divendres, 23 de febrer de 2018

Cloudbusting (Kate Bush)

La carrera de KATE BUSH havia passat per a mi desapercebuda fins que vaig escoltar la seva prodigiosa veu en el duet amb Peter Gabriel del tema Don't Give Up (So, 1986), CdD en el seu dia (vegeu aquí).
I així em vaig interessar per aquesta cantant i compositora britànica que als 15 anys va cridar l'atenció de David Gilmour, de Pink Floyd, però que, perfectament tutelada per la discogràfica EMI, va perfeccionar els estudis de cant, dansa i mim fins als 19, en que va debutar amb l'LP The Kick Inside (1978) amb el reeixit single Wuthering Heights (vegeu aquí), inspirat en una famosa novel·la i pel·lícula traduïdes aquí com a "Cumbres borrascosas".
Però el seu estil, mescla de balades romàntiques i temes tabú com la religió o la homosexualitat (que la van convertir en icona de la comunitat LGBT) amb estils variats com folk i rock psicodèlic, podia ser poc comercial, el que van evidenciar àlbums posteriors com Lionheart (1978), Never For Ever (1980) o The Dreaming (1982), que va arribar a ser qualificat d'excèntric. Això va fer reflexionar a l'artista que va muntar a la casa que compartia amb la seva parella, el baixista Del Palmer, un estudi amb tota mena d'instruments i aparells, entre ells el costós sintetitzador Fairlight CMI, per gravar, al llarg de tres anys, la seva obra definitiva, Hounds Of Love (1985), un disc èpic que va de la música simfònica al hard-rock, amb aires celtes i inspiració oriental. 
Un autèntic cocktail organitzat en dues parts, una cara A , subtitulada Hounds Of Love i farcida de hits al més pur estil pop, com la inicial Running Up That Hill (A Deal With God), l'homònima Hounds Of Love, The Big Sky o la CdD i una cara B, The Ninth Wave, que narra, a mode de suite, les tribulacions d'una doma perduda a l'oceà. Una obra mestra que figura en totes les enciclopèdies de música rock, no superada en la mitja dotzena de discos posteriors, entre alguns dels quals han arribat a passar més de deu anys.
Per a sorpresa dels melòmans el 2014, desprès de 35 anys allunyada dels escenaris, va programar un seguit de 15 concerts, que, venuts immediatament, van acabar sent  22, al Hammersmith Apollo Theatre, de Londres, recollits en el triple CD Before The Dawn (2016), amb el que us podeu iniciar aquells seguidors del blog que no conegueu aquesta artista total.
La CdD, el track número 5 que tanca la cara A en format vinil, es basa en la relació entre l'excèntric psicòleg austríac Wilhelm Reich i el seu fill Peter i pren el nom d'una suposada màquina, inventada pel primer, per produir pluja, Cloudbusting, el vídeo de la qual conta amb la participació de l'actor Donald Sutherland.

- KATE BUSH. Cloudbusting. Hounds Of Love (1985).

divendres, 16 de febrer de 2018

Gimme Some Lovin' (The Spencer Davis Group)

Steve Winwood-1:
Continuant amb l'experiència iniciada el 2017 de dedicar uns quants post al llarg de l'any a un mateix músic, en aquell cas a RyCooder, aquesta tanda la dedicarem a un personatge que, si bé a molts joves seguidors del blog pot no sonar-vos de res, durant els anys 60 i 70 va ser una autèntica icona, no només per a milions d'aficionats sinó per a tota una generació de músics, que el veneraven. 
Estic parlant del britànic Steve Winwood, un compositor, cantant i multinstrumentista, amb els teclats com a fonament, que va iniciar la seva carrera musical al 15 anys amb The Spencer Davis Group, per continuar amb les bandes Traffic, Blind Faith i Ginger Baker's Air Force, i, des del 1977 a l'actualitat, en solitari, a més a més de participar com a músic de sessió en la gravació de discos d'artistes consagrats com Jimi Hendrix, The Who, James Brown, BB King, Muddy Waters, Lou Reed, Tina Turner, Joe Cocker, Van Morrison, John Martyn, Robert Palmer, Sandy Denny, George Harrison, Marianne Faithfull, Billy Joel, David Gilmour, Talk Talk, Phil Collins, Paul Weller, Eric Clapton i, és clar, dels seus futurs col·legues Jim Capaldi i Dave Mason
THE SPENCER DAVIS GROUP, a qui dediquem el primer del quatre capítols previstos, va ser un efímer quartet, integrat pel guitarrista gal·lès que li dona nom, els germans, Muff (baix) i Steve Winwood, l'autèntic líder,  i Pete York a la bateria, que practicava un blues-rock blanc (ja ho sabeu, el "blue-eyed soul") que el jove "Stevie" interpretava amb una formidable veu esquinçada, que va deixar per a la història de la música popular grans hits com Keep On Running i Somebody Help Me, escrits pel jamaicà Jackie Edwards i produits pel seu mentor Chris Blackwell, de Island Records i, els propis Gimme Some Lovin' (dels Winwood i Davis) i I'm A Man (de S. Winwood i Jimmy Miller), un tema amb el que pocs anys desprès es donarien a conèixer uns tals Chicago, anomenats en el seu primer LP Chicago Transit Authority (vegeu aquí).
Pocs mesos desprès, i en ple apogeu, els germans Winwood van abandonar el grup, Muff per dedicar-se a la industria musical a Island i Steve per formar Traffic (objecte del següent post temàtic), continuant Spencer Davis amb altres membres durant un parell d'anys fins que, el 1969, es van dissoldre fins al 2006 en que, sense cap dels tres socis seminals, es van reactivar i segueixen actuant fins a hores d'ara en el “circuït de la nostàlgia”, amb una formació diferent per al circuït americà i europeu, a excepció de Spencer, l'únic membre fix.
La CdD no podia ser altra que l'esmentada Gimme Some Lovin', una monumental composició marcada per una potent línia de baix sobre la que impera l'orgue Hammond i la veu de Steve, qui es veu acompanyat en els cors per uns tals Capaldi i Mason, ja us ho puc avançar, els futurs companys a Traffic. Un tema que potser a alguns us sonarà per la interpretació (vegeu aquí) que en van fer a la famosa pel·lícula, protagonitzada per John Belushi i Dan Aykroyd, The Blues Brothers (John Landis, 1980).

- THE SPENCER DAVIS GROUP. Gimme Some Lovin'. Gimme Some Lovin' (1967).

divendres, 9 de febrer de 2018

Kiss (Prince/Tom Jones)

Covers 7:
La CdD d'avui la podem escoltar interpretada pel seu autor i en versió (cover) d'un altre artista que comparteix amb el primer l'haver gaudit d'immensa popularitat en els inicis de la seva carrera, que, cinquanta anys després, encara perdura.
El primer, Prince Roger Nelson, va ser un jove prodigi, compositor, cantant, productor, multiinstrumentista capaç de tocar més de 30 instruments diferents, ballarí i no-sé-quantes coses més que, amb el nom artístic de PRINCE, ha estat un dels músics més reeixits de la història. La paraula que millor defineix el seu innovador estil és eclecticisme, en base a la integració de gèneres musicals com el rock, la new-wave, el soul, el blues, el rhythm & blues, fins i tot el jazz, amb el funk com a característica més distintiva, a la que hem d'afegir el seu aspecte, tan extravagant com espectacular la posada en escena de la seva obra, sense oblidar les lletres, habitualment farcides de contingut sexual explícit.
De les tres dotzenes d'àlbums que va publicar aquest menut geni de Minneapolis, Minnesota (USA), en destacaria tres, tots dels anys 80, la seva dècada daurada. Em refereixo a 1999 (1982), Purple Rain (1984), banda sonora de la pel·lícula del mateix nom, igualment guanyadora de múltiples premis i el doble LP Sign 'O' The Times (1987), moment a partir del qual diversos i poc apreciats canvis d'estil, problemes personals (incloent la mort del seu nadó, fruit del matrimoni amb la cantant i ballarina Mayte García), emocionals (que anys després tindrien greus conseqüències), contractuals (que van obligar-lo a modificar el pseudònim per un símbol (vegeu imatge) que va derivar a "L'artista conegut abans com a Prince" -TAFKAP- o, simplement, "L'Artista" per eludir a la discogràfica, de la que es reconeixia ser un "esclau") i religiosos (convertit a Testimoni de Jehovà va deixar d'interpretar els temes de contingut sexual) van fer davallar la seva popularitat. Un altre aspecte a tenir en conte de la seva trajectòria son els múltiples canvis en el seu grup d'acompanyament, que es va anomenar primer The Revolution i The New Power Generation després, que va donar lloc a diversos projectes paral·lels com The Time, Vanity 6, Apolonia o The Family i que va patir múltiples desercions per iniciar sengles carreres (el que en terminologia anglosaxona s'anomena spin-off) com Sheila E. o Wendy & Lisa.
El final de la història es de sobres conegut, quinze dies després d'haver protagonitzat un aterratge d'emergència a causa d'una intoxicació per opiacis, va aparèixer mort a la seva mansió de Paisley Park, a Minnesota, a conseqüència d'una sobredosi de fentanil, el dia 21 d'abril de 2016, als 57 anys d'edat.
Afegeix la llegenda
Com a tribut a aquesta icona cultural d'entresegles he triat un tema aliè als tres àlbums esmentats però que ha esdevingut un dels hits pel que serà recordat. És el track número 10 del seu vuitè LP, Parade (1986), un disc qualitativament inferior que, gràcies a aquest single, va obtenir un més que acceptable resultat comercial. I és que qui es pot resistir a la guitarra, teclats, percussions i a les capes i més capes de veus de les esmentades Wendy Melvoin, Lisa Coleman i Sheila E.? Una composició d'aire blues acústic inicialment destinada a ser gravada per uns dels seus múltiples protegits, Mazarati, a la que el productor David Z. va afegir uns arranjaments funky que van  impressionar a l'autor fins a reclamar-la per incloure-la a darrera hora a l'LP que estava a punt de publicar.
I el cover que en podreu escoltar tot seguit és el d'un altre ídol musical, en aquest cas dels anys 60, que no comparteix amb Prince més que un llegendari sex-appeal ja que les característiques vocals son pràcticament antagòniques, amb un registre de baríton i amb un mínim de subtilesa però que va fer furor entre les fèmines de la època que, actualment, sexagenàries, segur que encara entonen el It's Not Unusual o el mític Delilah. Ho heu endevinat, oi? Em refereixo a Thomas John Woodward, a qui el productor Gordon Mills va recomanar adoptar, en honor al personatge literari, el nom de TOM JONES, la carrera del qual estava en plena decadència fins que el 1988 va gravar aquesta versió amb el avantguardista  grup de synthpop britànic Art Of Noise amb la que va recuperar una popularitat que li has permès seguir actuant fins a l'actualitat (vegeu vídeo), sobretot a Las Vegas, Nevada (USA), cita a la que no falla cap any qui és conegut també com "El tigre de Gal·les".
A hores d'ara ja esteu preparats per afegir-vos a la impagable tornada que acaba amb el títol de la CdD:

               You don't have to be rich to be my girl
               You don't have to be cool to rule my world
               Ain't no particular sign I'm more compatible with
               I just want your extra time and yours KISS

- PRINCE: Kiss. Parade (1986) / ART OF NOISE feat. TOM JONES (1988).

divendres, 2 de febrer de 2018

The Louvre (Lorde)

La neozelandesa Ella Marija Lani Yelich-O'Connor, amb l'ajut del productor Joel Little, va penjar a Souncloud un EP, The Love Club (2012), del que en pocs mesos ja se’n havien descarregat gratuïtament més de seixanta mil còpies, motiu per el que la discogràfica Universal el va llançar oficialment a iTunes i, gràcies al tema Royals, la jove de 17 anys, coneguda artísticament com a LORDE, va guanyar dos premis Grammy.
Només uns mesos després va publicar el primer àlbum d'estudi, Pure Heroine (2013), molt ben rebut per la crítica i amb un gran resultat comercial, incrementat per la participació a la banda sonora de la pel·lícula The Hunger Games: Mockingjay-1ª part, traduïda aquí com "Los juegos del hambre: Sinsajo-1ª parte" (Francis Lawrence, 2014) amb el tema Yellow Flicker Beat, amb unes quantes nominacions més.
El seu estil és una mescla de gèneres com el pop, el rock i el rhythm & blues, amb lletres enginyoses que defugen els tòpics de les relacions amoroses i tracten aspectes culturals diversos, amb metàfores i al·legories inexplicables per a una autora tan jove si no sabéssim que és filla d'una reconeguda poetessa que, des de petita, li ha inculcat la passió per les lletres, al que s'ha de sumar la presència escènica, amb intensos i particulars elements gestuals i una vestimenta que aporta un aire teatral amb el que la estrella reconeix superar la seva timidesa natural.
I quant hi havia el risc de tot això acabés amb un "one hit wonder", aquesta aficionada a temes de la reialesa i aristocràcia (fins al punt que inicialment havia triat el nom de Lord, que va desestimar per sonar massa masculí) ha demostrat tocar de peus a terra i el següent treball s'ha fet esperar quasi quatre anys. Una eternitat en la que, produïda ara per Jack Antonoff, ha preparat la edició del sorprenent Melodrama (2017), una obra quasi conceptual en la que una festa casolana li serveix de fil argumental per tractar emocions com la soledat i les preocupacions d'una generació a la recerca de trobar el seu lloc al mon.
Un àlbum amb una preciosa portada, obra de l'artista de Brooklyn, New York, Sam McKinniss, que juga amb atmosferes i textures molt variades, des de temes pop ballables com els que l'obren, Green Light, i el finalitzen, Perfect Places, a balades com la desassossegant Liability, amb el piano com a base i uns commovedors crescendo de veu que suporten la comparació amb Lana Del Rey (i que podeu escoltar aquí) o la que he triat com a CdD, The Louvre, una composició amb una estructura molt particular, guiada per una base electrònica ambiental amb predomini els greus, amb un minut final de guitarra i sintetitzador (al que en els directes hi afegeix uns innecessaris "oh, oh...") que us deixarà amb una estranya sensació de pau.

- LORDE. The Louvre. Melodrama (2017).