divendres, 30 de desembre de 2011

My Old Ways (Dr. Dog)

He de reconèixer que, de no haver estat per la insistència de l'A. el "professional" de la família, segurament no hauria prestat als protagonistes de la CdD d'avui la atenció que es mereixen. I el fer cas al meu fill m'ha servit per comprovar dues coses: que Dr. DOG son un grandíssim grup de rock i...que els consells generacionals poden funcionar de forma bidireccional, es a dir, també de fills a pares.
Alguns seguidors del blog us preguntareu: qui son aquesta gent que ha cridat l'atenció d'algú amb tan criteri com l'A?. Doncs es tracta d’una banda de Pensilvania (USA) liderada pel guitarrista Scott McMicken (alies Taxi) i el baixista Toby Leaman (alies Tables, tots els membres del grup tenen alies que comencen per la lletra T, com Text, Time i Thanks), tots dos cantants i compositors, habitualment per separat, que es va iniciar en un so casolà de baixa fidelitat, ja ho sabeu, lo-fi, per anar refinant-se a mesura que adquirien mitjans tècnics, sobretot a partir del seu quart disc, aquest We All Belong (2007), en que els vaig conèixer.
Se'ls acusa, encara que jo no ho considero en absolut pejoratiu, involucionar des d'un estil indie-rock dels 90, en la línia de Guided By Voices o Pavement, cap al rock psicodèlic dels 70, o fins i tot dels 60, amb The Beatles, The Beach Boys o The Band en l'horitzó. I, realment, es difícil no intuir, tant en la instrumentació com en les harmonies vocals, a Lennon i McCartney, altrament guitarrista i baixista, cantants i, com Taxi i Tables, compositors més sovint per separat que conjuntament, dels meus admirats Fab Four de Liverpool (veure aquí i aquí). però no em direu que no n'hi ha per caure rendit davant de la perfecta concatenació d'acords de les seves tornades.
Si en teniu algun dubte només us cal escoltar:
 - DR. DOG: My Old Ways. We All Belong (2007).
 Dedico la CdD d'avui als MiNE! (veure aquí, aquí i aquí), declarats seguidors de Dr. Dog, als quals he tingut la ocasió d'escoltar la seva versió d'aquest tema en els bisos d'algún concert i als que desitjo, com a la resta de seguidors del blog, un bon any 2012...dintre del que cap, ja ho sé, ja ho sé...



Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 23 de desembre de 2011

Days Are Forgotten (Kasabian)

KASABIAN es un grup de pop-rock alternatiu britànic amb un nom una mica desafortunat, a criteri meu, que, malgrat gaudir d'un relatiu èxit al seu país (música seva ha estat utilitzada en pel·lícules, videojocs i, fins i tot, a les retransmissions de partits de futbol de la “Premier League"), no han acabat d'entusiasmar a fora.
Liderat, des dels seus inicis, pel guitarrista i compositor Serge Pizzorno i el cantant Tom Meighan, se'ls considera influenciats per tota la onada musical dels anys 80 i 90 a la Gran Bretanya, com els Oasis, als que van "telonejar" a la gira del 2005, Primal Scream o tota la escena "mancuniana" com The Charlatans, The Stone Roses, Happy Mondays etc, el que ha restat originalitat, que no qualitat, a la seva proposta, basada en el rock psicodèlic de guitarres de "tota la vida", amb bases electròniques i alguna que altra reminiscència asiàtica, atribuïda tanmateix a la influència dels londinencs Kula Shaker.
Però, que voleu que us digui?. A mi m'agraden!. I ara que acaben de publicar el seu quart disc, amb aquest títol tan "jurassic park" de Velociraptor! (2011), així, amb signe d'admiració, crec que es el moment de dedicar-los la CdD.
Es un disc, produït, com l'anterior, West Ryder Pauper Lunatic Asylum (2009), pel californià Dan The Automator, variat però uniforme en el seu contingut d'onze temes, des de l'inicial, el demoledor Let's Roll Just Like We Used To al darrer Neon Noon, passant per Goodbye Kiss o La Fee Verte (autèntic homenatge a Lucy in the Sky with Diamonds, ja sabeu, LSD, de The Beatles), i dels que considero ideal per aquest blog el titulat Days Are Forgotten, compendi de tot el que he comentat, i amb una tornada fantàstica:

                    Days
                    Days are forgotten
                    Now it's all over
                    Simply forgotten
                    Hail to the cypriot

- KASABIAN. Days Are Forgotten. Velociraptor! (2011).


 




Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 16 de desembre de 2011

Happiness Is Easy (Talk Talk)

Durant el seus 10 anys d'existència (1982 a 1991), en els que van gravar cinc discos, els britànics TALK TALK van presentar una de les evolucions més complexes i sorprenents de la història de la música pop.
Encasellats inicialment en el moviment new wave de la època, amb grups de synth-pop com els Duran Duran amb aquelles percussions potineres que sortien de les "caixes de ritme" que havien substituït a les bateries convencionals, van acabar explorant nous camins fins a ser considerats precursors del que actualment coneixem com a post-rock.
Liderats pel carismàtic cantant i multiinstrumentista Mark Hollis, amb la col·laboració del productor Tim Friese-Greene, qui, sense ser membre oficial del grup, participava igualment com a músic i compositor, desprès del mediocre The Party's Over (1982) i del millor It's My Life (1984), van assolir l'èxit comercial amb el tercer The Colour of Spring (1986), per iniciar una etapa d'experimentació amb Spirit of Eden (1988) i Laughing Stock (1991), pels que van obtenir molt més bona acceptació per la crítica que no pel gran públic, el que comportà la seva disol·lució. Hollis va gravar un altre disc en solitari, de títol homònim, Mark Hollis (1998), de bellesa extrema, amb influències reconegudes per l'autor que van del jazz de Miles Davis, Gil Evans o John Coltrane a la música contemporània de Erik Satie o Debussy.
A The Colour of Spring la fràgil melancolia del cantant es veu envolcallada per una instrumentació "orgànica", per a la que van contar amb il·lustres col·laboradors com Steve Winwood (cal que el presenti al geni de la seminal Spencer Davis Group, de Blind Faith o dels monumentals Traffic?) als teclats, de Danny Thompson (Alexis Korner's, Pentangle, i també del projecte Shongai, amb els andalusos Ketama) al baix o de Robbie McIntosh (The Pretenders) a la guitarra, per proporcionar-nos un àlbum sublim i commovedor com pocs.
Es un disc de només vuit temes entre els que destaquen Life's What You Make It, Give It Up, Living In Another World (el seu hit més conegut) i del que he escollit com a CdD l'inicial Happiness Is Easy, del que m'agrada la personal veu de MarK Hollis, els subtils arranjaments fruit de la col·laboració amb Friese-Greene i uns inquietants cors infantils amb els que manté un duet en el que ens va repetint que la “felicitat es fàcil”:

                         Happiness is easy
                              Jesus came to Galilee
                         Happiness is easy
                              Sailing on the sea
                         Happiness is easy
                              Jesus came to save our soulds
                         Happiness is easy
                              And be a friend to me

- TALK TALK. Happiness Is Easy. The Colour of Spring (1986).








Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 9 de desembre de 2011

Soul Meets Body (Death Cab For Cutie)

Al concert d'aquella nit a la sala Bikini, de BCN, John Vanderslice (veure aquí) només era el "telonero". Les autèntiques estrelles eren els DEATH CAB FOR CUTIE, que venien a presentar el seu darrer disc d'aquell temps, Plans.
 Els DCFC son un grup de indie rock americà liderat indiscutiblement pel compositor i cantant Ben Gibbard, amb la inestimable col·laboració del guitarrista i productor Chris Walla, qui, amb altres membres del grup, ha participat en les mateixes tasques en el projecte paral·lel de Gibbard, a mitges amb Jimmy Tamborello, The Postal Service, dels que destaca l'àlbum Give Up (2003).
 Dels 8 discos d'aquesta banda de l'estat de Washington els més interessants son Transatlanticism (2003), considerat un dels millors de la passada dècada, i el següent, Plans (2005), que van ser en els que es va sustentar el concert de la BKN.
 Es una música de caire emocional, sovint melancòlica i atmosfèrica, el que es coneix com a dream-pop, amb subtils arranjaments construïts sobre una base de piano més que de guitarra, prou complexes com per a requerir una escolta atenta per gaudir-los en la seva plenitud.
 La CdD escollida, Soul Meets Body, es la segona de Plans, un tema del pop més elegant, amb influències que van des de New Order, en el ritme, fins a R.E.M. (aquesta mandolina!) i tracta sobre l'amor entre dues persones que tenen algunes coses a amagar-se mútuament.
 A que no podeu evitar acompanyar Gibbard en el:
                                          Ba da ba da ba ba...?

- DEATH CAB FOR CUTIE. Soul Meets Body. Plans (2005).






Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 2 de desembre de 2011

When We're Dancing (Twin Shadow)

George Lewis Jr. es un dominicà que es va criar a Florida, on sembla que va escoltar més pop angloamericà dels 80 que no pas salsa i merengue, i que desprès d'un temps a Boston, en el que va intentar una aventura musical amb poc èxit, es va mudar a Brooklyn (Nova York) per, ja amb el nom de TWIN SHADOW, iniciar una interessant carrera que desitjo que tingui continuïtat,
El seu disc de debut, Forget (2010), produït i editat per un personatge que ja ha estat esmentat en altres CdD, Chris Taylor (del grup Grizzly Bear), sembla nadar contra corrent, amb un so que tant ens remet a The Blue Nile com a The Smiths, passant per Echo and The Bunnymen i Depeche Mode, fins i tot per la trilogia berlinesa de Bowie, però amb quelcom que el fa difícil de comparar.
Es un disc rar i fascinant en el que s'utilitzen profusament els sintetitzadors analògics i la bateria electrònica (caixa de ritmes), no sé si pel gust personal de l'artista o per necessitat imperiosa, davant de la falta de mitjans i desig d'autonomia desprès dels esmentats intents fallits a Boston, que li donen un aire pop de factura retro, tant en l'aspecte musical com amb les lletres, que ens retornen tanmateix al millor Morrissey (The Smiths) amb temàtica sobre la soledat, l'angoixa i el desig, entonats impecablement amb  alè d'adolescent per la reconeixidora veu, lleugerament afectada (altra vegada Morrissey!), de Lewis.
Es un disc amb temes per ballar i altres per escoltar endormiscat, tots prou elegants, sofisticats fins i tot, per suportar repetides escoltes en les que sonarà cada vegada millor. Un dels discos més interessants que he escoltat en els darrers mesos i del que espero que, contravenint el seu títol, no caigui ràpidament en l'oblit.
A la CdD escollida ens demana, sisplau, que els deixem en pau quan estan ballant, amb la meravellosa tornada:
               Please, leave us alone
               When we're dancing...

- TWIN SHADOW. When We're Dancing. Forget (2010).





Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 25 de novembre de 2011

God Only Knows (The Beach Boys)


THE BEACH BOYS havien obtingut un cert èxit amb discos ximplets sobre noies maques, cotxes i taules de surf a la costa californiana, esdevenint emblemes de l'opulent "american way of life", quant el geni Brian Wilson va escoltar el Rubber Soul (1965) de The Beatles i dintre del seu cap va passar alguna cosa que va canviar el rumb de la banda i, de resultes, el curs de la història de la música popular.
Va prescindir de la resta de membres del grup, als quals va utilitzar nomes com a acompanyament vocal i va contractar experimentats músics de sessió als que va deure de deixar atònits amb les seves exigències, tenint en conte la seva escassa formació acadèmica musical, per reproduir les veus que sentia en el seu interior i fer un àlbum radicalment diferent a tots els anteriors que va anar més enllà de les fronteres del pop.
Amb l'ajut del lletrista Tony Asher, com posteriorment faria amb Van Dyke Parks a Smile (disc que es va quedar al dic sec i que acaba de ser publicat aquesta setmana, 45 anys després de la seva gravació el 1966!!!)), i de la LSD que li passaria factura física i mental, va composar aquest àlbum preciós i emocionant..."extraterrestre" han dit alguns, en el que es conjuguen a parts igual els dos talents de l'artista, la composició i la producció.
Wilson, acomplexat de mena, i amb el talent sistemàticament minimitzat pel seu entorn, quant va presentar el projecte a la resta de la banda va haver de suportar el comentari d'un dels membres que li va esmentar: "Qui voldrà escoltar aquesta merda? Algú amb oïda de gos?". Hi va ser això el que li va suggerir el titul del disc, Pet Sounds (1966), obra que tampoc no va agradar a la discogràfica Capitol però que, amb el pas del temps, ha estat entronitzat fins a ser considerat com un dels discos més importants de la història de la música pop, la influència del qual perdura en les generacions actuals. Fins i tot els mateixos Beatles, immersos en aquell moment en la gravació de l'altrament fantàstic Sgt Peppers... (1967) van reconèixer la influència  recíproca que els va provocar la seva escolta, però molts fans no van saber comprendre a temps aquesta obra mestra, el que va contribuir a trastocar  més a l'autor, en la eterna busca del disc perfecte de pop.
Entre els tretze meravellosos temes del disc hi ha aquesta CdD, de la que es diu que va la primera vegada que s'esmentà el nom de Déu en un titul d'una peça pop i que ha estat considerada per Paul McCartney com "la cançó més bonica mai escrita". I si ho diu Macca...

- THE BEACH BOYS. God Only Knows. Pet Sounds (1966).




Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 18 de novembre de 2011

Space Oddity (David Bowie)

Fa poc vaig anar a veure la pel·lícula inaugural del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2011, Eva (Kike Maíllo, 2011), un melodrama de ciència-ficció situat en un futur no gaire llunyà (2041) però ambientat en un mon rural i nevat  amb estètica real i intimista, més pròpia dels anys 70-80 del segle XX que no de l'embolcall hi-tech comú als films del gènere.
Voldria destacar el guió, escrit amb la col·laboració del dramaturg Sergi Belbel, i el repartiment, en el que sobresurten la nena protagonista, Claudia Vega i un impagable Lluís Homar, que aporta el necessari contrapunt d'humor en el seu personatge de...(millor aneu a veure-la).
I a què ve aquest comentari cinematogràfic en un blog musical? us preguntareu. Doncs perquè hi ha una escena en la que el protagonista decideix prendre una decisió crucial ballant precisament amb la cançó que he escollit com a CdD d'avui, Space Oddity, que tracta tanmateix d’una situació de ciència-ficció.
I a mi m'ha ajudat a decidir quin tema escollir, entre les desenes que n'hi ha per triar, d'un personatge tan transcendental en la història de la música pop com es DAVID BOWIE. Conegut també com el Duc blanc, a aquest artista se'l defineix sovint com a "camaleònic, per la seva facilitat per adaptar-se als temps catalitzant totes les tendències emergents, tot i que, sobretot en els primers deu anys, va ser ell qui va marcar el camí, per contribuir a crear un estil que va marcar tota una època, conegut com a glam-rock.
Amb la col·laboració d'extraordinaris guitarristes com Mick Ronson primer, i Robert Fripp (el de King Crimson) desprès i productors, a més a més de ell mateix, com Tony Visconti i Brian Eno, va publicar un seguit de discos "imprescindibles", entre els que proposo Hunky Dory (1971) que conté la mítica Life On Mars, Aladdin Sane (1973), Heroes (1977), Scary Monsters (1980) i, per sobre de tots ells, The Rise And Fall Of ZIGGY STARDUST And The Spiders Of Mars (1972). Es aquest darrer un disc que va donar el tret de sortida a un alter ego de l'artista, que,  interpreta amb un dramatisme esglaiador el retrat d'un futur apocalíptic, a vegades des d'un huracà sonor descontrolat del que ens salven temes con Starman (la principal rival per a CdD d'avui), i sempre amb audàcia, intel·ligència, transgressió estètica, humor...i un munt de qualitats més (a les que hem d’afegir el ser un més que acceptable actor cinematogràfic), que han fet de Bowie un dels artistes fonamentals del rock.
Com, lamentablement em vaig comprometre en el seu dia a publicar una, i només una, CdD, em quedo amb el single que va suposar el seu primer èxit, el que he esmentat de la pel·lícula. Es la conversa entre la base de control terrestre i un astronauta, el Major Tom, amb problemes per fer retornar la seva nau a la Terra.

        Ground Control to Major Tom
       Ground Control to Major Tom...

- DAVID BOWIE. Space Oddity (1969).





divendres, 11 de novembre de 2011

Via Chicago (Wilco)

La presentació al Palau de la Música de BCN, la setmana passada, del 8é disc de WILCO, The Whole Love (2011), m'ha recordat la vegada que els vaig anar a veure a la sala Razzmatazz, ara fa 4 anys, la entrada de la qual il·lustra aquesta CdD. Es l'únic concert a la meva vida al que recordo haver arribat tard, quant anaven per la 3ª cançó, però era dia feiner, van començar molt puntuals i jo, aleshores, treballava fins a les 8 de la tarda. També recordo que ha estat un dels millors concerts de rock als que assistit en els darrers anys, una exhibició de perícia però també de fascinació emotiva, capaç de renovar la meva estima per la música. Els seguidors del blog més escèptics ho poden comprovar escoltant el doble CD que recull un concert d'aquella gira, Kicking Television: Live In Chicago (2005).
Es tracta d'una banda de Chicago, liderada indiscutiblement pel compositor i cantant Jeff Tweedy, màxim exponent en els seus inicis de l'estil country-rock alternatiu, el que darrerament es coneix com a "americana", que, amb els pas dels anys, han anat evolucionant, com si d'un curset accelerat d'història del rock es tractés, recollint a cada parada una mica de soul, psicodèlia i pop, per afegir noves textures experimentals sense perdre classicitat.
Els seus discos més importants, tots dos produïts per un vell conegut de la CdD, Jim O'Rourke, pràcticament un nou membre del grup, son Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Gosht Is Born (2004), obres suggerents i etèries, sota la influència del rock experimental dels 70, tant com dels mateixos Beatles pot-66 (fracció John Lennon, es clar), obres contemporànies claus per entendre els residus del passat.
L'esmentat concert a la Razzamatazz va finalitzar amb Spiders (Kidsmoke), un dels himnes del rock dels darrers anys, la millor manera possible de tancar un show, un tema de 10 minuts de A Gosht Is Born i que, tinc previst com a CdD el dia que, per un o altre motiu. decideixi posar punt i final a aquest blog.
Com encara tinc il·lusió per continuar, no serà avui, per el que he triat un tema del primer disc de Wilco que vaig tenir, Summerteeth (1999), també molt apreciat pels seus seguidors, Via Chicago. I he escollit la versió en vídeo per a que us feu un efecte dels seus concerts els que no heu tingut la sort de poder-hi assistir.
 - WILCO. Via Chicago. Summerteeth (1999).

divendres, 4 de novembre de 2011

Vaporize (Broken Bells)

L’any passat la unió artística de dos personatges tan antagònics com James Mercer, el compositor, cantant i guitarrista del grup de rock alternatiu d’Albuquerque (Nou Mèxic) The Shins, al que algun dia dedicarem una CdD, i de Brian Burton, més conegut com a “Danger Mouse”, DJ i productor de múltiples projectes entre els que destaca Gnarls Barkley (els de la famosa Crazy), va aixecar dubtes.
Però el resultat de l’experiment, amb el nom de BROKEN BELLS, no ha pogut estar millor. Sense rastre d’incompatibilitats entre la facilitat del primer per la melodia pop i les atrevides remescles del segon, han parit un disc de onze cançons de psych-pop inquietant amb composicions breus i lluminoses on la veu espaiosa de Mercer planeja sobre una ret d’òrgans, clavicordis i tambors, demostrant que tenien més en comú del que es pogués suposar.
Amb influències que van des dels Beach Boys a Ennio Morricone, i sense descuidar la del mateixos The Shins, el disc homònim de debut conté precioses cançons con la inicial The High Road, Sailing To Nowhere, Your Head Is On Fire o The Ghost Inside, però en compliment del compromís d’escollir nomes una CdD, em quedo amb el segon tall del disc, Vaporize.
-   BROKEN BELLS. Vaporize. Broken Bells (2010).





Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 28 d’octubre de 2011

Seven Seas (Echo & The Bunnymen)

ECHO & THE BUNNYMEN son, juntament amb The Cure (veure aquí) i The Smiths, una de les bandes de referència de la dècada dels 80. Formats a Liverpool el 1978, l'any en que vaig acabar la carrera, aquest quartet ha estat liderat des del començament pel cantant Ian McCulloch i el guitarrista Will Sergeant i, partint del post-punk,  es mantenen més que dignament en la escena indie-rock actual.
Malgrat alguns períodes de descans segueixen en actiu, com van demostrar a la darrera edició del festival Primavera Sound d'aquest maig passat, on van venir per representar sencer el seu disc  Heaven Up Here (1981), un dels millors, juntament amb aquest Ocean Rain (1984).
Gravat a Paris, el quart disc de la seva carrera fuig del ambient críptic dels anteriors per oferir la seva obra més atemporal en la que una fina boira de guitarres elèctriques i acústiques s'envolta d'una orquestra de corda de 35 membres per obtenir una música que fa honor al titul: gèlida, cristal·lina i melancòlica, en el que contribueix la mítica portada, a l'igual que en els àlbums anteriors, de  Martyn Atkins a partir d'una fotografia de Brian Griffin obtinguda a dintre d'una humida caverna.
De entre les 9 precioses cançons en destaquen la inicial Silver, The Killing Moon, la més coneguda i Seven Seas, la meva preferida, on la profonda veu de McCulloch ens recorda els seus admirats Scott Walker i, sobretot, Jim Morrison, de The Doors, amb la cèlebre tornada:
                    Seven Seas
                    Swimming Them So Well...
Un altre disc per escoltar d'una seguida.
 - ECHO & THE BUNNYMEN. Seven Seas. Ocean Rain (1984).





Vídeos afegits posteriorment.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Too Many Birds (Bill Callahan)

Després de treballar durant 20 anys amb el pseudònim de Smog, primer, i de (Smog), així, entre parèntesi, després, en els que va evolucionar d'un rock underground lo-fi inicial amb gravacions amb equips domèstics de baixa fidelitat, cap a un so country-folk alternatiu més elaborat, sobretot en els discos que li va produir l'afamat Jim O'Rourke, els magnífics Red Apple Falls (1997) i Knock Knock (1999), per fi BILL CALLAHAN s'ha atrevit a publicar amb el seu nom de pila, mantenint i fins i tot superant aquestes obres mestres.
 La seva música, d'estructura en aparença simple, assoleix una personalitat que la fa reconeixedora en base  a la veu extremadament greu, de baríton, que ens recorda tan a Leonard Cohen com a Kurt Wagner, de Lamchop o a Stuart Staples, de Tindersticks, d'aquest songwriter de Maryland però actualment resident a Austin (Texas), amb unes lletres melancòliques, que podríem considerar introspectives i, fins i tot, depressives, si no fos pel subtil recurs de la ironia i l'humor negre, amb alguna incursió, recentment, en la política.
 En els seus concerts en directe se sol establir entre el públic i ell una íntima complicitat que transcendeix el merament artístic per convertir-se en una mena de viatge interior, en un moment en que tot s'atura i en el que només existeix la veu de l'artista, com vaig poder comprovar personalment a la Plaça Joan Coromines, a la edició del BAM del 2005.
 La CdD d'avui es del seu tretzè àlbum, Sometinmes I Wish We Were An Eagle (2009), un disc de pop seré i gens estrident, superbament produït, amb subtils arranjaments de corda i vent envolcallant la tendra, quasi sensual, veu de l'autor, en el que destaquen peces com Jim Cain, Eid Ma Clack Shaw o Faith/Void.
 I la escollida es la història d'un ocell negre que vola tota la nit sota una intensa pluja per buscar on descansar però no troba lloc perquè hi ha massa ocells (Too many birds) a l'arbre. El final es realment genial, amb la frase que ve a dir "Si tan sols poguessis aturar el que sents per un instant", que va desgranant a poc a poc:

