divendres, 24 de febrer de 2012

La estatua del jardín botánico (Radio Futura)

La setmana passada va morir, amb 55 anys i víctima d'una malaltia renal, Enrique "Kike" Sierra, el guitarrista que, després de participar, amb Alaska entre altres, en els Kaka de Luxe, va formar part, amb el germans Santiago i Luís Auserón, del grup RADIO FUTURA.
Aquest va ser un dels més representatius del moviment que, als anys 80,  es va anomenar inicialment com a "nueva ola madrileña", i que va donar pas al que tothom coneix com a la "movida", amb un estil que va evolucionar des de clares influències angloxasones en el seu inici (David Bowie, John Cale i, sobretot, Talking Heads), cap a estructures de rel més llatina, arribant a ser considerats com un dels grups més importants de la música espanyola.
El seu disc més valorat es el segon, La ley del desierto/La ley del mar (1984) que, com el seu nom indica, està dividit en dues parts, la primera de clara influència funky, conté la seva cançó més coneguda, Escuela de calor i la segona, la que inicia la senda del "rock llatí" de la que van ser pioners, te com a tema més destacat Semilla negra. El següent, Un país en llamas (1985), amb una producció un xic excessiva, fruit de la utilització de diverses innovacions tecnològiques, els manté en primer pla, gràcies a hits com El tonto Simón, No tocarte o Han caído los dos.
L'únic disc que tinc de la banda es el doble àlbum  titulat Escuela de calor. El directo de Radio Futura (1989), gravat a l'Auditori Arena, de València, i remasteritzat a l'estudi, el que li esborra la frescor i espontaneïtat del directe, que conté 12 temes, entre elles la CdD d'avui, que es va publicar inicialment com a maxi-single el 1981, entre el primer i segon LP.
El 1992, desprès de set reeixits discos, com el darrer Veneno en la piel (1990), es van dissoldre. Santiago Auserón, am el nom artístic de Juan Perro, inspirat en el 4rt disc del grup,  La canción de Juan Perro (1987), continua en actiu i Kike va seguir una notable carrera com a enginyer de so i productor musical, amb èxits com Muchas flores  (2001) i  De mil colores (2003), tots dos de Rosario Flores.

- RADIO FUTURA. La estatua del jardín botánico. Escuela de calor. El directo de Radio Futura (1989).




Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 17 de febrer de 2012

Don't You (Forget About Me). (Simple Minds)

Anit estava prevista l'actuació a la sala Razzmatazz, de BCN, dels SIMPLE MINDS.
Malgrat no ser especialment fan seu, he de reconèixer que el concert que van oferir al Palau Sant Jordi l'any 1991 es un dels millors que he presenciat en ma vida. Va ser en un moment àlgid de la seva trajectòria, amb un Jim Kerr (cantant i únic membre permanent, juntament amb el guitarrista Charlie Burchill, de la formació inicial) exultant, amb un carisma escènic com pocs, capaç de fer-nos cantar a tots, un darrera de l'altre, els seus clàssics "himnes d'estadi", entre ells la CdD d'avui.
Aquesta banda de Glasgow (Escòcia), amb 30 anys de vida, va tenir, sobretot en els primers cinc dels més de 25 discos que tenen publicats, un gran èxit, tant comercial com de crítica, exercint una notable influència sobre grups de la seva generació i posteriors, com U2, Tears For Fears, INXS, Duran Duran, Frankie Goes To Hollywood, Manic Street Preachers, Keane, Travis, Coldplay, Muse, Radiohead...
El seu estil ha anat evolucionant des del punk a la electrònica, passant per la psicodèlia, la new wave, el new romantic o el rock simpfònic, fent gala sempre de una elegància clàssica i mantenint, al mateix temps, un perfil baix, defugint dels excessos de la fama i la parafernàlia de tantes rock-stars.
Jim Kerr,  seguidor de l'equip de futbol Celtic FC, ha estat casat amb una de les meves estrelles favorites del rock, Chissie Hynde, de The Pretenders, i amb l'actriu Patsy Kensit i actualment compagina la seva activitat artística amb la hostaleria, essent propietari d'un hotel a Sicília.
El disc més valorat es New Gold Dream (1982) però, als no iniciats, els recomano un doble àlbum en directe, gravat a París, la "ciutat de la llum", el 1986, que recull els seus èxits més importants fins aleshores. A la portada hi ha el seu logotip, un símbol gaèlic que mostra un cor daurat sobre un fons negre, envoltat per dues mans i amb una corona a sobre.
Com a CdD he escollit la versió que fan en aquest disc del seu tema més conegut, un dels més representatius de la dècada dels 80, a continuació de la qual els podeu veure en l’actualitat, en un concert a la Isla de Wight el 2009.
- SIMPLE MINDS. Dont't You (Forget About Me). Live In The City Of Light (1987).
PS: Al mencionat concert del Sant Jordi hi va assistir, i fins i tot pujar a l'escenari a saludar, en Nelson Mandela, en agraïment als múltiples actes en els que el grup havia participat a favor del seu alliberament.






divendres, 10 de febrer de 2012

We Are The Pigs (Suede)

SUEDE van formar part, juntament amb Blur (vegeu aquí), Pulp (aquí), Oasis (properament) i altres, d'una generació excepcional de grups que, als anys 90, en un moment en que al mon triomfava el fenomen made in USA conegut com a grunge, amb els Nirvana al capdavant, la premsa musical va anomenar amb el discutit nom de brit pop.
Liderats inicialment pel cantant Brett Anderson i el guitarrista Bernard Butler, que va abandonar abans d'acabar de gravar el segon disc, el seu so s'inspira en el glam-rock de David Bowie (vegeu aquí) o T. Rex (properament), amb aportacions de la millor música de la Gran Bretanya dels 30 anys anteriors, com Echo And The Bunnymen (vegeu aquí) o The Smiths (properament), tant en la guitarrera part musical com amb les lletres, anglocentristes i, sovint, equívocament sexuals.
 Les seves impecable gravacions, en les que la veu prodigiosa d'Anderson, capaç d'infondre emoció i dramatisme a les seves composicions, sumada a la guitarra de l'altre compositor, Butler, hereva de Johnny Marr (The Smiths) tant com de Mick Ronson (The Spiders On Mars de David Bowie) i als complexes arranjaments orquestrals, es veien complementades amb uns directes superlatius, gràcies sobretot al carisma i la força escènica del seu frontman, basats en una imatge ambigua (sexy i afectada, pròpia del glam, encara que més sòbria), i unes taules, un savoir-faire i una entrega enèrgica i passional, per a mi només comparables a l'altra icona generacional, Jarvis Cocker, de Pulp.
Dels seus cinc discos d'estudi s'han de destacar els tres primers, Suede (1993), Dog Man Star (1994) i Coming Up (1996), dels que el meu preferit, com suposo de la majoria de fans, es el segon, el de la portada amb aquest nu androgin en color sèpia, amb extraordinaris temes plens d'angoixa, cinisme, desencís, dogues i, com no, sexe i nocturnitat, com Heroine, The Wild Ones, Still Life, o la CdD d'avui, We Are The Pigs, una de les millors cançons de la seva discografia.

Tot seguit podeu escoltar la versió original del disc i visionar un video d'un dels seus magnífics directes.

- SUEDE. We Are The Pigs. Dog Man Stars (1994).


divendres, 3 de febrer de 2012

No More (Youssou N'Dour)

El seguidors habituals de la CdD ja sabeu que l'àmbit del blog es la música i la cultura pop-rock, en la seva vessant més indie, però un altre dels meus focus d'atenció es la música que fusiona cultures no anglosaxones amb el pop, el que en alguns circuits es coneix amb el nom més o menys afortunat de world-music. I dintre d'aquest mon la meva favorita es l'africana i, per sobre de la originaria del Magreb, coneguda també com a raï, o la sudafricana, m'agrada la que ens arriba de l'Àfrica occidental, del Senegal, Mali, Burkina Faso, Côte d'Ivoire etc..
I ara penso que es el moment de prestar-li una mica d'atenció. I es que el diumenge dia 26 se celebren eleccions a la presidència del Senegal, a les que, sense ser polític professional, i per tant amb poques possibilitats de victòria, es presenta un dels personatges més populars del país, el músic YOUSSOU N'DOUR.
Nascut a Dakar, va començar a cantar professionalment d'adolescent i, ben aviat, va formar la seva pròpia banda, Le Super Étoile de Dakar, amb la que es va fer famós a tot Àfrica amb un estil que fusiona l'mbalax, la música tradicional de la regió del Sahel cantada pels griots (contacontes), amb l'afrocubana que havien portat els emigrants (o millor dit els descendents d'esclaus) retornats al país entre els anys 40 i 60, sense menysprear les influències del jazz i el rock nordamericans, de Jimi Hendrix, James Brown i, com no, del primer Carlos Santana. El resultat es un complex laberint rítmic amb percussions de precisió tribal i veus que, en els seus matisos, amaguen l'alegria infantil tant com el dolor pel sofriment de tot un continent.
Però la seva fama local es justifica també pel seu compromís social i cultural, que de cara a fora el veiem en les seves participacions en esdeveniments organitzats per Amnistia Internacional (A.I.) i altres ONG però, per a mi, més important de cara en dins, amb els exemples d'haver renunciat a la doble nacionalitat i d'haver invertit tots els guanys en el seu país, fugint de paradisos fiscals estrangers. Ambaixador de Bona Voluntat de la UNICEF i col·laborador de múltiples projectes humanitaris, jo crec que, després de Bob Marley, es l'artista més carismàtic sorgit del tercer mon.
Molta gent no interessada en aquesta música pot ser que el conegui per la cançó Seven Seconds (1994), que va gravar amb la sueca Neneh Cherry, però a la seva popularitat ha contribuït la participació en gravacions d'estrelles del pop com Paul Simon, Sting, Bruce Springsteen i, per sobre de tots ells, del seu mentor i amic Peter Gabriel (veure aquí), al que va prestar la veu en el magnífic tema In Your Eyes, del disc So (1986).
Alguns de vosaltres l'haureu vist als concerts del Human Rights Now! Tour, d'A.I. el 1988, amb una actuació a BCN en la que van participar El Último de la Fila, però  la M i jo hem tingut la sort de gaudir-ne a menys de 10 metres de distància al concert que va oferir a la sala Bikini de BCN el dia 3 de novembre de 2002, com es pot veure a la entrada que il·lustra aquesta CdD, en el que a més a més, vàrem comprovar la immensa simpatia dels subsaharians, que constituïen ben bé el 80% del públic, i que es delien per traduir-nos les paraules que l'artista els dirigia en wòlof, la seva llengua autòctona.
Entre els més de 20 discos publicats, un dels més interessants, gravat als seus propis estudis Xippi, de Dakar, amb la Super Étoile i amb la col·laboració del cineasta Spike Lee, es Eyes Open (1992), cantat indistintament en anglès, en francès, la llengua colonial comuna a l'Àfrica occidental i en wòlof, del que he escollit una balada, ben diferent a molts dels seus temes mbalax, en la que la seva prodigiosa veu llisca sobre la guitarra acústica de Lamine Faye, amb el resultat que podeu comprovar només clickant sobre el petit reproductor inferior.

- YOUSSOU N'DOUR. No More. Eyes Open (1992).





Vídeo afegit posteriorment.