divendres, 29 de gener de 2016

No So Sweet Martha Lorraine (Country Joe & The Fish)

Joseph Allen McDonald, conegut artísticament com a "Country Joe", és un veterà músic americà, amb 74 anys recent complerts, conegut també per la seva faceta d'activista polític incansable des de la època de la contracultura californiana dels anys 60.
Fill de pares comunistes que el van batejar en honor de Joseph Stalin, la seva actitud radical l'ha portat a defensar tota mena de causes, des de l'ajuda als veterans de la guerra del Vietnam als drets dels animals (com "Save the whales"), i tota mena de qüestions ecològiques, el que li ha comportat estar en el punt de mira de la CIA i l'FBI, motiu pel qual ha passat algunes temporades a Europa, concretament a França, on se sentia més còmode.
Els seus inicis musicals al front de la banda COUNTRY JOE & THE FISH (coliderada pel guitarrista Barry "The Fish" Melton i que al·ludeix amb els malnoms amb que se'ls coneixia a Stalin i Mao) pioners en la fusió del folk, el blues, el country i l'incipient rock psicodèlic, els van convertir de seguida, juntament amb JeffersonAirplane i Grateful Dead, en guies de la cultura hippie, consagrant-se definitivament al Festival de Woodstock de 1969. Però Country Joe, desprès de quatre LP's, se'n va cansar i va decidir seguir en solitari una carrera irregular amb llargs períodes absent de la escena seguits de publicacions inesperades però que en total sobrepassen la trentena d'àlbums, incloent la banda sonora de diverses pel·lícules, en alguna de les quals va participar com a actor.
El seu debut, Electric Music for the Mind and Body (1967), que no inclou la cançó més popular als seus concerts, I Feel Like I'm Fixi'n To Die Rag (vegeu aquí), gira al voltant de la protesta política però també sobre l'amor lliure i l'ús de drogues recreatives, tot tractat amb un humor satíric, amb arranjaments musicals complexes, i excepcionalment enregistrats per a la època, dels que en destacava l'orgue de David Cohen i està considerat una obra definitiva i imprescindible de la música psicodèlica i de la època de la contracultura.
I ara prepareu-vos a experimentar quelcom semblant al que sentirien l'any 67 els joves universitaris de la badia de San Francisco i els afortunats i entusiastes europeus que els van rebre a la gira del 68, amb No So Sweet Martha Lorraine, el tema més conegut del disc. Una experiència psicodèlica per a la qual us recomano que no us ajudeu de cap substància al·lucinògena...no cal.

- COUNTRY JOE & THE FISH. No So Sweet Martha Lorraine. Electric Music for the Mind and Body (1967).



divendres, 22 de gener de 2016

This Is How It Feels (Inspiral Carpets)

INSPIRAL CARPETS és un grup de rock format a la plujosa i depriment ciutat industrial de Manchester (Anglaterra, UK) pel guitarrista Graham Lambert i el cantant Stephen Holt (posteriorment substituït per Tom Hingley) i diversos músics més que van anar canviant, fins que amb la incorporació del teclista Clint Boon, amb el famós òrgan Farfisa, el seu so, entre melòdic i psicodèlic, va obtenir personalitat.
Cap a finals dels anys 80 es van donar a conèixer amb un seguit de singles autoeditats i un memorable debut en LP amb Life (1990), nivell que van mantenir amb els següents The Beast Inside (1991), Revenge Of The Goldfish (1992) i Devil Hopping (1994), moment en el que es van separar amistosament, per tornar 20 anys desprès, de nou amb Stephen Holt, el vocalista fundacional, amb el disc titulat homònimament Inspiral Carpets (2014), igualment molt ben acollit per la crítica i els fans.
Life és un disc quasi conceptual amb lletres més aviat tristes i desil·lusionades al voltant dels problemes quotidians de la classe treballadora però amb una música acolorida i brillant, molt més arriscada que la dels seus contemporanis The Stone Roses i Happy Mondays que, malgrat això, van obtenir més prestigi que els nostres protagonistes d'avui -aliens als deliris de grandesa, com també dels excessos amb les drogues i els problemes judicials dels anteriors- dintre de la escena coneguda en els mitjans especialitzats com a “Madchester” (una barreja d’indie-rock psicodèlic i música dance). 
L'àlbum conté un grapat de temes interessants com Real Thing, She Comes In The Fall o la CdD, This Is How It Feels, possiblement el més popular de la seva discografia, amb aquesta coneguda tornada que fa:
         
               So this is how it feels to be lonely
               This is how it feels to be small
               This is how it feels when your word
               Means nothing at all


- INSPIRAL CARPETS. This Is How It Feels. Life (1990).


divendres, 15 de gener de 2016

Capable Of Anything (Ben Folds)

