divendres, 28 de desembre de 2018

Elenore (The Turtles/Geanni Morandi/Las Grecas)


Covers 9:
La CdD que avui, 28 de desembre, tanca l'any natural 2018 la podrem escoltar en la seva gravació original i en dues versions (covers) més d’artistes amb els que comparteix el fet que, tot i ser molt conegudes, en cap dels tres casos va ser el seu hit més important.
Es tracta de Elenore, una composició de Howard Kaylan, el cantant, tot i què, per conveni, acreditada a la totalitat del grup, THE TURTLES, la banda californiana que a la segona meitat dels anys 60 va triomfar amb uns quants singles, el més conegut dels quals va ser Happy Together (vegeu aquí), escrit per Garry Bonner i Alan Gordon, de la efímera banda de garage-rock de New York The Magicians, rebutjada gravar per diversos artistes i que el baixista Chip Douglas, amb una clara inspiració en les harmonies de The Beach Boys, va arranjar majestuosament.
Malauradament, Happy Together va ser una fita impossible d'igualar tot i què els "Tortugues" van intentar acostar-se al so psicodèlic imperant en el moment i van publicar un àlbum prou interessant, The Turtles Present The Battle Of The Bands (1968), amb 11 tracks de diferents estils, entre ells l'esmentada CdD, composada amb la intenció de satiritzar el seu propi èxit, paròdia incompresa en el seu moment, abans de que Kaylan i el co-líder, el guitarrista Mark Volman, abandonessin la formació per integrar-se ni més ni menys que a The Mothers Of Invention, de Frank Zappa.
La primera de les dues versions anunciades, molt populars a casa nostra en el seu moment, corresponen a la del cantant, actor i presentador de TV italià GIANNI MORANDI, guanyador de diversos festivals, entre ells el de Sanremo de 1987, l'èxit més important assolí amb Linda Belinda (vegeu aquí), tanmateix una versió de Pretty Belinda, de Chris Andrews i la segona, a l'estil gypsy-rock i traduïda com Soy la que sufre por tu amor, la de les germanes Carmen "Carmela" i Edelina "Tina" Muñoz Barrull, conegudes artísticament com LAS GRECAS, el tema més conegut de les quals fou Te estoy amando locamente, amb aquells impagables vocables "locamenti" i "simeaconvenzo" (vegeu aquí), amb la que van obtenir una fama i una fortuna tan mal administrades, sobretot per una Tina que, afectada d'esquizofrènia i addicta a les drogues, moriria en la indigència, víctima de la sida, als 37 anys.
I bé, si algun seguidor es pregunta que hi pinten Morandi i Las Grecas en aquest blog, la resposta és que es tracta de la meva aportació personal a la data d'avui, a la que m'he referit a l'inici del post.

- THE TURTLES. Elenore. The Turtles Present The Battle Of The Bands (1968). 

divendres, 21 de desembre de 2018

People Get Ready (Curtis Mayfield & The Impressions)


MN(I)O 11:
El post número 11 de la secció Música Negra (Injustament) Oblidada [MN(I)O] del blog tracta d'un artista  la vida del qual va derivar de la glòria a l'infortuni. Al compositor, guitarrista, cantant i productor CURTIS MAYFIELD la primera li va arribar ben aviat amb el grup de rhythm & blues, funk i soul THE IMPRESSIONS, que va formar als 16 anys i, amb la retirada de Jerry Butler, va liderar des dels 18, amb els que va publicar discos sensacionals com l'homònim The Impressions (1963), Keep On Pushing (1964), People Get Ready (1965) i mitja dotzena més, fins al 1970 en que va iniciar, tanmateix, la seva carrera en solitari.
Una carrera de 25 anys de la que en podem destacar tres àlbums més, Curtis (1970), Curtis/Live! (1971) i, provablement, el més important de la seva discografia, Super Fly (1972), banda sonora original (BSO) de la pel·lícula del mateix títol, que relatava la vida dels joves dels guetos i la seva relació amb la pobresa, les drogues i el crim, el que donaria lloc a un subgènere cinematogràfic anomenat blaxpoitation, el film més conegut del qual fou Shaft (1971) amb Isaac Hayes com autor de la BSO.
Super Fly va marcar el zenit de la carrera d'un Mayfield que, amb el seu estil particular i força admirat de tocar la guitarra, els innovadors arranjaments amb influències llatines i el seu inconfusible falset va ser un referent de l'anomenat “soul de Chicago”, i per la reivindicació de l'orgull de pertànyer a la comunitat afro-americana fins a l'extrem que algunes de les seves composicions van patir censura radiofònica, va ser considerat, juntament amb James Brown i Sly Stone, un heroi per la causa dels drets civils, però el fet de que la seva estrella s'anés apagant en els 20 anys següents no va ser el motiu de l'infortuni que esmentava a l'inici...el pitjor estava per arribar.
I va ser que, al 1990, un accident a l’escenari, en el que li va caure a sobre un equip de llum, el va deixar tetraplègic, el que li va comportar greus problemes econòmics dels que el va ajudar a sortir la publicació d’un disc d’homenatge, All Men Are Brothers-A Tribute To Curtis Mayfield (1994), gravat per estrelles com Eric Clapton, Bruce Springsteen, Gladys Knight, Aretha Franklin, Stevie Wonder, Steve Winwood, Elton John o Rod Stewart, interpretant aquest, precisament, la CdD d’avui, el que ha fet en diverses ocasions (vegeu aquí i aquí).
Un disc que va suposar, a més a més d'econòmica, una injecció de moral al nostre heroi que, tot i què enllitat, va tenir esma de gravar el disc final, New World Order (1996), abans que la seva salut, consumida també per una diabetis per la que van haver-li d'amputar una cama, es deteriorés fins a la seva prematura mort, el 1999, amb 57 anys, per motius que no es van donar a conèixer.
La CdD triada, com no podia ser d'una altra manera, és la que dona nom al tercer i més fluix dels discos amb The Impressions esmentats a l'inici del post però amb la que tothom l'identifiquem i que ha estat versionada per multitud d'artistes de totes les èpoques. Una composició d'aire gospel que utilitza la metàfora del tren com a ruta d'escapament cap al nord dels esclaus fugits dels estats del sud abans de la Guerra Civil dels Estats Units (“La gent es prepara, hi ha un tren que ve, no cal equipatge, només pujar-hi, només necessites tenir fe...”, diu) i que va ser profusament utilitzada pels moviments civils contra la carrera armamentística i la guerra del Vietnam.

          People get ready
          There's a train a comin'
          You don't need no baggage, you just get on board
          All you need is faith...

- CURTIS MAYFIELD & THE IMPRESSIONS. People Get Ready. People Get Ready (1965).

divendres, 14 de desembre de 2018

Psycho Star (King Tuff)


Kyle Thomas és un artista nascut a Vermont i resident a l'altra punta dels USA, a Los Angles, Califòrnia, que va començar a tocar diversos instruments de ben petit i va gravar el seu primer CD amb mitjans propis, DIY (Do it yourself) com en diuen els angloparlants, al temps que participava en altres projectes musicals, entre ells The Muggers, la banda d'acompanyament d'un conegut del blog, Ty Segall.
Reeditat el seu debut, Was Dead (2008), per The Colonel Records, ha estat la poderosa Sub Pop la que ha llançat, sota un àlies, KING TUFF, que juga amb les inicials del seu nom de pila, els àlbums posteriors, l'homònim King Tuff (2012), Black Moon Spell (2014), el que li comportaria més reconeixement i l'esgotadora gira de presentació del qual, durant uns quants anys arreu del mon, va posar en risc la seva salut física, mental i artística, i el darrer, The Other (2018), publicat fa només uns mesos.
El seu estil mescla eclècticament el pop, el garage-rock, el glam i la neo-psicodèlia, amb influències de les dècades dels 60, 70 i 80, probablement dels discos escoltats a casa dels seus pares, i ha calat molt bé entre l'audiència però per a aquest darrer treball sembla haver volgut tornar als orígens i s'ho ha fet quasi bé tot ell sol. Composa, canta i toca tots els instruments, a excepció de la bateria, en mans de l'esmentat Segall, i el saxofon de Mikal Cronin i, això sí, per a les veus acompanyants, conta amb la participació de Greta Morgan i de dos altres coneguts, Jenny Lewis, la ex-RiloKiley, i Kevin Mörby.
Un àlbum que s'obre amb el tema homònim The Other, amb un orgue atmosfèric que, a l'igual que el que el tanca, No Man's Land, ens evoca a Jason Pierce i els seus Spiritualized, recentment protagonistes del blog, seguit de nou tracks més, dels que en destacaria altres com Raindrop Blue, Thru The Cracks i la CdD.
Es tracta del número quatre, Psycho Star, en el que, amb un espectacular envolcall de psych-rock i rhythm & blues (atenció al baix de base funky i al riff d'orgue), reflexiona sobre com els humans som els únics extraterrestres que no encaixem en un planeta exuberant que, convertit en un infern de bogeria i destrucció, estaria millor sense nosaltres.

          Looking out my window
          Threre’s no doubt about it
          We don’t belong in this world
          Be better off without us

- KING TUFF. Psycho Star. The Other (2018).

divendres, 7 de desembre de 2018

God (John Lennon/Plastic Ono Band)


Al cap d'uns mesos de la separació de TheBeatles, a primers de desembre de 1970, JOHN LENNON va publicar l'LP que iniciaria una carrera en solitari sobtadament truncada, exactament una dècada després, amb el seu vil assassinat, demà farà 38 anys.
Un àlbum que amb el pas del temps ha estat qualificat d'obra mestra però que en el seu lliurament va obtenir un èxit comercial molt inferior a la seva continuació, el molt més "amable" Imagine (1971) (vegeu aquí). I és que, a diferència dels darrers discos dels fab four, aquest John Lennon/Plastic Ono Band (1970), de títol homònim al de la banda conceptual al que està acreditat, és una obra de presentació austera, para la gravació de la qual l'autor va contar únicament amb una secció rítmica formada per Ringo Starr a la bateria i Klaus Voorman, un antic company de la època d'Hamburg (vegeu aquí) al baix, interpretant ell totes les guitarres i la majoria de parts de pianos, a excepció de dos temes, Love, en que ho fa un vell conegut del blog, Phil Spector (vegeu aquí), coproductor del disc, amb el mateix Lennon i la seva esposa Yoko Ono i, ja us ho avanço, la CdD, God, a la que el toca Billy Preston, a qui molts anomenen "el cinquè beatle".
Un àlbum composat en un moment particular de la seva vida, sortint d'un tractament de "teràpia primària", tècnica ideada per un tal Dr. Arthur Janov, amb el que intentava alliberar el dolor reprimit per males experiències a la infantesa, que es tradueix en unes acurades lletres auto-referencials, tan difícils com gratificants, en les que passa revista, per exemple a Mother i a My Mummy Is Dead, a la pèrdua de fe en els seus pares, a la lluita de classes (Working Class Hero), a la desesperació (Isolation), la soledat (Look At Me), també a l'amor (Love) i l'optimisme (Hold On) o a la renuncia als herois de la cultura popular, a God, la CdD.
Una devastadora composició, aquesta, basada en una regla repetitiva en la que, desprès de descriure Déu (God) com "un concepte amb el que mesurem el nostre dolor", llança un impactant missatge generacional, esmentant falsos ídols de tots els temps, salvadors externs en els que reconeix no creure (I don`t believe...) com Hitler, Jesús, Kennedy o Buda, culminat amb els més moderns, Elvis, Bob Dylan (a qui es refereix pel seu veritable cognom, Zimmerman) i els mateixos Beatles, per acabar, desprès d'un silenci que talla la respiració, enunciant les seves noves prioritats: 
   
          I just believe in me
          Yoko amb me

seguit del trist epíleg en el que declara repetidament:
     
          The dream is over (el somni s'ha acabat).

Una de les cançons més valentes mai enregistrades a la història del rock. Jutgeu, esforçats seguidors del blog!

- JOHN LENNON/PLASTIC ONO BAND. God. John Lennon/Plastic Ono Band (1970).