divendres, 28 de desembre de 2012

In-A-Gadda-Da-Vida (Iron Butterfly)


La cançó que he triat com a CdD d'avui em va causar un gran impacte, i no només a mi. Penso que el mateix li va passar a una gran part dels adolescents interessats en la música i la cultura pop-rock a finals dels anys 60.
I es que no s'havia vist mai una peça que durés 17 minuts, de fet ocupa tota la cara B del segon disc de la banda de San Diego (Califòrnia, USA) IRON BUTTERFLY per la que sempre seran recordats, malgrat que la resta del disc i de la seva escassa obra, mescla de soul-metal-psicodèlia-pop-rock, es prou interessant.
Desprès en van venir altres, com els Rare Earth amb la versió del tema de Smokey Robinson Get Ready i tota la munió de grups de rock simfònic com Yes, King Crimson...fins i tot van haver temes que ocupaven les dues cares del LP, com Tubular Bells, de Mike Oldfield o Thick As A Brick, de Jethro Tull, però cap d'ells em va impressionar tant com els primers.
Es una cançó caòtica en la que els quatre instruments clàssics del rock, guitarra, baix, bateria i òrgan, creen una atmosfera demolidora, un clímax d'eufòria tàntrica (i àcida!) que et deixa obnubilat. Sobre una línia d'orgue d'influència oriental que ens recorda al de The Doors, la guitarra i el baix utilitzen l'arxiconegut riff que fa de fil conductor de tot el tema, amb una breu part cantada a l'inici i al final ("In-A-Gadda-Da-Vida, honey, don't you know that I love you?..."), amb els corresponents "solos" instrumentals típics de la època, dels que destaca el de bateria, probablement el més famós de la història del rock i que tant va i influir en grups posteriors com Deep Purple o Led Zeppelin.
Per als que es preguntin a què ve aquest nom tan extravagant, la resposta es ben simple. Tot va ser producte d'un malentès fruit dels excessos lisèrgics típics d'aquella generació de músics aventurers que van marcar el camí de la psicodèlia al hard-rock. Es diu que un dia va arribar a l'estudi el bateria Ron Bushy  i el cantant i teclista Doug Ingle, ben col·locat per una barreja d'alcohol i LSD , li va dir el títol del tema que acabava de composar, In The Garden Of Eden, però la seva vocalització incoherent va ser transcrita fonèticament per Bushy i així va acabar sent coneguda com In-A-Gadda-Da-Vida.
A continuació podeu escoltar el tema sencer i, per als poc valents o els que pensin que això d'avui pot ser una "innocentada", afegeixo la versió reduïda del single, evidentment molt menys interessant.

- IRON BUTTERFLY. In-A-Gadda-Da-Vida. In-A-Gadda-Da-Vida (1968).

divendres, 21 de desembre de 2012

Harm You (Mister Heavenly)


El curiós nom de MISTER HEAVENLY correspon a un trio d'experimentats músics nord-americans, el cantant i guitarrista Nick Thorburn i el també cantant i pianista Ryan Kattner, també conegut com a Honus Honus, i el bateria Joe Plummer, amb un sol disc al mercat, Out of Love (2011), per a la gira de presentació del qual van incorporar com a baixista al conegut actor Michael Cera, cosa de la que aviat es van penedir, al veure que les fans n'estaven més d'ell que dels membres originals de la banda. ;-)
El seu estil és una barreja de doo wop, el pop vocal basat en el rhythm and blues que va fer furor els anys 50 i 60, amb grups com The Platters i l’indie-pop de les bandes on s'han format els components, com The Unicorns, Man Man, Modest Mouse o The Shins entre d'altres. En aquesta primera col·laboració sembla que ho han fet prou bé, assumint cada membre el seu paper, amb un resultat que te un dels punts forts en la conversa vocal que s'estableix entre els dos cantants, de perfil diferents però complementaris, de tal manera que  la rauxa de l'un queda estabilitzada per la calma de l'altre, amb un resultat fascinant.
En aquest àlbum, gravat a "l'antiga", pràcticament tot en directe i en només una dotzena de dies, presenten 12 temes condensats en 36 minuts, amb cançons pop, a mig camí entre l'artesania classicista i la perversió posmoderna,  estranyament addictives. Es clar que no es tracta d'un abocador de les deixalles sobrants dels seus projectes principals sinó d'un experiment curiós i sovint brillant, fruit de la excel·lent combinació de harmonies vocals de fa cinc dècades amb la instrumentació pròpia de l’indie-rock i la producció adaptada als temps actuals.
Aquest sorprenent disc està ple d'excel·lents cançons com Bronx Sniper, I am a hologram, Charlyne o la homònima Mister Heavenly, però he escollit per a CdD Harm You, per la meravellosa tornada, a la que no podreu evitar afegir-vos, que fa:

                   So, you think I could ever hurt you now?
                  No, you think I could ever hurt you, how?
                  Now, I'm gonna hold you close
                  Now, I'm gonna love you the most

- MISTER HEAVENLY. Harm You. Out of Love (2011).


divendres, 14 de desembre de 2012

Back On The Chain Gang (The Pretenders)


En els darrers vint-i-tants anys THE PRETENDERS és el vehicle musical de la cantant, guitarrista i compositora Chrissie Hynde, natural de Akron (Ohio, USA) i resident a Anglaterra des de la seva joventut, on va anar a parar seguint les petjades dels seus ídols The Beatles, The Rolling Stones o The Kinks, entre altres.
Però en els seus inicis van ser una banda de quatre membres, amb Jimmy Honeyman-Scott (guitarra), Pete Farndon (baix) i Martin Chambers (bateria), que van formar part d'una corrent musical inspirada en el punk i anomenada new wave, que pretenia tornar als orígens del rock, en contraposició al rock simfònic imperant a finals dels anys 70.
Desprès d'assolir un gran èxit amb el disc homònim de debut, The Pretenders (1980) i el següent, The Pretenders II (1981), en el termini de menys d'un any van morir, víctimes de les drogues, Hoeneyman-Scott i Farndon (que havia estat amant de la Hynde, en aquells moments embarassada de la seva parella Ray Davis, de The Kinks), el que no va desanimar els dos restants per seguir endavant i publicar (ara ja casada amb Jim Kerr, de Simple Minds) el, per a mi, millor disc de la seva carrera, Learning To Crawl (1984).
Des d'aleshores la formació ha anat canviant contínuament de membres, i per tant de so, mantenint la cohesió estilística en base a la personalíssima veu de la "lideressa", així com de una icònica imatge amb el seu característic serrell, l'ombra d'ulls, la inseparable Fender Telecaster i una indumentària dura, quasi masculina, que aconsegueix atreure per igual a seguidors d'ambdós sexes. Durant aquests anys han anat publicant àlbums més que acceptables com Get Close (1986), Last of the Independents (1994) o Loose Screw (2002), amb excepcionals punxades com Packed! (1990).
La CdD d'avui, inspirada en el nom d'un tema de Sam Cooke, es un cant a la lluita per sobreposar-se als moments dolents i un sentit homenatge als dos membres de la banda recent desapareguts en el moment de la seva composició.
I, per als curiosos, us diré que la nostra heroïna, reconeguda ecologista, vegetariana i defensora dels drets dels animals, el 1997 es va casar amb l'escultor colombià Lucho Brieva, 14 anys més jove que ella, relació que no us puc confirmar si continua o no, però que ben segur que va inspirar el més que acceptable disc Viva el amor (1999).
Per cert, ara em ve a la memòria la anècdota que va succeir  a la actuació a la Sala Bikini de fa uns anys, quant, amb tota naturalitat i simpatia, ens va explicar com havia aprofitat la tarda abans del concert a BCN, mentre, abaixant-se una mica els pantalons, ens mostrava la tireta del tanga que s'acabava de comprar.

- THE PRETENDERS. Back On The Chain Gang. Learning To Crawl (1984).


divendres, 7 de desembre de 2012

Shield Your Eyes (Dry The River)


Amb un nom sense cap significat especial, el quintet londinenc  DRY THE RIVER acaba de publicar un interessant disc de debut titulat Shallow Bed (2012).
Es tracta d'uns joves de procedència geogràfica (el cantant va néixer a Noruega) i musical (alguns venen del hardcore, com es pot apreciar pels tatuatges que llueixen) diverses, que han confluït en un estil neo-folk-rock que està triomfant als dos costats de l'Atlàntic, motiu pel que se'ls ha comparat amb els americans Fleet Foxes o Band of Horses i els britànics Mumford & Sons.
Aquesta aparent barreja impossible ha donat com a resultat un folk-rock de càmera força original, basat en un so versàtil i uns arranjaments semiacústics molt acurats.  Sigui acompanyada d'una fràgil guitarra com de tota una banda multiinstrumental fent pinya a l'estil ArcadeFire, la melancòlica veu de Peter Liddle tan pot evocar en algun moment a Sufjan Stevens, a Antony Hegarty (Antony And The Johnsons) o al malaurat Nick Drake com, en paraules d'algun fan, a un madrigal del segle XVI. La referència a la imatgeria religiosa potser no es tan forçada si tenim en conte que Liddle (ex-estudiant de Medicina) havia cantat, de jovenet, al cor d'escolanets catòlics de la seva parròquia. I tot això sense desmerèixer el treball de producció de Peter Katis, responsable de la calidesa que desprèn el resultat final.
Auguro un futur prometedor a aquest grup, l'àlbum de presentació dels quals conté unes quantes peces interessants com Animal Skins,  No Rest, New Ceremony, The Chambers And The Valves o la que he triat com CdD d'avui, Shield Your Eyes. A veure que us sembla.

- DRY THE RIVER. Shield Your Eyes. Shallow Bed (2012). 

divendres, 30 de novembre de 2012

River Deep, Mountain High (Ike & Tina Turner)


