divendres, 27 d’octubre de 2017

White Bird (It's A Beautiful Day)

La cassette amb l'àlbum que conté la CdD d'avui, la número 325, me la va regalar la nostra amiga Gemma, una coneguda del blog pel motiu de que també em va obsequiar, aleshores ja en format CD, el disc del seminal post número 4 (vegeu aquí).
Es tracta d'una banda de San Francisco, Califòrnia (USA), formada el 1967, "l'estiu de l'amor", per David LaFlamme, violinista amb formació clàssica, amb la seva esposa Linda al teclats, la cantant Pattie Santos i un seguit de músics més que van anant canviant en el temps, que van tenir la poca traça d'escollir com a representant un personatge impresentable.
Un tal Matthew Katz, al·legant que no estaven preparats per competir amb els Jefferson Airplane i els Grateful Dead, els va allunyar de la escena de la badia per endur-se'ls a Seattle, Washington, allotjant-los en un àtic de mala mort de la seva propietat i fer-los actuar en el seu club, l'Encore Ballroom, rebatejat amb el nom de San Francisco Sound. I allí, en pèssimes condicions d'habitatge, i sota l'inclement meteorologia de la ciutat, va ser on va florir la inspiració compositiva d'un grup que no tenia denominació, fins que, un matí, en obrir Linda la finestra desprès d'uns quants dies sense veure el sol, va exclamar "fa un dia preciós", expressió que acabaria sent el seu nom artístic.
IT'S A BEAUTIFUL DAY van fusionar el folk, el rock, el jazz i, per influència del seu líder, la música clàssica i, esquivant el manipulador mànager, van tornar a "Frisco" i, tot i què els va passar el tren per actuar al mític Festival de Woodstock al triar la organització en el seu lloc als Santana,  van poder gravar, produït pel mateix LaFlamme, el disc homònim de debut, It's A Beautiful Day (1969), seguit de dos més d'estudi i un en directe, abans de la seva dissolució set anys desprès. 
Superada la mort per accident de trànsit de la Santos i la separació dels LaFlamme, la banda s'ha reunit ocasionalment i, amb la nova parella, Linda Baker LaFlamme, han seguit actuant, això si, amb el nom de David Lalamme Band, ja que l'original és propietat de l'infame Katz.
Abans de passar a escoltar la CdD paga la pega fer una ullada a la caràtula del disc, dissenyada per George Hunter i pintada per Kent Hollister, inspirant-se en una revista de temàtica domèstica de principis del segle XX, concretament en les il·lustracions d'un tal Maxfield Parrish, i amb el nom del grup en una tipografia utilitzada en moltes portades de discos de la època psicodèlica.
El tema escollit no m'ha representat cap problema, ja que és el més emblemàtic dels IBD. Una llarga composició psicodèlica, virtuosament interpretada, amb una lletra irònica sobre la època en la que van viure a les golfes de Seattle, engabiats com aquest ocell blanc que li dona títol.

     White bird in a golden cage                      Ocell blanc en una gàbia daurada
     On a winter's day, in the rain                    Un dia d'hivern, sota la pluja
     White bird in a golden cage                      Ocell blanc en una gàbia daurada
     Alone                                                         Solitari

Oi que la Gemma, entre moltes altres virtuts, com la d'escriptora, té un magnífic gust musical?

- IT'S A BEAUTIFUL DAY. White Bird. It's A Beautiful Day (1969).

divendres, 20 d’octubre de 2017

Dean's Room (Allison Crutchfield)

Encara adolescents, les bessones Katie, a la guitarra, i ALLISON CRUTCHFIELD, a la bateria, van iniciar una carrera musical a la seva Birmingham, Alabama, natal amb bandes com Bad Banana i P.S. Eliot que es va bifurcar amb la primera al capdavant de Waxahatchee i, ara com a cantant principal i guitarrista del grup de punk-rock Swearin' la nostra heroïna d'avui.
Però el final de la relació sentimental l'any 2015 amb l'altre guitarrista, Kyle Gilbride, ho va ser també del grup, el va donar peu a una carrera com a solista que, precedida d'un EP, Lean In To It (2014), ha debutat, amb 28 anys, amb el magnífic Tourist In The City (2017), un àlbum més a afegir a la collita de cantautores protagonistes de recents CdD, com Angel Olsen o Mitski (PJ Harvey juga en una altra lliga).
Tourist...és el que sovint anomenem un disc de ruptura en el que, amb la producció de Jeff Zeigler i l'ajut del grapat de sintetitzadors analògics del seu estudi de Philadelphia, Pennsylvania, localitat on resideix actualment, la compositora, cantant i multiinstrumentista (guitarres, piano, sintetitzadors...) i la col·laboració de la germaníssima en les veus, ens mostra reflectit amb enginy el seu estat d'ànim que va de la ira i la tristor a la sensació d'alliberament, al que probablement haurà contribuït la nova relació amb el baixista Sam Cook-Parrott.
Una obra literariament autobiogràfica i musicalment amb arranjaments pop allunyats de la urgència punk del seu debut, que s'inicia amb Broad Daylight, un poderós tema "a capella" que prepara l'escenari per a un viatge de 33 minuts, amb 10 commovedores, tot i què variades, composicions de les que en hi ha una, el track número quatre, que semblava predestinada a CdD.
Em refereixo a Dean's Room, amb una lletra introspectiva però un ritme enèrgic, basat en la electrònica "vintage" i la bateria, que demana a crits que us aixequeu i balleu:

          You just wanna catch me alone
          You just wanna catch me alone...

- ALLISON CRUTCHFIELD. Dean's Room. Tourist In The City (2017).


divendres, 13 d’octubre de 2017

Kashmir (Led Zeppelin)

Abans de continuar llegint, recomanaria als soferts seguidors del blog que visiteu de nou el post anterior de LED ZEPPELIN (aquí) i així podem entrar directament en matèria amb la CdD d’avui.
Aquesta setmana he escollit un tema icònic, a l'alçada del Whole Lotta Love, del Led Zeppelin II (1969), el meu primer LP i CdD en el seu dia o de la Stairway To Heaven, del Led Zeppelin IV (1971), per a molts el seu millor àlbum, dret que li disputa el que comentarem avui.
Es tracta de Physical Graffiti (1975), la sisena obra mestra consecutiva, publicat gairebé dos anys desprès de l'anterior, Houses Of The Holy (1973), el que va donar prou material per a un format doble LP, tot i què sembla que la meitat dels temes (que jo no sé endevinar) ja havien estat composats i descartats amb anterioritat. Una obra que ens mostra la banda en plenitud creativa i amb un ampli registre de rangs, des del blues al hard-rock (etiqueta que ells sempre han rebutjat), passant pel folk-rock acústic, el prog-rock i, com a novetat, com podreu comprovar en la CdD d'avui, el rock orquestral amb influències orientals.
Un àlbum, el primer gravat a la seva pròpia companyia discogràfica Swan Song, amb una de les caràtules, dissenyada per Peter Corriston, més memorables de la història, a la que es representa un edifici real, fotografiat de dia a la portada i de nit a la contraportada, amb les finestres encunyades, de tal manera que en introduir la coberta interior es lletreja el títol. Si voleu "peregrinar-hi", el trobareu al número 97 de la St. Mark's Place del Greenwich Village de Nova York, però us desagradarà veure com uns oportunistes han instal·lat una botiga de roba de segona mà, anomenada, naturalment, Physical Graffiti Vintage Clothing i un bar, el nom del qual ja us podeu imaginar. Des del 2015, coincidint amb la reedició del disc en format "de luxe", remasteritzat i amb material extra, podeu visitar la web oficial de la banda on trobareu un vídeo interactiu en el que, entrant per qualsevol finestra, podeu recórrer les 16 habitacions de l'edifici.
Un disc que molts fans, en base al seu caràcter aventurat i experimental, consideren tant o més bo que cap altre, a partir del qual van començar les desgràcies. Un greu accident de trànsit  del cantant, Robert Plant, amb la seva esposa, del que van trigar mesos a recuperar-se, va ser el preludi de la mort per malaltia, amb sis anys, del seu fill Karac i l'addicció a la heroïna del guitarrista Jimmy Page no va ajudar a que els Zep aixequessin el cap en els dos àlbums posteriors, però la ser la mort del bateria John "Bonzo" Bonham per intoxicació alcohòlica el que els va liquidar definitivament.
Page i Plant han anat publicat material en solitari i, fins i tot un disc com a duo i John Paul Jones, el baixita i teclista, ha desenvolupat una brillant carrera com a productor i la única vegada que s'han reunit, amb Jason Bonham substituint el seu pare a la bateria, va ser el 1988 en un concert amb motiu del 40 aniversari de Atlantic Records.
Com a CdD d'avui he triat el tema més destacat de l'àlbum i dels millors de la seva discografia. Seqüenciat com a darrer tema de la cara b del primer disc en format vinil, Kashmir es basa en un riff de guitarra amb una afinació especial (celta), escrit per Page amb la col·laboració de Bonham, al que, sota la producció de Jones, que hi toca el mellotró, es van afegint línies d'inspiració oriental, aràbiga i hindú, amb cordes i vents interpretats per músics de Mumbay (India).
La lletra, escrita per Plant durant un viatge pel desert del Sahara, al sud de Marroc, fa referència a una regió, la sobirania de la qual es disputen la India i el Pakistàn, que els Zep no havien trepitjat mai i barreja sensacions reals i oníriques (Let the sun beat down upon my face, stars to fill my dream.../Que el sol colpegi la meva cara i les estrelles omplin els meus somnis...) d'un viatger en el espai i el temps (I am a traveler of both time and space.../Soc un viatger del temps i de l'espai...).
La cançó favorita del cantant i, per a mi, si més no, pel seu caràcter de pionera en el terreny de la fusió musical, la composició més original de la banda i la seva gran aportació al rock progressiu. Ara jutgeu vosaltres.

- LED ZEPPELIN. Kashmir. Physical Graffiti (1975).

divendres, 6 d’octubre de 2017

Roscoe (Midlake)

La carrera musical dels MIDLAKE havia passat desapercebuda per a mi fins que vaig escoltar el disc de debut de John Grant, CdD en el seu dia, en el que va contar amb ells com a grup d’acompanyament, a més a més de com a productors.
I així va ser que em vaig interessar per aquesta banda de Denton, Texas (USA), formada per estudiants de jazz de la University of North Texas School of Music i liderada pel compositor, cantant i guitarrista Tim Smith que, si en el seu primer treball, Bamnan And Slivercork (2004), emulaven a vells coneguts del blog com Mercury Rev, The Flaming Lips, Grandaddy i The Delgados, als que hem dedicat sengles posts qualificats com a “rock atmosfèric”, en el segon, The Trials Of Van Occupanther (2006), van virar sobtadament cap al rock clàssic californià a l’estil Laurel Canyon, amb el que van rebre el reconeixement generalitzat de la crítica.
I poc desprès de gravar el Queen Of Denmark (2010) de Grant i publicar el tercer, The Courage Of Others (2010), ara amb arranjaments propers al prog-folk britànic dels 60, “léase” Pentangle, Fairport Convention o The Increible String Band, incomprensiblement Tim Smith va abandonar el grup per emprendre una carrera en solitari, deixant el comandament en mans de l’altre guitarrista, i ara també cantant, Eric Pulido, amb qui han  editat el darrer treball que em consta, Antiphon (2013), una mena de pas cap endarrere, cap al rock progressiu tipus Pink Floyd en els seus inicis.
The Trials...és un disc que ens sorprèn tant per les seves malenconioses melodies com per les fantàstiques harmonies vocals en les que la portentosa, tot i què continguda, veu de Smith, sense res a envejar a la de coneguts de la CdD com Tom Yorke (de Radiohead) o Rufus Wainwright, combinada amb la de Pulido, es veu acompanyada per uns arranjaments de guitarres acústiques, teclats, cordes i vents que us seduiran.
Un disc d’onze tracks del que podem destacar temes com Head Home Van Occupanther, Branches i altres que us animo a descobrir (bé, a escoltar el disc, vull dir) i del que he triat com a CdD la inicial, Roscoe, un viatge en el temps cap a la Califòrnia dels anys 70, una obra clàssica, “vintage” com diria un que jo sé, que a mi, ves per on, em sembla moderna i tot.
Jutgeu, esforçats seguidors del blog, vosaltres teniu la paraula.

-          MIDLAKE. Roscoe. The Trials Of Van Occupanther (2006).