divendres, 31 de juliol de 2015

I Got You (I Feel Good) (James Brown)

El capítol MN(I)O 8 està dedicat a un artista la influència del qual en la evolució de la black music (la música negra a la que al·ludeixo) en els anys 60 i 70 ha estat, com explicaré, transcendental. 
JAMES BROWN, nascut el 1933 en el si d'una família desestructurada de classe molt baixa, va tenir una infància difícil i abans dels 20 anys, amb motiu d'un robatori a mà armada, va estar detingut i engarjolat, fet que, com es veurà, es repetiria diverses vegades al llarg de la seva vida. El seu caràcter fort i impulsiu, que tants problemes li va comportar, va ser fonamental per superar les adversitats i així, només sortir del reformatori que li va estalviar, per bona conducta, uns quants anys de presó, va ingressar al grup de gospel The Starlighters el qual, sota el seu lideratge, va evolucionar cap al Rhythm & Blues al temps que es canviaven el nom pel de The Flamous Flames.
Amb ells va publicar uns quants singles amb gran èxit de vendes (Please, Please, Please; Try Me, It's A Man's, Man's, Man's World...) i un LP considerat com un dels millors discos en directe de tots els temps. Es tracta del Live At The Apollo (1963), gravat al Theatre Apollo de Harlem (New York, USA), precisament en recinte en que es faria la vetlla per la seva mort, el dia de Nadal de 2006, als 73 anys, abans de ser enterrat a Augusta (Atlanta), a tocar de la seva localitat natal de Barnwell (Carolina del Sud).
Però el millor estava per venir, el 1965, consolidat com una de les grans estrelles del R&B i de la seva derivació amb fort contingut social amb consciència racial, el soul, va fer una aportació absolutament original, amb temes com Papa's Got A Brand A New Bag i Cold Sweat, va prescindir de la melodia per ressaltar el ritme, amb compassos sincopats, guitarres entretallades i tractant cada instrument, veu inclosa, com si fora percussió, amb el resultat d'un estil contraposat i gens ensucrat, que rescatava el jazz i, sobretot, els ritmes afro-cubans i que es coneixeria com a funk.
Una altra característica seva va ser la energia que traspuava als seus concerts, el que va aconseguir separant-se de The Flamous Flames i reclutant una banda més jove, que va anant canviant de nom (The Pacemakers, The JB's) i de membres al llarg dels anys sense minvar la seva qualitat i per la qual van passar grandíssims instrumentistes com Bootsy Collins, Fred Wesley o Maceo Parker, amb els que va assolir nous èxits com Soul Power o la coneguda Get Up (I Feel Like Being A) Sex Machine
Però quant tot semblava anar-li de cara, havent participat com a actor en pel·lícules com The Blues Brothers (John Landis, 1980), amb Dan Aykroyd i John Belushi i com a compositor de bandes sonores com Rocky IV (Silvester Stallone, 1985), van tornar els problemes legals, per violència de gènere (1988), per tinença d'armes i consum de drogues (1996) i, entre la saturació del mercat per les seves nombroses publicacions i la aparició del rap, la seva estel·la va anant decaient, tot i què la seva influència ha estat reconeguda en la evolució del gospel al R&B, al soul i al funk i la transcèndencia sobre estils posteriors com la disc-music, l'afrobeat, el hip-hop, el rap o el house, per no dir sobre molts passos de breakdance, inspirats en els frenètics moviment de ball de Brown a l'escenari.
Un individu que, per les seves qualitats, ha esta conegut amb diversos malnoms, com Soul Brother Number One, Mr. Dynamite, The Godfather Of Soul o, com li agradava autoproclamar-se, The Hardest-Working Man In Show Busines (L'home més treballador del món de l'espectacle), i es que a treballador no hi havia qui el guanyés, arribant a efectuar fins a 300 concerts en un any, espectacles en els que ho donava tot, exigència que feia extensiva als seus músics, als que imposava una fèrria disciplina, quasi militar, fins i tot en la indumentària, més que discutible, tot sigui dit.
Com a CdD he escollit el seu tema probablement més conegut, el que encapçala l'àlbum homònim I Got You (I Feel Good) (1966), un blues de dotze compassos, escrit i produït per ell mateix, que conté un solo de saxo alt de Maceo Parker, que ha estat versionat per multitud d'artistes i ha aparegut en unes quantes pel·lícules i sèries de TV. El mateix títol, abreviat, ha estat utilitzat en el llibre autobiogràfic I feel good. Las memorias de James Brown (Ed. Global Rhythm Press, 2007) i el film I feel good (Tate Taylor, 2014), un biòpic interpretat per Chadwick Boseman que va passar sense pena ni glòria.
Ara agafeu-vos bé...o millor aixequeu-vos i balleu, que, en dos moments històrics ben diferents, comença...

          Whooooau! I feel good, I knew that I would, now
          I feel good, I knew that I would, now
          So good, so good, I got you...

- JAMES BROWN.  I Got You (I Feel Good). I Got You (I Feel Good), 1966.


divendres, 24 de juliol de 2015

4th and Roebling (The Districts)

THE DISTRICTS és una banda d’indie-rock de la petita localitat de Lititz (Pennsilvània, USA), integrada per quatre amics de l'institut, el cantant i guitarrista Rob Grote, el baixista Connor Jacobus, el bateria Lawrence Braden i el guitarrista principal Mark Larson que, amb dos EP i un àlbum, Telephone (2012), autoeditats, van cridar l'atenció del segell Fat Possum Records (la mateixa que publica els discos de Dinosaur Jr, Smith Western o The BlackKeys entre altres) que els va fitxar per gravar de manera professional amb el reconegut productor John Congleton, moment en el que Larson els va deixar amb la intenció de seguir estudis universitaris, essent substituït per Pat Cassady.
Amb aquests mitjans han remasteritzat els discos anteriors i han publicat un altre EP i un segon LP, A Flourish And A Spoil (2015) que, considero força interessant, i més si tenim en conte que cap dels membres del grup supera els 21 anys d'edat. 
Musicalment es mouen entre el blues i el garage-rock més enèrgic i audaç i, tot i no tenir encara, excepte la inconfusible veu de Grote, una personalitat prou definida, ja que hi podem apreciar influències de grups consagrats de diferents estils com The Strokes, Coldplay, Editors o el seus paisans de la veïna Filadèlfia, on resideixen actualment, Dr. Dog, el resultat final destil·la alguna cosa pròpia. Particularment, a mi m'han sorprès gratament, per això els vull compartir amb els seguidors del blog
És un disc ple de magnífiques cançons com Peaches, Chlorine, Hounds, la acústica Suburban Smell o la extraordinària Young Blood, potser una mica massa llarga (08:40) per a CdD, per el que  he escollit el tema que obre l'àlbum, amb un nom, 4th and Roebling, sense res a veure amb la cançó, que indica simplement la intersecció de carrers de Brooklyn (New York) en la que havien aparcat el cotxe en el seu primer viatge a la ciutat per participar en un concert, un altre dels seus punts forts per la intensitat i passió que hi posen a l'escenari.


- THE DISTRICTS. 4th and Roebling. A Flourish And A Spoil (2015).


divendres, 17 de juliol de 2015

Burn To Shine (Ben Harper & The Innocent Criminals)

El passat cap de  setmana ha actuat al Festival de Cap Roig, a Calella de Palafrugell (El Baix Empordà), BEN HARPER, i ho ha fet acompanyat de la seva mítica banda THE INNOCENT CRIMINALS, formada actualment pel percussionista Leon Mobley, el baixista Juan Nelson, el bateria Oliver Charles, el teclista Jason Yates i el guitarrista Michael Ward, amb qui, després de 15 anys separats, han decidit tornar plegats als escenaris en una gira que va començar fa uns mesos a l'emblemàtic San Francisco's Fillmore Auditorium.
Es tracta un compositor, cantant i guitarrista californià, d'origen familiar multiètnic (afro-americà, indi cherokee i lituà), l'estil musical del qual no és fàcil de classificar, ja que hi conviuen el rock, el folk, el country, el blues, el soul, el reggae, el hip-hop i el jazz, amb lletres sovint reivindicatives sobre temes com la pau, la religió o el medi ambient.
La col·laboració amb The Innocent Criminals, amb una formació restringida a l'esmentat Nelson al baix, amb Dean Butterworth a la bateria i David Leach a la percussió, va començar en el seu tercer disc, The Will To Live (1998) i van assolir el major èxit comercial en el següent, Burn To Shine (1999), moment en el que l'inquiet ex-marit de Laura Dern  decideix continuar carrera en solitari o alternant amb altres projectes com The Blind Boys Of Alabama, Relentless 7 o, recentment, amb l'harmonicista de blues Charlie Musselwhite.
Burn To Shine és un àlbum d'un eclecticisme musical impressionant en el que les guitarres elèctriques i acústiques conviuen sovint en una mateixa cançó, de les en destacaria unes quantes com Steal My Kisses, Please Bleed, Suzie Blue, Show Me Little Shame, Forgiven o la que dona nom a l'LP, seqüenciada al track número 8 i CdD d'avui.
Burn To Shine és un tema country-rock amb predomini de la guitarra elèctrica, una de les composicions més addictives del disc i ideal, al meu parer, per iniciar-vos en aquest artista aquells que no el coneixeu (i que no haureu estat a Cap Roig el dissabte passat, és clar!). 
Vinga, que la tornada és fàcil:

         Won't you let me treat you kind
         We're gonna burn to shine 

- BEN HARPER & THE INNOCENT CRIMINALS. Burn To Shine. Burn To Shine (1999).


divendres, 10 de juliol de 2015

Lágrimas negras (Bebo & Cigala)

Aquesta nit anirem al concert d'un artista l'estil del qual està bastant allunyat de l'habitual de la CdD però no per això és menys interessant. Es tracta de DIEGO EL CIGALA, nascut a Madrid -tot i què actualment resident i nacionalitzat a la República Dominicana- com a Diego Ramón Jiménez Salazar, a qui el “duende” li ve incorporat a l'ADN, no en va és nebot del “cantaor” flamenc Rafael Farina.
Desprès d'un parell de discos, Undebel (1998) i Entre vareta y canasta (2000), en els que va contar amb la participació dels guitarristes Juan José Heredia (“Niño Josele”) i Vicente Amigo i el suport publicitari d'artistes com El Gran Wyoming, Santiago Segura, Pablo Carbonell o Javier Krahe, va ser amb el tercer, Corren tiempos de alegría (2001), el videoclip del qual va realitzar Fernando Trueba, produït per Javier Limón i amb convidats excepcionals com Jerry González i BEBO VALDÉS, que va aconseguir un cert reconeixement.
Però el veritable èxit internacional (millor disc llatí de l'any segons The New York Times) va venir amb el següent, Lágrimas Negras (2003), produït per Javier Limón i el mateix Trueba, a duo amb l'esmentat pianista, director d'orquestra, compositor i arranjador cubà Bebo Valdés i amb la participació de músics con el “Niño Josele”, el baixista Javier Colina o el percussionista Israel Porriña (“Piraña”), al “cajón”, entre altres, una fusió de ritmes cubans i cant flamenc inèdita fins aleshores.
En aquest disc, editat per Calle 54 Records, el veterà pianista (84 anys), -ex-director del cèlebre Tropicana, de La Habana, exiliat de Cuba el 1960 i resident a Estocolm (Suècia) des de 1963, ciutat a la que va tornar, per morir, el 2013, desprès d'uns anys vivint a Málaga- i el “cantaor” 50 anys més jove, interpreten amb absoluta compenetració 9 cançons clàssiques, de les que, a més a més de la CdD d'avui, que dóna nom a l'àlbum, voldria destacar els boleros Inolvidable, Se me olvidó que te olvidé o Corazón loco (popularitzat en el seu moment per Antonio Machín), la copla La bien pagá i un tema de Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Moraes, Eu sei que vou te amar, al qual presta la veu Caetano Veloso, que recita Coraçao Vagabundo, una de les seves primeres composicions.
La cançó Lágrimas Negras, un bolero original del cubà Miguel Matamoros (del Trío Matamoros), ha estat interpretada per multitud d'artistes llatins com Compay Segundo, Omara Portuondo, Celia Cruz, Olga Guillot, Rubén Blades, José Feliciano, Cesária Évora o María Dolores Pradera o anglosaxons, com Alicia Keys, versions la majoria de les quals desconec, tot i què penso que ho tenen difícil per superar a la de la CdD.
La interpretació que en fan BEBO & CIGALA, escassa en instrumentació, fonamentada en el piano, el baix i el “cajón”, i especialment enriquida amb el saxo de Paquito D'Rivera, ha esdevingut paradigma d'un mestissatge absolutament original, en paraules del poeta Ángel González “una extraordinaria amalgama en la que la canción antillana suena a cante, y al revés”.
Si ho pensem bé tampoc no és tan estrany, el mateix Dieguito ho deia en una entrevista a El País, quant es referia a dues músiques que van de la ma, “músicas nocturnas, pendencieras, arrabaleras...con letras que hablan de amor, de desamor, de alegría, de pena y desengaño”.
Aquesta nit al Teatre Grec no ho podrem gaudir en tot l'esplendor del disc, ja que el “cantaor” vindrà acompanyat únicament del seu pianista habitual en els darrers temps, desprès de fer-ho amb Chucho Valdés, el fill de Bebo, i de Caramelo de Cuba, el gitano barcelonès Jaime Calabuch (“Yumitus”), proposta, més propera i personal, que promet mantenir tota la emoció que un piano i un “quejío”, més que una veu, poden transmetre.

- BEBO & CIGALA. Lágrimas Negras. Lágrimas Negras (2003).


divendres, 3 de juliol de 2015

Love Me Do (The Beatles)

Avui, 3 de juliol, es compleixen 50 anys de la actuació de THE BEATLES a Barcelona, com a punt final d'una gira europea que van iniciar el 17 de juny a Varsòvia (Polònia) i, després de passar per diverses ciutats, va acabar a la Plaça de braus Monumental, al dia següent d'haver-ho fet a la de Las Ventas, de Madrid. Per aconseguir-ho van tenir bastant mèrit les gestions de l'empresari i promotor Francisco Bermúdez, representant d'artistes com Raphael, que va fer veure a les autoritats de la època, no cal dir que molt poc inclinades a aquests esdeveniments, que no convenia un conflicte diplomàtic amb la Gran Bretanya, quant feia poc que la reina els acabava de condecorar com a "Caballers de l'Ordre de l'Imperi Britànic".
Com a curiositat us diré que el concert va contar amb l'actuació de Los Sírex com a teloners (a Madrid ho van ser Los Pekenikes) i el preu de les entrades oscil·lava entre les 75 i 450 pessetes. Tot i què els fab four ja estaven acostumats a la fama, van intentar guanyar-se el públic local des del primer moment, per la qual cosa no van parar de recórrer als tòpics, des de la baixada de l'avió a Madrid, abillats amb una "montera" de torero, fins al barret cordovès que va lluir John Lennon, que no se'l va treure en tota l'actuació, el que suposo  l'equivalent a sortir avui en dia amb les samarretes dels corresponents equips de futbol.
En aquell moment The Beatles ja havien publicat tres LP, el primer dels quals, Please Please Me (1963), gravat a correcuita, en poc més de 10 hores, als estudis Abbey Road a les ordres del seu productor habitual, George Martin, consta de 14 temes, vuit de composició pròpia i sis versions (el que era habitual a la època). Prèviament ja havien publicat dos singles, el primer amb Love Me Do a la cara A, que no va passar del número 17 a les llistes d'èxits i el segon, amb Please Please Me, que ja va ser número 1 i donaria nom al posterior LP. Totes les cançons estan cantades per John Lennon i Paul McCartney, en solitari o a duo, excepte una per George Harrison i una altra (el que seria tradició a tots els 11 LP posteriors) per Ringo Starr. Com a anècdota us diré que és l'únic dels seus discos que les composicions figuren acreditades a McCartney-Lennon i no a la inversa. La portada es obra del fotògraf Angus McBean i està presa a les escales de les oficines de la discogràfica EMI a Londres, lloc al que tornarien anys després per repetir la fotografia, que il·lustraria el segon doble LP recopilatori, conegut com a "Disc blau" (1967-1970), mentre que utilitzarien la mateixa foto del Please Please Me per al primer, el "Disc vermell" (1962-1966).
Com a CdD he escollit la esmentada Love Me Do, el track número 8 d'aquest àlbum genial que finalitza amb un dels seus grans èxits als concerts, el Twist And Shout, acreditada a Medley-Russell, del grup Top Notes i popularitzada per la versió que en van fer The Isley Brothers. Un disc frenètic, fresc i alegre que sembla no aportar massa a l'estil musical del moment però que seria el començament d'alguna cosa que ho va canviar tot, que va situar-se ràpidament com a número 1 de vendes, lloc del que no seria desbancat fins a 30 setmanes després, precisament per With The Beatles (1963). El mite, si voleu la “beatlemanía”, ja havia començat!
Love Me Do és principalment una composició de Paul McCartney de quant tenia 15 o 16 anys, a la que John Lennon hi va fer alguna petita contribució. Hi havia dubtes sobre que dels dos cantaria el solo però el fet de que Lennon, a instància del productor, toqués l'harmònica va decidir que fos el primer. El que si que va portar de corcoll a Martin va ser que no quedava content amb la bateria, per la qual cosa la versió del single, amb Ringo a les baquetes, és diferent a la del LP, a la que, descartada també la versió de Peter Best (el convidat dels organitzadors del Barcelona Beatles Weekend-Les Corts 2015, celebrat el passat cap de setmana), reservada per al recopilatori Anthology 1 (1995) , escoltem un músic "professional" dels estudis de gravació, Andy White, amb Ringo relegat a la pandereta (que no s'escolta a la versió del single, motiu pel que les podeu diferenciar), amb el consegüent empipament del beatle que, tot i les disculpes del productor, sembla que va durar molts anys.
La composició és tan simple que es toca amb un parell d'acords però resulta irresistiblement atractiva i cal destacar les harmonies vocals a l'estil Everly Brothers i la inconfusible harmònica de Lennon, que havia aprés a tocar del seu oncle George, el difunt espòs de la tieta Mimi que el va criar (vegeu aquí), tot i què l'instrument que utilitza aquí sembla que el va sostreure d'una botiga de Arheim (Paisos Baixos), el molt...deixem-ho!
A continuació podeu venir un petit resum de com va tractar la TV l'esdeveniment del que avui es compleixen 50 anys i, desprès la CdD.
Vinga, que ja sona:

          Love, love me do
          You know I love you...

- THE BEATLES. Love Me Do. Please Please Me (1963).