A mitjans dels anys 50 Ike Turner  havia aconseguit certa fama al front dels Kings of Rhythm, quant en una actuació a St. Louis (Missouri, USA), l'any 1957, mentre tocaven I Know You Love Me, Baby, de B.B. King, una jove de 16 anys anomenada Anna Mae Bullock va irrompre a l'escenari i es va posar a cantar amb ells. Aquella nit Ike la va fitxar per cantar amb el grup, li va canviar el nom a la noia i a la banda, que es va passar a dir IKE & TINA TURNER i així va començar una nova etapa artística.
Amb interpretacions més sovint de temes aliens que propis (Proud Mary, Come Together...), amb enèrgiques actuacions, com un ferotge remolí impossible de contenir, amb una càrrega sexual complementada amb tres coristes, les Ikettes, tanmateix lleugeres de roba, probablement Tina va ser la primera cantant femenina en encarnar l'autèntic esperit del rock.
Al poc es van casar i van començar els maltractaments, físics i psíquics, agreujats per l'adicció d'ell a l'alcohol i, sobretot, a la cocaïna, el que, 14 anys desprès, acabaria amb la parella, sentimental i artística, i el portaria a la presó. Contra pronòstic, al sortir en llibertat va recuperar part del seu prestigi però ni això va evitar, l'any 2002 i amb 76 anys d'edat, la mort per sobredosi.
Sobreposada del shock, Tina Turner va reemprendre una carrera en solitari amb la que va triomfar amb discos com Private Dancer (1984) o Foreign Affair (1989) al temps que iniciava una carrera cinematogràfica amb pel·lícules com la que va coprotagonitzar amb Mel Gibson, Mad Max Beyond Thunderdome (1985), en la interpretava el cèlebre hit No Need Another Hero. Ha gravat també un seguit de discos en directe com el cèlebre Tina Live In Europe (1988) i, amb 72 anys, segueix girant periòdicament.
A l'hora d'escollir la CdD d'avui no he tingut cap dubte, hi ha una cançó que, tot i no tenir gaire bona acollida als USA en el seu moment ("què fan aquests negres cantant rock & roll en lloc de rythm & blues?" devien pensar), representa una de les gravacions més famoses de la història del rock
Tot va venir de l'interès per gravar amb ells d'un dels productor més famosos de tots els temps, Phil Spector, qui, amb una tècnica d'enregistrament molt particular, basada en la superposició de més i més capes de textures sonores, utilitzant instruments clàssics del pop-rock (guitarres acústiques i elèctriques) i altres més típics de la música clàssica, que feia reverberar a l'estudi, en concret als Gold Star Studios de Los Angeles (California), aconseguia una densitat impactant, coneguda com a Wall of Sound. En paraules d'ell mateix "un apropament wagnerià al rock and roll", la influència del qual arriba fins a les darreres dècades, com es pot comprovar en alguns discos de Bruce Springsteen o dels shoegazers dels 90, com The Jesus & Mary Chain o My Bloody Valentine. 
Spector, personatge temperamental i estrafolari (actualment compleix presó, convicte d'assassinat), que havia triomfat com a productor de "grups de noies" amb temes com Be My baby, de The Ronettes o Dóna Doo Ron Ron, de The Crystals, va fer literalment fora de l'estudi a Ike Turner i va monopolitzar la veu de Tina, per enregistrar el tema homònim (original de Jeff Barry, Ellie Greenwich i el mateix Phil Spector) i quatre més dels dotze de l'àlbum River Deep, Mountain High (1966), esdevenint una de les cançons més interpretades de la història de la música popular, una monumental simfonia pop de la qual n'han fet versions artistes com Eric Burdon & The Animals,  The Shadows, Harry Nilsson, Deep Purple, The Easybeats, Bob Seger, Diana Ross & The Supremes, The Four Tops, The Flamin' Grooves, Annie Lennox (Eurythmics), Neil Diamond, Dolly Parton, Bonnie Tayler etc. etc...
Fa uns anys vaig assistir a un concert de Tina Turner al Palau Sant Jordi de BCN, en el que es va produir un dels moments més emocionants que he presenciat mai: va interpretar aquesta CdD sincronitzada amb la filmació del mateix tema gravat uns 40 anys abans, amb el resultat que podeu veure al vídeo que segueix al tema original del 66, i en monoaural, of course!
Seguidors del blog, poseu-vos en peu, doneu-li al play i gaudiu de la "Reina del Rock":

                          When I was a little girl I had a rag doll
                          The only doll I’ve ever owned...

- IKE & TINA TURNER. River Deep, Mountain High. River Deep, Mountain High (1966).


divendres, 23 de novembre de 2012

Honest (The Long Winters)


THE LONG WINTERS és el suggestiu nom d'una banda de pop-rock alternatiu de Seattle (Washington, USA), liderada pel cantant, compositor, multiinstrumentista, arreglista i, ocasionalment, productor John Roderick, acompanyat de diferents músics en cada un dels tres discos que han publicat, des del 2002 al 2006.

Amb una veu càlida i emotiva, que tan ens recorda a Ben Gibbard, de Death Cab For Cutie, com a Will Sheff, de Okkervil River, aquest professor d'Història de la Universitat de Washington s'expressa  amb unes lletres summament inintel·ligibles i gens òbvies i unes melodies que van guanyant a cada successiva escolta en les que es revela la complexitat d'aquest pop aparentment simple i directe.

Les col·laboracions dels seus paisans Chris Walla, també dels DCFC i Colin Meloy i Chris Funk, de The Decemberists no fan més que donar esplendor a una música profunda i contundent però, sobretot, fent honor al nom del grup, melancòlica.

Amb aquest post m'agradaria que aquesta infravalorada banda deixés de ser el secret d'uns quants i arribés, si més no, als fidels seguidors de la CdD. És un tema del seu tercer disc, Putting The Days To Bed (2006), sense cap hit en particular però amb un Roderick en el seu millor moment, un gran pas endavant en la bona direcció, tot i que sense la continuïtat que els seus fans esperàvem.

- THE LONG WINTERS. Honest. Putting The Days To Bed (2006).

divendres, 16 de novembre de 2012

Simple Song (The Shins)


Comentava el dia del post de Broken Bells, el projecte del productor Danger Mouse i del músic James Mercer, que algun dia hauria de dedicar la CdD al grup que aquest últim  lidera com compositor, guitarrista i cantant i com a únic membre fundacional des del 1997, THE SHINS.
I ara que, desprès de cinc anys d'espera, han editat el seu quart disc, crec que es un bon moment per recordar un dels meus grups favorits de rock alternatiu americà.
Formats a Albuquerque (Nou Mèxic, USA), on van viure fins al 2002 en que es traslladaren a Portland (Oregó), el seu estil es el pop-rock, amb composicions que el mateix Mercer no dubta a qualificar com a "simplones", però  que en el fons no ho son tant. Tenen  sovint un aire pausat i psicodèlic, fins i tot misteriós, que acompanyen amb uns arranjaments que, en concret en el darrer disc, Port of Morrow (2012) amb la inestimable col·laboració del productor Greg Kurstin, sonen complexes i fantasiosos. Una vegada més podem comprovar con n'és d'allargada l'ombra de The Beatles.
El disc, com  els anteriors Oh, Inverted World (2001), Chutes To Narrow (2003) i Wincing the Night Away (2007), es una col·lecció de temes exquisits que entren bé sigui quin sigui l'estat d'ànim de l'oient, en els que predominen les guitarres que ens evoquen els Echo & The Bunnymen, i les veus, amb uns "falsets" entranyables, marca de la casa, a l'alçada d'altres bandes favorites meves con Band of Horses, Grand Archives o...ay! Crowded House. Dels deu magnífics temes destaquen la inicial The Rifle's Spiral, September, No Way Down i, per sobre de totes, la CdD d'avui, Simple Song, que, malgrat el seu títol, de simple no en té res.

- THE SHINS. Simple Song. Port of Morrow (2012).



divendres, 9 de novembre de 2012

Across the Wire (Calexico)


Abans de res vull demanar excuses al senyor Howe Gelb per publicar aquest post abans del que, jeràrquicament, li correspondria a ell, sigui amb el sou nom o be amb d'alguna de ses múltiples col·laboracions, com Arizona Amp and Alternator o amb el grup de gospel canadenc Voices of Praise, per el disc 'Sno Angel Like You (2006) o amb els andalusos Band of Gypsies (amb Fernando Vacas i Raimundo Amador entre altres), per el disc Alegrias (2010), però, sobretot amb el seu grup des dels anys 80, un dels més importants de folk-country-rock alternatiu (ja ho sabeu, "americana") de tots els temps, Giant Sand.
Es un combo de Tucson (Arizona), amb una formació canviant en el temps, a excepció de Gelb, qui per cert, ha ampliat la nòmina per el darrer disc, anomenat precisament Tucson (2012), fins a 9 membres, alguns d'ells vinguts de Dinamarca, el que ha implicat també modificar el nom, conegut en aquest moment com a Giant Giant Sand.
I apologize, Mr Gelb, però resulta que demà passat actuen a la Sala Apolo, de Barcelona, d’aquesta ciutat que vostè coneix tan bé, dos dels seus antics col·legues, amb els que, en format de trio, va gravar, entre altres, el disc amb el que jo els vaig conèixer, Chore of Enchantment (2000), i que van abandonar el seu vaixell per emprendre una també interessant aventura en solitari.
Efectivament, Joey Burns (abans baixista i ara guitarra i veu) i John Convertino (bateria), coneguts amb un nom que evoca la Califòrnia on van començar la aventura amb vostè abans de traslladar-se a Tucson, i el país veí del sud d'Arizona que tant ha influït, com veurem, en el seu estil, Mèxic, i de la conjunció dels quals resulta el nom de la banda, CALEXICO.
Però no es tracta d’un simple remake de la música "arenosa" (desert-rock) pròpia de la banda mare, ja que han incorporat instruments com els violins, acordions, trompetes i cornes que els acosten amb un particular encís a la música "mariachi" i...atenció, al jazz. A més a més es habitual que contin amb la participació de músics dispars com la francesa Françoiz Breut, Nancy Sinatra, Vic Chesnutt, Sam Beam (més conegut com a Iron & Wine) o la granadina Amparo Sánchez, abans a Amparanoia, que canta amb ells el tema Roka, al disc Garden Ruin (2006), el que contribueix a l'eclecticisme que els caracteritza.
Ara Calexico venen a casa nostra a presentar el seu darrer treball, Algiers (2012), nom del barri de Nova Orleans (Louisiana) on hi ha els estudis de gravació on s'han traslladat excepcionalment, ja que sempre ho fan a Tucson, a causa de que el seu productor habitual, Craig Schumacher, està convalescent de càncer. Però per a CdD he escollit un tema del seu disc més conegut, Feast of Wire (2003), el quart de la seva discografia i una autèntica obra mestra. Es un àlbum inclassificable pel seu eclecticisme, una orgia sonora que compendia tot el que he esmentat: inhòspites melodies folk-country-rock del desert (Sunken Waltz, Black Heart, Quattro); pop, com el tema dedicat a la cantant de Fleetwood Mac (Not Even Stevie Nicks), música cinematogràfica (Close, Bahind), jazz (Crumble, Dub Latina), fins i tot flamenc (Güero Canelo) i, com no?, els arranjaments "mariachi" tan particulars que podem escoltar a la CdD d'avui, Across the Wire.
A la obra de Burns i Convertino es perpetua la tradició "outlaw" d'apropament nord-sud, iniciada fa anys per Los Lobos i Willie Nelson i continuada per Ry Cooder i altres, encara que ocasionalment, com el Bob Dylan de Desolation Row, del mític Highway 61 Revisited (1965). A continuació podeu submergir-vos en un viatge a llocs oblidats del sud-oest dels USA en el que ens relaten des de dintre la tragèdia de la immigració il·legal a l'hora d'esquivar les patrulles frontereres.

- CALEXICO. Across the Wire. Feast of Wire (2003).




divendres, 26 d’octubre de 2012

Syrup of Tears/Life in Vain (Daniel Johnston)


Fins el dia 11 de novembre es pot visitar a l'Espai Cultural Caja Madrid, de BCN, la exposició "Visions simbòliques. Una mirada a l'univers de Daniel Johnston", la obra plàstica amb la que aquest músic de culte resumeix el seu submón a l'hora que sublima les seves obsessions.
DANIEL JOHNSTON, nascut a Sacramento (California, USA) i resident a Austin (Texas), pateix un sever trastorn bipolar que l'ha mantingut algunes temporades ingressat però que, en opinió dels seus seguidors, no es artista per la seva malaltia sinó malgrat ella, ja que va demostrar el seu talent abans que comencés el desordre mental. Els seus fans ens relacionem amb la seva música i el seu art a un nivell molt particular i, coneixedors d'una història personal tan dura com entendridora, creiem que el percentatge de component compassiu hauria de ser minúscul.
Abans de continuar llegint, aviso als seguidors del blog que us vau escandalitzar per la meva devoció per Jonathan Richman que ara veureu el que es bo.
Aquest inclassificable cantautor, declarat admirador de The Beatles, es va donar a conèixer als anys 80 amb cintes de cassette autoproduïdes, pèssimament gravades a casa seva, amb acompanyament de guitarra, piano i orgue, amb composicions senzilles i directes, de temàtica recurrent sobre l'amor no correspost i els còmics com el Fantasma Casper i els superherois de Jack Kirby, amb el Capità Amèrica al capdavant, i altres de creació pròpia, enigmàtics, foscos i amb una fixació especial pel dimoni, que interpreta amb una veu sovint desafinada però de manera dolorosament, gairebé vergonyosament, honesta.
Però, contra tot pronòstic, les cintes, amb les caràtules decorades pels seus dibuixos, van arribar a les botigues de discos d'Austin i el volum de vendes va ser prou considerable per a atreure l'atenció de la cadena MTV i acabar fixant per un segell discogràfic important, Atlantic Records, del que fou despatxat, tant per les minses vendes del disc Fun (1994), produït per qui millor el comprèn, Paul Leary, com pels repetits problemes psiquiàtrics.
Doncs malgrat tot això, els seus seguidors no ens limitem a una colla de suposats freakys, ja que ha estat aclamat per gent com David BowieYo La TengoSonic YouthPearl Jam, Beck i el mateix Kurt Cobain, el malaurat líder de Nirvana, sovint fotografiat amb una samarreta amb la caràtula d'un dels primers discos de Johnston, Hi, How Are You?, del 1983.
I, entre els seus múltiples admiradors, en va haver un de transcendental, Mark Linkous, el líder de la banda Spaklehorse, també malauradament mort per suïcidi el 2010, que li va produir un disc que ha aixecat polèmica. Es tracta de Fear Yourself (2003), obra que s'ha criticat per un excés de producció que, tot i engrandir majestuosament les composicions, les desvirtua fins el punt de desposseir-les de la personalitat de l'autor.
I es d'aquest disc, farcit de precioses cançons com Mountain Top, Love Enchanted, Fish, Forever Your Love o  Not Love Dead, que he seleccionat la CdD d'avui, Syrup of Tears.
A qui estigui interessat per la història d'aquest mite vivent li recomano el documental The Devil and Daniel Johnston, de Jeff Feuerzeig, guanyador del Premi a la Millor Direcció en el Festival de Sundance del 2005. 
I es tanta la meva fascinació per l'artista que, per una vegada, em saltaré el compromís de presentar una sola cançó i afegeixo un vídeo del tema Life in Vain, de l'esmentat Fun (1994), acompanyat en aquesta ocassió per The Swell Season, i ja em direu, aquells que no el trobeu insuportablement patètic, si no us el menjaríeu a petons!

- DANIEL JOHNSTON. Syrup of Tears. Fear Yourself (2003) / Life in Vain. Fun (1994).

divendres, 19 d’octubre de 2012

Núvol (MiNE!)


Un crític musical professional d'un important mitjà de comunicació deia fa uns dies que "els MiNE! van arribar per quedar-s'hi", afirmació amb la que no puc estar més d'acord.
I es que, desprès de diversos CD autoeditats, van fitxar per una major (Música Global), amb la que han publicat el magnífic Un brindis pel nen androide (2010) i el no inferior EP Les maresmes maleïdes (2011) i ara ens presenten el segon llarga durada que tanta expectació ha aixecat entre els seus incomptables seguidors, a molts dels quals ens van permetre participar en el procés de producció (com es pot comprobar en el llibret del disc on la CdD figura com a col·laborador).
La fi del món (2012) representa un gran pas cap endavant en la evolució de la banda, malgrat no ser excesivament rupturista amb la obra prèvia, i és que és molt difícil renunciar a un estil i unes harmonies vocals amb tanta personalitat pròpia. I, evitant tòpics, tampoc el vull qualificar de "disc de maduresa" perquè el Ricky, l'Oriol, l'Albert i el Bernat, de madurs (musicalment parlant, s'entén) ja fa molt temps que en son.
Quant van penjar les dues primeres cançons del disc a la seva web algun fan va comentar que eren dos temes molt diferents. És veritat, com ho és la diferent personalitat dels compositors principals. Bernat sembla haver begut en abundància de la font del David Bowie més marcià i Albert ho ha fet de...la vida! fruit d'una voluntària emancipació precoç que l'ha fet madurar a marxes forçades. Tant es així que, sent una criatura com és (bé, per a mi sempre ho serà), es permet dir-li a son cosí: "ja veuràs, tu ja veuràs, quant tinguis la meva edat ja m'entendràs" (Núvol) al temps que relata peripècies quotidianes amb les que molts joves s'identificaràn, com "no se m'acaben mai els meus deutes amb tothom" que remata genialment amb "no se m'acudeixen solucions, sols cançons" (Deutes). Però en Berni no es queda curt i Déu n'hi do les que ens deixa anar: "Avui és la fi del món...creix la histèria col·lectiva...tanta història i tanta ciència no han servit d'una puta merda", tot i que a ell ja li està bé, així no haurà de passar cap més dia sense un suposat amor no correspost (El cel és vermell) o en aquella que demana que algun il·luminat exposi el que pensa la majoria amb un discurs entenedor, llavors "els carrers s'ompliran, les institucions cauran..." (Ivori). Per no dir la comunicació per radio amb Mart, del tema Aelita, suposo jo que inspirat en la pel·lícula del mateix nom del director soviètic Yakov Protazanov, del 1924, presentada aquí al primer Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, l'any 1968. Caram amb aquests nois!
I si tot això ho expressen amb la contundència del seu so experimental, ara amb guitarres potser una mica més brutes i crues, fins i tot amb alguna buscada distorsió, també més arrossegades, més...blues (escolteu  Deutes), i les esmentades harmonies que ens transporten en el temps des de The Beatles i The BeachBoys fins els seus admirats Dr. Dog de l'actualitat, el resultat es, senzilllament, espectacular.
Com trobo especialment difícil triar una, i només una, de les tretze cançons del disc, us convido a escoltar la que ells han escollit com a primer single.

- MiNE! Núvol. La fi del món (2012).

 

divendres, 12 d’octubre de 2012

The Sound of Fear (Eels)


Fa poc he llegit la novel·la "Cosas que los nietos deberían saber" (Ed. Blackie Books S.L.U. Barcelona, 2009), de Mark Oliver Everett, més conegut com a E o també com a Mr. E.
Explica ell mateix que, de petit, a la seva classe hi havia uns quants nens que es deien Mark, per el que s'acostumaven a cridar pel nom i la inicial del cognom, i el que va començar com a Mark E. va acabar simplement com a E.
La obra és una autobiografia, escrita als 47 anys, on explica la seva desgraciada vida al temps que va relatant la gravació dels successius discos de la banda que lidera, el nom de la qual deriva del del nostre protagonista, EELS.
Amb un talent literari limitat, E relata de manera crua i directa la mort, als 51 anys, del seu pare, prestigiós científic militar amb el que mantenia una relació distant (diu que el més a prop que hi va estar mai va ser mentre l'estava intentant reanimar en va de l'aturada cardíaca que va acabar amb la seva vida!); el suïcidi de sa germana, depressiva i toxicòmana; la mort de la mare, únic membre de la família amb qui tenia una relació normal, víctima d'un càncer terminal i, finalment, la d'una cosina, hostessa de vol, i el seu marit, que viatjaven a l'avió que es va estavellar contra el Pentàgon l'11 S. 
I tot això ho alterna amb les incidències de la gravació dels seus discos, que jo ja coneixia per haver-los anat adquirint tan just es publicaven, ja que soc un addicte de la banda des de que els vaig descobrir amb el seu primer single, Novocaine For The Soul, del disc Beautiful Freak (1996). Desprès vindrien Electro-Shock Blues (1998), Daisies of the Galaxy (2000), Souljacker (2001), fins el doble CD Blinking Lights and Other Revelations (2005), el track nº 33 i últim del qual, Things the Grandchildren Should Know, dona nom a la novel·la en qüestió.
Aquest individu, fràgil i insegur, es mostra com un home amb una clara vocació per crear música i, sobreposant-se a les seves limitacions, assolir l'objectiu de fer-la arribar als altres. I, com la novel·la, els discos dels Eels son històries tràgiques, amb la particularitat de ser melodies senzilles, sofisticadament senzilles, podríem dir, interpretades càlidament amb una veu entre adolescent i vella, de tal manera que infonen un optimisme il·luminador. Son cançons tristament felices...o feliçment tristes? No ho sé. Però alguns, com el president George Bush II i Dick Cheney, no ho van saber interpretar, motiu pel que es diu que van intentar prohibir la difusió d'aquest grup "maleït" per considerar-lo nociu per als joves, per depriment i per l'abús indiscriminat de "paraulotes".
La CdD d'avui em sembla que il·lustra prou bé el que us he comentat.

- EELS. The Sound of Fear. Daisies of the Galaxy (2000).


divendres, 5 d’octubre de 2012

Hey Joe (Jimi Hendrix)


La CdD nº 100 havia de ser especial. Tan especial que una vegada la vaig escollir "la cançó de la meva vida". Va ser fa uns deu anys, en una reunió extraordinària de dos clubs dels que formo part, el Fire Street Disc-Club i la Fundació Club Gastronòmic del Divendres 1998 (FCGD) en la que vàrem organitzar una Jornada Gastronòmica a la que havíem de portar una cançó cada un, per tal de confeccionar un CD que es va anomenar "La cançó de la meva vida". No cal que dir que el disc va resultar d'un eclecticisme infumable i no l'he escoltat mai més, però he recuperat el tema que vaig proposar jo, Hey Joe, en versió de JIMI HENDRIX, per celebrar la entrada nº 100 al blog  la Cançó del Divendres (CdD).
I es que, per a mi, aquest guitarrista esquerrà, mestís, fill de pare negre i mare índia cherokee, nascut a Seattle (Whasington, USA) i mort prematurament a Londres a la tràgica edat de 27 anys (com BrianJones, Janis Joplin, Jim Morrison, Kurt Cobain i, darrerament, Amy Winehouse), es quelcom més que, amb permís d'Eric Clapton i Jimmy Page, el millor guitarrista de tots els temps, es la icona més gran (frec a frec amb JohnLennon) de la història del rock.
Sense formació acadèmica musical però amb una intuïció extraordinària, amb referències en el blues-rock (Chuch Berry, Eric Clapton, BB King), la escena blues de Chicago (Muddy Waters, Albert King) o el blues del Delta més genuí (Robert Johnson), va aconseguir, de forma totalment autodidacta, una musicalitat hipnòtica, ornada amb un seguit de recursos innovadors, com el feed-back o el wah-wah, en l'ús del qual el va instruir el mateix Frank Zappa.
La biografia de James Marshall (Jimi) Hendrix es prou coneguda pels seus fans: desprès d'un periple sense pena ni glòria per diversos estats de la Unió, en que va acompanyar ocasionalment a cantants de la talla de Ike & Tina Turner, Sam Cooke, Curtis Knight o Little Richard (que no suportava que la teatralitat escènica del guitarrista li robés protagonisme), va ser Linda Keith, aleshores novia de Keith Richards, de The Rolling Stones, qui el va presentar a Chas Chandler, el baixista de The Animals, a qui va deixar tan impressionat que es va convertir en el seu mànager.
Desprès d'un primer EP amb la CdD d'avui, li va proporcionar la estructura de power-trio amb Noel Redding, guitarrista reconvertit en baixista i Mitch Mitchell a la bateria, per formar The Jimi Hendrix Experience i gravar els LP Are You Experienced? (1967) i Axis: Bold as Love (1967) amb que va triomfar a Anglaterra abans que als seus USA natals. Desprès d'un seguit de desavinences, conseqüència tant dels excessos amb substàncies de Hendrix com del seu desmesurat perfeccionisme, Chandler va plegar abans de gravar el definitiu doble LP Electric Ladyland (1968), en el que van participar, en canvi, músics de l’alçada de Al Kooper, Buddy Miles, Jack Casady (de Jefferson Airplane) o Steve Winwood (de Traffic). Abandonat posteriorment pel "frustat" guitarrista Noel Redding, encara va gravar en directe, amb el seu amic de joventut Billy Cox al baix i l'esmentat Buddy Miles a la bateria, el disc homònim amb el grup Band of Gypsys (1970), uns mesos abans de que un fatal cocktail de somnífers i alcohol li provoqués l'asfixia per aspiració del vòmit.

Fruit de  la compulsió de l'artista a gravar-ho tot infinitat de vegades hi ha quantitat de bootlegs i discos pòstums de tota mena i qualitat, així com innumerable gravacions dels seus (literalment) incendiaris concerts en els que extreia infinitat de recursos de la seva Fender Stratocaster, que tocava pel darrera de l'esquena, amb les dents, contra el suport del micro, acoblant-la a l'amplificador i, fins i tot, calant-li foc (ja he dit que eren concerts incendiaris!) abans de destruir-la a cops, en un èxtasi de feed-backs al·lucinants.
La majoria de seguidors del blog coneixereu la seva discografia, però, tant a vosaltres com als no iniciats, us proposo un altre disc que no he esmentat. Es el de la caràtula que il·lustra la CdD d'avui, Soundtrack Recordings from the Film Jimi Hendrix (1973), la banda sonora de la pel·lícula en format documental, editada l'any 1973 per Joe Boyd, John Head i Gary Weis, en la que s’intercalen entrevistes a artistes de la època amb escenes de concerts des de 1967 a 1970, com els de Monterey, la Isla de Wight o Woodstock.
El disc, en format doble LP i del que no em consta l'edició en CD, conté 12 cançons, entre les que destaquen temes propis com Machine Gun, Purple Haze o Red House, alternant-se amb afamades versions com Wild Thing (de The Troggs), Johnny B. Goode (Chuck Berry), Like A Rolling Stone (Bob Dylan) o la irreverent interpretació de The Star Spangled Banner, l'himne nacional americà, en el que, només amb la guitarra, simula bombardejos i metrallaments de barris de cases al Vietnam, sirenes aèries i altres sorolls de guerra.
I, entre elles, com no?, la CdD d'avui, una de les cançons de la meva vida, Hey Joe, el seu primer EP amb la particular versió d'un tema de Billy Roberts que tracta una situació de vigent actualitat, la violència de gènere. Per a mi aquesta versió en directe al Monterey International Pop Festival de 1967 es molt millor que la original, al prescindir de l'acompanyament coral que, com comprovareu, no li feia cap falta.

- JIMI HENDRIX. Hey Joe. Are You Experienced? (1967).






divendres, 28 de setembre de 2012

Halloween (The Dream Syndicate)


El divendres passat vaig abandonar precipitadament la Jornada Gastronòmica de la "Fundació Club Gastronòmic del Divendres 1998" (FCGD) perquè volia arribar d'hora a la Plaça Reial per assistir al concert dels "ressuscitats" THE DREAM SYNDICATE.

Aquesta banda californiana, incontestablement liderada pel compositor, cantant i guitarrista Steve Wynn, en un moment dels anys 80, en el que la música pop-rock estava dominada pels, per a mi, insofribles sintetitzadors, va optar per "tornar als orígens", i totalment a contracorrent d'una moda que la considerava obsoleta, van reivindicar la instrumentació tradicional del rock, el que els va convertir en els estendards d'un moviment conegut temporalment pel discutit terme de "Paisley Underground" i, probablement, sense ser-ne conscients, van esdevenir precursors del posteriorment anomenat "Nou Rock Americà" i, darrerament, simplement com a "Americana".

Amb un especial interès per la música psicodèlica dels anys 60, les guitarres de Wynn i de Karl Precoda dibuixaven passatges atmosfèrics que, en qualsevol moment, esclataven en tempestes d'intensitat elèctrica fosca, accelerada i rabiosa, rememorant el passat punk  d'algun membre de la banda. Però després de dos discos excepcionals, el primer, The Days of Wine and Roses (1982), imprescindible per els afeccionats al rock, i The Medicine Show (1984), amb els que no van obtenir, ni de lluny, el reconeixement (del públic, perquè de la crítica sempre en van ser la nineta dels ulls) que es mereixien i d'algunes desavinences internes, van plegar. Això si, Steve Wynn ha continuat una carrera en solitari que l'ha convertit en un dels millors cantautors actuals del rock americà.

I ara han tornat per un motiu extraordinari que us explico en paraules del mateix Wynn que transcric textualment de la seva pàgina web:

"Aquest setembre de 2012 marca el 30 aniversari del llançament de l'àlbum "The Days of Wine and Roses" i m'entusiasma anunciar que The Dream Syndicate commemorarem la data reunint-nos per a un grapat de xous a Espanya. Serà la primera vegada  que Dennis Duck, Mark Walton i jo actuem com a The Dream Syndicate des de que vam baixar de l'escenari del I-Beam a San Francisco allà per 1988. Per aquesta nova gira s'unirà a nosaltres Jason Victor, guitarrista que ja ha tocat aquestes cançons amb nosaltres en el passat. Estic desitjant que arribin les dates d'aquests concerts i espero que alguns de vosaltres tingueu l'oportunitat de venir a veure'ns".

Doncs, com a afortunat espectador del primer concert de retorn d'aquesta banda de culte, ja vaig veure, des de la segona cançó, Tell Me When It's Over, la que encapçala el seu disc de debut, que allò seria una cosa gran. Durant una hora i mitja van defensar el seu escàs repertori, que el temps ha conservat ben fresc, amb la energia d'uns jovenets i la il·lusió d'uns principiants, i les tempestes elèctriques van tornar a la Plaça Reial per la Mercè, però aquest any no van ser de pluja sinó de les enfurismades guitarres elèctriques de Steve Wynn i Jason Victor, aquest totalment acoblat a la banda, el que no estranya si contem que es el guitarrista de The Miracle 3, la banda d'acompanyament de Wynn durant els darrers anys.

Abans d'acabar, un comentari respecte a les influències: sovint se’ls atribueix, amb raó, el legat de dues bandes novaiorqueses, The Velvet Underground tant per la cadència vocal a l’estil Lou Reed com per l'aire de guitarres fosques de les composicions, i Television, per la evocació d'algun dels mítics riff de Tom Verlaine, però a l'inrevés, potser és cosa meva però quant escolto a la millor banda de alt-rock actual, Wilco, no puc deixar de pensar en The Dream Syndicate.

