divendres, 21 de setembre de 2018

Solar Sister (The Posies)


Un esdeveniment per a mi prioritari, com veureu en el seu moment, m'ha condicionat a avançar una setmana la publicació de la CdD d'avui que inicialment tenia previst per al proper divendres, 28 de setembre, amb motiu de l'actuació al dia següent a la sala Upload, de Barcelona, de THE POSIES, en el marc del seu 30th Anniversary Tour.
I és que ja fa trenta anys que dos amics de Seattle, Washington (USA), Ken Stringfellow i Jon Auer, compositors, cantants i guitarristes, acompanyats d'un baixista i un bateria que han anat canviant al llargs del temps, van endegar un projecte musical tot just uns parell d'anys abans de que, amb Nirvana al capdavant, esclatés a la seva ciutat el fenomen "grunge" (vegeu aquí).
Un estil musica res a veure amb el seu, farcit de veus i melodies deutores de grups com The Beatles, The Hollies i, per sobre de tots,  dels precursors del power-pop, els seus admirats Big Star, la banda d’Alex Chilton, la devoció que professaven per la qual només és comparable a la d'uns altres coneguts del blog, els escocesos Teenage Fanclub.
Amb una cassette gravada a la casa d'Stringfelow, Failure (1988), sense base rítmica encara i tocant entre els dos tots els instruments, van cridar l'atenció de la discogràfica Geffen, amb la que van gravar tres àlbums, Dear 23 (1990), Frosting On The Beater (1993) i Amazing Disgrace (1996), tan ben acollits per la crítica com amb tan poc resultat comercial, el que va provocar dubtes a la parella fins a intentar carreres individuals paral·leles, abans de publicar el que semblava el seu comiat, Succes (1998), per dedicar-se Stringfellow a projectes tan diversos com anar de músic d'acompanyament en un tour dels REM, o formar bandes efímeres com Saltine o The Disciplines i, fins tot, ell i Auer, a intentar reactivar Big Star, amb els mateixos Jody Stephens i, és clar, Alex Chilton, la prematura mort del qual el 2010 va engegar en orris el projecte.
Mentre tant, els nostres protagonistes, que, tot i haver-se tornat a casar Ken i viure a Franca, sempre havien deixat la porta oberta a una possible tornada, han publicat tres discos més, Every Kind Of Light (2005), Blood/Candy (2010) i Solid States (2016), en els que alternen composicions més experimentals amb altres de fidels al seu so habitual, que és del que espero gaudir al concert de demà en vuit al Poble Espanyol.
I és que a mi, particularment, no m'importaria gens que, amb l'excusa de que compleix 25 anys, toquessin fil per randa el Frosting On The Beater, possiblement el seu millor treball. Un disc amb un títol que fa referència a la masturbació, en el que, de la ma del productor Don Fleming, endureixen un xic el seu estil, amb un so d'una força insòlita en ells fins aleshores. Un disc per al que no passa el temps, des de la inicial Dream All Day, un dels seus temes més coneguts, i els que la segueixen, com Flavor Of The Month, Love Letter Boxes, Definitive Door o la que he triat com a CdD. Seqüenciada com a track número dos, a Solar Sister podeu gaudir del poder melòdic de The Posies amb tota la seva intensitat.

- THE POSIES. Solar Sister. Frosting On The Beater (1993).
                                                                                                                       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada