divendres, 30 de setembre de 2011

Radio Free Europe (R.E.M.)

Als lectors ocasionals d'aquest blog els pot sorprendre la CdD d'aquesta setmana però als seguidors habituals segur que no. Els primers esperarien algun dels grans hits comercials dels seus dos discos supervendes de principi dels 90, com Losing My Religion o Shiny Happy People (aquesta amb la inestimable col·laboració de la seva amiga Kate Pierson, vocalista de The B-52's) de Out Of Time (1991) o Drive, Man On The Moon o Everybody Hurts de Automatic For The People (1992), però els segons de ben segur que desitjaran alguna cançó menys òbvia.
I es que, a l'hora de triar un tema dels R.E.M., no he tingut cap dubte: havia de ser la primera cançó que vaig escoltar d'ells i que, ara, al tornar-la a sentir, m'evoca aquell moment d'arribar a casa amb el disc, de vinil es clar, sota el braç, acabat de comprar a Discos Castelló, posar-lo al plat i veure de que anava aquell enrenou que, pel sistema boca-orella, arribava des d'un poble de l'estat de Georgia (U.S.A.), anomenat Athens, del que probablement no hauria sentit a parlar mai si de la seva universitat no haguessin sortit un grapat de grups musicals emblemàtics de l’indie-rock americà, a més a més dels nostres protagonistes d'avui, com els esmentats The B-52's i tots els del Col·lectiu Elephant 6, com The Apples In Stereo, Olivia Tremor Control, Of Montreal, Elf Power o Neutral Milk Hotel (veure aquí).
Els R.E.M., nom que fa referència als "moviments oculars ràpids" que es presenten en una determinada fase del son, es van formar l'any 1981 amb el carismàtic Michael Stipe, vocalista impressionant, versàtil fins l'impensable, capaç de posar-te la pell de gallina en qualsevol moment i autor d'unes lletres enigmàtiques i críptiques que l'han convertit en objecte de culte, Peter Buck a la guitarra, amb un estil molt particular que, en els seus arpegis, ens recorda d'alguna manera tant a The Byrds, com a la Velvet Underground, Mike Mills, sempre brillant, tan a les quatre cordes del seu baix, també Rickenbacker, com a les segones veus i, Bill Berry, que abandonaria el grup el 1996, a la bateria.
I el primer disc de la banda, Murmur (1983), malgrat no assolir l'èxit mainstream dels esmentats 7é i 8é, està considerat, malgrat la seva aparença underground, com un dels millors àlbums dels 80. El mite, fonamentat en la peculiar atmosfera del disc, es fa extensiu a la tanmateix mítica caràtula amb uns arbustos de kuzdu, heura típica de Georgia, i, sobretot, a la contraportada, amb un pont de ferrocarril rural que va estar a punt de ser demolit si no arriba a ser pels fans dels R.E.M. que van arribar a constituir una societat per protegir-lo. Es tracta d'un pont de cavallets que, des d'aleshores es coneixen popularment com a “cavallets Murmur"!. Altres discos imprescindibles del grup son Document (1987), Green (1988) o Monster (1994).
La CdD es el tema que obre el disc, Radio Free Europe, que es va regravar després d'haver estat publicat abans com a single, amb una lletra difícil, marca de la casa, en la que sobresurt la tornada:

               Straight on the boat, where to go?
               Calling on in transit, calling on in transit
               Radio Free Europe

Vagi en homenatge a la banda que la setmana passada va anunciar la sorprenent dissolució amistosa, només uns mesos després d'haver publicat un nou disc, Collapse Into Now (2011), això sí, conservant intacta la credibilitat assolida en  més de 30 anys de carrera.

- R.E.M. Radio Free Europe. Murmur (1983).


Vídeo afegit posteriorment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada