divendres, 30 de desembre de 2011

My Old Ways (Dr. Dog)

He de reconèixer que, de no haver estat per la insistència de l'A. el "professional" de la família, segurament no hauria prestat als protagonistes de la CdD d'avui la atenció que es mereixen. I el fer cas al meu fill m'ha servit per comprovar dues coses: que Dr. DOG son un grandíssim grup de rock i...que els consells generacionals poden funcionar de forma bidireccional, es a dir, també de fills a pares.
Alguns seguidors del blog us preguntareu: qui son aquesta gent que ha cridat l'atenció d'algú amb tan criteri com l'A?. Doncs es tracta d’una banda de Pensilvania (USA) liderada pel guitarrista Scott McMicken (alies Taxi) i el baixista Toby Leaman (alies Tables, tots els membres del grup tenen alies que comencen per la lletra T, com Text, Time i Thanks), tots dos cantants i compositors, habitualment per separat, que es va iniciar en un so casolà de baixa fidelitat, ja ho sabeu, lo-fi, per anar refinant-se a mesura que adquirien mitjans tècnics, sobretot a partir del seu quart disc, aquest We All Belong (2007), en que els vaig conèixer.
Se'ls acusa, encara que jo no ho considero en absolut pejoratiu, involucionar des d'un estil indie-rock dels 90, en la línia de Guided By Voices o Pavement, cap al rock psicodèlic dels 70, o fins i tot dels 60, amb The Beatles, The Beach Boys o The Band en l'horitzó. I, realment, es difícil no intuir, tant en la instrumentació com en les harmonies vocals, a Lennon i McCartney, altrament guitarrista i baixista, cantants i, com Taxi i Tables, compositors més sovint per separat que conjuntament, dels meus admirats Fab Four de Liverpool (veure aquí i aquí). però no em direu que no n'hi ha per caure rendit davant de la perfecta concatenació d'acords de les seves tornades.
Si en teniu algun dubte només us cal escoltar:
 - DR. DOG: My Old Ways. We All Belong (2007).
 Dedico la CdD d'avui als MiNE! (veure aquí, aquí i aquí), declarats seguidors de Dr. Dog, als quals he tingut la ocasió d'escoltar la seva versió d'aquest tema en els bisos d'algún concert i als que desitjo, com a la resta de seguidors del blog, un bon any 2012...dintre del que cap, ja ho sé, ja ho sé...



Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 23 de desembre de 2011

Days Are Forgotten (Kasabian)

KASABIAN es un grup de pop-rock alternatiu britànic amb un nom una mica desafortunat, a criteri meu, que, malgrat gaudir d'un relatiu èxit al seu país (música seva ha estat utilitzada en pel·lícules, videojocs i, fins i tot, a les retransmissions de partits de futbol de la “Premier League"), no han acabat d'entusiasmar a fora.
Liderat, des dels seus inicis, pel guitarrista i compositor Serge Pizzorno i el cantant Tom Meighan, se'ls considera influenciats per tota la onada musical dels anys 80 i 90 a la Gran Bretanya, com els Oasis, als que van "telonejar" a la gira del 2005, Primal Scream o tota la escena "mancuniana" com The Charlatans, The Stone Roses, Happy Mondays etc, el que ha restat originalitat, que no qualitat, a la seva proposta, basada en el rock psicodèlic de guitarres de "tota la vida", amb bases electròniques i alguna que altra reminiscència asiàtica, atribuïda tanmateix a la influència dels londinencs Kula Shaker.
Però, que voleu que us digui?. A mi m'agraden!. I ara que acaben de publicar el seu quart disc, amb aquest títol tan "jurassic park" de Velociraptor! (2011), així, amb signe d'admiració, crec que es el moment de dedicar-los la CdD.
Es un disc, produït, com l'anterior, West Ryder Pauper Lunatic Asylum (2009), pel californià Dan The Automator, variat però uniforme en el seu contingut d'onze temes, des de l'inicial, el demoledor Let's Roll Just Like We Used To al darrer Neon Noon, passant per Goodbye Kiss o La Fee Verte (autèntic homenatge a Lucy in the Sky with Diamonds, ja sabeu, LSD, de The Beatles), i dels que considero ideal per aquest blog el titulat Days Are Forgotten, compendi de tot el que he comentat, i amb una tornada fantàstica:

                    Days
                    Days are forgotten
                    Now it's all over
                    Simply forgotten
                    Hail to the cypriot

- KASABIAN. Days Are Forgotten. Velociraptor! (2011).


 




Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 16 de desembre de 2011

Happiness Is Easy (Talk Talk)

Durant el seus 10 anys d'existència (1982 a 1991), en els que van gravar cinc discos, els britànics TALK TALK van presentar una de les evolucions més complexes i sorprenents de la història de la música pop.
Encasellats inicialment en el moviment new wave de la època, amb grups de synth-pop com els Duran Duran amb aquelles percussions potineres que sortien de les "caixes de ritme" que havien substituït a les bateries convencionals, van acabar explorant nous camins fins a ser considerats precursors del que actualment coneixem com a post-rock.
Liderats pel carismàtic cantant i multiinstrumentista Mark Hollis, amb la col·laboració del productor Tim Friese-Greene, qui, sense ser membre oficial del grup, participava igualment com a músic i compositor, desprès del mediocre The Party's Over (1982) i del millor It's My Life (1984), van assolir l'èxit comercial amb el tercer The Colour of Spring (1986), per iniciar una etapa d'experimentació amb Spirit of Eden (1988) i Laughing Stock (1991), pels que van obtenir molt més bona acceptació per la crítica que no pel gran públic, el que comportà la seva disol·lució. Hollis va gravar un altre disc en solitari, de títol homònim, Mark Hollis (1998), de bellesa extrema, amb influències reconegudes per l'autor que van del jazz de Miles Davis, Gil Evans o John Coltrane a la música contemporània de Erik Satie o Debussy.
A The Colour of Spring la fràgil melancolia del cantant es veu envolcallada per una instrumentació "orgànica", per a la que van contar amb il·lustres col·laboradors com Steve Winwood (cal que el presenti al geni de la seminal Spencer Davis Group, de Blind Faith o dels monumentals Traffic?) als teclats, de Danny Thompson (Alexis Korner's, Pentangle, i també del projecte Shongai, amb els andalusos Ketama) al baix o de Robbie McIntosh (The Pretenders) a la guitarra, per proporcionar-nos un àlbum sublim i commovedor com pocs.
Es un disc de només vuit temes entre els que destaquen Life's What You Make It, Give It Up, Living In Another World (el seu hit més conegut) i del que he escollit com a CdD l'inicial Happiness Is Easy, del que m'agrada la personal veu de MarK Hollis, els subtils arranjaments fruit de la col·laboració amb Friese-Greene i uns inquietants cors infantils amb els que manté un duet en el que ens va repetint que la “felicitat es fàcil”:

                         Happiness is easy
                              Jesus came to Galilee
                         Happiness is easy
                              Sailing on the sea
                         Happiness is easy
                              Jesus came to save our soulds
                         Happiness is easy
                              And be a friend to me

- TALK TALK. Happiness Is Easy. The Colour of Spring (1986).








Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 9 de desembre de 2011

Soul Meets Body (Death Cab For Cutie)

Al concert d'aquella nit a la sala Bikini, de BCN, John Vanderslice (veure aquí) només era el "telonero". Les autèntiques estrelles eren els DEATH CAB FOR CUTIE, que venien a presentar el seu darrer disc d'aquell temps, Plans.
 Els DCFC son un grup de indie rock americà liderat indiscutiblement pel compositor i cantant Ben Gibbard, amb la inestimable col·laboració del guitarrista i productor Chris Walla, qui, amb altres membres del grup, ha participat en les mateixes tasques en el projecte paral·lel de Gibbard, a mitges amb Jimmy Tamborello, The Postal Service, dels que destaca l'àlbum Give Up (2003).
 Dels 8 discos d'aquesta banda de l'estat de Washington els més interessants son Transatlanticism (2003), considerat un dels millors de la passada dècada, i el següent, Plans (2005), que van ser en els que es va sustentar el concert de la BKN.
 Es una música de caire emocional, sovint melancòlica i atmosfèrica, el que es coneix com a dream-pop, amb subtils arranjaments construïts sobre una base de piano més que de guitarra, prou complexes com per a requerir una escolta atenta per gaudir-los en la seva plenitud.
 La CdD escollida, Soul Meets Body, es la segona de Plans, un tema del pop més elegant, amb influències que van des de New Order, en el ritme, fins a R.E.M. (aquesta mandolina!) i tracta sobre l'amor entre dues persones que tenen algunes coses a amagar-se mútuament.
 A que no podeu evitar acompanyar Gibbard en el:
                                          Ba da ba da ba ba...?

- DEATH CAB FOR CUTIE. Soul Meets Body. Plans (2005).






Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 2 de desembre de 2011

When We're Dancing (Twin Shadow)

George Lewis Jr. es un dominicà que es va criar a Florida, on sembla que va escoltar més pop angloamericà dels 80 que no pas salsa i merengue, i que desprès d'un temps a Boston, en el que va intentar una aventura musical amb poc èxit, es va mudar a Brooklyn (Nova York) per, ja amb el nom de TWIN SHADOW, iniciar una interessant carrera que desitjo que tingui continuïtat,
El seu disc de debut, Forget (2010), produït i editat per un personatge que ja ha estat esmentat en altres CdD, Chris Taylor (del grup Grizzly Bear), sembla nadar contra corrent, amb un so que tant ens remet a The Blue Nile com a The Smiths, passant per Echo and The Bunnymen i Depeche Mode, fins i tot per la trilogia berlinesa de Bowie, però amb quelcom que el fa difícil de comparar.
Es un disc rar i fascinant en el que s'utilitzen profusament els sintetitzadors analògics i la bateria electrònica (caixa de ritmes), no sé si pel gust personal de l'artista o per necessitat imperiosa, davant de la falta de mitjans i desig d'autonomia desprès dels esmentats intents fallits a Boston, que li donen un aire pop de factura retro, tant en l'aspecte musical com amb les lletres, que ens retornen tanmateix al millor Morrissey (The Smiths) amb temàtica sobre la soledat, l'angoixa i el desig, entonats impecablement amb  alè d'adolescent per la reconeixidora veu, lleugerament afectada (altra vegada Morrissey!), de Lewis.
Es un disc amb temes per ballar i altres per escoltar endormiscat, tots prou elegants, sofisticats fins i tot, per suportar repetides escoltes en les que sonarà cada vegada millor. Un dels discos més interessants que he escoltat en els darrers mesos i del que espero que, contravenint el seu títol, no caigui ràpidament en l'oblit.
A la CdD escollida ens demana, sisplau, que els deixem en pau quan estan ballant, amb la meravellosa tornada:
               Please, leave us alone
               When we're dancing...

- TWIN SHADOW. When We're Dancing. Forget (2010).





Vídeo afegit posteriorment.