Fins fa ben poc mai no havia sentit a parlar de BEN FOLDS, ni, és clar, dels Ben Folds Five, la banda de rock alternatiu que va liderar entre els anys 1995 i 2000, amb la que va publicar tres discos a recuperar, l'homònim Ben Folds Five (1995), Whatever And Ever Amen (1997) i The Unauthorized Biography Of Reinhold Messner (1999), amb els que van obtenir certa popularitat, més al Regne Unit i a Austràlia (país on es va casar una de les quatre vegades que ho ha fet fins ara) que al seu Estats Units natal, abans de dissoldre’s fins que van tornar el 2012 amb el no menys interessant The Sound Of The Life Of The Mind. 
Durant aquest temps el pianista i multiinstrumentista, cantant, compositor, arranjador i director d'orquestra de Carolina del Nord ha publicat tres àlbums en solitari, ha col·laborat amb multitud d'artistes de tota mena, amb els que ha gravat mitja dotzena de discos més, els mateixos que també ha llançat en directe, ha composat bandes sonores per diverses pel·lícules i ha girat amb multitud d'orquestres simfòniques australianes (West Australia, Sydney, Adelaida, Melbourne) i americanes (Carolina del Nord, Baltimore, Utah, Boston).
El seu últim treball, So There (2015), és un altre disc gravat en col·laboració, que consta de dues parts clarament diferenciades, la primera, de mitja hora de durada, comprèn vuit temes de pop-rock de cambra, acompanyat del sextet novaiorquès de música clàssica yMusic, que ens recorda a alguns coneguts del blog com Sufjan Stevens o Owen Pallett, amb temàtica al voltant de l'envelliment i els remordiments que es presenten desprès de trencar una relació -de la qual cosa, com hem comentat abans, en té força experiència- com queda palès al primer track, Capable Of Anything ( "Capaç de qualsevol cosa"), una reflexió sobre els errors que es comenten fruït de les debilitats humanes, amb un optimista missatge de superació.
La segona meitat, exclusivament instrumental, és un concert per a piano i orquestra de 20 minuts de durada, dividit en tres moviments, acompanyat de la Simfònica de Nashville (Tennessee), en el qual sembla retre homenatge a George Gershwin i altres compositors del cançoner americà del segle XX i dels musicals de Broadway i que es deixa escoltar fins i tot pels menys interessats en aquest tipus de música.
A tots aquells a qui us agradin The Beatles, The Beach Boys, el primerenc Elton John o els esmentats Stevens i Wainwright gaudireu amb temes com el mateix So There, Long Way To Go, Phone In A Pool o la CdD, que podeu escoltar tot seguit.

- BEN FOLDS. Capable Of Anything. So There (2015).


divendres, 8 de gener de 2016

Waiting For The Sun / Tailspin (The Jayhawks)

THE JAYHAWKS son una banda de Minneapolis (Minnesota, USA), ciutat bressol d'artistes com Bob Dylan o Prince, formada pels compositors, cantants i guitarristes Mark Olsen i Gary Louris i un seguit de musics més al llargs dels seus 30 anys d'existència, l'únic fix dels quals ha estat el baixista Marc Perlman.
En els seus primers quatre LP's, liderats compositivament per Olson, van anant guanyant prestigi, de tal manera que els dos darrers, Hollywood Town Hall (1991) i Tomorrow The Green Grass (1995) estan considerats clàssics atemporals d'aquest estil que parteix dels tradicionals folk, country i rock, als que infonen aires alternatius i que es coneix com a alt-country o, més recentment, simplement com a "americana", del qual han estat paradigma, sobretot en el vessant més càlid i lluminós, amb meravelloses melodies i harmonies vocals, hereves de mites com Gram Parsons, The Byrds, Buffalo Springfield o CSN&Y.
Potser va ser la sensació d'injustícia pel seu poc èxit comercial (es diu que son "la millor banda desconeguda del planeta") el que va empènyer a Olsen a abandonar el grup i engegar una carrera en solitari o acompanyat de la seva esposa, Victoria Williams, (amb moderat èxit comercial i encara pitjor sentimental, ja que es van separar al cap de poc) i deixar la banda en mans de Louris. que va virar lleugerament cap al pop-rock, publicant tres bons àlbums més, Sound Of Lies (1997), Smile (2000) i, el meu preferit, Rainy Day Music (2003).
I a Louris encara li sobrava temps per endegar un projecte paral·lel amb altres músics, com els seus paisans Soul Asylum i Jeff Tweedy, de Wilco, per formar el "supergrup" Golden Smog amb el que van publicar un parell de discos més. Finalment, des de l'any 2005 al 2009 The Jayhawks es van prendre un descans que van aprofitar per fer diverses col·laboracions com a duo Louris-Olson, "els dels Jayhawks", publicant el disc acústic, Ready For The Flood (2009) i diverses reedicions i rareses, abans de tornar a reunir-se per publicar el darrer, Mockingbird Time (2011), bastant inferior a les cinc obres esmentades.
La reedició l'any 2014 dels tres primers discos capitanejats per Louris els va portar, de nou sense Olson, a la carretera, actuant en diverses ocasions a casa nostra però sense que em consti la publicació de material nou.
Rainy Day Music és una magnífica col·lecció de cançons, les 6 primeres de les quals son gemes de la collita Louris, relativament despullades i acústiques, com si es volgués acostar més a l'alt-country inicial de Hollywood... i Tomorrow... que al pop més descarat dels dos discos posteriors, que comences a escoltar, amb la inicial Stumbling Through The Dark (composada a mitges amb Matthew Sweet) i ja no pots parar...Tailspin...All The Right Reasons...Save It For A Rainy Day...Eyes Of Sarahjane...quin dilema triar una CdD!
Doncs la escollida és la que va tancar el seu darrer concert a Barcelona. el passat 16 d'abril a la Sala Barts, una preciosa balada en la que la guitarra elèctrica i la pedal steel planegen sota la tornada que fa:

         You're in a tailspin, running out of your head
         You're in a tailspin, running out of your head...


Nota: Quan acabava d'escriure aquest post ha passat pel darrera la M i, mirant per sobre la meva espatlla, m'ha comentat: “Jo n'hauria posat una de la primera etapa”.
I m'ha semblat bé, per la qual cosa, contravenint una vegada més el compromís de penjar una sola CdD cada divendres, he afegit al davant el seu primer hit, un tema del seu tercer àlbum amb el que es van donar a conèixer al gran públic (és un dir).


- THE JAYHAWKS. Waiting For The Sun. Hollywood Town Hall (1992) / Tailspin. Rainy Day Music (2003).