divendres, 22 de setembre de 2017

Chamaleon Queen (Cat's Eyes)

CAT’S EYES és un duo integrat per Faris Badwan, el cantant del grup britànic The Horrors (vegeu aquí) i la soprano clàssica i multiinstrumentista italo-canadenca Rachel Zeffira que, des del 2011, ha publicat un EP i dos LP, l’homònim Cat’s Eyes (2011) i el recent Treasure House (2016), a més a més de la guardonada banda sonora de la pel·lícula The Duke Of Burgundy (Peter Strickland, 2014), editat l’any següent.
El seu estil és un pop melòdic que, partint dels “grups de noies” dels 60, com The Ronettes, de Phil Spector, i de les parelles home-dona, com Lee Hazlewood i Nancy Sinatra,  explora diversos territoris musicals, amb referències que van des de The Walker Brothers, The Mamas & The Papas o John Barry fins el rock psicodèlic i el krautrock, sense arribar a sonar tan “retro” com es podria esperar.
A Treasure House gaudirem d’una producció impecable, obra del seu col·laborador habitual Steve Osborne, i uns arranjaments cinematogràfics que m’evoquen els Goldfrapp de Felt Mountain (2000) i considero que de la seva impecable barreja de classicisme amb experimentació en resulta un disc atemporal que, com aquest darrer, es podrà tornar a escoltar de tant en tant durant molts anys.
És un àlbum d’onze tracks, dels que en destacaria uns quants, com Drag, Be Careful Where You Park Your Car, Standoff, The Missing Hour...però, com n’havia d’escollir un, he triat com a CdD el seqüenciat en tercer lloc, Chamaleon Queen, inequívocament influenciat per uns vells coneguts del blog, els mítics Aphrodite’s Child.
El que inicialment semblava un “divertimento” d’una parella d’enamorats ha esdevingut un projecte paral·lel perfectament consolidat del que tot seguit en teniu un petit tast:

   -  CAT’S EYES. Chamaleon Queen. Treasure House (2016).

divendres, 15 de setembre de 2017

De camino a la vereda (Buena Vista Social Club)

Ry Cooder-4:
El quart i, per ara, definitiu post sobre el músic i productor Ry Cooder tracta de la seva obra més reeixida, concretament en la seva faceta de productor, i versa sobre un àlbum que va gravar quasi per casualitat.
I va ser que l'angelí va anar a La Havana (Cuba) per produir un disc de música afro-cubana amb un artistes de Mali que no van poder arribar-hi per manca de visat, quan va proposar al director d'orquestra Juan de Marcos González fer-ho amb músics tradicionals locals, la majoria d'ells desconeguts en aquell moment fora de la illa.
I el resultat va ser Buena Vista Social Club (1997), un LP gravat en 6 dies que pren el nom d'una de les cançons, inspirada tanmateix en un club de música i ball d'èxit de la època pre-revolucionària  destinat a la població negra en un moment històric en el que la discriminació estava institucionalitzada. Un lloc que als anys 30 i 40 va veure nàixer sons com el mambo (amb clara influència jazzística), la charanga, la pachanga, el cha-cha-cha i el que, en definitiva, seria el més representatiu de la música cubana, de gran impacte en tanta música llatinoamericana del segle XX, el son montuno. Una activitat artística, amb Benny Moré, Pérez Prado o Armando Moreu Jr, director de la orquestra del cabaret Tropicana al capdavant, associada a un estil de vida hedonista que la revolució castrista de 1959 va tallar de soca-rel, tot i què el BVSC ja havia plegat abans.
Per al seu experiment, Ry Cooder i Juan de Marcos González van contar amb un grapat d'octogenaris, alguns dels quals com el nascut Francisco Repilado, de nom artístic Compay (company en argot) Segundo (per la seva portentosa segona veu) o Ibrahim Ferrer van morir poc desprès quasi sense gaudir de l'èxit majúscul que va tenir el disc, i altres com Elíades Ochoa o Omara Portuondo han estat representant l'àlbum original (i, convertint el projecte en una marca, un seguit de gravacions més, algunes en solitari, aprofitant la sort que els va arribar quan pensaven que la seva carrera artística -i en alguns casos la vida- tocava punt i final) fins fa només uns mesos. Val a dir que la fama, i els royaltis corresponents, es va veure incrementada per la multiguardonada pel·lícula, produïda per Cooder i anomenada tanmateix Buena Vista Social Club (Wim Wenders, 1998) que documenta dos concerts, un a Ámsterdam (Paisos Baixos) i un altre al Carnegie Hall de Nova York i inclou entrevistes amb els música a La Havana. Un LP i un documental que van contribuir a canviar la percepció que el món tenia del seu país.
Un disc de 16 pistes (avui, en reconeixement als artistes, evitaré l'anglicisme tracks) iniciat per Chan Chan, una composició acreditada a F. Repilado ( Compay Segundo) interpretada per Elíades Ochoa, i altres de magnífiques com Y tú qué has hecho?, una de les tres que canta el Compay Segundo, Veinte años, la única contribució de la fèmina Omara Portuondo (amb l'acompanyament de Compay, com no?) , la homònima Buena Vista Social Club, obra del baixista Orestes "Cachaíto" López i interpretada pel seu fill Orlando, qui conta amb la magistral improvisació al piano de Rubén González i quatre de les cinc que canta Ibrahim Ferrer,  El cuarto de Tula (acompanyat per Elíades Ochoa i Manuel "Puntillita" Licea), el bolero clàssic de Isolina Carrillo Dos gardenias, Candela, una divertida composició de Faustino Oramas plena d'insinuacions sexuals i la CdD, el tra...ay! la pista número dos, De camino a la vereda, de la qual també n'és l'autor Ferrer.
Un disc que evidencia l'esperit de fusió esmentat en els tres post anteriors sobre Ry Cooder, de qui Compay Segundo va admetre: "se me sale la babita, yo no lo puedo evitar".
I una CdD en la que, sota el mantra:

           ¡Óigame compay! No deje el camino por coger la vereda" 

li recriminen al compay que hagi "dejao" a la pobre Geraldina (el camí) para meterse Dorotea (la vereda), cap a la meitat de la qual s'escolta la impagable estrofa :

          No hables de tu marido mujer.
          Mujer de malos sentimientos,
          Todo se te ha vuelto un cuento
          Porque no ha llegado la hora fatal

i a la que no falta un "sample" del Cielito lindo del mexicà Quirino Mendoza Cortés, que tots coneixereu:

          Ay, ay, ay, ay, canta y no llores
         porqué cantando se alegran, 
         cielito mío (per lindo), los corazones

Una CdD que us recomano escoltar en la versió oficial del disc, de molt millor qualitat de so que el vídeo del concert, en el que, si més no, podreu apreciar com les gasta l'entranyable Ibrahim Ferrer.

- BUENA VISTA SOCIAL CLUB. De camino a la vereda. Buena Vista Social Club (1997).


divendres, 8 de setembre de 2017

Walk In The Park (Beach House)

BEACH HOUSE és un duo de Baltimore, Maryland (USA), format per la cantant i teclista francesa Victoria Legrand i el guitarrista i multiinstrumentista Alex Scally, l’estil del qual, contràriament al que el seu nom (Casa de la platja) suggereix, no en té res d’estiuenc ni assolellat.
Les seves composicions, basades inicialment en l’orgue, la guitarra i les percussions programades amb sintetitzadors “vintage”, i amb l’element clau de la veu, ens mostren un paisatge fosc i seductorament oníric que, pels seus ritmes lents, atmosfèrics i unes lletres opaques, han estat etiquetades com a “dream pop” i ens evoquen alguns coneguts del blog com Galaxie 500 o Mazzy Star.
Desprès de dos LP, l’homònim Beach House (2006) i Devotions (2008), molt ben acollits per la crítica i el públic, el tercer, Teen Dream (2010), gravat ja amb el segell Sub Pop Records, va ser la seva obra cimera i de més èxit comercial, no superada en els següents més que notables Bloom (2012) i Depression Cherry (2015).
A Teen Dream, enregistrat en una antiga església al nord de New York reconvertida en estudi a les ordres de l’enginyer i productor Chris Coady, els mitjans proporcionats per una discogràfica “major”, ara amb bateries reals, han donat lloc a un so més net i clar que, afortunadament, no ha comportat una sobreproducció que alterés la seva personalitat artística.
Un àlbum de 10 tracks que integren perfectament ritmes de pop, folk, soul, gospel i electrònica en el que els elegants arranjaments i els riffs de guitarra de Scally en cap moment queden eclipsats per la autèntica protagonista del disc, la veu de la neboda del cèlebre compositor Michel Legrand. Una veu plena de matisos que es mou amb subtilesa entre la fragilitat, la sensualitat, l’autoritat i la fredor, que ens recorda en alguns moments a Nico (què espero a fer un post de The Velvet Underground?), a Elisabeth Fraser (Cocteau Twins) i, sobretot, a Hope Sandoval, dels esmentats Mazzy Star.
Un CD que va sortir a la venda acompanyat d’un DVD amb els vídeos de cada una de les cançons del disc, cada un dirigit per un director diferent.  Deu temes excel·lentment seqüenciats, des de l’inicial Zebra, seguit de Silver Soul, Norway i el que he triat com a CdD d’avui, Walk In The Park.
Una composició que, tot i sonar romàntica, és qualsevol cosa menys un “passeig pel parc”, un tema perfecte per oblidar el mal d’amor, amb frases com la de la tornada, que ve a dir que "és qüestió de temps que t'escapis de la meva ment, de la meva vida...és qüestió de temps":