 I si ho dubteu només us cal posar el magnífic tema  Spiders, de l'aclamat A Ghost Is Born (2004) dels de Jeff Tweedy, a continuació de la CdD d'avui, una de les seves cançons més emblemàtiques i de la que destaco una frase plenament vigent: "I don't believe the things that you see on TV"

- THE DREAM SYNDICATE. Halloween. The Days of Wine and Roses (1982).

divendres, 21 de setembre de 2012

When Your Heart Is Weak (Cock Robin)


Avui comencen les festes de la Mercè i, si no plou com va fer l’any passat a l’hora de l’actuació de John Vanderslice, tinc previst assistir a dos concerts. L’un es d’un grup actual, Sonny & The Sunsets, l’altre d’una banda mítica recentment reagrupada, The Dream Syndicate de Steve Wynn.
Però ja en parlarem un altre dia perquè la CdD d’avui està condicionada per el que em va passar fa uns dies:
Acabava d'estacionar el vehicle a l'aparcament de la feina quant va arribar el meu amic fanàtic de la música (vegeu aquí) que, només baixar del cotxe, i coneixedor dels meus hàbits, em preguntà:
- Què venies escoltant avui?
- Doncs un grup que m'agradava molt però del que no n'he sabut mai més res, els COCK ROBIN.
I ell, fent gala una vegada més els seus coneixements, respon:
- Ah! els de When Your Heart Is Weak
I penso que és bo tenir un petit record per aquesta banda de pop-rock sorgida a Califòrnia, liderada pel cantautor texà  Peter Kingsbery, que va editar tres àlbums als anys 80 i va reaparèixer, sense pena ni glòria, el 2006. 
La veritat és que, malgrat la seva indubtable qualitat artística, no van acabar de triomfar al USA, tot i que van gaudir d'una certa popularitat a Europa, sobretot amb el primer disc, Cock Robin (1985), produït per Steve Hillage, del que destaquen especialment dos temes, la CdD d'avui, dedicada al meu amic melòman, When Your Heart Is Weak i The Promise You Made.
Els principals trets diferencials de la banda son unes melodies fàcilment recordables, el que alguns qualificarien de easy-listening i, per sobre de tot, l'harmonia vocal de Kingsbery amb la italo-xinesa Anna LaCazio. I és just reconèixer, a més a més dels seus recursos tècnics, tant vocals com instrumentals, la passió i les ganes que hi posen a l'interpretar els temes, predominant els mitjos temps com els esmentats.
Per a qui s'animi, la tornada fa així:

                            Cause when your heart is weak
                            I'm gonna pick the lock on it
                            my fingertips won't fail me
                            no matter what you do

- COCK ROBIN. When Your Heart Is Weak. Cock Robin (1985).


divendres, 14 de setembre de 2012

Get It On (T. Rex)



Un dia com demà passat, el 16 de setembre de 1977, un fatídic accident de trànsit pels carrers de Londres del cotxe que conduïa la seva xicota va acabar amb la vida del que és, per a alguns, el músic més sexy de tots els temps i, per a la majoria, un dels més interessants de la història del rock, una autèntica icona, sobretot a la Gran Bretanya. Es tractava de Marc Bolan, qui deu anys abans havia iniciat la seva carrera amb el grup Tyrannosaurus Rex, amb el que, en format eminentment acústic, practicava un folk-rock amb el que va obtenir molt bona crítica en l'entorn hippy-underground londinenc, inclohent-hi l'afamat periodista musical John Peel, encara que sense gaire ressò popular. Però després d'algun canvi en els membres del grup, amb la incorporació del percussionista Mickey Finn, i una nova orientació musical, ara amb instruments elèctrics i amb el nom abreviat que ha passat a la història, T. REX, i amb producció de Tony Visconti, va gravar alguns discos fantàstics com aquest Electric Warrior (1971) i The Slider (1972).

Magnífic compositor, guitarrista i cantant, aprofitant la seva gran afició a la moda que fins i tot el va portar a treballar de model publicitari, va incorporar a la seva indumentària tot un seguit de novetats com jaquetes lluentes, sabates de plataforma, barrets de copa, maquillatge de purpurina a la cara etc...el que va configurar una estètica sui generis, caracteritzada per una sexualitat ambigua, descarada i provocativa, un estil força teatral que va triomfar als anys 70 i que es coneix en el mon de la cultura pop com a Glam-rock i que va contar, des de l'inici, amb seguidors com Slade, The Sweet o, per sobre de tots, David Bowie (veure aquí), qui sempre va reconèixer la influència i admiració que sentia pel nostre heroi d'avui.
Electric Warrior està considerat un dels discos essencials de la història, amb temes destacats con Mambo Sun, Cosmic Dancer, Jeepster o aquesta Get It On, coneguda als USA, per problemes amb la censura, com Bang A Gong (Get It On), que s'han d'afegir a altres grans èxits d'altres LP, com Telegram Sam o Metal Guru o de singles com Children Of The Revolution o Hot Love.
Som temes directes, d'una marcada simplicitat compositiva en base a les estructures bàsiques del millor pop i rock'n'roll i de temàtica recurrent al voltant del sexe i els cotxes però impecablement executats, amb un carisma poc corrent i sovint contenen riffs de guitarra irresistibles, com el de la CdD d'avui, inspirada, segons va reconèixer l'autor, en el tema Little Queenie, de Chuck Berry. Es una composició obertament lasciva que indueix al desenfrenament i responsable, en paraules de Marc Bolan, de l'augment de la natalitat de l'any 1972.
Ho podeu comprovar...si us hi atreviu:

              


                                     
                                      Get it on, bang a gong, get it on
                                      Get it on, bang a gong, get it on...


- T. REX: Bang A Gong (Get It On). Electric Warrior. 1971.


I no us perdeu detall del pianista convidat a la gravació del video: