divendres, 21 d’octubre de 2011

Too Many Birds (Bill Callahan)

Després de treballar durant 20 anys amb el pseudònim de Smog, primer, i de (Smog), així, entre parèntesi, després, en els que va evolucionar d'un rock underground lo-fi inicial amb gravacions amb equips domèstics de baixa fidelitat, cap a un so country-folk alternatiu més elaborat, sobretot en els discos que li va produir l'afamat Jim O'Rourke, els magnífics Red Apple Falls (1997) i Knock Knock (1999), per fi BILL CALLAHAN s'ha atrevit a publicar amb el seu nom de pila, mantenint i fins i tot superant aquestes obres mestres.
 La seva música, d'estructura en aparença simple, assoleix una personalitat que la fa reconeixedora en base  a la veu extremadament greu, de baríton, que ens recorda tan a Leonard Cohen com a Kurt Wagner, de Lamchop o a Stuart Staples, de Tindersticks, d'aquest songwriter de Maryland però actualment resident a Austin (Texas), amb unes lletres melancòliques, que podríem considerar introspectives i, fins i tot, depressives, si no fos pel subtil recurs de la ironia i l'humor negre, amb alguna incursió, recentment, en la política.
 En els seus concerts en directe se sol establir entre el públic i ell una íntima complicitat que transcendeix el merament artístic per convertir-se en una mena de viatge interior, en un moment en que tot s'atura i en el que només existeix la veu de l'artista, com vaig poder comprovar personalment a la Plaça Joan Coromines, a la edició del BAM del 2005.
 La CdD d'avui es del seu tretzè àlbum, Sometinmes I Wish We Were An Eagle (2009), un disc de pop seré i gens estrident, superbament produït, amb subtils arranjaments de corda i vent envolcallant la tendra, quasi sensual, veu de l'autor, en el que destaquen peces com Jim Cain, Eid Ma Clack Shaw o Faith/Void.
 I la escollida es la història d'un ocell negre que vola tota la nit sota una intensa pluja per buscar on descansar però no troba lloc perquè hi ha massa ocells (Too many birds) a l'arbre. El final es realment genial, amb la frase que ve a dir "Si tan sols poguessis aturar el que sents per un instant", que va desgranant a poc a poc:

If...if you...if you could...if you could only...if you could only stop...if you could only stop your...if you could only stop your heart...if you could only stop your heart beat...if you could only stop your heart beat for...if you could only stop your heart beat for one heart...if you could only stop your heart beat for one heart beat.

- BILL CALLAHAN. Too Many Birds. Sometimes I Wish We Were An Eagle (2009).




Vídeos afegits posteriorment.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada