divendres, 28 d’abril del 2017

Corrido de boxeo (Ry Cooder)

Ry Cooder-3:
El tercer post dedicat al músic angelí RY COODER tracta del seu disc Chávez Ravine (2005), el dotzè de la seva discografia, que inaugura la trilogia “chicana” (mot amb el es coneixen els nord-americans amb arrels mexicanes) que completen My Name Is Buddy (2007) i I, Flathead (2008), en la que relata la desaparició d’una part de la història cultural de la seva ciutat com a resultat del que actualment es coneix com a gentrificació.
Es tracta d’un àlbum conceptual que, inspirat en el llibre “Chávez Ravine 1949: A Los Angeles Story”, del fotògraf Don Normak, reivindica la memòria d’aquest barri, habitat per emigrants hispans que, a principis dels anys 50, van ser desallotjats, i ridículament indemnitzats, per construir-hi habitatges de protecció oficial que mai no es van arribar a edificar perquè allí hi va acabar el nou estadi de l’equip de beisbol Brooklyn Dodgers que, amb el canvi de seu, van passar a anomenar-se Los Angeles Dodgers.
L’estil musical del disc, un dels més ambiciosos de l’autor, és ric i complex, amb cançons que van del blues i el rock a la música atmosfèrica, passant per tot un seguit de ritmes llatins i afrocubans, amb els indispensables “corridos”, per a la gravació del qual Cooder, tot i figurar com a autor en solitari per primera vegada des del 1987, a més a més d’alguns dels seus acompanyants habituals com Jim Keltner, Mike Elizondo, David Hidalgo (de Los Lobos), Flaco Jiménez o el seu fill Joachim Cooder, va contar amb la col·laboració d’artistes de totes les èpoques com les germanes Juliette i Carla Commagere, Ersi Arvizu, William García (Little Willie G.), Don Tosti o Lalo Guerrero, autèntic coprotagonista de l’àlbum, que va morir tot just uns mesos abans de que la obra veiés la llum.
Un LP de 15 tracks que inclou composicions originals i versions de diverses èpoques, cantades en anglès, espanyol i, com no? en “spanglish”, amb expressions com aquestes que s’escolten al tema El UFO cayó:

          Órale esos vatos feos del barrio de Palo Verde...Quiero que sepan que hay unos gabachos que les quieren quitar sus tierras y poner un estadio de beisbol para agringar nuestro barrio...
          Levanten sus chivas y vámonos de volada porque nuestro barrio no lo van a cambiar ese vato...
         Agarren sus tambiaches y sálganse antes de que los apachurren...
       Y súbanse al platillo volador, el UFO, y de volada vámonos a volar, ese vato, porque nuestro barrio ya se lo jambaron los gabachos.

Un disc en el que la denuncia de l’ultraconservadurisme del senador McCarthy i la seva paranoica creuada anticomunista (Don’t Call Me Red) conviu amb moments picants (Muy fifí), paròdies sobre l’estereotip dels asiàtics que regenten bugaderies (Chinito chinito) i reivindicatius, com els tres composats i cantats pel “padre de la música chicana”, l’esmentat Lalo Guerrero, Los Chucos suaves, Barrio Viejo i la CdD, Corrido de boxeo, en el que narra la nostàlgica història de dos honrats púgils amateurs, Carlos i Fabela Chávez, que guanyen combats de boxa però no poden amb la força de les excavadores i que acaba amb la estrofa que fa:

             En la historia del boxeo
             Has ganado o has perdido
             Pero en Chávez Ravine
            Todo quedó en el olvido
            Nadie sabe los secretos
           Que quedaron escondidos
           Ya la pagarán con Dios
          Esa bola de bandidos.

-           RY COODER. Corrido de boxeo. Chávez Ravine (2005).



divendres, 21 d’abril del 2017

Your Best American Girl (Mitski)

Mitski Miyawaki, coneguda artísticament com MITSKI, és una jove de 26 anys, japonesa de naixement, que per la professió del seu pare va viure a multitud de països de diversos continents (R.D. del Congo, Malàisia, Xina, Turquia...) fins que, amb 18 anys, es van establir a Brooklyn, New York (USA), on va estudiar música al SUNY (State University of New York) Purchase Conservatory of Music on, fruit dels seus projectes de treball, va gravar i autoeditar dos discos, Lush (2012) i Retired From Sad, New Career In Business (2013), de l'aprenentatge dels quals en va sortir el següent, Bury Me At Makeout Creek (2014), amb el que es va fer un cert nom en el circuit de l’indie-rock, en la ona de bandes dels 90 com Weezer o Pixies.
Però ha estat el darrer àlbum, irònicament titulat Puberty 2 (2016) i gravat a mitges amb el seu productor habitual, Patrick Hyland, el que li augura una carrera que alguns agosarats s'han afanyat a comparar amb altres fèmines conegudes de la CdD com Hope Sandoval (Mazzy Star), Angel Olsen, Annie Clark (St. Vincent) o...ejem! PJ Harvey. Un disc caracteritzat per unes guitarres distorsionades amb capes i més capes de so que als seguidors del blog us sonaran familiars i unes composicions seductores de temàtica complexa sobre el desig, l'amor, la por, la depressió i, com no podia ser d'una altra manera, la identitat racial, i d'una maduresa musical inapel·lable.
Un LP que comença magistralment amb Happy, un tema que s'inicia amb una base rítmica esfereïdora, seguida d'una línia de saxo i, ja amb les guitarres, una tornada que enganxa des de la primera escolta, al que en poc més de mitja hora el segueixen deu tracks més, dels que triat per escoltar avui el seqüenciat al número 5, Your Best American Girl, en el que retrata una jove fent tot el possible per trobar el seu lloc entre les dones nord-americanes. Però no us enganyeu, el que comença com una delicada balada esdevé una cançó esgarrada, en base a les guitarres crues i potents i una tornada que, per contundent, no deixa de ser malenconiosa. El relat de la frustració de desitjar desesperadament l'home ideal i adonar-se de que mai no podrà ser la "la perfecta noia americana".

- MITSKI. Your Best American Girl. Puberty 2 (2016).


divendres, 7 d’abril del 2017

Smoke On The Water (Deep Purple)

En escoltar el nom de DEEP PURPLE a la majoria de melòmans d'una certa edat us vindran al cap bandes com Led Zeppelin, Black Sabbath i d'altres que, a finals dels anys 60 i tots els 70, van liderar un estil anomenat hard-rock i el seu subgènere heavy metal (termes que amb perspectiva històrica considero sinònims) que, amb diverses variacions (glam metal, trash...) segueix vigent actualment.
Però els nostres protagonistes d'avui inicialment van ser un grup de rock psicodèlic i progressiu que, per influència del seu teclista Jon Lord, amb formació de conservatori, fins i tot van gravar un disc, Concerto For Group And Orchestra (1969), acompanyats per The Royal Philharmonic Orchestra, el mal resultat comercial del qual va decantar la balança, ara sota el control creatiu del guitarrista Ritchie Blackmore, cap aquest model sonor més dur i pesat que el defineix i amb el que van triomfar.
Malauradament, les picabaralles entre Blackmore i el cantant, Ian Gillan, van comportar la substitució d'aquest últim per David Coverdale i un reguitzell interminable de canvis que van donar lloc a diverses formacions que es coneixen com a mark (o mk), de les que se'n acrediten fins a vuit, entre 1968 i el present, amb un període de inactivitat de vuit anys, entre 1976 i 1984, de les que únicament la VI (amb Joe Satriani a la guitarra) no va publicar cap disc, la més reconeguda de les quals va ser la mark II, completada pel baixista Roger Glover i el bateria Ian Paice, reagrupada en diverses ocasions fins al 2002 en que Lord, qui moriria víctima d'un càncer de pàncrees el 2012, amb 71 anys, es va retirar. Fruit de tantes separacions va resultar un seguit de bandes de notable èxit, conegudes popularment com la "nissaga Purple", de les que cal destacar-ne a Rainbow (de Blackmore), Whitesnake (de Coverdale) i la Ian Gillan Band.
De la seva extensa discografia, amb una vintena d'àlbum d'estudi i uns altres tants en directe, en destacaria quatre, tots de la formació mark II, Deep Purple In Rock (1970), Fireball (1971) i el de més èxit comercial, Machine Head (1972), moment en el que la filial japonesa de la seva discogràfica els va proposar gravar un disc en viu, del que, tot i fer-ho a contracor, en va resultar el doble LP Made In Japan (1972), un dels millors directes de la història del rock i que conté una versió allargada de la CdD d'avui, editada originalment al Machine Head, la història de la qual, com descriu la lletra, val la pena conèixer.
I va ser que el dia 4 de desembre de 1971 el grup estava al Hotel Eden Palace au Lac, de Montreux (Suïssa) per iniciar el dia següent la gravació del disc -amb l'estudi portàtil de The Rolling Stones que havien llogat- al Casino de Montreux, a la vora del Lllac Léman (Llac de Ginebra l'anomenen a la cançó) on aquella nit actuaven Frank Zappa & The Mothers Of Invention. Però a mig concert un energumen va tirar una bengala que va calar foc al sostre de fusta de la sala i ràpidament es va estendre a tot l'edifici. Afortunadament, la serenitat dels espectadors i l'esforç de Claude Nobs (el "Funky" Claude que s'esmenta al text), director del Festival de Jazz de Montreux i a qui finalment es va dedicar el disc, el títol del qual (Machine Head) li fa referència, organitzant la evacuació, va evitar el que hauria pogut estar una tragèdia. 
Aquesta imatge dantesca, vista des de l'hotel on s'allotjaven els Deep Purple, resultava visualment espectacular, amb el fum escampant-se per la superfície de l'aigua, el que va suggerir a Glover el títol de la cançó, la lletra de la qual correria a càrrec de Gillan, que diu:

     We all came out to Montreaux                          Vàrem sortir de Montreaux
     On the Lake Geneva shoreline                          A la vora del Llac de Ginebra
     To make records with a mobile                         Per gravar amb una unitat mòbil
     We didn't have much time...                              No vàrem tenir gaire temps...

amb aquesta tornada que hem escoltat milers de vegades:

   Smoke on the water, a fire in the sky
   Smoke on the water

i, sobretot, el memorable, tot i què senzill de tocar, riff de guitarra de Blackmore que, doblat distorsionat amb l'orgue Hammond de Lord, ha esdevingut paradigmàtic...les dotze notes més famoses de la història del rock:

              

 

- DEEP PURPLE. Smoke On The Water. Machine Head (1972) / Made In Japan (1972).