If...if you...if you could...if you could only...if you could only stop...if you could only stop your...if you could only stop your heart...if you could only stop your heart beat...if you could only stop your heart beat for...if you could only stop your heart beat for one heart...if you could only stop your heart beat for one heart beat.

- BILL CALLAHAN. Too Many Birds. Sometimes I Wish We Were An Eagle (2009).




Vídeos afegits posteriorment.


divendres, 14 d’octubre de 2011

Bufa el vent de proa (MiNE!)

Els MiNE! porten un any presentant per tot arreu el seu disc Un brindis pel nen androide (2010) (veure aquí), però no per això han abandonat la seva activitat creativa i ara ens presenten un nou EP de quatre cançons titulat Les maresmes maleïdes (2011), enregistrat als estudis Selva de Mar, amb la col·laboració del seu amic, l'enginyer de so Iban Rodríguez i editat, com l'anterior, per Música Global, aquesta vegada amb la col·laboració del portal de promoció musical THE Yellow GATE (http://theyellowgate.wordpress.com/).
Es tracta d'un disc conceptual en el que han fet un arriscat pas endavant en l'aspecte compositiu, ja que cada un dels membres del grup ha escrit un dels quatre fragments dels que es composa la història i que son Bufa el vent de proa (Albert Rams), Les trompetes i els violins (Bernat Sánchez), Els plaers coneguts (Oriol Romaní) i Mariner d'aigua dolça (Ricky Malo).
A més a més cada tema està cantat pel seu autor que ha actuat amb total llibertat, fins al punt que, segons asseguren, cap membre no ha escoltat la feina dels altres fins el moment dels arranjaments col·lectius.
Arranjaments que han aconseguit dotar d'uniformitat, l'autèntic so MiNE!, a una obra amb un origen tan dispers que ens evoca un paisatge variat i lluminós, ric en matisos que van de la psicodèlica al rock, des de l'ambient més festiu, pur charleston, fins al drama quotidià. La etiqueta "retropop"els va con anell al dit. I el resultat ha estat, una vegada més, espectacular!
Qui no pugui assistir al concert que oferiran el proper dia 20 d'octubre, a les 21:00 h a l'Apolo, sala La [2], C/ Nou de la Rambla 113 (Metro Paral·lel), de BCN, pot escoltar-los ara, però com el compromís, reiterat, de la CdD es d'una sola cançó a la setmana, he triat la que obre l'EP.

-MiNE!. Bufa el vent de proa. Les maresmes maleïdes (2011).

Només us cal anar a l’enllaç:

divendres, 7 d’octubre de 2011

Aqualung (Jethro Tull)

Ara fa 39 anys, a primers d'octubre de 1972, a punt de complir els 17, vaig venir a viure a BCN per iniciar els estudis de Medicina a la Universitat Autònoma (fotografia) i al cap de pocs dies vaig conèixer un personatge singular. Fumador compulsiu de "Celtas Cortos" (com el grup de rock vallisoletà J), bevedor de whisqui "White Horse" quant tenia diners i "DYC" la segona quinzena de mes que acabava inevitablement escurat, acumulava diversos accidents de tràfic amb sinistre total (com el grup de rock gallec J) dels vehicles, tots del model Seat 600 (no he dit que, per haver repetit algun curs de batxillerat, era un o dos anys més gran que jo i ja tenia carnet de conduir) i, pel seu caràcter jovial, solia acaparar l'atenció del grupet d'amics.
Pèssim estudiant, matriculat a la Facultat de Dret, a la que no sé si va arribar a posar-hi els peus, el curs següent ja no va aparèixer pel campus i mai més no n'he sabut res d'ell, però d'aquell breu període en vaig treure dues coses bones: aprendre a jugar al mus i encomanar-me de la seva passió pels JETHRO TULL.
Aquest grup que adoptà el nom d'un pagès anglès del segle XVIII, inventor d'estris agrícoles i sense cap relació particular amb ells, ha estat liderat des del principi dels anys 70 per l'escocès Ian Anderson, personatge estrafolari com pocs, compositor quasi únic i cantant, amb la originalitat de tocar, a més a més de la guitarra, la flauta travessera, instrument que, juntament amb la guitarra de Martin Barre, dona una inconfusible personalitat al so de la banda.
El seu estil barreja de forma molt original el blues, el folk i el rock amb música medieval anglesa, incorporant instruments com el llaüt, la mandolina, la gaita i diversos instruments de vent, barrocament combinats i amb rics arranjaments orquestrals realitzats pel teclista David Palmer.
Per a mi el seu millor disc es Tick As A Brick (1972), incompatible amb la CdD per constar d'una sola cançó d’uns 40 minuts, dividida en dues parts en el vinil original, per el que he obtat pel tema titular d'un altre grandíssim disc, Aqualung (1971). Es un àlbum conceptual sobre un sense-sostre alcohòlic, suposo que tuberculós, i pedòfil (Maria, la guenya, la prostituta de Cross-Eyed Mary es menor d'edat), en el que, amb un desenvolupament narratiu molt seductor, expressa les seves crítiques opinions sobre la religió i la hipocresia social, pel que va patir la censura de la època a l'estat espanyol..
El particular so del grup, els enganxosos riffs de guitarra i una espectacular posada en escena els van convertir en un fenomen de vendes i van oferir centenars de concerts multitudinaris en la època, avui una mica passada de moda, del rock simfònic.
Podeu escoltar el tema original del disc al reproductor i visionar-lo en un concert del 1978 a l'enllaç de YouTube de sota.

- JETHRO TULL. Aqualung. Aqualung (1971).





http://youtu.be/J8ZZ8QnUFVM

divendres, 30 de setembre de 2011

Radio Free Europe (R.E.M.)

Als lectors ocasionals d'aquest blog els pot sorprendre la CdD d'aquesta setmana però als seguidors habituals segur que no. Els primers esperarien algun dels grans hits comercials dels seus dos discos supervendes de principi dels 90, com Losing My Religion o Shiny Happy People (aquesta amb la inestimable col·laboració de la seva amiga Kate Pierson, vocalista de The B-52's) de Out Of Time (1991) o Drive, Man On The Moon o Everybody Hurts de Automatic For The People (1992), però els segons de ben segur que desitjaran alguna cançó menys òbvia.
I es que, a l'hora de triar un tema dels R.E.M., no he tingut cap dubte: havia de ser la primera cançó que vaig escoltar d'ells i que, ara, al tornar-la a sentir, m'evoca aquell moment d'arribar a casa amb el disc, de vinil es clar, sota el braç, acabat de comprar a Discos Castelló, posar-lo al plat i veure de que anava aquell enrenou que, pel sistema boca-orella, arribava des d'un poble de l'estat de Georgia (U.S.A.), anomenat Athens, del que probablement no hauria sentit a parlar mai si de la seva universitat no haguessin sortit un grapat de grups musicals emblemàtics de l’indie-rock americà, a més a més dels nostres protagonistes d'avui, com els esmentats The B-52's i tots els del Col·lectiu Elephant 6, com The Apples In Stereo, Olivia Tremor Control, Of Montreal, Elf Power o Neutral Milk Hotel (veure aquí).
Els R.E.M., nom que fa referència als "moviments oculars ràpids" que es presenten en una determinada fase del son, es van formar l'any 1981 amb el carismàtic Michael Stipe, vocalista impressionant, versàtil fins l'impensable, capaç de posar-te la pell de gallina en qualsevol moment i autor d'unes lletres enigmàtiques i críptiques que l'han convertit en objecte de culte, Peter Buck a la guitarra, amb un estil molt particular que, en els seus arpegis, ens recorda d'alguna manera tant a The Byrds, com a la Velvet Underground, Mike Mills, sempre brillant, tan a les quatre cordes del seu baix, també Rickenbacker, com a les segones veus i, Bill Berry, que abandonaria el grup el 1996, a la bateria.
I el primer disc de la banda, Murmur (1983), malgrat no assolir l'èxit mainstream dels esmentats 7é i 8é, està considerat, malgrat la seva aparença underground, com un dels millors àlbums dels 80. El mite, fonamentat en la peculiar atmosfera del disc, es fa extensiu a la tanmateix mítica caràtula amb uns arbustos de kuzdu, heura típica de Georgia, i, sobretot, a la contraportada, amb un pont de ferrocarril rural que va estar a punt de ser demolit si no arriba a ser pels fans dels R.E.M. que van arribar a constituir una societat per protegir-lo. Es tracta d'un pont de cavallets que, des d'aleshores es coneixen popularment com a “cavallets Murmur"!. Altres discos imprescindibles del grup son Document (1987), Green (1988) o Monster (1994).
La CdD es el tema que obre el disc, Radio Free Europe, que es va regravar després d'haver estat publicat abans com a single, amb una lletra difícil, marca de la casa, en la que sobresurt la tornada:

               Straight on the boat, where to go?
               Calling on in transit, calling on in transit
               Radio Free Europe

Vagi en homenatge a la banda que la setmana passada va anunciar la sorprenent dissolució amistosa, només uns mesos després d'haver publicat un nou disc, Collapse Into Now (2011), això sí, conservant intacta la credibilitat assolida en  més de 30 anys de carrera.