          In a matter of time, it would slip from my mind
          In and out of my life, you would slip from my mind
          In a matter of time

 -          BEACH HOUSE. Walk In The Park. Teen Dream (2010).


divendres, 1 de setembre de 2017

A Day In The Life (The Beatles)

A l'hora de triar la CdD del post que commemora el setè aniversari del blog i que, tradicionalment, és un tema de THE BEATLES, no he tingut cap dubte. I és que el passat mes de juny s'han complert 50 anys de la publicació del Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967), per a molts el millor o, si més no, més influent disc de la història.
Una obra que, pel seu caràcter innovador, ha transcendit en molts aspectes, com la composició, la gravació, producció, distribució, comercialització i, fins i tot, en el disseny gràfic, de tal manera que podem afirmar rotundament que va marcar un punt d'inflexió, que hi va haver un abans i un desprès. Si us sembla, anem a pams.
Desprès d'una decebedora gira pels USA, els Fab Four havien decidit no tornar a actuar en públic, per la qual cosa, amb un pressupost il·limitat, no hi havia cap impediment per experimentar de tal manera que, per primera vegada, l'estudi de gravació es va convertir en una peça més del procés, per al que va ser fonamental la col·laboració del productor George Martin, al que molts considerem un beatle més, i de l'enginyer de so Geoff Emerick, amb tècniques innovadores con l’automatic double tracking (ADT), la gravació per injecció directa des de la taula de mescles, sense necessitat d'usar l'amplificador (amb el resultat d'unes revolucionaries textures de baix que van marcar escola) o en el tractament de les veus, sobretot la de John Lennon (que no s'agradava) i que, a rel d'una broma per part de Martin (que li va comentar que l'havia tractat amb una double vibrocated sploshing flange), es coneix com a efecte flanging.
Musicalment l'àlbum és un compendi de gèneres i estils, a més a més del rock psicodèlic, el music-hall, la música de circ, la d'avantguarda, i les músiques clàssiques occidental i índia i va ser, en part, la seva resposta al Pet Sounds (1966) de The Beach Boys, que ho havia estat, a la seva vegada, al Rubber Soul (1965) de The Beatles. Com veieu, un bucle creatiu que va canviar la història des del punt de vista musical però també cultural i estètic i que ha marcat indefectiblement la seva (i meva) generació i les futures.
Estèticament el que més crida l'atenció son els colorits uniformes militars de la època “eduardiana” amb els que, per iniciativa de Paul McCartney i del tour manager Mal Evans, es representen els personatges de “La banda dels cors solitaris del sergent Pebre”, un alter ego que els donava més llibertat creativa encara. I, és clar, la mítica caràtula, la primera en la que figura la lletra de totes les cançons impresa  a la contraportada (amb el que podíem seguir-les sense haver de recórrer al "guachi-guachi") i, sobretot, la portada amb un collage, suggerit per Macca i dissenyat per la parella d'artistes Peter Blake i Jann Haworth, de 57 fotografies que pretenien erosionar les barreres culturals, amb artistes com Marlon Brando, Tony Curtis, Marlene Dietrich, Marilyn Monroe, Mae West, Johmmy Weissmuller o Stan Laurel i Oliver Hardy, escriptors com Oscar Wilde, H.G. Wells, Lewis Carroll o Dylan Thomas, pensadors com Sigmund Freud o Karl Marx o músics con Bob Dylan (però no Elvis Presley, a qui consideraven massa important) i de la que van ser desestimats Adolf Hitler, Gandhi i Jesucrist.
Un disc que es va comercialitzar simultàniament i amb el mateix track-list arreu del món, del que, per primera vegada no es va extreure cap single (incomprensiblement Strawberry Fields Forever -la primera CdD del blog! [vegeu aquí]- i Penny Lane, gravades a les mateixes sessions, es van publicar en format senzill i no van ser incloses a l'LP), que, mitjançant el que es coneix com a cross-fading, no estava bandejat, és a dir, que no contenia els típics solcs demarcant les cançons, de manera que s'havia d'escoltar tota la cara d'una tirada  i que, superant en vendes a qualsevol disc senzill, van canviar el paradigma i inaugurar l'era del format long play.
Un àlbum de 13 tracks, composats i interpretats, excepte un, Within You Without You, de George Harrison, en el que, a més a més de cantar, toca el sitar, per Lennon i McCartney, deixant per a Ringo Starr el mític With A Little Help From My Friends, una de les composicions més elaborades, juntament amb Lucy In The Sky With Diamonds o, ja us ho avanço, la CdD d'avui, A Day In The Life.
Unes cançons de temàtica recurrent sobre el món de les drogues, com la LSD ( a Lucy In The Sky With Diamonds o a Fixing A Hole), el cannabis (a Lovely Rita o a When I'm Sixty-Four) o a la heroïna (A Being For The Benefit Of Mr. Kite!), per el que algunes van ser vetades pels mitjans de comunicació, però no van impedir que el disc fos el més venut de la història durant una pila d'anys. També podem considerar una oda al somni de la marihuana i al desencant amb els límits de la percepció humana la CdD, el tema que tanca magistralment l'LP, per a l'enregistrament del qual van utilitzar una orquestra de 41 membres seleccionats de l'Orquestra Filharmònica de Londres, el que va deure de ser una autèntica epopeia per a George Martin i els seus col·laboradors, amb un equip de gravació de tan sols quatre pistes. Una fantàstica composició, resultat de la unió, explícitament marcada pel so d'un despertador, de dues cançons diferents, en la que se succeeixen diversos crescendos per acabar en un eixordador acord interpretat simultàniament per tres pianos i a deu mans (Lennon, McCartney, Starr, Martin i l'esmenta Evans, el roadie), seguit d'un to d'alta freqüència (15kHz), afegit per un suggeriment de Lennon amb la intenció de "molestar els gossos", que la majoria d'humans no podem escoltar.
Ja qui pensa que el disc ha estat sobrevalorat i que no en hi havia per tant, per a mi és una autèntica icona cultural i no sé si és el millor o el més influent de tots els temps, però el que si que us puc assegurar és que, de tots els candidats a aquest guardó, el Sgt. Pepper's és el més famós.


- THE BEATLES. A Day In The Life. Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967).


divendres, 28 de juliol de 2017

The Ministry Of Defence (PJ Harvey)

Polly Jean Harvey ho ha tornat a fer! La compositora, cantant, guitarrista i poliinstrumentista (de fet també toca el piano, el saxofon i l'autoarpa, entre altres) de Dorset (Anglaterra), reverenciada per la crítica i un nombre cada vegada més gran de fans des dels seus inicis en format trio, amb Rob Ellis a la bateria i Ian Oliver, reemplaçat al poc per Steve Vaughan, al baix, pels seus LP Dry (1992) i Rid Of Me (1993), produït per Steve Albini (al seguidors del blog no cal que us el presenti) i, ja en solitari, conservant el nom de PJ HARVEY, i amb la inestimable col·laboració del productor Flood, del baixista Mick Harvey i, sobretot, del guitarrista John Parish, amb To Bring You My Love (1995), del que en va sortir la CdD en el seu dia (vegeu aquí), Is This Desire? (1998), Stories From The City, Stories From The Sea (2000) o Uh Huh Her (2004).
Artista polifacètica (ha fet d'actriu i té un cert reconeixement en el camp de la esculptura) i innovadora, odia repetir-se, tan musicalment, experimentant en estils com el blues, el rock, el pop, el folk o la electrònica, com en el visual. Així, si en aquest es coneguda la seva afició a mudar d'aparença a cada àlbum, canviant el tipus de roba, pentinat i, amb la col·laboració de la seva amiga Maria Mochnacz, la parella de Parish en el inicis, la estètica dels àlbums i dels videoclips, en aquell per la introducció de nous instruments dominants, passant de la guitarra dels seus inicis al piano, en el White Chalk (2007) i al saxofon en els dos posteriors, en els que val la pena estendre-s'hi.
I és que el seu vuitè disc, Let England Shake (2011), està considerat per molts el millor de la seva carrera, que ja va cap als 20 anys. Un disc que deixa de banda la temàtica habitual de l'artista, al voltant de les relacions sentimentals, tractades amb una cruesa inusual (que van inspirar rèpliques com la de Nick Cave, amb qui va mantenir una relació que l'australià sublima a Into My Arms, CdD -vegeu aquí-) per reinventar-se amb una crítica ferotge de les guerres, des dels camps de batalla de Gallipoli (Turquía) a la Guerra del Golf, passant per la I Guerra Mundial, explorant la iconografia de la destrucció en artistes com Goya, la influència del qual és reconeguda.
Un àlbum gravat en una església de Dorset amb els esmentats Parish, Harvey i Flood, en el que utilitza una nova gama d'instruments poc comuns en ella com l'autoarpa, la cítara, el violí i el xilòfon i amb un nou tractament de la veu, amb un registre més agut, en el que ha estat el seu treball més complex i de resultat més singular.
És natural, doncs, que amb aquestes expectatives, el següent disc suposés un gran risc de defraudar els seus seguidors. I el resultat és The Hope Six Demolition Project (2016), un LP que ha trigat cinc anys a editar, per a la composició del qual va contar amb l'ajut del fotògraf de guerra i director dels seus videoclips Seamus Murphy, amb qui va viatjar a l'Europa de l'est (Kosovo) i a l'Afganistan, a més a més de Washington DC, la demolició d'un barri de vivendes marginals de la qual que va expulsar els seus residents dona nom a l'àlbum. Una mena de fotoperiodisme sonor, gravat amb els "sospitosos habituals", en el que retrata l'enfonsament de l'ésser humà amb un estil més proper al To Bring You My Love i a Stories...que no al Let England Shake, amb la guitarra i el safoxon de nou en primer pla i amb l'acompanyament de nombrosos cors masculins que, com comprovareu a la CdD d'avui, alternats amb sons industrials d'efectes fantàstics, busquen l'impacte immediat en l'audiència, el que espero confirmar personalment al concert del proper dia 23 d'agost al Poble Espanyol de Montjuïc, a Barcelona.
El disc anterior havia deixat el nivell a una alçada inabastable, però aquest atresora prou solvència i qualitat per pensar que, com deia a l'inici del post, la Polly ho ha tornat a fer!

PJ HARVEY. The Ministry Of Defence. The Hope Six Demolition Project (2016).


divendres, 21 de juliol de 2017

Centro di gravetà permanente (Franco Battiato)

Demà a la nit està prevista l'actuació al Festival Castell de Peralada d'un artista inclassificable. Hem refereixo al compositor, cantautor, escriptor, guionista, pintor i director de cine italià FRANCO BATTIATO. Una personalitat tan eclèctica com la seva obra musical, iniciada en els anys 70 en el rock progressiu, per evolucionar cap a la electrònica, la new wave, el pop, amb el que va obtenir el major èxit comercial i que no ha abandonat fins a l'actualitat, tot i alternant-ho amb la composició de bandes sonores cinematogràfiques, la producció d'òperes clàssiques i altres activitats artístiques, com la cinematografia, amb resultats dispars.
Musicalment, que és el que interessa en aquest blog, la seva millor etapa va ser la dels anys 80, en la que va publicar el disc més reeixit de la seva carrera i considerat, encara avui en dia, un dels més importants de la música italiana. Em refereixo a La voce del padrone (1981),  un disc de pop experimental, el títol del qual és una clara referència a la famosa discogràfica britànica His Master's Voice (coneguda habitualment per les sigles HMV), en el que empra nombrosos i variats instruments com orgues, cordes, vibràfons i sintetitzadors i seqüenciadors diversos que utilitza a mode d'orquestra però de fàcil accés al públic en general. Tan fàcil que va ser el primer disc italià en vendre un milió de còpies, moltes de les cançons del qual es van traduir a diversos idiomes i del que se'n va fer una versió íntegra en llengua castellana destinada al mercat ibèric.
Un àlbum en el que destaquen cançons com Bandiera bianca, una dura crítica social envers el terrorisme, la política i la dependència dels diners; Cuccurucucu, una impagable versió del Cucurrucucú paloma de Tomás Méndez, a la que mostra el seu bagatge musical esmentant temes de The Beatles (Lady Madonna, With A Little Help Fro My Friends), The Rolling Stones (Ruby Tuesday) i Bob Dylan (Just Like A Woman, Like A Rolling Stone) i, per sobre de totes, la seva composició més famosa, Centro di gravità permanente.
Als seguidors del blog que, com jo mateix, no esteu massa assabentats de la discografia del sicilià, us recomano començar per l'únic disc seu que tinc a la meva discoteca, Giubbe Rosse (1989), un doble vinil a la caràtula del qual no figura el nom de l'artista, gravat en directe durant una gira per Itàlia, França i Espanya, que s'inicia amb el tema homònim, seguit de dos versions, Alexander Platz (de Alfredo Cohen) i Lettera al governatore della Libia (de Giuni Russo) i temes propis com Mesopotamia, L'era del cinghiale bianco, Voglio vederti danzare i E ti vengo a cercare (dos dels seus grans èxits), l'abans esmentada Cuccurucucu i, és clar, la CdD.
Aquest Centre de gravetat permanent al que es refereix com a un lloc íntim on espera trobar estabilitat i, com a mer observador, conèixer interessants personatges com una vella bretona (de Madrid a la versió en castellà) amb barret i un paraigües fet amb paper d'arròs i canya de bambú, capitans valerosos, astuts contrabandistes macedonis, jesuïtes euclidians vestits de bonzo per entrar a l'antiga cort dels emperadors de la dinastia Ming...al temps que, suposo que irònicament, rebutja certes modes com la falsa música rock, la new wave italiana (espanyola a la versió en castellà), el free-jazz, el punk anglès i el romanços africans, ja ho veieu, tot un seguit d'estils que acabaria assimilant al llarg de la seva trajectòria.
Una llarga carrera artística que el manté en actiu als 72 anys sense que doni símptomes d'esgotar la seva inspiració, obtinguda en part de la observació de l'Univers, no en va és membre de la Associazione Astrofili Ionico-Etnei, una societat astronòmica siciliana que, en el seu honor, el 1997, va batejar amb el nom de Battiato l'asteroide 18556.

- FRANCO BATTIATO. Centro di gravetà permanente. La voce del padrone (1981)/Giubbe Rosse (1989).

Nota: En escoltar el vídeo no patiu, els vostres reproductors van bé, sembla que aquell dia a la orquestra se li'n "va anar l'olla" i es van accelerar de quina manera. 


divendres, 14 de juliol de 2017

Magical Colors (Jon Spencer Blues Explosion)

Dissolt el combo de rock experimental Pussy Galore, el cantant i guitarrista Jon Spencer va passar per diversos grups, en els que va reclutar el guitarrista Judah Bauer i el bateria Russell Simins per crear, amb el mateix patró que la banda seminal, és a dir, sense baixista, THE JON SPENCER BLUES EXPLOSION.
Autèntics impulsors del punk-blues a la Nova York dels anys 90, mai no han abandonat els circuïts underground tot i que la seva obra, en general, ha rebut l'aplaudiment de la crítica per la seva innovació en el camp del blues, tot i què amb algunes veus crítiques que, ironitzant sobre el mateix nom per a un estil tan allunyat de l'estàndard, els titllaven d'estafadors. Però en el que tothom estem d'acord és que el caos, la improvisació i, fins i tot, la incoherència, a l'escenari es veuen superats per la passió, la sensualitat (i la suor, per què no?) i la excitació de les seves actuacions, no exemptes d'estil i sofisticació. Amb la JSBX no hi ha mitges tintes, o els estimes o els odies...desprès d'escoltar la CdD us convido a prendre posició al respecte.
De la seva discografia en podem destacar àlbums com Extra Width (1993), Orange (1994), Plastic Fang (2002) , Damage (2004), amb el nom de Blues Explosion (sense Jon Spencer) o, desprès d'un temps en el que el de New Hampshire (USA) ha col·laborat en altres projectes com Heavy Trash o Spencer Dickinson, el darrer, Freedom Tower-No Wave Dance Party 2015 (2015), però als que no el conegueu us recomano apropar-vos-hi amb Acme (1998).
Un disc en el que el seu estil blues-rock brut i intens amb textures soul, funk i hard-rock és veu enriquit amb elements propis de la música electrònica i el hip-hop i per a la gravació del qual va contar amb la participació de diversos productors, entre els que destaca un vell conegut del blog, Steve Albini. Una obra tan (relativament) reeixida que va donar lloc a un seguit d'àlbums de descarts com Acme-Plus (1999), Extra-Acme (1999), Xtra-Acme (1999) i Ura-Acme (1999) amb la intenció d'explotar el filó.
Però cap com l'original, del que en destacaria temes com High Gear, Talk About The Bues o la CdD, Magical Colors, probablement el tema més comercial que hagin gravat mai.

- THE JON SPENCER BLUES EXPLOSION. Magical Colors. Acme (1999).