes de "rock simfònic" com Genesis, King Crimson o Yes.
Un disc l'èxit incommensurable del qual els va permetre gravar-ne mitja dotzena més, amb un ritme tan frenètic que va comportar tensions entre els membres que van requerir d'un període de descans que, allargat fins als cinc anys, van aprofitar per dur a terme projectes individuals, l'únic remarcable dels quals fou la col·laboració de Hayward i Lodge amb el resultat del notable Blue Jays (1975), fins a la seva reagrupació, el 1977, per gravar-ne una altra mitja, el darrer dels quals l'any 2003, dirigits als seus incondicionals en una època en la que els gustos del públic, que els titllava d'autèntics "dinosaures", anaven per un altre camí.
Days Of Future Passed, dividit en set tracks, tanmateix subdividits en diverses parts, és una obra pionera que donaria el tret de sortida del rock simfònic i progressiu, tant per la fusió del rock psicodèlic amb la música orquestral, tot i què la orquestra va gravar les seves pistes independentment del grup, amb qui mai no va arribar a coincidir a l'estudi, com per l'aspecte conceptual, al recórrer de manera gairebé cinematogràfica un dia qualsevol d'una persona comuna, des de l'alba al crepuscle, repartint-se les tasques compositives entre tots els membres, cada un dels quals canta la seva part. Així, l'inici del dia The Day Begins, és obra de G. Edge; el matí, Another Morning, de R. Thomas; el migdia, Lunch Break: Peak Hour, de J. Lodge;  el capvespre, Evening: The Sunset, de M. Pinder i, els millors temes del disc, escrits i cantats pel veritable líder dels “Moodies”,  J. Hayward,  la tarda, Forever Afternoon i la nit, Nights In White Satin, la CdD.
La cançó més coneguda de la banda, iniciada pel baix de Lodge i la bateria de Edge, als que se suma el “mellotron” de Pinder, preludi d'un seguit d'harmonies vocals i, amb un breu interludi de flauta de Thomas, la majestuosa orquestració de Knight embolcallant la veu de Hayward, qui la va composar als 19 anys per descriure un desengany amorós, al poc d'haver rebut com a regal uns llençols de setí blancs i convertida en la més representativa d'un disc, etiquetat per molts de grandiloqüent,  que em va entusiasmar tant en el seu moment com cada vegada que el torno a posar, en format vinil i molt ben conservat, al l'equip hi-fi de casa, com s'ha d'escoltar.

- THE MOODY BLUES. Nights In White Satin. Days Of Future Passed (1967).

divendres, 27 de desembre de 2019

Fallen Alien (FKA twigs)


Per triar la CdD amb la que acabar l'any no he tingut cap dubte. I és que, amb el seu segon LP, publicat fa només unes setmanes, Tahliah Barnett s'ha convertit en la sensació del moment. 
Paradigma d'artista multimèdia, aquesta ballarina, compositora, cantant, productora audiovisual i actriu va debutar amb un extended play (EP), titulat simplement EP1 (2012) amb el nom artístic de twigs, en al·lusió onomatopeica als espetecs de les articulacions al ballar, que va haver de canviar per coincidir amb un grup americà anomenat igual.
I ho va fer a l'estil Prince. Recordeu allò de "l'artista conegut abans com..."?, doncs tanmateix va anteposar l'acrònim de "abans coneguda com", en anglès "formerly known as", o sigui FKA, resultant aquest nom definitiu de FKA twigs amb el que va publicar EP2 (2013) i l'àlbum de debut titulat, seguint la terminologia, LP1 (2014) amb el que va rebre l'aclamació de la crítica en base a la complexitat dels ritmes electrònics, els arranjaments experimentals i la veu de soprano, sense menysprear l’avantguardista, fins a l'extravagància, imatge amb la que es presenta i amb la que té molt a veure la estilista Karen Clarkson. Un look en la ona de la islandesa Björk que ha estat utilitzat per anunciar els productes de marques com Google, Calvin Klein, Nike o Apple, aprofitant-se del rebombori mediàtic de la seva relació sentimental amb l'actor Robert Pattison, el vampir Edward Cullen de la saga Crepuscle, molt mal acceptada per les fans d'aquest, que la van qualificar de "la dona més odiosa del món". 
Una relació que, trencada abruptament, va comportar una època de inestabilitat emocional a l'artista, el que, unit a problemes de salut derivats de miomes uterins dels que va haver de ser intervinguda, van retardar cinc anys la publicació del seu segon àlbum, lapse mitigat per un tercer EP, titulat M3LL155X (2015), que s'ha de llegir com Melissa, cada tema del qual va acompanyat d'un videoclip dirigit i interpretat per l'autora.
Un mal tràngol per sortir del qual es va inspirar en la història de Maria, la polèmica amiga de Jesús tan incompresa com maltractada al Nou Testament, amb el resultat d'un disc, MAGDALENE (2019), encara més dur i emocionant que l'LP1. Una obra -en la que, prescindint ara del veneçolà Arca (vegeu aquí), ha contat amb la col·laboració de productors com el xilè Nicolas Jaar o Jack Antonoff (i aquí), en la que s'entreveuen referents coneguts del blog com Kate Bush, David Bowie o l'esmentada Björk, als quals va camí de transcendir- en la que és evident el paral·lelisme amb la vida d'aquella dona nascuda a Magdala, en base a la unió dels poders sensuals amb una autoestima heroica, forjada des de joveneta a la seva escola catòlica de Gloucestershire, Regne Unit, on aquesta filla de pare jamaicà (al que no va conèixer fins que va tenir 18 anys) i mare anglo-espanyola, era la única alumna multiracial.
Un disc del que s'han publicat uns quants videoclips com Cellophane (el més espectacular i que podeu veure aquí), Home With You o Holy Terrain, sense desmerèixer la resta de tracks, com Sad Day, la gairebé homònima Maria Magdalene o la que he triat per a CdD, Fallen Alien, a la que s'aprecia com es pot treure força de la més absoluta fragilitat.

- FKA twigs. Fallen Alien. MAGDALENE (2019).

divendres, 20 de desembre de 2019

Sunshine Rock (Bob Mould)


Bob Mould 4:
El darrer dels quatre post previstos sobre la trajectòria de BOB MOULD és una CdD del seu tretzè i, per ara, darrer treball, publicat fa uns mesos, Sunshine Rock (2019).
Un àlbum de nou en el clàssic format power trio, amb la implacable secció rítmica que l'acompanya en els quatre darrers discos, des del magnífic Silver Age (2012) que vam comentar en el tercer post (vegeu aquí), Jon Wurster a la bateria i Jason Narducy al baix, la millor amb la que hagi comptat en una carrera artística de més de 35 anys, gravat a Berlín, ciutat a la que aquest novaiorquès, resident actualment a San Francisco, sembla haver superat la mort amb poc temps de diferència dels seus pares, el que va quedar reflectit en els dos enregistraments anteriors, els foscos Beauty & Ruin (2014) i Patch The Sky (2016), per recuperar l'optimisme i la energia juvenil de les èpoques Hüsker Dü i Sugar, a les que vam dedicar els post números 1 i 2 sobre la seva figura.
Un disc en el que trobem les intemporals descàrregues elèctriques "marca de la casa" i una potència de veu impròpia per als seus gairebé seixanta anys en temes com Sunny Love Song o I Fought, amb un parell d'anomalies com l'acústica Camp Sunshine i la inesperada versió de Send Me A Postcard, un tema dels 60's de la banda holandesa Shocking Blue, que els de la meva generació recordareu per un tema anomenat Venus (vegeu aquí), que no desequilibren una obra de la que jo aprecio especialment la genial aportació a les cordes de la Prague TV Orchestra, en cançons com Lost Faith, Western Sunset, la que tanca magistralment l'àlbum, i la que l'inaugura i he triat com a CdD, la homònima Sunshine Rock, de la que tot seguit en podeu gaudir en la seva versió original i en un directe en el que es confirma la "energia juvenil" que us esmentava, a més a més d'una certa retirada amb l'autor d'aquest modest blog. 😄

- BOB MOULD. Sunshine Rock. Sunshine Rock (2019).

divendres, 13 de desembre de 2019

That's Not Real Life (Cherry Glazerr)


CHERRY GLAZERR, amb un nom inspirat en la reportera de radio de la KCRW Chery Glaser, és un trio d’indie-rock de Los Angeles, Califòrnia, liderat per la carismàtica compositora, cantant i guitarrista Clementine Creevy, caracteritzat per la fórmula que combina calmades melodies amb explosives distorsions, hereva de grups clàssics dels anys 90 com The Pixies o Sonic Youth.
Una fórmula actualitzada amb la que la Clem, amb la seva singular veu, interpreta unes lletres tan enginyoses com cíniques sobre temes diversos. Així, si en el disc anterior, Apocalipstick (2017), explorava el feminisme i el consumisme, en el darrer, Stuffed & Ready (2019), amb nova formació però mantenint el productor Carlos De la Garza, ho fa amb els seus sentiments.
Uns àlbums en els que, la que amb només 22 anys pot esdevenir una nova icona punk-rock d'aquest mil·lenni, des del seminal Haxel Princess (2014) ha anat polint el seu so, amb uns acabats més complexos i sofisticats, per a mi molt més atractius, del darrer dels quals, el més introspectiu i madur, en destacaria uns quants himnes pop com Daddi, Wasted Nun, Stupid Fish o la que he triat per a CdD, la fascinant That's Not Real Life.

- CHERRY GLAZERR. That's Not Real Life. Stuffed & Ready (2019).

divendres, 6 de desembre de 2019

Across The Universe (The Beatles/David Bowie)


Covers 12 :
La CdD d'avui, composada per John Lennon -de l'assassinat del qual en farà 39 anys demà passat-, tot i què acreditada per conveni a Lennon-McCartney, és un tema de l'LP més controvertit de THE BEATLES, Let It Be (1970). Un disc gravat en el pitjor moment de la banda, quan la energia juvenil i la companyonia havia deixat pas al cinisme i la discòrdia que presagiaven la seva separació, del que Paul McCartney (qui si no?) va intentar rescatar-los, tornant a l'estudi per gravar a la "antigua usanza", motiu pel que el títol inicialment previst era el del tema homònim Get Back, el que aniria acompanyat de la gravació d'un documental, dirigit pel cineasta Michael Lindsay-Hogg (fill biològic no reconegut del genial Orson Welles), i d'un concert de comiat per el que es van suggerir diversos escenaris inversemblants com les piràmides d'Egipte, un vaixell o un hospital que s'acabaria realitzant, sembla que a proposta de Ringo Starr, a la terrassa de la seu d’Apple Corps del carrer Savile Row de Londres.
Un documental que reflecteix perfectament la tensa convivència, fins i tot hostilitat, entre els membres, amb un Lennon (aleshores enganxat a la heroïna) cada vegada més absent, un George Harrison molt emprenyat pel menyspreu dels líders i amb McCartney patint una profunda animadversió per part dels altres tres.  És comprensible, doncs, que el resultat, amb una implicació mínima del productor George Martin i els seus col·laboradors (Alan Parsons, Geoff Emerick...) no agradés a ningú, fins al punt que el projecte va quedar aparcat, immersos com estaven, de nou per iniciativa de Macca, en la gravació del Abbey Road (1969), a la fi la seva obra pòstuma (vegeu aquí).
Però poc desprès, sorprenentment, Lennon va decidir rescatar el material i el va posar en mans del productor americà Phil Spector, qui, contravenint l'esperit original de la gravació, pensada per tornar a les arrels, amb una orquestra de 35 membres i 14 veus femenines li va aplicar multitud de capes orquestrals (el conegut wall of sound) i cors que la van desvirtuar, pel que va rebre crítiques de la premsa musical, de molts seguidors i de la resta dels fab four.
Unes orquestracions sumptuoses paleses a les grandíssimes balades Let It Be, que acabaria donant nom al disc, i The Long And Winding Road (de McCartney), o Across The Universe (de Lennon), i menys evidents a temes d'esperit blues com I've Got A Feeling o For You Blue (una de les dues aportacions de Harrison a l'LP) o rock, com One After 909 o, amb la inestimable participació del teclista Billy Preston, l'esmentat Get Back (gravat en directe i amb el que finalitza el documental i del que podeu gaudir aquí), que, en perspectiva, fan que aquest àlbum, clarament per sota de l'estàndard dels seus autors, segueixi sent superior a la majoria del que es publicava en aquell moment, el que no va impedir que, molts anys més tard, de nou gràcies a McCartney, s'edités completament deslliurat del "mur spectorià" o, com ells van considerar, "despullat", i rebatejat com Let It Be...Naked (2003).
Com a CdD he triat la esmentada Across The Universe, composada des del llit, uns anys abans, per Lennon, després d'una discussió amb la, aleshores, seva esposa Cynthia, la primera versió de la qual es va publicar en el disc benèfic No One's Gonna Change Our World (1969), en el que van participar artistes com The Hollies i The Bee Gees i que, gens de l'a grat de l'autor, va acabar arraconada fins que Spector, traint el seu esperit acústic i lisèrgic, la va recuperar per al Let It Be.
Una composició de la us cridarà l'atenció la frase Jau guru deva om, que ve a significar "Gràcies (o Llarga vida) al guru (mestre espiritual)", que solia utilitzar el beatle per concentrar-se a meditar, però que no apareix a la versió que us proposo a continuació. És la que va gravar un altre mite del blog, David Bowie, en el seu disc Young Americans (1975), una obra en la que el "Duc blanc" va fer gala de l'esperit camaleònic que se li atribueix, girant sobtadament del glam-rock al rhythm & blues i al blue-eyed soul més genuí. Un àlbum produït per Tony Visconti que conté un dels hits més reeixits de l'artista, Fame, un tema funk composat a tres mans, juntament amb Lennon i el guitarrista Carlos Alomar, en la que fou la primera col·laboració amb Bowie, i que es perllongaria durant varies dècades, i en el que aquest Across the Universe, tanmateix amb la participació a la guitarra i la veu del seu creador, sembla més que rés un homenatge al seu ídol i amic, en el que es permet incloure una línia de l'icònic A Day In The Life, CdD en el seu dia (vegeu aquí).
Com a curiositat us diré que el dia 5 de febrer de 2008, a proposta de Martin Lewis, historiador de The Beatles, la NASA, per commemorar el seu 50é aniversari, i el 45é del Deep Space Network (DSN) va transmetre el tema, des del DSN's Madrid Deep Space Communication de les afores de la capital de España (estat que, per cert, celebra avui -dia feiner per al blog- el Dia d'una Constitució molt polèmica), amb el consentiment de Paul McCartney, Yoko Ono i Apple Records, en direcció a la estrella Polaris, situada a 431 anys llum de la Terra.

- THE BEATLES. Across The Universe. Let It Be (1970) / DAVID BOWIE. Young Americans (1975).