- R.E.M. Radio Free Europe. Murmur (1983).


Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 23 de setembre de 2011

Plymouth Rock (John Vanderslice)

Els escassos trenta minuts que va durar l'actuació de JOHN VANDERSLICE com a "teloner" dels seus amics Death Cab For Cutie a la Sala Bikini, aquell febrer de 2005, a la gira de presentació del seu cinquè disc, Pixel Revolt (2005), em van saber a poc, i no he tingut ocasió d'assistir a cap altre dels seus posteriors concerts a BCN, per el que demà, a les 22:45 h, a la Plaça del Rei, si no em cau el maleït satèl·lit al cap, no me'l penso perdre.
Aquest llicenciat en Econòmiques d'arrels holandeses, criat entre Florida i Maryland i resident actualment a Califòrnia, compagina la tasca de songwriter (cantautor) amb la d'enginyer de so i productor als Tiny Telephone Studios que dirigeix a San Francisco, en els que han gravat els esmentats DCFC i altres com The Mountain Goats, Okkervil River o The Knife.
En la darrera dècada ha publicat regularment un seguit de discos d’indie-rock íntim i personal, amb riques i emotives melodies, amb una creativitat exquisida en la producció i els arranjaments i, per si fos poc, amb unes lletres compromeses, autèntic flagell de l'administració Bush, amb temes al voltant de la guerra de l'Irak, com demostra l'explícit títol del seu disc Emerald City (2007) que fa referència a la fortificada "zona verda",  suposadament segura, de Bagdad, i en altres sobre l'11 S (Exodus Damage, també del Pixel Revolt, amb la descoratjadora tornada "Dance dance revolution..."), que han rebut elogis superlatius dels seus fans.
A les seves composicions experimenta amb un ampli mosaic de sons, des de la orquestració més sofisticada, en la línea de clàssics con Burt Bacharach o Randy Newman, a la senzillesa més absoluta, però sempre amb resultats extraordinaris i amb uns recursos estilístics que modela a la seva voluntat fins aconseguir una proposta fascinant. I sempre utilitzant instruments analògics, defugint de qualsevol recurs de gravació digital!
El seu darrer disc, White Winderness (2011), es una col·laboració amb la Magik* Orquesta Magik i suposo que monopolitzarà l'actuació de demà...però he escollit com a CdD un tema de l'esmentat Pixel Revolt que tracta sobre un soldat ferit per l'enemic, que ens diu que ha perdut la raó per la que està allí (I lost the reason, I lost the reason I'm here...), en el que podem apreciar les qualitats de Vanderslice com a productor.

- JOHN VANDERSLICE. Plymouth Rock. Pixel Revolt (2005).






Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 16 de setembre de 2011

The Librarian (Hefner)

HEFNER va ser una banda britànica de pop-rock, liderada pel cantant i guitarrista Darren Hayman, brillant compositor amb una especial imaginació per trascendir les anècdotes quotidianes en reflexions generacionals.
Sobre un fons de folk de càmera de tons lleugerament barrocs, presentaven bucòliques balades que ens recorden als Modern Lovers (veure aquí) o als Violent Femmes (aquí) en la part musical i als Pulp (i aquí) o a The Wedding Present en les lletres, de temàtica quasi exclusiva sobre el final de la eufòria hormonal adolescent i les dificultats d'integració en la vida post-universitària.
Aquesta proposta tan limitada va dificultar la seva evolució i comportà la disol·lució d'aquesta banda que, entre 1998 i 2002, va publicar 4 discos, els dos més interessants dels quals son el primer, Breaking God's Heart (1998) i el segon, Fidelity Wars (1999).
Això sí, en Hayman ha continuat una carrera, tan en solitari com acompanyat del grup The Secondary Modern, en la que porta publicats 6 discos més.
El primer disc dels Hefner conté la cançó més estimada pels seus pocs, però incondicionals, seguidors, dels quals me’n honoro de formar part, The Sad Witch, però la meva favorita es aquesta CdD que tracta sobre una atractiva bibliotecària a la que, en va, intenta lligar-se, sol·licitant-li llibres que mai no pensa llegir.
 - HEFNER. The Librarian. Breaking God's Heart (1998).


Vídeo afegit posteriorment.